Daily Archives: 27 Juny 2012

Camí que mica a mica, amic, amí.

borinotus | esborrar | 3- Personals | dimarts, 28 de febrer de 2006 | 16:36h
Encara que els ancestres ens n’intenten donar unes instruccions d’ús i fan el posible per ensinistrar-nos en el seus viaranys, la veritat és que la vida no té un camí marcat, sinó que cada generació s’enfronta amb la tasca de desbrossar la senda. Les eines heretades són útils, però han d’adaptar-se als nous temps.

 

El més fotut, o el més encoratjador això depèn de cadascú, és que no tenim mai una segona oportunitat. Allò que fem ja està fet. A la vida som com actors que ens posen a escena sense assaig previ, si la funció surt bé o malament dependrà de la nostra improvisació.

Per tant, és inútil (tot i que en ocasions inevitable) que entonem el “quehaguéspassatsi…” ja que no tindrem ocasió de fer-ne la provatura. A més a més, la hipotesii que en fem serà sempre incorrecta ja que hi esdevenen tantes variables en qualsevol succés que un canvi en una portaria a conseqüències imprevistes. O dit d’una altra manera: Els fils de fila la Balanguera estan massa entreteixits per a que poguéssim saber que hagués passat si un d’ells s’hagues filat diferent.

O sigui que com que el camí que ens trobem és el que hem de recòrrer tant sí com no, val més que a mida que anem avençant siguem conscients que no hi tornarem a passar. I quan ja vells girem el cap a veure com ens ha quedat poguem dir: Collons, tio, ha valgut la pena.

Alba

borinotus | esborrar | 3- Personals | dilluns, 27 de febrer de 2006 | 11:20h
M’agrada aixecar-me molt d’hora (més encara del que em toca per anar a treballar) abans de l’eixida del sol i imaginar totes les petites històries que comencen amb l’albada. La gent que va a treballar, la que per a ells el dia, tot i l’hora, ja és vell, la que no te res a fer… Un nou dia, un nou començament, un nou esclat de vitalitat! Tot un món per descobrir abans de la decadència de la posta.

De la mateixa manera, m’agrada més l’esclat de la primavera que la malenconia de la tardor. Un representa el començament i l’altre la decadència.

En canvi, nit i dia són coses diferents, la maduresa d’allò encetat, com estiu i hivern.

Igualment m’agraden els nens, l’esclat d’energia que són, la promesa de futur que representen, i defujo la senectud decadent que representa ser tractat com quelcom molestós, sense tenir en compte que aquesta persona que ja no sap ni qui és ni qui sou va ser en un altre temps magnifica i orgullosa de viure.

La darrera imatge que tinguin de nosaltres serà la que més perdurarà.

Potser en lloc de fer la vida més llarga hauriem de procurar fer-la més ampla.

Comentaris: 2

Sabina

borinotus | esborrar | 4- Vides exemplars | diumenge, 26 de febrer de 2006 | 18:59h
Ja fa anys que va morir, molt lluny de sa pàtria. Diuen que només morim quan la gent que t’ha conegut t’oblida o mor. La gent com ella, lleugera com l’aire i per tant d’arrels febles, deu trigar poc a morir.

És una analisi  massa simplista dir  que la gent que fuig ho fa per que no s’accepta com és  i que en realitat fuig de si mateix. Des de fora estant  no es  veuen les motivacions internes  que mouen les accions de cadascú, manta vegades, no entenem ni coneixem les nostres pròpies.

Precisament Sabina era feliç, riallera  per fora i per dintre. Vital per  sobre de tot. (Qui no s’estima la  vida, ja és mort per endavant). Fugia perque  veia  que les coses que  no li agradaven del seu món no les podia canviar. Tot i que sabia que cada societat te la seva part fosca i  que irremeiablement hi hem de viure, el seu desig de  fugir era massa fort: Un desig innat de ser lliure barrejat amb la necessitat que tenim de viure juntament amb els altres. El resultat era una cerca constant de nous grups  humans, la conseqüència, uns lligams massa fuixos.

Fa uns anys  vaig estar una temporada al país natal de na Sabina. A banda de complir amb el ritual de visitar els llocs necessaris, imprescindibles i imperdonables volia saber que hi havia sota la pàtina de parc temàtic de si mateix en que s’està convertint. Em  va semblar un país senzill, pobre però feliç, raonablement tranquil:  la  noticia més destacada durant el temps que vaig ser-hi era la desarticulació d’una  banda de traficants de droga (Cap cosa de l’altre món comparat amb les que es desarticulen per ací de forma gairebé  rutinària, no us penseu).El nivell cultural mig no era gens baix, la motivació de la gent i de la societat civil de cara al futur, esperançadora. Problemes  identitaris,  superats.

Vaja doncs, un lloc que on m’hagués agradat de quedar-m’hi…I és que hi han alguns que no estem mai contents.

No sóc tan ingenu com per no saber que el grau d’idealització dels llocs mítics del nostre imaginari és directament proporcional a la decepció que sentim en contrastar-los amb la realitat, i també sé que els llocs idíl·lics, passats els moments d’encanteri inicial, resulten avorrits. Però que hi farem? cadascú cerca el motor de la seva vida allà on li porten les seves …què? manies? voluntats? sublimacions? circumstàncies? tot plegat?.

Fugir

borinotus | esborrar | 4- Vides exemplars | divendres, 24 de febrer de 2006 | 13:32h
Podriem dir que he tingut sempre una vida tranquila i, fins i tot, feliç. Cap luxe però sens res que hi manqués. Però sempre he tingut un desig intim de fugir. De què? Cap a on? No ho sé, és el de menys.

Com que no he pogut viatjar gaire, suposo que he sublimat aquest desig i durant la meva vida no he pogut arrelar enlloc.

.

Al cap de poc de trobar una feina, ja somiava en anar-m’hi, això m’ha servit per a fer-me un bon currículum que ha pal·liat la meva falta de formació (no vaig poder accedir a tenir carrera universitària, però tinc una curiositat autodidacta que m’ha permès anar progressant de mica en mica). Arribat a una certa edat, ja no era convenient continuar canviant de feina cada dos o tres anys (podria donar una imatge de persona inadaptada que no es correspondria amb la realitat ja que tot i que inquiet, mai no he deixat a ningú descontent amb el meu treball. A més, la falta de formació reglada arriba un moment que es nota). Així doncs, em vaig establir en una feina en la qual aquesta setmana fa sis anys que hi sóc. El següent pas serà establir-me pel meu compte si no m’hi fan soci.

Dels barris on he viscut no tinc cap amic, les relacions les buscava en altres llocs freqüentant ambients allunyats dels llocs de residia. Tantmateix, al cap d’un temps canviava de llocs i de gent. La pulsió fugitiva em portava a no comprometre’m massa en res ni amb ningú. Feina, amics, veïns, coneguts, mons separats completament.

He passat per èpoques de soledat, bastant durs.

Evidentment, he estat molt de temps solter. Feliços aquells temps on era més fàcil trobar noies que buscaven sexe sense compromís, i on si feies servir el preservatiu era per evitar embarassos no desitjats, i no per evitar contagiar-te de terribles malalties!

Malgrat tot, m’he casat i sóc feliç. Les coses surten de vegades així, quan menys t’ho esperes ( i jo no esperava ni volia res ) coneixes algú que et canvia els esquemes. Curiosament, sóc fidel a la meva dona i no em costa tant com em pesava. Potser em costa comprometre’m, però quan ho faig, sembla que ho faig de debò.

Però encara sóc una persona d’arrelament feble.

Amb els temps veus les coses amb perspectiva. Te n’adones que em moltes ocasions has estat un egoista insuportable, per exemple.

Però el que més en sobta és que una de les meves passions hagi estat la causa independentista. Conseqüent amb la meva forma de fer no he militat en cap grup, partit o associació tot i que he signat moltes adhesions a causes concretes. La meva contribució a la causa s’ha basat més en el dia a dia, com en normalitzar la llengua al lloc de treball o fer “pedagogia” entre amistats i coneguts. Perquè jo fill de castellanoparlants resident en barris ídem, vaig prendre com a pròpia aquesta causa? Per fugir del món que veia? No crec que sigui tan simple. Potser és que en certa manera tots cerquem un lloc al món o busquem referents que ens facin sentir-nos part duen grup.Vaig triar aquesta causa per que em semblava justa, res més.

De tota manera, m’agradaria viure en un país normal, sense problemes identitaris, on el fet d’obrir la boca i parlar vulgui dir només això i no un acte de milit㠮ia continua. On els problemes de la política diària siguin temes que no sembli que ens juguem el ser o no ser cada dia.

Me n’estic cansant molt. Potser fugiré?

Comentaris: 4
  • Ves per on
    norge | esborrar | dilluns, 27 de febrer de 2006 | 13:38h

    Hei, mira, he arribat aqui per casualitat i ja d’entrada la primera impressio es que m’havia ficat sense voler en el meu propi bloc. La foto del paisatge de mar i sol podria haver estat en el meu bloc sense cap problema. A part d’aixo pero, m’ha passat una cosa tremenda llegint l’article aquest de FUGIR, doncs m’he sentit increiblement identificat amb el que escrius com si fos jo mateix qui ho escribis.

    La meva situacio es força similar a la que expliques. Jo sempre he tingut un desig de viatjar que va esclatar fa un any quan vaig deicidir deixar-ho trot per sortir a veure mon. Ara soc a Londres, pero havia estat a Noruega. I tinc intencio de continuar una tmporada. Em passa el mateix amb les feines, els amics, les ciutats… Quan et mous deixes amistats enrera i en trobes de noves. Tambe estic d’acord amb lo dels estudis reglats. Jo tambe he estat (i soc) molt autodidacta. Aprenc constantment. El fet de viatjar m’ha portat a coneixer molts d’altres viatgers i esbrinar-ne els motius dels seus viatges. La gran majoria fuig d’alguna cosa; uns de l’avorriment, altres de la rutina, d’una relacio, de por a la familia. Altres volen trencar una situacio que se’ls fa insuportable al lloc on viuen i opten per al canvi de lloc radical. Altres fugen dels vicis com alcohol, drogues, sexe… De debo.

    Amb tot aixo tambe es curios la casulitat del teu text ja que estic escribint (es un projecte) una obra de teatre que te de titol provisional FUGITIUS i va de gent que marxa a un altre pais per motius diferents, pero sense intencio de tornar.

    De la causa independentitsa et dire que casualmnt tambe es la meva. Jo ho veig tambe com una cosa justa o terriblement injusta, segons com es miri. I no puc amb les injusticies. De totes maneres tampoc m’he adherit a cap partit (ni penso fer-ho), ni a plataformes, ni res. Intento fer pedagogia i mes ara que soc fora, entre la gent que em trobo, doncs hi ha molta desinformacio al respecte.

    Be, seguire el teu bloc de mes a prop a partir d’ara. Endavant, anims i sort!

    marc

    • Vols més casualitats?
      borinotus | esborrar | dilluns, 27 de febrer de 2006 | 15:47h

      T’agraeixo sincerament el teu comentari.

      Feia temps que em rumiava apuntar-me a això dels blocs de Vilaweb.Al final m’he decidit i ja fa ben bé una setmaneta que estic per ací.

      Abans havia mirat algun bloc de tant en tant, en concret un d’un noi de Badalona que anava a Noruega que em resultava bastant simpàtic. Primer, perque casualment era de Badalona com jo, i segòn perque la meva dona i jo haviem planejat casualment anar uns dies a Oslo.

      Quan he llegit el teu missatge i he vist el teu nom “Norge” m’he imaginat que series tu. Hi he clicat per a anar al teu bloc i efectivament, eres tu!

      Bé, espero que ens seguim comunicant per ací, i evidentment jo també seguiré el teu bloc.

      Salut!

  • no podem fugir
    dignitat | esborrar | divendres, 24 de febrer de 2006 | 15:03h
    Encara que pensis que la teva historia és excepcional, no és així. Sols és única per que és la teva. Una frase que em va canviar la vida va ser el que va escriure Oscar Wilde ” estimar-se a un mateix, és una aventura que dura tota una vida.”.
    Una altre cosa que he descobert no fa tant de temps – la teva ment no ets tu- i sols existeix el present, no et deixis enganyar per ella. Viu el present, disfrut-al, pateix-al i veuràs que tot és més clar- això no vol dir que facis de cigarra-.