Italianització

borinotus | 1- Politics | dimarts, 8 d’agost de 2006 | 20:20h

 Fa un temps, el desastre del Carmel i sobretot, la gestió que des del Govern se’n feu, va suposar el començament de l’allunyament del govern tripartit respecte de la població (En aquest cas, d’un dels feus electorals del PSC). En un comentari que vaig fer a l’e-noticies vaig parlar d’italianització de la política catalana. Uns dies després un comentarista d”El Rasclet” (No en recordo el nom ) a l’AVUI va fer un article sobre el mateix tema i amb el mateix títol.:Italianització.

Com que fora massa vanitat fins i tot per a mi pensar que un comentari meu a una noticia pugui inspirar un article a un periodista, podem dir que la sensació era a l’ambient.

 

Temps després, he tornat a sentir aquest terme amb un significat diferent : Que la política és una pallassada. La comparació es feia sobretot en comparar els pocs edificants espectacles que oferien govern i oposició a Italia amb els que es fan aqui darrerament.

Deixant de banda que a tot arreu passen aquestes coses (Llegiu les noticies de política local de diaris estrangers), la qüestió no són els escandols o la corrupció, o la pèsima gestió, ni tan sols que els mediterranis siguem més proclius a l’histrionisme. No. La qüestió és com s’encaren aquestes crisis, si la premsa (de la tendència que sigui) és prou independent per a esbombar la notícia fins que algú en doni a la ciutadania la resposta que cal, tot demostrant així que la gent mereix tenir el respecte que li pertoca a un ciutadà i no només l’enllustrada barroera i demagògica cap al votant. O bé si els mitjans de comunicació es dediquen a jugar al ”i tu més” convertint l’anecdota en noticia i passant de puntetes damunt l’escàndol fent que al final no escandalitzi ningú. (Bah, tots són iguals!)

La italianització tal com jo l’entenc és el funcionament de la societat i de les institucions de manera separada. Hi ha una casta política i funcionarial que funciona per una banda amb el seu tros de pastís assegurat, després la resta de la gent que fa la viu-viu, els seus negocis, la seva feina i anar fent. Quan les dues esferes socials xoquen, la cosa s’arregla i llestos (via comissions per exemple).A Itàlia aquest sistema ha funcionat durant decades (I  tot i que en algun moment les xifres macroeconomiques van ser maquillades, pertany al grup del G-8).

La cosa al final va petar (tot te un límit) en un procés liderat per showjutges que en algun cas van pagar-ho amb la vida.

Ara la cosa sembla més calmada però s’ha arribat a un nou equilibri entre les dues esferes (institucional i social diguem-ne) i tot està com estava amb actors diferents.

A casa nostra això no és pas nou. Al segle XVIII després de la desfeta, com que als catalans no se’ls deixava fer política, es van dedicar a fer diners (Vicens Vives dixit). La gent es va buscar la vida i com que allà a Madrid no ens resolien els problemes, enlloc de anar a fer carrera a la capital la gent va intentar fer força des d’aquí. La gent d’empenta va crear allò que diem societat civil i que vés a saber ara qui en forma part i a quins interessos serveix. (Bé, encara en podem donar gràcies. A altres llocs el buit institucional va donar pas a la creació de les mafies).

Exemple d’aquella època i bastant il·lustratiu: La Mancomunitat de Catalunya va tenir l’encert de tenir al capdavant gent amb idees que, amb poquíssimes competències i escassíssims recursos va fer una feina intensa i intel·ligent.

Ara ja tornem a tenir les nostres institucions potser podriem pensar que la cosa es podria redreçar però veiem, cada cop més cansats i amb un rictus de fàstic a la boca, que les aspiracions de la nostra classe política arriben a l’alçada del vol de les gallines.

I la “gent amb empenta” ? Connais pas.

Comentaris: 5
  • Villatoro
    latrappola | dimecres, 9 d’agost de 2006 | 16:40h
    Si no l’has llegit ja et recomano l’entrevista del Grup Hayek a Vicenç Villatoro que en dessmond va penjar al bloc Botxí, crec que dona les claus per entendre la política catalana del darrer any i ho trobo molt relacionat amb el que expliques al teu article.

    Algun dia ens haurem de començar a preguntar com és que quatre empresaris i quatre diaris tenen el poder de carregar-se ells solets tot un Conseller en Cap, tot un President de la Generalitat, i un Estatut recolçat per un 90% de diputats al Parlament Català.

    • Ja l’he llegida
      borinotus | dijous, 10 d’agost de 2006 | 18:31h

      Molt bona. Gràcies per la informació.

      Em crida l’atenció que comentin una cosa que jo ja deia (i que no te res a veure amb el tema que parlem): Que la irrupció de la premsa gratuïta ha estat perjudicial per a “El Periodico”. Això ho vaig dir jo en quan vaig veure que aquests diaris es consolidaven. Si tu compres Avui, El Punt o La Vanguardia no els deixes de comprar si a l’entrada del metro et donen un d’aquests però si compres El Periodico és ben probable que ho deixes de fer ja que et donen el mateix i de franc.

      • El Periódico
        latrappola | dijous, 10 d’agost de 2006 | 19:01h
        Sí, és curiós, no ho havia pensat mai així lo de El Periódico i els diaris gratuïts, de fet al metro tenia comprovat que era el diari clarament predominant i ara en veus molt pocs.

        Una altra cosa que em preocupa és el diari Avui, cada cop tinc més la sensació que és un diari més allunyat del que era fa un parell d’anys, sort que encara queden molt bons articulistes i el seu director és una bona garantia, però dels que entren nous no me’n agrada cap. Veure’m com acaba la cosa.

  • endavant
    Reyes | dimarts, 8 d’agost de 2006 | 23:48h
    Et felicito per aquest article d’avui, borinotus.
    No desespereu, home, no desespereu… endavant! 🙂
  • Home, de les gallines, de les gallines…
    DR | dimarts, 8 d’agost de 2006 | 22:35h
      Trobo que exageres, jo diria que a l’alçada del vol dels kiwis i encara gràcies.

    I la gent amb empenta? Doncs em penso que hi ha els qui han fotut el camp a l’exterior, els qui estan pensant a fotre el camp a l’exterior i els qui s’hi han resignat i s’han quedat… en l’exili interior.
    I algun que encada queda intentant fer-hi alguna cosa, és clar.

    El que és ben clar és que si es permet durant massa temps que un grup de gent impedeixi que les energies d’una societat brollin amb naturalitat, la resta se’n cansa i la societat s’estanca i es podreix. I llavors resulta molt difícil -que no impossible, vull pensar- reconduir les coses.

Deixa-hi un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s