Les capsetes dels records

borinotus | 3- Personals | diumenge, 1 d’octubre de 2006 | 20:18h

La meva mare te unes capses on te desades fotografies velles. Rostres de persones que visqueren fa molt de temps, familiars els noms dels quals no em sonen gaire i que sovint confonc. També hi han fotografies d’èpoques més recents, de la seva joventut o de quan nosaltres erem petits. Reflexes de moments que, per manca de temps o ves a saber per quina causa no han tingut el seu lloc en cap àlbum.

(Ja se que R & B, i especialment R com es veu aquí i aquí, estaven engrescats amb el tema que havia encetat en el meu darrer post. Ja hi tornarem a parlar. Però avui estic en pla més, diguem-ne, intimista)

Fa temps que intento, debades, que els meus pares escriguin les seves memòries: Tot el que han viscut, tot el que han conegut….i que classifiquessin aquelles fotos i aquells records.

Ara ja no tant (que també, però un es va fent gran i ve tenint altres coses en que pensar) però de més jove m’obsesionava el fet que aquelles fotos amb el temps serien rostres sense nom, que aquells riures i aquells posats seriosos que retrataven uns instants prou importants per a ser captats per a la posteritat no signifiquessin res. De la mateixa manera que la conservació d’unes ruïnes és la lluita per a que una antiga construcció no esdevingui unes simples pedres, voldria que aquestes fotografies no fossin simplement el pas intermig entre la mort i l’oblit.Voldria ensenyar-les un dia a la meva filla i explicar-li les històries que hi són amagades.

Cada cop que mires una fotografia recordes quan te la vas fer, que feies en aquella època, amb qui sorties i a on, o on treballaves, o si aquell dia va ploure,…. Potser fins i tot va ser un dia important però com diuen els historiadors, si un esdeveniment per molt important que sigui per a la posteritat no ha deixat cap rastre és com si mai no hagués succeït.

No només són les fotografies, fa poc vaig agafar una cinta i la vaig posar en un cassette (feia mesos que no feia aquest gest), la cinta es va trencar a la segona cançó. No era una cinta especialment important per a mi però em va fer pensar en les altres que sí que ho són. En les que emmagatzemen la música de la meva adolescència, les que sentia quan volia estar sol a la meva habitació o quan anava de gresca amb els amics, la que xiuxiullejava a l’orella de les noies que volia conquistar i la que sentia com a reflex de la meva tristor quan les carbasses encara em feien mal.

Tots aquests records podrien desaparèixer i no els podria reemplaçar. Ni tan sols en puc tornar a gaudir ( com amb unes fotografies ) sense estar patint per un imminent desastre. I qui diu les cintes diu els discos (com tothom, jo no sabia que eren de “vinil” fins que van arribar els CD) que ja he renunciat a sentir per la mateixa raó i estan acumulant pols i fent-se malbé.Tot i així, la majoria (no tota) d’aquesta música la podria reemplaçar per que s’hi han tornar a editar en CD.

Però hi han altres cintes que els meus pares van enregistrar essent nosaltres petits o d’altres que vam fer la meva germana i jo. Aquelles veus de quan erem més joves m’agradaria recuperar-les d’alguna manera però qualsevol s’hi arrisca a gravar-ho en CD. A banda que no se com fer-ho.

També de més jove el meu pare es va comprar una càmera de super8. Hi vam fer unes quantes pel·licules. Els records aquí són més forts ja que hi veus com es mouen i hi sents com parlen. De tant en tant encara munten la paradeta per als meus nebodets (als quals els agrada veure aquell projector de cinema ) però cada cop que les posen uns quants fotogrames es cremen o es trenquen. Bocinets de memòria que es perden per a sempre. Al seu moment no van voler passar les pel·licules a vídeo. Si ho haguessin fet ara les podrien passar a DVD.

La meva mare ja va advertir la meva muller que jo no llençava res: “Tot ho guarda!” Exagerava però no gaire. La veritat és que em resisteixo a perdre part dels meus records. Bons o dolents, m’han fet tal com sóc. I seré com sigui, però sóc jo.

Comentaris: 2
  • Records del demá
    josepselva | diumenge, 1 d’octubre de 2006 | 23:48h
    Jo també ho guardava tot, però m’ha anat passant la fel·lera. Arriba un moment que els records gráfics lliguen massa al passat, que ja no és, i el futur que ens acosta al límit de l’existència personal,és necessari que es faci mes present. I en present hem de viure, prque el temps s’esgota mes aviat que un es pensa, i ens n’anirem com hem vingut: sols i nus.
Tens sort
Orl| Adreça electrònica | diumenge, 1 d’octubre de 2006 | 20:59h

Sempre tens la opció de reproduir amb un medi i grabr amb un altre de modern. Un amic meu va passar el super8 a video projectant-lo a la paret i grabant amb una càmera de video.  Perdràs qualitat, clar, però salvaràs el principal.

“Voldria ensenyar-les un dia a la meva filla” dius, tens sort.  Jo no tinc uns fills que un dia veuran les fotos antigues de la meva familia i ja m’he fet a la idea que quan jo no hi sigui hi haurà algú que les llençarà a les escombraries.

Debem ser molts els que estem en aquesta situació, ara ens donen un nom anglès i tot, “singles” ens diuen, però no acostumem a pensar en aquestes coses per raons evidents.  El teu post m’hi ha fet pensar.

Deixa-hi un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s