Daily Archives: 27 Juny 2012

El món que ens espera: Sobre el menjar (I)

borinotus | 2- Socials | dilluns, 13 de març de 2006 | 14:55h

És un tòpic dir que a la nostra societat tots anem ben estressats i que no mengem bé. Com que no tenim temps per a preparar menjars com els que ens feia la mama, hem de tirar de menjar preparat o de fast-food. Però hi ha una certa consciència (si més no, a les generacions adultes actuals que encara hem conegut els menjars de l’àvia) que hem de menjar bé, i la indústria alimentària s’hi esforça per a oferir substitutius al cada cop més extingit menjar casolà..

L’alimentació té molts aspectes socials i voldria parlar d’alguns d’ells.

A l’Avui del dia 3 de març el professor Salvador Cardús parlava de la decadència dels hàbits gastronòmics que implica una falta de curiositat cap a allò que ens és desconegut (Hi posa com a exemple que la majoria de gent que diu que no menja d’alguna cosa “perque no li agrada” en realitat el que volen dir és que no volen tastar-lo perque no està dintre de les quatre coses que mengen sempre).Com que “som el que mengem” això pot aplicar-se a qualsevol aspecte de la vida:  Ens tanquem en quatre tòpics mastegats i no volem obrir-nos a coses noves (a no ser que es posin de moda, suposo).

Tot plegat a on ens condueix? A accentuar la tan lamentada crisi general de valors de la nostra societat decadent? No podem menjar bé (si més no els dies laborables) i mengem merda…i som el que mengem.

El Doctor Eduald Carbonell diu que per a tenir un planeta plenament humà, ens hem de deslliurar de tota la càrrega animal que encara duem a dins. Això inclou les relacions jerarquiques, la violència i (el que més em va sobtar) deixar de dependre de la natura per a alimentar-nos (i així conviure-hi en harmonia i respecte). D’aquests tres aspectes de la utopia (n’hi han més) el que veig més proper és el tercer. Més que res perque com que al planeta cada cop en som més i els recursos no creixen al mateix ritme alguna cosa cal inventar. Podem dir als xinesos ( la sisena part de la població mundial) i al s indis (si fa no fa el mateix) que no tenen dret a portat el nostre estil de vida? Tenint en compte el creixement econòmic que experimenten aquests països aviat voldran tenir tots cotxe, aigua calenta, rentavaixelles, rentadora nevera i alimentació de sobres,….i hi tenen tant dret com nosaltres.

És un tema complex que no se com es pot resoldre, però pel tema de l’alimentació em sembla que la cosa està clara: Si no es pot pescar ni conrear per a tothom perque acabariem amb els existències de seguida, caldrà fabricar-lo. Evidentment ja s’esta fent: Els pollastres i peixos es fabriquen en granges i piscifactories que tenen més en comú amb fàbriques que amb cap altra cosa. Però quan els pollastres eren bons eran cosa de rics i tots sabem la diferència de preu entre el peix fresc i el de piscifactoria. El gust no és el mateix però si volem menjar tots, és el que hi ha. (De tota manera, donat que els paladars cada cop els tenim menys educats, la qüestió del gust serà cada cop més secundària). Però potser no n’hi haurà prou.

Recordo quan era nen que es deia que l’any 2000 aniriem de vacances a la Lluna i menjariem pastilles. La primera predicció no s’ha acomplert (malgrat que algun milionari excèntric es dòna el caprici de passar un temps orbitant) i pel que fa al segòn no em sembla que estiguem gaire lluny (bé, em sembla que els cosmonautes fa temps que ja s’alimenten així).

D’altra banda la nostra societat te molts individus amb transtorns derivats d’una alimentació incorrecta que són totalment antagonics: Obesitat i anorèxia (i bulímia). Provocats per menjar massa o massa poc (i en tots els casos, massa malament). Als Estats Units ja hi han fet pobles on només viu gent obesa per tal que no se sentin estranys (i on tot s’ha fet a la seva mida). Vaig veure un documental on hi havia grups que podriem anomenar d'”orgull obés” en semblança als grups d’orgull gai o negre per exemple, que es van crear per a lluitar contra la discriminació.  Una cosa és que no vulguis que et discriminin i una altra confondre una malatia amb un tret personal o col·lectiu. (Tots pensem que els americans són som són, però no serà que en realitat van uns anys avençats a nosaltres fins i tot en els problemes socials?).

I tot això mentre una bona part de la població mundial passa gana. En parlaré un altre dia.

Avui parlaré de tele: Àngels i Sants

borinotus  | 5- Miscel·lània | divendres, 10 de març de 2006 | 12:05h

Ahir va acabar la sèrie “Àngels i Sants”. A mi personalment, des del meu punt de vista de televident ocasional, m’ha agradat força però no se si les audiencies han cobert les expectatives.

 Sembla que darrerament TV3 està començant a emetre sèries amb registres diferents a la sitcom (Plats bruts, Jet Lag,…) i del culebrot costumista (Ventdelplà, El cor de la ciutat,…). Ja era hora que s’arrisquessin a fer coses noves!. (I que llunys que queden els temps de “Kiu”).

La sèrie “Àngels/Sants” s’ha intentat fer amb un format trepidant i innovador: M’ha agradat com feien l’acompanyament musical a les escenes més trepidants i també el mostrar diverses escenes alhora (tot i que al començament marejava una mica).

D’acord que algun interpret potser sobreactuava i que el capítol final podia haver estat millor (L’Àngels estava massa bé per a haver tingut un transplantament de cor i una transfussió de sang. També l’escena final em va semblar fluixa, per exemple) però en línies generals ha estat una sèrie interessant.

Suposo que la sèrie ha estat també ideada amb la intenció d’integrar a l’imaginari col·lectiu la figura dels Mossos d’Esquadra i contribuir a la cohessió social (i nacional). És una de les funcions de la televisió (Segons em diuen la còpia dolenta d'”Urgencias” que fan a Antena 3 anomenada “Hospital Central” ha contribuit a popularitzar el SAMUR o sigui les ambulancies de Madrid, seria un cas semblant).

Una darrera cosa que m’ha cridat l’atenció: En algun moment de la sèrie surt la Presidenta de la Generalitat. Algú potser pensa que hi han posat una dona amb alguna idea de ser politicament correctes.

Jo crec que si tenim en compte que els bons de la sèrie és el cos de Policia i ens fixem en la veu particular que té el personatge que fa de Presidenta ( que recorda a certa consellera ), potser tenim un cert missatge subliminal……… Tura for President?

16 de gener del 2006 (i II): La increïble història d’en N’Kundo

borinotus | esborrar | 4- Vides exemplars | dimarts, 7 de març de 2006 | 15:53h

En N’Kundo va ser trobat pel Joan i la Maria durant una nit de començaments de gener a una carretera secundària del Vallès Oriental. Encara sort que el van veure i van poder frenar el cotxe. La nit era tan fosca com la seva pell i ell estava estirat a terra.

(Avui si que hi poso la foto de París la ciutat, ahir vaig posar la de Paris la model  per a seguir la tàctica de certa premsa tronada que posen en portada una noia lleugera de roba per a mirar d’atreure lectors)

 

Després de l’ensurt inicial, van veure que era viu, vestia un jersei i uns texans esparracats i no duia a sobre cap documentació.

En Joan i la Maria, parella de persones grans, van decidir que com que l’únic telèfon del que disposen és el fixe que tenen a casa i hi estaven a prop, el portarien  i  trucarien a la policia, ambulància i el que calguès.

Un cop a casa la Maria, que estava tota trasbalsada per l’incident (li feia por anar amb cotxe des que un fill seu va morir d’un accident de trànsit del qual sempre se n’ha sentit responsable),  va pensar que fet i fet no estava ferit i que si trucaven a la policia i resultava ser un “sense papers” podia acabar detingut. Va intentar convèncer en Joan de deixar-lo-hi dormir però a ell no li agradava la idea. I si era un delinqüent? I si estava malalt i es moria a casa? Van decidir trucar a en Joanet, el seu fill.

En Joanet (per a mi Joan que el nen te els 35 complerts) és qui em va explicar aquesta història ara fa, si fa no fa, un mes.

Quan va arribar a ca’ls pares va pensar que el que havien de fer immediatament era cridar la policia, ja se n’encarregarien ells de portar-lo a l’hospital per a un reconeixement si calia. La Maria no es donava per vençuda, en Joan creu que volia netejar en aquest noi el sentiment de culpa que sent per la mort del seu altre fill,  a més eren molt recents encara les dates nadalenques, dates especialment sentides quan et falta algú.

Total que després d’hores de discutir sobre que fer, l’objecte de discussió va tornar en si.  Pel que deia ( parlava en francès) es trobava bé i només estava mort de gana.

Després d’alimentar-lo, rentar-lo, desinfectar-lo i vestir-lo (quant de temps devia d’haver passat des que havia menjat calent i s’havia rentat?)  el noi diguè que es deia N’Kundo (així recordo que m’ho explicaren però no estic gaire segur de la grafia com tampoc del país del que deia que venia: Benin?, Togo? ) va venir en pastera feia no sabia quant dies, era evidentment un immigrnat il·legal, un cop passat l’Estret de Gibraltar ell i els altres que venien amb ell van ser ficats en camions, juntament amb la mercaderia, estirats i encabits de les maneres més inverosímils. Recorda que ho va passar molt malament, es devia desmaiar perque no recorda com va anar a parar a la carretera (potser el van abandonar en donar-lo per mort?), hi portava amb ell algunes coses personals: una mica de diners i algunes coses amb valor sentimental que ja no duia (a més el van robar?). La idea que els van vendre era la d’arribar a Marsella on hi havia més gent dels seus. Hi havia pagat una fortuna per a això.

En Joan va tenir por que la seva mare l’adoptés i va proposar un pla: N’Kundo podia estar-se amb ells uns dies i després, quan haguès recuperat forces, hauria de buscar-se la vida pel seu compte. Tothom van estar d’acord.

Així doncs, un bon dia, en Joanet aprofitant que havia de baixar a Badalona, va portar amb el cotxe a N’Kundo a l’estació de tren. Li va comprar una T-10 i li va explicar el funcionament. Li va dir que baixés a la parada de Barcelona-Plaça de Catalunya des d’on li seria més fàcil desplaçar-se cap als llocs que li havia posat en una llista: Unes pensions barates però netes on no li farien preguntes ni li demanarien papers, adreces de serveis d’atenció als immigrants d’alguns sindicats, ONGs dedicades a la cooperació amb Àfrica i alguna associació cultural formada per gent del seu país. Potser en elgun lloc d’aquest el podien ajudar a aconseguir feina i com a mínim coneixeria gent amb problemes semblans als seus.

El Joan i la Maria van omplir una motxilla de queviures i mudes per a N’Kundo i tal com es preveia el dia, van afegir-hi un paraigua, també alguns diners (massa,  deia en Joanet arrufant el nas que conscientment no va deixar que N’Kundo aprenguès el número de telèfon ni l’adreça del seus pares), tot plegat podria viure uns quants dies. En Joan pare també li va posar un diccionari francès-català i li va ensenyar a dir algunes frases. “Si venen i no saben ni castellà ni català, almenys que comencin aprenent aquet darrer” deia.

Tota aquesta història que ja és increïble de per si, te alguna cosa curiosa, el dia que van deixar sol davant del món a en N’Kundo va ser el dilluns 16 de gener del 2006. Vaig preguntar-li a en Joanot si per casualitat se’n recorda a quina hora l’hi va deixar. “I tant! Eren les 8.40 del matí, ho recordo perque jo tenia una reunió a les 9 i vaig calcular que aquest era l’ultim tren que ell podia agafar, i jo esperar a veure’l agafar, sense fer tard”.

Miro l’horari dels trens de rodalies, veig que aquest tren arriba a la seva destinació poc abans de les nou, l’hora en que la ciutat s’acaba de posar en marxa.

És curiós, mentre en N’Kundo sortia a la superfície de la Plaça de Catalunya de Barcelona i sentia les campanes del rellotge, en Quim arribava amb el Talgo a l’estació de Paris -Austerlitz, tots dos rumb a una nova vida plena d’incerteses. Quines motivacions tan diferents en tots dos casos! I en canvi em crida l’atenció una dada: En Quim és una persona que s’havia compromés amb el seu país, idealista i vital, que se’n va per que se sent cansat d’hipocresia, de mesquinesa i del malbaratament d’energies valuoses en finalitats que fa temps que hauriem d’haver tingut resoltes. El dia que fuig de tot això, a la mateixa hora (si fa no fa) que comença una nova vida, en N’Kundo és com si li prengués el relleu en la seva ciutat, una persona que si fuig d’alguna cosa és de la gana, la pobresa i vés a saber que més, que amb prou feines sap on ha anat a parar i que de moment prou feina té per acabar el dia amb l’estòmac ple i amb un sostre a sobre.

16 de gener del 2006 (I) Carta des de París

borinotus | esborrar | 4- Vides exemplars | dilluns, 6 de març de 2006 | 15:38h
Rebo una carta d’en Quim des de París. Em diu que ha dormit a l’hotel Hilton Paris “que no és el mateix que dormir amb la Paris Hilton” (hi aclareix).

 

En Quim em va citar a mitjans de desembre a prendre una copa. Em volia explicar el que feia que temps que el portava de cap. Volia marxar, no sabia cap a on ni a què fer pero marxaria. Ho tenia tot pensat al detall: Havia venut el pis, els mobles i el cotxe. Havia avisat que deixava la feina (de directiu mitja en una mitjana empresa) amb gran emprenyamenta dels seus caps malgrat que ja els havia buscat un substitut solvent que hi començaria un cop ell marxés, a final de mes i d’any. Amb tot el que havia arreplegat i els estalvis que tenia podia viure uns quants anys a l’aventura, això sí, es quedaria sense res.

En Quim és una persona que frueix molt dels preparatius de tot allò que comença. Gaudeix dels mínims detalls amb una passió que ratlla la neurosi obsesiva. Em va explicar com havia buscat una parella jove, catalanoparlant i d’idees independentistes per a que es quedes el pis (“Per a mantenir i potser augmentar la pobre quota catalanoparlant al barri” em diguè), com havia agafat tot allò que no es podia endur i l’havia entaforat en un magatzem llogat per a cinquanta anys (menys les coses de valor que les va ficar a un caixa de seguretat al banc), fins i tot havia fet testament (em responguè que no i tot rient a la pregunta de si estava malalt i feia un viage de comiat) en favor dels seus nebots, únics parents que li quedaven (la seva experiència matrimonial havia estat un desastre i no havia tingut mai fills).

No tenia planejat ni destinació final ni el temps que s’hi estaria. Només es va posar aquestes condicions:

1-Aniria a Paris la nit del 15 al 16 de gener amb tren.

2-Després de passar-hi una temporada (mínim una setmana) aniria a algun altre lloc (no decidit de moment però en tot cas “fora de casa” és a dir fora dels PPCC) on passaria un mínim d’una altra setmana i a partir d’aqui faria allò que més li abellís:Quedar-s’hi, tornar a Paris, continuar viatge, donar-lo per finalitzat i tornar a casa….

Perque a París? Doncs per que volia marxar de Barcelona amb tren (li semblava que donava una aire de fugida més romàntica que no marxar amb avió) i de les destinacions directes que va veure, París era la que més li va fer el pes. Però no volia que fos un viatge d’anada i tornada, així que s’ímposà l’obligació de tenir una segona destinació abans de decidir si continuava o ho deixava còrrer.

Perquè aquell dia? Per que és el dia en que realment  tot torna a funcionar després del parentesi de les festes nadalenques, li agradava la idea de començar una nova vida  aquell dia, a més a més l’hora en que arribaria també era prou adient: les nou del matí.

I sobretot, perquè marxava? A banda de ser un cul inquiet, trobava el món cada cop més mesquí, mediocre i fastiguejant. Sabia que no podia fugir del món, però almenys canviant d’aires veuria les coses des d’una altra perpectiva.

Tot això m’ho explicava per que necessitava explicar-li a algú (fins i tot els més solitaris necessiten en algun moment d’un públic que els inflami l’ego) i a més per que volia demanar-me el favor de portar-lo a l’estació.

Així va ser, el diumenge 15 a la tarda, vaig anar a buscar-lo al pis que l’endemà seria ocupat per la parelleta nouvinguda, i el vaig dur a l’estació de França de Barcelona on cap allà a les nou del vespre sortia el Talgo cap a París, dotze hores de viatge amb tren!. Per a mi és massa, encara que ell em diguè que s’havia permés el capritx de viatjar en la cabina més cara i comfortable, amb dutxa i tot.

Bé, el vaig desitjar sort i seny, que la idea de l’aventura és maca i està bé deslliurar-se de tot una temporada, però ell es podia quedar sense res per donar-se aquest gust.

Així doncs, setmanes després rebo aquesta carta. (Per cert, va cancel·lar els comptes de correu electrònic per a trencar totes les amarres amb el passat). Em diu que quan va arribar feia un dia rúfol i fred, (A Barcelona també, ho recordo) que ha passat aquest mes i mig en pla sabàtic i que cap a mitjans d’aquest març se’n va cap a l’est. Ho volia haver fet abans però hi havia hagut una onada de fred molt important i havia considerat que era millor quedar-s’hi un temps.

No em diu cap a on. L’est tant pot ser Alemanya com el Japó, però ho te decidit, ja que em diu que té els bitllets. Això vol dir que vol trencar aquest darrer lligam amb el món anterior i que potser és el darrer cop que en sé alguna cosa.

Tota aquesta aventura d’un home que tenia la vida materialment resolta i que per neguits interiors se’n va a veure món pot ser alliçonadora, divertida, entretinguda o ser vista com la parida mental d’un neuròtic benestant segons ho vegi cadascú, però a mi em va fer pensar la coincidència en el temps amb la increïble història de N’Kundo de la qual parlarem un altre dia.

hola!
Uff | esborrar | dimarts, 7 de març de 2006 | 23:46h
curiosa història. Cada cop menys sorprenent de gent que ho deixa tot i se’n va de viatge amb o sense rumb definit. Amb els llibres i sobretot la televisió el món ens és familiar. De molts països on no hem estat mai en coneixem algun paisatge, algun menjar, alguna tradició…
I el cert és que si res et lliga el suficient (llegeix familia, feina o hipoteca) i si tens un pis per poder vendre o llogar, o uns estalvis moderats, et pots permetre un viatge sense data de retorn. No ho sé. Si hi penses és una opció sencilla i difícil a la vegada.
Em recorda (vagament) a la història (que si desconeixes et convido a seguir) d’un altre noi que té un bloc aquí i que ara ens està explicant les seves aventures per Londres (anteriorment per Trondheim). clica aquí.

Ei, que tal?
borinotus | esborrar | dimecres, 8 de març de 2006 | 08:48h

Ja conec la història d’aquest noi badaloní, i de fet va ser un dels primers blocs als que em vaig aficionar a llegir.

Mercès pel teu comentari.

Bassi

borinotus | esborrar | 2- Socials | divendres, 3 de març de 2006 | 16:39h
Llegeixo la noticia que han posat una bomba al teatre Alfil de Madrid on Leo Bassi està representant la seva obra “Revelación” on carrega contra la religió catòlica.

M’estranya que no s’hagi fet més ressó d’aquesta noticia, si tenim en compte que encara no fa un mes la qüestio de posar límits a la llibertat d’expressió quan colisionés amb el respecte a creences religioses estava en boca de tothom. (Que ràpid oblidem les coses)

Encara sort que el “bomber” era un aficionat maldestre i no hi ha passat res. Tot ha quedat en una anècdota dintre de tot el rebombori que esta creant aquesta obra entre els sectors ultres de la capital del país veí. (Bassi ha d’anar escortat amb guardaespatlles i les congregacions de protesta davant del teatre són habituals).

Crec que se n’hauria de parlar més, d’aquest tema. Tots aquells progressistes de saló que titllaven de “comprensibles però no justificables” les barbaritats comeses pels musulmans exaltats a causa de les famoses caricatures de Mahoma s’haurien trobat en una disquisició interessant. Farien servir els mateixos arguments per a “comprendre” el cabreig fatxa? O aquests no tenen dret a cabrejar-se?.

I en el fons, la bomba aquesta cercava el mateix que les retallades (benintencionades o no) a la llibertat d’expressió: Fer callar a aquell que diu coses que no ens agraden sentir.

Tant dret te el Sr. Bassi de dir barbaritats del que li abelleixi com tothom. I tothom vol dir tothom. Si els iranians fan un concurs d’acudits contra l’holocaust jueu que el facin, si alguns descerebrats volen insultar els negres als camps de futbol que ho facin (per cert, també insulten els catalans i ningú no en diu res), si cert periodisme li puja la líbido quan carrega contra el nostre país doncs que es desfogui,…i així tot.

És clar que Leo Bassi te més nivell que qualsevol feixista, però no podem reclamar el dret a la llibertat d’expressió només quan són els “nostres” els que pateixen el linxament i la censura. (Podriem dir que Leo Bassi i jo tenim certa afinitat ideològica però això no vol dir que m’agradi el que fa, de fet no m’agrada gens i encara tinc a la ment la famosa escena on menjava merda de gos)

Perquè no serveix de res que prohibeixis i censuris. Amb aquesta actitud només aconsegueixes que el que te una opinió “censurable” acabi pensant que se’l reprimeix perquè te raó. Quan el més profitós seria que l’argumentés, vulguis que no si té una mica d’inteligència veurà que no se’n surt i que potser va equivocat. Si no ho entén, segur que és un pobre desgraciat, un poca pena que ja li va bé viure en el seu forat miserable, no fem que se’n senti important.(això darrer va per molt fatxa proletari carn d’ultra futbolero i per algun periodista o polític que es pensa que és l’ungit).

Algú digué una vegada que en acabar la dictadura, van sortir unes quantes obres literàries o de teatre que l’únic mèrit que tenien era que havien estat censurades ves a saber perque (algun exabrupte suposadament irreverent o alguna cosa semblant)Autors mediocres convertits en herois pels prejudicis dels censors (Alguns s’ho han cregut  massa i ara volen fer partits polítics o no se què)

Una de les diferencies entre la dictadura i la democràcia és que en aquesta darrera hauria d’estar permès dir el que volguessis. Absolutament tot. Si algú s’hi sent ofès ja anirà las jutjats.

I si alguna opinió comença a crear massa adeptes (racisme, xenofòbia, extrema dreta,…) llavors vol dir que la societat té un problema més profund que ha d’analitzar en profunditat i no reprimint allò que li sembla que no és políticament correcte.