16 de gener del 2006 (i II): La increïble història d’en N’Kundo

borinotus | esborrar | 4- Vides exemplars | dimarts, 7 de març de 2006 | 15:53h

En N’Kundo va ser trobat pel Joan i la Maria durant una nit de començaments de gener a una carretera secundària del Vallès Oriental. Encara sort que el van veure i van poder frenar el cotxe. La nit era tan fosca com la seva pell i ell estava estirat a terra.

(Avui si que hi poso la foto de París la ciutat, ahir vaig posar la de Paris la model  per a seguir la tàctica de certa premsa tronada que posen en portada una noia lleugera de roba per a mirar d’atreure lectors)

 

Després de l’ensurt inicial, van veure que era viu, vestia un jersei i uns texans esparracats i no duia a sobre cap documentació.

En Joan i la Maria, parella de persones grans, van decidir que com que l’únic telèfon del que disposen és el fixe que tenen a casa i hi estaven a prop, el portarien  i  trucarien a la policia, ambulància i el que calguès.

Un cop a casa la Maria, que estava tota trasbalsada per l’incident (li feia por anar amb cotxe des que un fill seu va morir d’un accident de trànsit del qual sempre se n’ha sentit responsable),  va pensar que fet i fet no estava ferit i que si trucaven a la policia i resultava ser un “sense papers” podia acabar detingut. Va intentar convèncer en Joan de deixar-lo-hi dormir però a ell no li agradava la idea. I si era un delinqüent? I si estava malalt i es moria a casa? Van decidir trucar a en Joanet, el seu fill.

En Joanet (per a mi Joan que el nen te els 35 complerts) és qui em va explicar aquesta història ara fa, si fa no fa, un mes.

Quan va arribar a ca’ls pares va pensar que el que havien de fer immediatament era cridar la policia, ja se n’encarregarien ells de portar-lo a l’hospital per a un reconeixement si calia. La Maria no es donava per vençuda, en Joan creu que volia netejar en aquest noi el sentiment de culpa que sent per la mort del seu altre fill,  a més eren molt recents encara les dates nadalenques, dates especialment sentides quan et falta algú.

Total que després d’hores de discutir sobre que fer, l’objecte de discussió va tornar en si.  Pel que deia ( parlava en francès) es trobava bé i només estava mort de gana.

Després d’alimentar-lo, rentar-lo, desinfectar-lo i vestir-lo (quant de temps devia d’haver passat des que havia menjat calent i s’havia rentat?)  el noi diguè que es deia N’Kundo (així recordo que m’ho explicaren però no estic gaire segur de la grafia com tampoc del país del que deia que venia: Benin?, Togo? ) va venir en pastera feia no sabia quant dies, era evidentment un immigrnat il·legal, un cop passat l’Estret de Gibraltar ell i els altres que venien amb ell van ser ficats en camions, juntament amb la mercaderia, estirats i encabits de les maneres més inverosímils. Recorda que ho va passar molt malament, es devia desmaiar perque no recorda com va anar a parar a la carretera (potser el van abandonar en donar-lo per mort?), hi portava amb ell algunes coses personals: una mica de diners i algunes coses amb valor sentimental que ja no duia (a més el van robar?). La idea que els van vendre era la d’arribar a Marsella on hi havia més gent dels seus. Hi havia pagat una fortuna per a això.

En Joan va tenir por que la seva mare l’adoptés i va proposar un pla: N’Kundo podia estar-se amb ells uns dies i després, quan haguès recuperat forces, hauria de buscar-se la vida pel seu compte. Tothom van estar d’acord.

Així doncs, un bon dia, en Joanet aprofitant que havia de baixar a Badalona, va portar amb el cotxe a N’Kundo a l’estació de tren. Li va comprar una T-10 i li va explicar el funcionament. Li va dir que baixés a la parada de Barcelona-Plaça de Catalunya des d’on li seria més fàcil desplaçar-se cap als llocs que li havia posat en una llista: Unes pensions barates però netes on no li farien preguntes ni li demanarien papers, adreces de serveis d’atenció als immigrants d’alguns sindicats, ONGs dedicades a la cooperació amb Àfrica i alguna associació cultural formada per gent del seu país. Potser en elgun lloc d’aquest el podien ajudar a aconseguir feina i com a mínim coneixeria gent amb problemes semblans als seus.

El Joan i la Maria van omplir una motxilla de queviures i mudes per a N’Kundo i tal com es preveia el dia, van afegir-hi un paraigua, també alguns diners (massa,  deia en Joanet arrufant el nas que conscientment no va deixar que N’Kundo aprenguès el número de telèfon ni l’adreça del seus pares), tot plegat podria viure uns quants dies. En Joan pare també li va posar un diccionari francès-català i li va ensenyar a dir algunes frases. “Si venen i no saben ni castellà ni català, almenys que comencin aprenent aquet darrer” deia.

Tota aquesta història que ja és increïble de per si, te alguna cosa curiosa, el dia que van deixar sol davant del món a en N’Kundo va ser el dilluns 16 de gener del 2006. Vaig preguntar-li a en Joanot si per casualitat se’n recorda a quina hora l’hi va deixar. “I tant! Eren les 8.40 del matí, ho recordo perque jo tenia una reunió a les 9 i vaig calcular que aquest era l’ultim tren que ell podia agafar, i jo esperar a veure’l agafar, sense fer tard”.

Miro l’horari dels trens de rodalies, veig que aquest tren arriba a la seva destinació poc abans de les nou, l’hora en que la ciutat s’acaba de posar en marxa.

És curiós, mentre en N’Kundo sortia a la superfície de la Plaça de Catalunya de Barcelona i sentia les campanes del rellotge, en Quim arribava amb el Talgo a l’estació de Paris -Austerlitz, tots dos rumb a una nova vida plena d’incerteses. Quines motivacions tan diferents en tots dos casos! I en canvi em crida l’atenció una dada: En Quim és una persona que s’havia compromés amb el seu país, idealista i vital, que se’n va per que se sent cansat d’hipocresia, de mesquinesa i del malbaratament d’energies valuoses en finalitats que fa temps que hauriem d’haver tingut resoltes. El dia que fuig de tot això, a la mateixa hora (si fa no fa) que comença una nova vida, en N’Kundo és com si li prengués el relleu en la seva ciutat, una persona que si fuig d’alguna cosa és de la gana, la pobresa i vés a saber que més, que amb prou feines sap on ha anat a parar i que de moment prou feina té per acabar el dia amb l’estòmac ple i amb un sostre a sobre.

Deixa-hi un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s