Daily Archives: 1 Juliol 2012

El mercat del totxo

borinotus | 2- Socials | dimarts, 14 de novembre de 2006 | 08:52h

A l’Avui d’ahir dilluns vaig llegir un parell d’articles interessants. Un parlava de la situació del mercat immobiliari als Estats Units i l’altre de la situació social actual.

 

En el primer d’ells ens explicaven que el preu del sòl esta baixant força i amb ell, logicament, el preu dels habitatges. Tant que fins i tot hi han venedors que arriben a regalar cotxes per a incentivar la venda (suposo que això deuen ser casos molt excepcionals). Les causes dels cicles econòmics són més complexes al mercat immobiliari que a la resta, però el mateix analista que publica l’article aconsella anar mirant a l’altra banda de l’Atlàntic. De fet és simptomàtic que algunes entitats financeres s’hagin després de les empreses immobiliaries que controlaven. Un altre simptoma m’ha semblat veure’l en alguna declaració que feia algun assistent al Barcelona Meeting Point en el sentit que el mercat del totxo estava a punt de saturació i calia anar a nous mercats emergents com ara l’Europa Oriental (doncs per a estar saturat, també veig que a Cullera volen fer una bestialitat urbanística tipus Manhattan, potser si algun arquitecte valencià llegeix això ens podria fer cinc cèntims de com ho veu)

Així que gent que esteu a punt d’hipotecar-vos de per vida, potser convé esperar-vos un parell d’anys.Oimés quan això vol dir que el pis que has comprat baixarà de valor en el mercat. Imaginem la cruel paradoxa que pot suposar que t’hagis de vendre el pis i amb el que et donin no t’arribi per a cancel.lar la hipoteca.

De tota manera hi ha un factor que a d’altres indrets  tenen millor resolt com és el lloguer d’habitatges. Ací la llei és obsoleta i no agrada ni a llogaters ni a propietaris. És normal que, ja que has de pagar durant tota la vida, hom prefereixi un pis de propietat. Si més no, tens menys risc de patir mobbing immobiliari .

També caldria tenir en compte tots els diners que mou l’especulació. Passa a tot arreu és clar, però en un país com el nostre on no hi ha gaire res al subsòl, la millor manera de fer calés ràpids  és amb el sòl. Afegim a això la manca de transparència de finançament dels ajuntaments i de partits polítics i tindrem un estat de coses que no se si està o no a punt de saturació però sí que hi ha sectors o persones que els convé que segueixi així força temps. Una llei de finançament de partits i una redistribució dels nostres impostos (independència o com a minim concert economic hi serien un pas endavant) per tal que les administracions locals no haguessin de requalificar terrenys en funció d’interessos privats per tal de finançar-se i oferir els serveis a la ciuradania, són coses que ja urgeixen.

I és que la gent dedica un percentatge molt alt dels seus ingressos a pagar la hipoteca, si a això li afegim que els preus d’articles bàsics s’han enfilat i que el mercat de  treball és ple de llocs precaris (Aclarim que la precarietat no ve donada  per la temporalitat sinó per la dificultat de trobar una feina amb un sou digne) aniriem al tema que tracta l’altre article del que parlava abans i del qual en parlaré un altre dia (per avui ja n’hi ha prou) que no serà demà ja que seguint  la proposta d’en David Figueres, el meu post de demà estarà dedicat a la periodista assassinada Anna Politkóvskaia.

 

Comentaris: 5
  • lloguers
    Reyes | dimarts, 14 de novembre de 2006 | 21:35h
    El problema dels lloguers no és només la llei… Fa uns dies, passejant pel poble (Baix Llobregat),  em va cridar l’atenció un cartell que una immobiliària d’un barri “normal” tirant cap a modest ha penjat en la porta de l’establiment: “No tenim lloguers per sota de 1.000 euros
    • llei
      botxi | dimecres, 15 de novembre de 2006 | 19:38h

      És absolutament urgent canviar les lleis que ultraprotegeixen els llogaters.  Si no, el propietari està totalment indefens en cas de manca de pagament.

      Això em va passar a mi, en una temporada que vaig residir en un altre país.  Vaig trucar una immobiliària per llogar un pis.  Va venir una noieta a ensenyar-me’l, i sobre la marxa vaig signar el contracte.  Ni tan sols es va dur còpia del passaport, em va dir que li trametés per correu quan em vingués bé.

      L’únic que em va dir era que pagués el lloguer abans del dia 5 de cada mes.  Quan marxava li vaig preguntar que com era possible que a un estranger totalment desconegut li lloguessin un pis, sense veure ni un paper, ni d’on em guanyava la vida, ni qui era…

      Em va respondre :  “no hi ha problema, vostè ha de pagar els dies 5 :  si el dia 15 no hem rebut els diners, el dia 20 ens presentem amb la policia i el fem fora immediatament”.  Això és eficàcia.  Sí senyor !  Amb lleis així, molta gent es rumiaria posar els seus pisos en lloguer.

      • És cert
        borinotus | dijous, 16 de novembre de 2006 | 08:46h

        Ací la llei no és bona per a cap de les dues parts. Per això no passa el que passa a d’altres països que és que molta gent viu de lloguer sense que això vulgui dir precarietat, i també això ajuda a que els joves s’emancipin més aviat.

Molt interessant
latrappola | dimarts, 14 de novembre de 2006 | 20:40h
L’he llegit avui aquest article dels Estats Units i l’he trobat molt interessant. Segons tinc entès a Tokyo i Londres van passar una crisi semblant que va  arribar a depreciar els pisos fins a un 30% del seu valor. Un altre cas més salvatge va ser el de Tailàndia a final dels 90, amb un creixement econòmic espectacular a Bangkok es va produir un fort moviment especulatiu, es construïa com aquí de manera totalment descontrolada, va arribar però la crisi del 97 i de cop es van trobar que les promotores immobiliàries no podien pagar els deutes, el resultat van ser centenars de milers de treballadors de la construcció a l’atur i les obres es van paralitzar de cop, l’any 2000 Bangkok te’l trobaves ple de solars buits i d’edificis a mig construir, en pocs anys la capital tailandesa va passar de ser la Venècia d’orient a ser un abocador incontrolat. És evident que això no és Tailàndia però també que la bona situació econòmica és més aviat una situació fictícia provocada per l’augment de l’endeutament, el creixement econòmic a l’estat espanyol es basa principalment en el totxo i no es veu per part l’estat cap mena d’intenció d’invertir en una societat tecnològica que permetria desviar les inversions cap a altres sectors, ¿algú ha pensat que si reduïm el ritme de construcció sense trobar una solució alternativa centenars de milers d’immigrants es poden trobar sense feina?

És ciclic
borinotus | dimecres, 15 de novembre de 2006 | 17:12h

Històricament. quan l’economia va bé, el sector de la construcció va bé. Però alhora, quan vegis que el sector es comença a refredar comencem a vigilar…

Però suposo que ara que el sector s’ha anat de mare no sesi es compleixal 100%

Una mica de música d’Aretha

borinotus | 5- Miscel·lània | diumenge, 12 de novembre de 2006 | 23:02h

Per al meu aniversari (19 d’agost) la meva dona em va regalar dos DVD de pel·licules musicals: “The Commitments” (dels quals ja he penjat una cançó) i “The Blues Brothers” pel·licula que demostra que les coses que t’entusiasmen i et diverteixen a l’adolescència quan les veus de gran…En fi, si més no la música continua essent igual de bona. Aquí poso un video del troç en que els germans van a buscar en Matt Murphy i en Lou Marini (guitarra i saxo) per a refer la banda i la reacció que té la dona del primer (paper interpretat per l’Aretha Franklin) quan ell li fa un comentari masclista i li retreu  que no li deixi marxar.

És la famosa bronca-cançó “Freedom” . Espero que us agradi.

 (Continua  amb la lletra de la cançó)

You better think (think)
Think about what you’re tryin’ to do to me
Think… let your mind go let yourself be freeLet’s go back – let’s go back
Let’s go way on to way back when
I didn?t even know you
You couldn’t a been too much more than ten (just a child)

I ain’t no psychiatrist
I ain?t no doctor with degrees
But it don’t take too much I.Q.
To see what you’re doin’ to me

You better think (think)
Think about what you’re tryin? to do to me
Yeah think (think – think)
Let your mind go let yourself be free

Oh freedom (freedom)
Let?s have some freedom (freedom)
Oh freedom
Yeah freedom (yeah)

You got to have freedom (freedom)
Oh freedom (freedom)
You need you some freedom
Oh freedom
Ya got ta have
Hey! think about it
You! think about it
There ain?t nothin? you could ask
I could answer you but I won?t (I won?t)
But I was gonna change ya I?m not if
You keep doin? things I don?t (don’t)

You better think (think)
Think about what you’re tryin’ to do to me
(What you’re tryin’ ta do to me
Oh-oh-oh think (think)
Let your mind go let yourself be free

People walkin’ around everyday
Playin’ games and takin’ scores
Tryin’ to make other people lose their minds
Well be careful you don’t lose yours

Oh think (think)
Think about what you’re tryin’ to do to me
Woo-hoo think (think)
Let your mind go let yourself be free

You need me (need me)
And I need you (don’t cha know)
Without each other
There ain’t nothin’ we two can do

Oooh yeah think about it baby
(What cha tryin’ to do me think)
Let it go baby
Think about it right now
Yeah right now (think about ..forgiveness)
Whoa right now (tell about ..forgiveness)
Yeah right now (tell about ..forgiveness)
I need to change your mind (think about it)
Baby baby baby woo (tell about it..forgiveness)
Think about it baby (tell about forgiveness)
FADES-
Yeah woo-hoo (tell about forgiveness)
Tell about it baby baby baby (think about it..)

Polítics. Articles de Joan Fuster (i II)

borinotus | 1- Politics | diumenge, 12 de novembre de 2006 | 13:16h

Tot continuant amb el meu post d’ahir, avui reprodueixo un altre article de Joan Fuster.  Tant el d’ahir com el d’avui són aplegats al llibre Punts de Meditació de l’editorial 3i4.

La “Classe Política”

 

Ara en diuen “classe política”. Ignore de quin sociòleg, probablement nord-americà, procedeix la fòrmula. Potser calia inventar una manera de designar la cosa, ja que al cap i a la fi, la cosa potser també era nova. És clar que això de “classe” resulta excessiu. El sentit marxià de “classe” ha penetrat tan a fons en les nostres rutines verbals i/o conceptuals que, tot i que acostumem a fer-ne usos incorrectes ben sovint, no encaixa en aquest cas. “Ells” no són una “classe” en efecte. Una “casta”? En algun temps, sí: de fet, històricament, solien reclutar-se entre els membres d’uns quantes i determinades famílies genealògicament especificables. Però, i per què no, ara? Em fa la impressió que, en moltes de les “classes polítiques” que podríem examinar de prop, els vincles de parentiu continuen sent d’una evidència clamorosa. En el passat, sens dubte, es tractava d’una casta-classe, com per exemple, l’alta burgesia: concretament, les “grans famílies” per antonomàsia, oligarques del diner. En els règims “democràtics”, l’accés a l’estatus de l’alta Administració és una mica més flexible. I tanmateix…

Habitualment, la qüestió passsa en silenci: en un silenci massa púdic perquè siga raonable. D’entrada, quan comencem a treure’n l’entrellat, arribem a pensar que la “classe política” està constituïda, en la majoria, per una curiosa combinació de gendres, cunyats i cosins germans. Qui no és mitjanament parent de qui? Bé: no  vull exagerar, però el fet és bastant obvi, sobretot a Madrid, i amb independència de partits i ideologies.   No citaré noms. En les rèpliques provincials -i no n’excloc Barcelona- l’esquema, diluït, es manté. Una vegada, Ramón Tamames va publicar un llibre sobre els monopolis a l’Estat espanyol, si no m’erre, i el va il·lustrar amb uns gràfics molt instructius, on, a base de traços que relacionaven el personal comú de bancs i societats anònimes en consells d’administració, quedava insinuat el mapa de les connexions financeres dominants. Només de veure’ls, ja en teniem prou: hi sobrava la literatura. Pense que, no amb el mateix procediment, perquè no funcionaria, però amb algun altre, les línies de parentiu dins la “classe política” espanyola – i, no en la catalana?- serien d’una enorme eficàcia, a l’hora d’entendre qui mana.

No totes les “famílies” són de sang. Les “professionals” mereixerien igual atenció. Hi ha els “cossos”: els cossos insignes de la burocràcia. Quants càrrecs no són ocupats per gent que hi puja gràcies a l’estricta confiança que s’origina entre “col·legues”? Una classificació de la “classe política” de Madrid, avui i ahir, i demà?, establerta segons aquest tipus de filiació -no necessàriament “afiliació”-, dmostraria com el nepotisme té una vivacitat esborronadora. La “classe política” sap que, per perdurar, s’ha de nodrid de les seus pròpies afinitats socials. De vegades, pot semblar que no és aixím perquè els uns són de dreta i els altres són d’esquerra. No ens enganyem: les solidaritats de clan hi predominen. “Ells” són els tècnics, els experimentats, els qui han estat educats en per a aquestes missions. O és que no són l’élite ? Conten que, en unes oposicions al Cos Diplomàtic en temps d’Alfons XIII, la maquinària humana de Giner de los Ríos va voler guanyar la batalla a la tradicional aplicació dels nens de l’aristocràcia. La pedra de toc era el domini de llengües cancelleresques. Hi fracassà. “La “Institución” no ha podido con la “institutriz””.

La regla general es trenca de tant en tant. Godoy arribà on arribà per les seues virtuts de semental, uns altres ascendiren o ascendeixen a força d’intel·ligència o de vots de l’electorat. Són unes excepcions que, generalment, s’integren el el magma aflictiu. I es comprensible. Quan tothom fa tertúlia als pasillos del Parlament, o sopen junts per pactar o per discrepar, o es tutegen afectuosament cinc minuts abans d’insultar-se oficialment o davant d’uns periodistes, la població subalterna es desanima. “Tots són uns” remuga. Per descomptat, no són “uns” però tampoc “distints”. Quan hi ha l’esperança que el senyor Abril Martorell i el senyor Guerra ni tan sols no se saluden, després d’haver-se recriminat mútuament en públic les respectives diferències, va i resulta que els dos prohoms somriuen al fotògraf mentre es prenen un cafetó en el bar de les Corts. Ja ho sé: això és el “parlamentarisme”. L’alternativa fóra la guerra civil. Però, ben mirat, s’uneixen en aquelles “regles de joc” que, volent-ho ells o sense voler-ho, els donen una imatge unificada de “casta” o, si es vol, “classe”. L’home del carrer arronsa els muscles, i se’n desentén. La “classe política” són “ells”. En dir “ells” es refereix a un món remot, a una fauna inexplicable, als “polítics”: a la “classe política”. “Ells” tenen el poder.

El “poder”…Un catedràtic d’Universitat que jo dec conéixer i que ara ja no sé qui era, en la Facultat de Dret, un dia, va projectar un test entre els seus alumnes: “Qui mana al País Valencià?” Les criatures acadèmiques van contestar, per ordre de prelació, les jerarquies administratives. Les civils. No mencionaren l’arquebisbe, ai! Però tampoc els autèntics titulars de la força politico-econòmica, que no eren ni alcaldes ni presidents de les Diputacions. El capità general, sí. Però els capitans generals són d’escalafó, i un dia els ascendiran, i canviaran de domicili. El duro institucionalitzat, en canvi, ningú no el detectava. I el duro és la frontera. La “classe política” és un subproducte del duro, per més socialista o comunista que és diga. “Ells”, quan esdevenen “ells” -“classe política”-, es distancien del “poble”. Són el “poder” actual o l'”alternativa de poder”: “ells”, uns individus que viuen de la “política”. Sembla inevitable que això siga així. Però convé tenir-ho en compte. La “clase política”, en les seues fraccions -o faccions- hostils, té una gràcil tendència a mancomunar-se. Sort en tenim, d’alguna excepció. Però la “classe política”, és una complicitat de parents, amics i coneguts… Que siguen de dretes o siguen d’esquerres és secundari.

                                     (Publicat el juliol del 1980 a Serra d’Or)

Comentaris: 6
  • Són uns articles duríssims,
    carme.laura | diumenge, 12 de novembre de 2006 | 19:51h
    sense lloc per a l’apel·lació. Foren escrits en anys tèrbols, impregnats de  l’olor del final de la dictadura. Em semblen una denúncia i un avís per a la democràcia que començava. La fa un veritable polític no adscrit, un intel·lectual (encara que no li agradés la classificació) engagée. Avui l’escrit, els escrits potser serien d’altra manera perquè el paisatge és un altre : l’espai públic i el privat són entrelligats i s’influeixen mútuament en errors, dèficits i conflictes. Fins ara els conflictes formaven “plataformes”, “moviments”, ara conformen partits polítics (Ciudadanos, per exemple i la llengua). La societat, el món és ben diferent, les característiques humanes perduren. Crec que l’exercici de la política al servei de la “cosa pública” és una funció digna i necessària, intermediària. I contaminada- no  sap o no vol o no pot lliurar-se’n- del que s’anomena “crisi de valors” de la cultura postmoderna i postideològica. En tenim de  substituts ?… Sempre he lamentat que quan ja no es parla de “classes”, en perduri una, precisament la “política”. Salutacions. Carme-Laura.
    • Cal una reflexió
      borinotus | diumenge, 12 de novembre de 2006 | 22:26h

      Bemvolguda Carme-Laura,

      En Fuster escrigué aquests articles quan la democràcia començava a caminar…i ell ja estava decensisat.

      Evidentment que fa molts anys d’això i l’època era molt diferent, però caldria que tota la “classe política” reflexionés sobre la distància que els separa de la ciutadania: Una esquerda que com més gran es faci més fàcil serà que l’ocupin els demagogs.

      De fet això ja passa a d’altres països de fa temps, aprofitem que anem endarrerits per a aprendre dels errors dels altres.

      • Desencís real
        botxi | dilluns, 13 de novembre de 2006 | 01:59h

        Potser són “duríssims” com diu la Carme-Laura, però estan plens de raó.  No direm que tothom sigui un lladre o un poca solta.  No, tothom, tothom, potser no 🙂

        La partitocràcia és a la democràcia el mateix que la prostitució és a l’amor.

L’any passat declaraba Alfonso Guerra que uns dels grans amics que havia fet a la política era Abril Martorell.
Anònim | diumenge, 12 de novembre de 2006 | 14:31h

Tant Alfonso Guerra i l’Abril Martorell postfraquista van treballar per una supossada cohesió social al País Valencià:. Però indudablement va ser la seua cohesió.

Als militants de base que saben que cal liderar-los en moments determinats, els tractent “d’aquests”.

“No hi ha més semblant a un espanyol de dretes que un espanyol d’esquerres”.
Anònim | diumenge, 12 de novembre de 2006 | 14:53h
Alfonso Guerra i Abril Martorell com a representants de l’esquerra i dreta postfranquista espanyola.
Per això Alfonso Guerra i Abril Martorell van pactar l’Estatut al País Valencià.
Anònim | diumenge, 12 de novembre de 2006 | 15:06h

Per què estaven força cohesionats.

Polítics. Articles de Joan Fuster (I)

borinotus | 1- Politics | dissabte, 11 de novembre de 2006 | 21:44h

L’apunt d’ahir d’en Botxí en la que parlava de la classe política i on fins i tot va fer la proposta d’un “govern” format per blocaires, m’ha fet recordar uns articles escrits ja fa uns anys per en Joan Fuster que crec que seria bó de  rellegir. Malgrat el temps passat que fa que algunes referències hagin perdut actualitat penso que són uns escrits prou interessants per a meditar-hi.

Avui n’he copiat un que us presento tot seguit. Properament transciuré una altre.

(Avui m’he assabentat de la iniciativa proposada per en David Figueres del Bloc Els dies i les dones d’aprofitar el Dia de l’Escriptor Empressonat per tal de denunciar l’assassinat de la periodista Anna Politkóvskaia, no cal ni dir que m’hi sumo a la iniciativa i espero i desitjo que el seguiment serà massiu entre tots els blocaires)

La dificultat de ser polític

Deu ser una qüestió de “temperament”: de cromosomes, potser. Hi ha qui ha estat parit per a “polític”, i hi ha qui no. Pense en la mena de “polítics” propis del règims diguem-ne liberals  o – si més no- parlamentaris. Ho veiem cada dia, i en particular, quan l’ocasió d’un debat a les corts o les exigències d’una campanya electoral els obliga a enfrontaments una mica durs. De paraula, és clar, bescanvien les acusacions més violentes, sarcasmes que posen la pell de gallina, insults. L’endemà, però, ja els trobeu en una foto de periòdic reunits afablement, com si no hagués passat res –com si no s’haguessin dit res, els uns als altres-, i fan compromisos, dinen plegats, fins i tot s’abracen. Després hi tornen, naturalment, a l’atzagaiada. És el mecanisme del sistema, sens dubte. Ells ho troben normal, i és probable que això haja de ser “normal” perquè la cosa funcione. Ara: es tracta d’un tipus de conducta qie només pot explicar-se per una predisposició “innata”. No és que facen comèdia; és que ells són així. I sort que ho són. L’aternativa fóra la guerra civil. 

 

De tota manera, resulta comprensible que la multitud subalterna, el personal del carrer, acabe desconfiant. Desconfiant de tot i de tots. Les crítiques, de dreta o d’esquerra, al “parlamentarisme” són tan antigues com el mateix parlamentarisme, i per moltes i contradictòries raons: la gent s’absté de votar, sovint, o vota de mala gana, per un imperatiu rutinari o de propaganda asfixiant, poc o molt com conten que els indis de les reducciones jesuístiques del Paraguai complien el dèbit conjugal a toc de campana, sense cap entusiasme. Damunt, l’oratòria cojuntural rarament convenç ningú. I menys que mai, avui. La televisió ha degollat els efectismes del “discurs” clàsic, entonat, grandiloqüent. No havia afirmat algú, no recorde qui, que la democràcia era una “aristòcracia de tenors”? Ja no cal ser “tenor”, o no cal ser-ho tant com bans. El micròfon ho fa innecesari. La fascinació prové del “mitjà”. McLuhan ho apuntava.

 

Siga com siga, ser un “politic” com Déu mana, en aquesta línia, suposa una sensibilitat coriàcia i un pragmatisme elevat , que no tothom té. Avui és corrent parlar d’una “classe política”. El terme “classe” no és gaire correcte en aquest context, però tampoc inadequat. La “classe política”, un cop estatuïda i amb les seues divisions i els seus antagonismes, constitueix un bloc solidari, còmplice i amistós, per sobre la ingenuïtat de la ciutadania que milita seriosament en les discrepàncies, o que les observa amb reticència. Els “polítics” són uns individus que ho aguanten tot, a condició de continuar en el càrrec o a l’expectativa del càrrec. Els qui no som polítics tenim tendència a irritar-nos, i acabaríem negant-li el pa i l’aigua a l’”enemic” que ens juga una mala passada. Ells no: tots són iguals, i ja s’ho apanyen. Perquè no tenen vergonya? No m’estranyaria gens que fos això: una manca de vergonya. Però, ben mirat, què és la vergonya? Ja m’ho diran vostès, lectors. Una condició del polític –i no caldria remuntar-se a Maquiavel- és la de “pocavergonya”…

 

També té el seu mèrit, ser “polític”. La quantitat de temps i paciència que han d’aplicar a les seues maniobres, genralment inútils o inanes, fallides, em sembla impressionant. Un parell de vegades, i no més, m’he vist embolicat en anècdotes d’aquelles on es pasta i es cou una determinada operació política. M’hi he avorrit tremendament; m’he he impacientat. Jo no sóc un “polític” nat. Ja m’ho deia el senyor Pla, de Palafrugell: “Vostè menja poc i és antipàtic; no podrà ser un bon polític.” Menge poc i sóc antipàtic: d’acord. Però quan els “polítics” mengen molt i són simpàtics, algú paga el compte. El “poble”. Que el “poble” és una abstracció? Sí i no. Hauriem de discutir-ho. En tot cas, jo no tinc la fusta de “polític”. M’espanta la possibilitat que em prenguen per “polític”. Ho sóc a la meua manera, perquè tot és política. La meua no és la “professional”: la de la “classe”. I la “classe” s’ho passa la mar de bé fent “política”.

 

Sempre m’he reservat el dret a fer la contra. Cosa d’”intel·lectual”? No. Tots els “polítics” en funcions són també intel·lectuals: professors, metges, advocats, advocats sobretot, economistes, algun poeta líric, un parell de novel·listes. Comprenc l’abundància dels advocats: els polítics, tradicionalment, es dediquen a fabricar lleis, i, de lleis, en saben molt els juristes. El mal és que majoritàriament  els juristes són de dreta: uns colossals partidaris de la propietat privada i dels plets que la propietat privada provoca. D’això viuen. I de la Llei Hipotecària. I de les altres lleis que ells o els seus antecessors inventaren al servei dels rics: de la “classe dominant”. Jo també sóc llicenciat en Dret, i sé de què va tot això. Em conec el paño. La política ha esta un afer d’advocats, en exclusiva, fins que aparegué la titulació d’”economista”. L’”economista” no és, de moment, i a les universitats espanyoles, sinó un “advocat” que no sap de lleis i que es deixa encantar per les estadístiques. I tant se val. Advocats i economistes, no importa de quin partit, coincideixen en l’ofici de la “política”.

 

Al capdavall, la “política” és un cercle viciós. Excepcions a part, tot acaba en una transacció. I no em sembla malament: la transacció ajorna la guerra civil, i això sempre és d’agrair. L’ajorna només…Mentrestant, dretes i esquerres fan el simulacre, alhora de ser amics i enemics. “Ells” han donat suport al tinglado vigent: els negocis provats esdevenen “economia nacional”. Els socialdemòcrates –i ho són tots, fins els trotskos, si encara en queda algun- esdevenen gestors del capitalisme: ho esdevindran, si pugen al poder… És la “política”. Una estafa? Seria excessiva la qualificació. Però per aquí van els trets. I el veïnat regular, heterogeni, no sap a quina carta quedar-se. I arronsa els muscles. La indiferència política –mal que ens pese a tots- és natural. La imatge que els “polítics” parlamentaris donen és la de un tongo idiota i capciós. Les seues disputes tenen un sostre: un “pacte”? Però ni tan sols cal el “pacte”. Tots són uns i els mateixos…Per allò dels cromosomes, i per més motius.

 

                                    (Publicat l’abril del 1979 a Serra d’Or)

Comentaris: 2
  • “La indiferència política –mal que ens pese a tots- és natural” (¿?)
    Reyes | dilluns, 13 de novembre de 2006 | 19:33h
    Totalment d’acord amb tu, borinotus: tret d’alguns detalls, aquest article (lamentablement) resulta de plena actualitat.
    M’ha cridat especialment l’atenció la frase: “La indiferència política –mal que ens pese a tots- és natural” No serà aquest el gran problema? Que seguim considerant “natural” la indiferència política?

    • Indiferència
      borinotus | dimarts, 14 de novembre de 2006 | 14:45h
      Crec que sempre haurà un sector de la població que hi “passarà”. Jo diria que l’autor carrega la culpa que aquest sector creixi a l’actuació de la classe política.

El joc de les cançons

borinotus | 5- Miscel·lània | dijous, 9 de novembre de 2006 | 08:48h

Tot seguint el fil que va iniciar en Botxí, va recollir Els Dies i les Dones, i que després en Marcús m’ha passat a mi entre altres, continuaré el joc responent a les qüestions amb cançons de La Trinca.

I passo la pilota als següents blocaires:

Badalona-Trondheim

Josep Blesa Morante

Ets home o dona?                                Don Jaume el Conquistador

Descriu-te                                             Califa

Que senten les persones sobre tu?      Tocats de l’ala

Descriu la teva anterior relació            La Faixa

Descriu la teva actual relació                Festa Major

On voldries ser ara?                               Mollerusa Mon Amour

Com ets respecte l’amor?                       Trincar i riure

Com és la teva vida?                                El Sarau

Que demanaries si tinguessis

un sol desig?                                              Ho farem tota la nit

Acomiada’t                                           Passi-ho bé          Tocata i fuig com puguis

Comentaris: 3
  • He recollit el guant.
    josepblesa | diumenge, 12 de novembre de 2006 | 23:31h

    Com has pogut veure . M’hi ha costat per les urgències de feina.

    PS: gràcies per recordar-te’n. Una abraçada, Borinotus.

    jb.

Tipificació del mascle iberic?.
Anònim | dijous, 9 de novembre de 2006 | 10:02h
.
Nooooo,què dius?
borinotus | dijous, 9 de novembre de 2006 | 11:26h

Carai quina pell més fina tenen algunes! On hi veus el masclime?

Suposo que aquesta mena de test els contestes segons el dia que tinguis. Ahir al vespre anava cap a casa i només em venien al cap cançons de La Polla Records, i avui, mira, estic més content.