Fugir

borinotus | esborrar | 4- Vides exemplars | divendres, 24 de febrer de 2006 | 13:32h
Podriem dir que he tingut sempre una vida tranquila i, fins i tot, feliç. Cap luxe però sens res que hi manqués. Però sempre he tingut un desig intim de fugir. De què? Cap a on? No ho sé, és el de menys.

Com que no he pogut viatjar gaire, suposo que he sublimat aquest desig i durant la meva vida no he pogut arrelar enlloc.

.

Al cap de poc de trobar una feina, ja somiava en anar-m’hi, això m’ha servit per a fer-me un bon currículum que ha pal·liat la meva falta de formació (no vaig poder accedir a tenir carrera universitària, però tinc una curiositat autodidacta que m’ha permès anar progressant de mica en mica). Arribat a una certa edat, ja no era convenient continuar canviant de feina cada dos o tres anys (podria donar una imatge de persona inadaptada que no es correspondria amb la realitat ja que tot i que inquiet, mai no he deixat a ningú descontent amb el meu treball. A més, la falta de formació reglada arriba un moment que es nota). Així doncs, em vaig establir en una feina en la qual aquesta setmana fa sis anys que hi sóc. El següent pas serà establir-me pel meu compte si no m’hi fan soci.

Dels barris on he viscut no tinc cap amic, les relacions les buscava en altres llocs freqüentant ambients allunyats dels llocs de residia. Tantmateix, al cap d’un temps canviava de llocs i de gent. La pulsió fugitiva em portava a no comprometre’m massa en res ni amb ningú. Feina, amics, veïns, coneguts, mons separats completament.

He passat per èpoques de soledat, bastant durs.

Evidentment, he estat molt de temps solter. Feliços aquells temps on era més fàcil trobar noies que buscaven sexe sense compromís, i on si feies servir el preservatiu era per evitar embarassos no desitjats, i no per evitar contagiar-te de terribles malalties!

Malgrat tot, m’he casat i sóc feliç. Les coses surten de vegades així, quan menys t’ho esperes ( i jo no esperava ni volia res ) coneixes algú que et canvia els esquemes. Curiosament, sóc fidel a la meva dona i no em costa tant com em pesava. Potser em costa comprometre’m, però quan ho faig, sembla que ho faig de debò.

Però encara sóc una persona d’arrelament feble.

Amb els temps veus les coses amb perspectiva. Te n’adones que em moltes ocasions has estat un egoista insuportable, per exemple.

Però el que més en sobta és que una de les meves passions hagi estat la causa independentista. Conseqüent amb la meva forma de fer no he militat en cap grup, partit o associació tot i que he signat moltes adhesions a causes concretes. La meva contribució a la causa s’ha basat més en el dia a dia, com en normalitzar la llengua al lloc de treball o fer “pedagogia” entre amistats i coneguts. Perquè jo fill de castellanoparlants resident en barris ídem, vaig prendre com a pròpia aquesta causa? Per fugir del món que veia? No crec que sigui tan simple. Potser és que en certa manera tots cerquem un lloc al món o busquem referents que ens facin sentir-nos part duen grup.Vaig triar aquesta causa per que em semblava justa, res més.

De tota manera, m’agradaria viure en un país normal, sense problemes identitaris, on el fet d’obrir la boca i parlar vulgui dir només això i no un acte de milit㠮ia continua. On els problemes de la política diària siguin temes que no sembli que ens juguem el ser o no ser cada dia.

Me n’estic cansant molt. Potser fugiré?

Comentaris: 4
  • Ves per on
    norge | esborrar | dilluns, 27 de febrer de 2006 | 13:38h

    Hei, mira, he arribat aqui per casualitat i ja d’entrada la primera impressio es que m’havia ficat sense voler en el meu propi bloc. La foto del paisatge de mar i sol podria haver estat en el meu bloc sense cap problema. A part d’aixo pero, m’ha passat una cosa tremenda llegint l’article aquest de FUGIR, doncs m’he sentit increiblement identificat amb el que escrius com si fos jo mateix qui ho escribis.

    La meva situacio es força similar a la que expliques. Jo sempre he tingut un desig de viatjar que va esclatar fa un any quan vaig deicidir deixar-ho trot per sortir a veure mon. Ara soc a Londres, pero havia estat a Noruega. I tinc intencio de continuar una tmporada. Em passa el mateix amb les feines, els amics, les ciutats… Quan et mous deixes amistats enrera i en trobes de noves. Tambe estic d’acord amb lo dels estudis reglats. Jo tambe he estat (i soc) molt autodidacta. Aprenc constantment. El fet de viatjar m’ha portat a coneixer molts d’altres viatgers i esbrinar-ne els motius dels seus viatges. La gran majoria fuig d’alguna cosa; uns de l’avorriment, altres de la rutina, d’una relacio, de por a la familia. Altres volen trencar una situacio que se’ls fa insuportable al lloc on viuen i opten per al canvi de lloc radical. Altres fugen dels vicis com alcohol, drogues, sexe… De debo.

    Amb tot aixo tambe es curios la casulitat del teu text ja que estic escribint (es un projecte) una obra de teatre que te de titol provisional FUGITIUS i va de gent que marxa a un altre pais per motius diferents, pero sense intencio de tornar.

    De la causa independentitsa et dire que casualmnt tambe es la meva. Jo ho veig tambe com una cosa justa o terriblement injusta, segons com es miri. I no puc amb les injusticies. De totes maneres tampoc m’he adherit a cap partit (ni penso fer-ho), ni a plataformes, ni res. Intento fer pedagogia i mes ara que soc fora, entre la gent que em trobo, doncs hi ha molta desinformacio al respecte.

    Be, seguire el teu bloc de mes a prop a partir d’ara. Endavant, anims i sort!

    marc

    • Vols més casualitats?
      borinotus | esborrar | dilluns, 27 de febrer de 2006 | 15:47h

      T’agraeixo sincerament el teu comentari.

      Feia temps que em rumiava apuntar-me a això dels blocs de Vilaweb.Al final m’he decidit i ja fa ben bé una setmaneta que estic per ací.

      Abans havia mirat algun bloc de tant en tant, en concret un d’un noi de Badalona que anava a Noruega que em resultava bastant simpàtic. Primer, perque casualment era de Badalona com jo, i segòn perque la meva dona i jo haviem planejat casualment anar uns dies a Oslo.

      Quan he llegit el teu missatge i he vist el teu nom “Norge” m’he imaginat que series tu. Hi he clicat per a anar al teu bloc i efectivament, eres tu!

      Bé, espero que ens seguim comunicant per ací, i evidentment jo també seguiré el teu bloc.

      Salut!

  • no podem fugir
    dignitat | esborrar | divendres, 24 de febrer de 2006 | 15:03h
    Encara que pensis que la teva historia és excepcional, no és així. Sols és única per que és la teva. Una frase que em va canviar la vida va ser el que va escriure Oscar Wilde ” estimar-se a un mateix, és una aventura que dura tota una vida.”.
    Una altre cosa que he descobert no fa tant de temps – la teva ment no ets tu- i sols existeix el present, no et deixis enganyar per ella. Viu el present, disfrut-al, pateix-al i veuràs que tot és més clar- això no vol dir que facis de cigarra-.

Deixa-hi un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s