Generació “No future”

borinotus | 4- Vides exemplars | dimecres, 9 d’agost de 2006 | 17:45h
Fa dies que volia parlar d’en Kevin. Aprofito ara que més o menys lliga (o no) amb els deures que m’han posat des de Queens. (Vegeu comentaris tres posts més avall)

(Ja sé que seria Kings i no Queens però mira em feia més gràcia així)

En Kevin, com el seu nom indica (o no), és fill d’extrarradi, de familia treballadora amb el que això suposa economicament, cultural i social. I sobretot tenen el sentit de l’elegància hortera tan comú i tan estés darrerament.

Bé, doncs en Kevin té vint-i-pocs anyets (potser menys), era un estudiant mediocre que ha acabat aprovant els estudis amb llistó baix que ara s’entenen com a bàsics per a entendre’s i sortir-se’n a la vida.  Estudis aprovats i acabats pels pèls (no se quins, des que van canviar el BUP, COU i FP que és el que havia conegut jo que no m’hi aclareixo).

Aquest noi, que és veí meu, em va dir que la nit de St. Joan se n’anava de farra i que, aprofitant que era el darrer estiu de la seva vida d’estudiant i que després s’hauria de buscar feina, duraria fins que acabés. O sigui fins a les festes de la Mercè.” I què faràs? ” li vaig dir. “Aquesta nit menjar coca amb els “vells” i després festaaaaaa!” Vam fer unes bomes (ja suades de tan típiques) del doble sentit que pot tenir la coca i els petards. Marxava amb uns amics i després ja veurien.

Tres mesos de festa boja!, des de llavors que no l’he vist.

Fill consentit de família amb poc caràcter. Als divuit anys disposava de moto, cotxe tunnejat i cales per anar-se’n a l’Skorpia, Chasis, Pont Aeri, Area Concord etc .Algunes d’aquestes crec que ja no existeixen però és que no estic “a la guay” com diuen. Intento explicar-los que qixò ve de l’expressió “A l’aguait” i em miren com si vinguès de Venus.(Si no entenen això, com vols que entenguin que el “Neng” els és una parodia que els ridiculitza? Lluny d’això l’accepten com a símbol i el propi personatge ho ha acabat essent-ho. Per cert, una expressió en català que popularitza la tele i la desnaturalitzen amb aquesta “g”)

Quan penso en la generació d’en Kevin, o millor dit, la gent de la seva generació i de la seva extracció social, no puc evitar de comparar amb la meva. Però d’això ja en parlarem un altre dia. Materialment ho tenen tot, molt més del que nosaltres poguessim arribar a imaginar. Podrien aspirar a estudis i treballs que nosaltres no podiem ni somiar. En canvi, sempre semblen insatisfets. En fi…

Quina vida li espera? Treballs frustrants, mal pagats i segur que durant masa temps, precaris i temporals.
Malgrat això, en tindrà prou per a les “seves coses”: cotxes, motos, discoteques, equips de música, potser algun viatge que els sembalrà culturalment enriquidor… Les seves posibles inquietuds les ofegarà amb coses materials a falta de millor manera d’intentar omplir el buit interior.

Vida hedonista com si el món s’anés a acabar demà.

Recordo els punkies i el seu lema “No Future”. (Què coi sabien aquests?)I recordo un estudi que deia que les coses ens podrien anar molt piijor si no fos perque la institució familiar aixoplugava moltes necessitats. Els estalvis i els fruits de tota una vida de treball (la de la generació que fou jove als 60 i 70) serveixen per a que els seus fills puguin amortir el dur cop de sortir del niu.

Què passarà quan aquesta generació en prengui el relleu?

Bé jo no sóc pesimista però aquesta situació em recorda molt a la descrita per Nietzche quan definia “El darrer home”.

Peròòò…. rellegim el títol d’aquest bloc.

Totes les generacions han dubtat de la capacitat de les posteriors.

En continuarem parlant

Comentaris: 2
  • futur incert
    Reyes | dimecres, 9 d’agost de 2006 | 22:22h
    El teu relat m’ha deixat un sabor agredolç. Una realitat crua, però m’ha agradat aquest puntet d’esperança final 🙂
    Bona pregunta, què passarà llavors? Cap a on anem? Es fa difícil imaginar la situació d’aquí quinze o vint anys, sí. Fins ara, la següent generació sempre havia millorat la dels seus pares, però això ja s’ha acabat.
    ¿Vols dir que els joves tenen aquesta sensació de ‘buit’ interior, o, simplement, és el que volem pensar nosaltres en funció de la nostra experiència vital? Vull dir, en el sentit que mentre hi hagi buit interior, hi ha esperança…
    PD M’has fet riure de valent amb allò de Queens! Que no s’escampi perquè només t’ho permetré a tu i a un amic de qui no he pogut aconseguir que deixi de cridar-me així ni sota amenaça de mort amb tortura prèvia 😀 A tu, perquè només em faltaria que algú em portés factures de sabatetes 😉
    • Buit interior
      borinotus | dissabte, 12 d’agost de 2006 | 18:44h

      Tinc la idea que qualsevol que tingui cobertes les necessitats fonamentals té altres inquietuds que si no sap com colmar-les li creen això que diem de buit interior. Això no és ni bo ni dolent, ni esperançador ni desesperançador.

      Cap a on anem? No ho se. Si que és cert que la generació que puja és la primera en molt de temps que viurà pitjor que els seus pares però això no ens ha d’abocar necesariament al desastre. Depen de cadascú on acabes situat a la vida (l’atzar i el lloc social de partida també hi compten és clar, però no tenen perque determinar)

       

Deixa-hi un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s