Camí que mica a mica, amic, amí.

borinotus | esborrar | 3- Personals | dimarts, 28 de febrer de 2006 | 16:36h
Encara que els ancestres ens n’intenten donar unes instruccions d’ús i fan el posible per ensinistrar-nos en el seus viaranys, la veritat és que la vida no té un camí marcat, sinó que cada generació s’enfronta amb la tasca de desbrossar la senda. Les eines heretades són útils, però han d’adaptar-se als nous temps.

 

El més fotut, o el més encoratjador això depèn de cadascú, és que no tenim mai una segona oportunitat. Allò que fem ja està fet. A la vida som com actors que ens posen a escena sense assaig previ, si la funció surt bé o malament dependrà de la nostra improvisació.

Per tant, és inútil (tot i que en ocasions inevitable) que entonem el “quehaguéspassatsi…” ja que no tindrem ocasió de fer-ne la provatura. A més a més, la hipotesii que en fem serà sempre incorrecta ja que hi esdevenen tantes variables en qualsevol succés que un canvi en una portaria a conseqüències imprevistes. O dit d’una altra manera: Els fils de fila la Balanguera estan massa entreteixits per a que poguéssim saber que hagués passat si un d’ells s’hagues filat diferent.

O sigui que com que el camí que ens trobem és el que hem de recòrrer tant sí com no, val més que a mida que anem avençant siguem conscients que no hi tornarem a passar. I quan ja vells girem el cap a veure com ens ha quedat poguem dir: Collons, tio, ha valgut la pena.

Deixa-hi un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s