Monthly Archives: Juny 2012

Amor i Llibertat

borinotus | 2- Socials | dimecres, 26 de juliol de 2006 | 14:15h

Per casualitat i per tercers vaig conèixer l’obra del  napolità Genaro Bellavista. Aquest professor d’institut jubilat (i donat el temps que fa que vaig conèixer les seves obres, sospito que lamentablement traspassat)  te una curiosa teoria per a explicar el caràcter humà.

Explicada de manera consissa la teoria del professor Bellavista diu que a la Natura hi han dues forces principals: l’Amor que atreu els objectes i els mante units i la Llibertat que tendeix a la separació (Exemples d’això serien la gravetat i el bigbang)

Aquestes forces també determinen el comportament humà. Una persona amb molt d’Amor necessitarà la companyia d’altra gent però algú en qui predomini la Llibertat defensarà la seva intimitat per sobre de tot.
Evidentment no hi ha ningú que estigui 100% i durant tota la vida enquadrat en un dels dos conceptes. Fins la persona més sociable pot desenvolupar un sentiment de rebuig als altres en un vago de metro atapeït i el més individualista s’alegrarà de veure algú després de caminar dos mesos pel desert.

Per ajudar a explicar-ho fa servir una gràfica d’eixos cartesians com la que adjunto.
Com es pot veure, les dues forces no són oposades sinó que totes dues són positives: Amor a l’eix de les abcises i Llibertat al de les ordenades. Els valors negatius corresponen als conceptes oposats: Odi per l’Amor i Poder per Llibertat.

Segons el professor, podriem posar punts sobre la gràfica sobre la nostra personalitat i comportament que tenim durant la nostra vida. Al final veuriem quina és la nostra tendència dominant.

Els quatre quadrants d’aquesta gràfica reben cadesacú el seu nom i defineixen un tipus de personalitat diferent:

-Quadrant del Savi:
Correspon a les persones que saben combinar de manera justa Amor i Llibertat. Els més savis són els que agafen el terme mitjà.

-Quadrant del Papa:
Són els que combinen Amor amb Poder. Bellavista defineix així aquest quadrant per que considera que aquests dos conceptes són prerrogatius de l’esglesia catolica. Ho deixarem així per a respectar la seva teoria, però personalment hagués posat a aquest quadrant el nom de la Mare. Crec que representa millor la combinació de Poder i Amor.

-Quadrant del Tirà:
Representa la combinació de Poder i Odi. Tots coneixem força exemples d’aquest tipus de personalitat (Hitler, Stalin, Pol Pot,….)

-Quadrant del Rebel:
El més estrany ja que combina Odi i Llibertat. Tots tenim al cap la imatge de l’idealista arrauxat que vol canviar les coses per la força com a conseqüència d’un gran sentiment d’impotència davant una injusticia. També reben el nom de terroristes, assassins, lluitadors o herois depenent de la simpatia que tinguem per la seva lluita.

Evidentment, la personalitat humana es pot definir amb molts més paràmetres.  Aquesta teoria podria continuar essent vàlida per a un espai de n dimensions on n és el número de variables que tinguem en compte.

No us sembla una teoria simpàtica?

Per a aprofondir en les teories del professor Genaro Bellavista recomano llegir el llibre on les explica el seu alumne avantatjat Luciano De Crescenzo. El llibre en concret es diu Così parlò Bellavista (No en conec traducció al català però si a l’alemany : Also sprach Bellavista . El nom del llibre és un homenatge a Nietzche i Zaratrusta i és que De Crescenzo és professor de Filosofia)

Comentaris: 6
  • Luciano
    josepselva | diumenge, 30 de juliol de 2006 | 09:02h
    No conec aquest llibre de De Crescenzo però et puc recomenar els dos volums de la seva Història de la Filosofia Grega, divertídissims, pedegògics i mengívols fins per a aquells que odien la filosofia (Quadrant del tirà o del rebel).
    Te una extensa obra, quasi tota de qualitat.

    • Conec la seva història de la filosofia
      borinotus | diumenge, 30 de juliol de 2006 | 17:05h
      Altament recomanable i em sembla recordar que en algun moment donat parla d’aquesta teoria també.
  • Canviaré de nom
    botxi | dimecres, 26 de juliol de 2006 | 22:51h
    … penso que canviaré el nom del bloc.  Ja no seré Bloc Botxí sinó Bloc Rebel.  Sempre podré dir que hi ha una teoria científica al darrere, y que soy rebelde porque el mundo me ha hecho así   🙂
    • Ha ha ha ha
      borinotus | dijous, 27 de juliol de 2006 | 10:28h

      Ja veig que ho has canviat. Molt bona. (De fet vaig estar a punt de posar-te com a exemple de comportament d’aquest quadrant)
      De totes maneres la teoria aquesta te més de filosòfica que de científica em sembla a mi.

coincidència?
Reyes | dimecres, 26 de juliol de 2006 | 19:09h
Jo tampoc n’havia sentit parlar mai d’aquesta teoria, però a mesura que t’anava llegint em sonava cada cop més familiar… Fa un temps vaig haver d’assistir a un seminari d’habilitats interpersonals. Una perspectiva diferent a la de Bellavista: no es tractava tant de parlar de la personalitat pròpia com de com ens percebem els demés. Bé, doncs els consultors ens van presentar una gràfica molt similar a la que tu has penjat, on l’eix vertical és el component “emocional” i l’horitzontal, la “dominància”, de forma que també ens trobem quatre possibles combinacions. Trobo que els dos models s’assemblen molt, oi?
Ja ens ho faràs saber si trobes la traducció al català!

Ja veus!
borinotus | dijous, 27 de juliol de 2006 | 10:26h

Aquests del seminari li van copiar la idea a un pobre jubilat napolità. 😉

Morts nostrats/morts aliens

borinotus | 2- Socials | divendres, 21 de juliol de 2006 | 19:32h

El lloc i classe social on neixes o vius imposa un seguit de normes de comportament, referències identitaries, opinions etc. que ningú no discuteix perque les troba com a naturals o lliurement escollides. És el que  els sociolegs anomenen “el món donat per descomptat” i no en pots fugir. Com a molt pots canviar-lo per un altre amb les seves normes, referencies, etc. que afecten a tots els àmbits de la vida….i de la mort.

 

 

Sembla que és totalment natural sentir pena per una mort esdevinguda en un greu accident de  trànsit encara que no coneguis de res a les víctimes i que al cap de cinc minuts la notícia sigui substituïda per una altra.  I qui parla de trànsit parla de violencia domèstica, un incendi devastador….

I no parlem ja de violencia política! Algú que se senti indiferent davant d’un atemptat d’ETA serà titllat de monstre o de còmplice ideològic amb la banda armada  Cap català diu que és un conflicte entre bascos i espanyols i que no li afecta.

Que és igual el lloc on vius ja que la pena és la mateixa? Mireu aquest exemple: Sabeu quants kilometres separen Barcelona de París? Doncs els mateixos que hi ha fins a Sevilla. Ara digueu-me. Quants successos us han entristit en el ràdi comprés entre una ciutat i una altra? Encara  més, quanta informació en rebeu d’uns i altres casos?

Com que som a Espanya, sabràs tots els accidents de trànsit i seràs informat  de totes les dones mortes a mans dels seus conjuges de Huelva, Madrid o Corunya però cap de les desgràcies que passen a l’altra banda dels Pirineus o més enllà  (Després ens omplim la boca que la Catalunya Nord i tal i qual, però no sabem mai que hi passa)

Només s’hi informa quan la magnitud de la tragèdia és tanta que mereix l’honor de ser titulars de lletres de pam i mig (O quan arriba el Nadal): Una explosió a una fàbrica a Tolosa de Llenguadoc (quan es va descartar que era una acció terrorista tothom ho va oblidar), un tsunami a l’oceà Indic (darrerament com que s’han repetit en escales més petites i �oenomés” amb una vuitantena o un parell de centenars de victimes no cal que correm a desmostrar la nostra solidaritat compasiva).

Perquè? Per que totes aquestes desgràcies no les sentim com a pròpies. És clar que no podem sentir totes les morts igual, acabariem bojos. Però a l’hora de triar quines ens han de resultat més properes el marc de referència polític, social i periodístic és fonamental.

A un reportatge que van fer sobre els bombardejos a Catalunya durant la Guerra sortia un antic aviador italià  que hi va participar va dir que tenint en compte que la població era d’un milió de persones i el nombre de victimes d’unes tres mil tampoc havien fet tant de mal.  Si algú diu que les victimes d’ETA (no arriben al miler) no són res comparat amb el total de població espanyola es guanya unes guantes querelles.

 En els conflictes externs el nostre �oemón de referencies” també actua. Hi ha coflictes oblidats amb milers de morts que ni tan sols surten a les noticies (Angola, Birmania,…) en canvi tothom se sent a dret d’opinar d’això que passa a Palestina i Israel i sortir al carrer en protesta del que hi passa quan, de fet, el tema els afecta igual que les altres guerres, és a dir, res.

Perquè ens ha d’interessar el que passa a Orient Mitjà? Només perque és un conflicte fácil de maniquejar: Israel= EEUU= dolents = Palestins bons?

En canvi ningú s’aclareix  mai amb allò de Rwanda. Qui eren els dolents? Hutus o tutsis? I quina diferència hi havia? I això que la guerra aquesta va causar més morts que els que mai pugui haver a Palestina.  

Quin criteri seguim per a repartir la nostra pena i solidaritat?

Només si coneixes la persona que ha estat víctima pots tenir-hi compasió, pena, solidaritat…per això quan maten un dels �oeteus” et diuen que era casat i amb fills o que era una bona persona (atenció! Si fos una mala persona es mereixieria morir?) En canvi, si és un mort alié només és una xifra freda. És més, si és dels �oeadversaris” encara se li intentarà despersonalitzar. Recordeu que dels morts israelians informen i dels palestins en fan un publireportatge, o un altre exemple conegut: els presoners dels nazis no tenien ni nom, tan sols un nombre tautat. No eren, doncs, persones. (Fins i tot els assassins que no siguin bojos eviten mirar als ulls a les victimes en el moment de matar-les)

Vaig començar a pensar en tot això fa anys. Un cap de setmana llarg vaig marxar a aillar-me de gairebé tot. En un bar d’un poble on vaig parar uns minuts tenien posada la tele i van informar que els d’ETA havien segrestat a un regidor del PP d’Ermua i exigien no se què i que si no el matarien. Sortir del bar i oblidar-me’n va ser tot u. Ni tan sols sabia per on queia Ermua.

El dilluns següent a la tarda en posar la ràdio mentre conduia em vaig assabentar de tot el merder que havia organitzat. En arribar a casa els meus pares no podien comprendre com era que no estava alterat com tothom. Jo no havia estat sotmés a tota la pressió mediàtica que havia rebut la resta de la població. Tot m’era doncs tan indiferent com si haguessin matat un desconegut regidor de Copenhaguen. Però  la gent que ho va viure ho va sentir com a propi i els semblava d’allò més normal que tohom ho veiés igual. Fins i tot, es podia comprendre que algú ho rebutgés o estiguès en contra del show però no que li resultés realment indiferent.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Comentaris: 7
  • Tommaso Onofri
    latrappola | divendres, 21 de juliol de 2006 | 18:21h
    Et recomano llegir  el següent article de Joan.F.Mira:

    Tommaso Onofri

    L’he recordat en llegir el teu article, el plantejament és molt semblant. De fet era un cas molt similar al de Miguel Ángel Blanco, a Itàlia era portada i tenia pàgines i pàgines a tots els diaris, en canvi aquí era una notícia insignificant.

    • L’acabo de llegir.
      borinotus | dissabte, 22 de juliol de 2006 | 16:37h

      Recordo el cas del nen aquest. Em vaig assabentar, com tothom, quan aqui van donar la noticia que l’havien matat i van explicar tota la història.

      Aquest article d’en Mira no el coneixia, veig que parla com jo de que el marc de referència informatiu influeix en allò que ens ha d’interessar i fer-nos patir o alegrar… És conseqüència de viure en una societat i és inevitable. En tot cas el que és pot fer (i des del nostre punt de vista català és fins i tot desitjable) és canviar el marc de referència.

  • No puc estar més d’acord
    botxi | divendres, 21 de juliol de 2006 | 17:18h

    Tinc una opinió molt semblant, hi estic plenament d’acord.
    La gran majoria de la gent es belluga a batzegades.  Si ho veu a la tele un parell de cops, ja “és seu”.  Si no, no existeix.

    Per exemple, estic fins al monyo d’això de la “violència de gènere”.  Aquí sembla que tots els tios siguem uns criminals, totes les dones unes pobrissones víctimes, i que això sigui un problema social enorme d’ordre públic, i per això fem jutjats especials, codi penal especial, fiscals especials…
    En canvi, amb xifres a la mà, és un tema totalment minoritari, i mor moltíssima altra gent per altres actes violents i no fem ni puto cas.  I per què?  Perquè la tele ja es preocupa de posar o no interès on és més rendible.

    Precisament pel contingut del teu posting jo sóc tan “ateu” del dolor i de la compassió.  Són sentiments absolutament manipulables, comprables, vendibles, hipotecables i bescanviables quan cal.

    Nota: dius “Cap català diu que és un conflicte entre bascos i espanyols i que no li afecta”.  Home, hi ha postings meus on dic exactament això.  Per a mi, és una guerra entre Euskadi i Espanya, i jo, ni sóc basc, ni sóc espanyol.  Sóc neutral (en tot cas…. 🙂

    • Per molt que vulguis t’afecta.
      borinotus | dissabte, 22 de juliol de 2006 | 16:43h

      No em diràs que quan en veus una noticia t’afecta tan poc com si es tractés de que està nevant al Japó (a no ser que t’hi interessi especialment la metereologia nipona).

      En tot cas, hauràs hagut de fer un esforç per a que la informació que en reps et resulti indiferent.  I indiferent, indiferent…no crec que t’ho sigui, fins i tot si grates una mica ja sabem per on et decantaries.

      Ep, i no jutjo res, eh?

      😉

  • D’acord amb allò de Paris i Sevilla.
    Anònim | divendres, 21 de juliol de 2006 | 16:36h
    Però si amb una agressió tant propera, que nm’os afecta inclòs a la butxaca de l’economia mundial, com  és la lluïta contra el “terrorisme”.

    L’ONU passa olimpicament i no actua correctament, doncs quant veges les barbes dels veïns afeitar, pot posar les teues a remullar.

Doble moral mortal
enricborras | divendres, 21 de juliol de 2006 | 16:14h
El xou al voltant dels morts sempre aprofita interessos particulars, per exemple, pel que fa al morts d’accident de circulació, sempre en té la culpa córrer massa (?), no lligar-se amb el cinturó, etc. Mai no en té la culpa l’Administració que no manté en estat correcte les carreteres o la mala senyalització… ni tampoc el consum “legal” de droga com les begudes alcohòliques, producte present en més del 50 per cent d’accidents de trànsit.
Pel que fa als morts per la “causa” l’escàndol és més gros encara. El Rodríguez Zapatero munta un terrabastall contra Israel pels pobres palestins i les “víctimes innocents”, però es nega a aprovar una llei que reconeixi a les “víctimes innocents” del franquisme, molt més properes geogràficament i de pensament (…diuen que manen les esquerres al Regne d’Espanya).
Al dit regne es pot jutjar a un assassí uniformat xilè o argentí, però no a un general genocida espanyol; o els morts d’allà són més importants que els d’aquí o el que allà són assassins aquí són “bons espanyols”…

Són especialistes…
borinotus | dissabte, 22 de juliol de 2006 | 16:51h

…en veure la palla en l’ull aliè i no la biga en el propi.

Sentir els colors

borinotus | 2- Socials | divendres, 21 de juliol de 2006 | 19:31h

He llegit la noticia que el camp del Mallorca canviarà el seu nom. En lloc de Son Moix ara es dirà Ono.  Farà referència a la companyia de telefonia no a la senyora aquella a la que acusen de la divisió dels Beatles.

Suposo que és un signe dels temps. Manen els patrocinadors i volen que es noti en els símbols externs.

No és el primer cas, recordem el camp del Betis que ara es diu Ruiz de Lopera en auto-honor del seu president (ara que plega, li mantindran el nom o el que entri el canviarà?) o el Sadar de l’Osasuna que havia d’agafar el nom inconstitucional de Reyno de Navarra (inconstitucional dic perque si de nació només pot haver una, de regnes suposo que també, o no?) per un hotel crec, però no se per quina raó no va prosperar.

En altres esports la cosa ja ve de lluny. El basquet per exemple. L’equip de la meva ciutat, el Club Joventut de Badalona, canvia de nom cada dos per tres segons el patrocinador. Els periodistes els anomenen pel patrocinador (Recordo la perplexitat que vaig sentir la temporada que el patrocinador de la Penya va ser l’ajuntament de Marbella!).

Bé, on volia anar a para és a això següent : D’acord que els clubs són entitats privades, però tenen cert arrelament social.  Representen un poble, ciutat o fins i tot país. Una manera de veure el món.

Però en el moment en que es converteixen en empreses (=entitats amb ànim de lucre que treballen de cara al benefici), com pots sentir-ne els colors? Igual avui es el club del teu poble i l’any que ve si no els va bé el negoci se’n van a un altre.

Encara estem lluny d’això (o potser no) però a mi em sembla que és la tendència. I crec que serà dificil sentir com a pròpia una entitat que només aspira al màrketing.

Bé, dificil per a nosaltres. Però a l’Àsia, que és el futur, això és el que els crida l’atenció. No són del Barça perque siguin catalanistes evidentment. No us estranyeu que en un futur, de cara a l’espectacle es crein diversos equips amb una mateixa marca i que juguin diversos partis a la setmana en diversos països per a cobrir la demanda. Us imagineu un Barça jugant la lliga japonesa? (Perque el Barça és dels pocs que poden vendre’s com a marca per se. Altres no tindrien altre remei que vendre’s a alguna multinacional).

Bé, a mi tot això no m’ha cridat gaire l’atenció. Les circumstàncies del Barça que el feien dipositari de sentiments extraesportius m’han cridat l’atenció i encara en queda alguna part en mi d’afició cap a la institució. Però pel que fa a l’esport com a espectacle no em crida l’atenció de manera especial.

Tot i així, encara entenc els seguidors dels clubs, entitats amb certa historia que existeixen malgrat que les persones marxin. però els seguidors d’un esportista individual….canvien cada dos anys d’ídol? No sé, no sóc gens mitoman i menys dels esportistes, gent que treballa només per a divertir-nos i entretenir-nos i són tractats com a deus.

Un altre símptoma de la decadència de la civilització potser?  No crec, però em sembla fora de lloc.

Comentaris: 3
  • Glups!
    borinotus | dimecres, 26 de juliol de 2006 | 19:31h

    Molts cops, per manca de temps, escric tal com raja i no tinc gaire temps de repassar detingudament el que he escrit. Veig que aquest post està redactat d’una manera bastant deficient. En un paragraf vegi que poso “crida l’antenció” tres cops en tres línies.
    Quan veig coses així les rectifico. Però ara amb les anomalies que patim a can Vilaweb no m’atreveixo!

l’afició
Reyes | dijous, 20 de juliol de 2006 | 23:47h
El futbol és un fenomen social que crec que mai
acabaré d’entendre. â€oe
Però en el moment en que es
converteixen en empreses, com pots sentir-ne els colors?
” Si a aquestes alçades
del partit no han desaparegut els sentiments, jo crec queno desapareixeran mai.
Què és el que manté units als seguidors? El fet que sigui l’equip
del teu poble? Jo crec que no, que el que manté unida l’afició del Barça no és
el Barça, no són els colors ni el fet que sigui l’equip de la teva ciutat, ni el significat polític que va tenir en èpoques passades… El que manté unida l’afició és la mateixa afició, el fet de compartir les mateixes il·lusions, les mateixes experiències… Si no és així, no entén com és que el camp del
Lleida el veus sempre buit mentre que fins i tot els immigrants
nouvinguts al nostre país celebren els gols del Barça i porten bufandes blaugranes… Perquè
els colors del Barça encara són el blau i el grana, oi? 😉

I els que no són del Barça?
borinotus | divendres, 21 de juliol de 2006 | 11:06h

En altres llocs la gent s’identifica amb un equip que no te el rerefons extraesportiu del Barça i de fet molta gent de fora de Catalunya aquest rerefons o el desconeix o l’és igual. I el futbol és el fenòmen més cridaner però passa amb altres esports.

La conclusió fàcil és dir que la gent s’hi refugia de les frustracions o troba un lloc on s’hi sent part d’alguna cosa més gran.

El preu de la dignitat

borinotus | 2- Socials | diumenge, 16 de juliol de 2006 | 23:35h
En X. és un senyor que viu en país on sempre han manat els mateixos. Malgrat que fa temps que hi ha democràcia la gent continua votant els hereus dels que remenaven les cireres en la situació anterior. Sempre que he intentat parlar amb l’X. sobre això em diu que no sóc ningú per a ficar-me en els seus assumptes interns i que ells ja van fent així.
“Jo no entenc de polítiques, només vull viure tranquil” em diu.

Darrerament van tenir una desgràcia. Un accident amb moltes víctimes, entre elles un familiar directe del Sr. X. va commoure la societat del seu país. Tímides veus acostumades a callar de fa segles van aixecar-se per acusar les autoritats de negligències en el manteniment de les infrastructures. Per primer cop el Sr. X. va dubtar de la bondat d’aquells que sempre havien cuidat d’ell i del seu poble.
Aquells que, isolats per gairebé tothom, han anat sempre a contracorrent del sentiment general veien l’oportunitat de deixar en evidència la classe dirigent. Veien una oportunitat de que les coses podien canviar. No només un canvi de la gent que mana, sinó un canvi en la manera de fer les coses i que la gent pugués rebre el tracte de digne ciutadà i no de serf geperut de tant donar les gràcies al seu amo. Van començar a fer rebombori per tal de demanar dimissions i un judici als responsables.

Però aquell que te el poder de fa segles sap tots els trucs del llibre i tot i que en algun moment van tèmer per la seves poltrones finalment van trobar la fòrmula màgica.

Van reunir-se amb els afectats, entre ells el Sr. X., van posar cara de comprendre la seva pena i aflicció, van prometre resoldre els problemes haguts per a que no tornés a repetir-se una situació semblant i van donar una quantitat de diners semblant o superior a la que tots els Srs. i Sres. X allà presents podien haver aspirat en un posible judici contra els responsables de la desgràcia.

“No podem reparar allò que ha estat fet ja que la vida humana no te preu però creiem que ha quedat clar que sempre hem estat amb el poble i sempre ho estarem. Ara no ens ficarem en judicis que podrien crear mal ambient i perdues de temps, oi? Això només podria ser aprofitat per aquells que volen treure profit de la desgràcia aliena per tal de fer-nos fora del poder. Tant se’ls en dóna a ells el vostre dolor!” Els deien.

A les següents eleccions, van tornar a guanyar per majoria absoluta.

De vegades penso en que jo no podria viure en un país així. És clar que nosaltres no som precisament ningú per a donar lliçons de dignitat.

Comentaris: 1
El mateix però amb diferents collars.
Anònim | diumenge, 16 de juliol de 2006 | 23:44h

La colònia està ben apuntalada.

Comooooor? Per a limitacions mentals les teves xato!

borinotus | 1- Politics | dissabte, 15 de juliol de 2006 | 20:43h

Interrompo breument el meu cap de setmana romàntic perque acabo de sentir per la ràdio les declaracions del president Maragall a la presentació de Montilla com a candidat a President de la Generalitat. Indignant!

Doncs va el paio i solta que la candidatura de Montilla és bona perquè permetrà superar limitacions mentals (sic) de la societat catalana pel fet de ser nascut fora del nostre país. I seguidament li parla en castellà (per “bona educació” potser?)

Quines limitacions President? Encara no he sentit ningú a Catalunya que hagi criticat Montilla pel seu origen. De fet, l’única persona que he sentit parlar d’això ha estat del seu propi partit. Concretament en Jordi Sevilla (d’acord, és valencià però no hi exerceix o sigui que és espanyol “y a mucha honra” segur), va dir que encara era d’hora per a presentar un “xarnego” com a candidat.

Abans es deia la dita aquella que era català aquell que vivia i treballava a Catalunya.  Ara cada cop més sento una altra que diu que a Catalunya no importa d’on vens sinó a on vols anar.

Molt bé, però sempre estem justificant-nos.  Perquè?

En el país autoproclamat el més democràtic del món, Estats Units, està prohibit per la constitució que un no nascut allà sigui president.  I ningú hi diu res.

Recordo que quan en Miquel Roca va fer el Partit Reformista Democràtic se li deia clarament que un català no podia arribar a ser president d’Espanya. Encara estic esperant que algú exigeixi disculpes.

Miri Montilla, jo no el votaré perque de cap de les maneres votaria el seu partit. El fet que vostè sigui d’un lloc determinat no és cap raó per a no votar-lo, però tampoc és cap raó per a fer-ho.

Que jo ja em veig venir la jugada: Si el mateix Montilla va dir durant la campanya del referendum de la Consitució Europea que el que votés “no” era igual que Le Pen (grotesc insult que trobo de força mal gust), si durant el pasat referendum de l’estatut que votés “no” era del PP (d’això ja vaig parlar aquí) ara la jugada estarà en dir que qui no voti Montilla és perque és “xarnego” i que tot vot que no sigui cap al PSC serà un vot racista o vés a saber què. Exagero? Ja veurem.

I altra cosa: Llegeixo que una moció per a demanar que a la Fira de Frankfurt es prioritzin els escriptors en català no ha prosperat al Parlament (es decideix politicament la cultura?) per l’absència de força diputats d’ERC i CiU.

Sabeu què? Ja m’he desfogat. Me’n vaig a la piscina i a tots aquests que els donin.

Comentaris: 2
  • … I si el Montilla arriba a President de la Generalitat….
    Catarrà| Adreça electrònica | dissabte, 22 de juliol de 2006 | 18:52h
    … Ja no ens veuran tan raros des de la resta de l’Estat Espanyol?
    … Ja podrà ser un català president de l’Estat Espanyol?
    … Ja no serà un problema que una empresa catalana faci una OPA sobre una empresa espanyola? I que es prefereixi que una empresa catalana faci una OPA en comptes d’una empresa alemanya?
    …Ja no faran boicot als productes catalans?

    … “Ojalà”…

  • Boadella & CIA
    latrappola | diumenge, 16 de juliol de 2006 | 00:48h
    Doncs fa tota la pinta que amb aquest discurs l’únic vot que captaran serà el de Ciutadans de Catalunya. M’imagino que en Boadella i n’Arcadi Espada deuen estar que trinen.