Polítics. Articles de Joan Fuster (i II)

borinotus | 1- Politics | diumenge, 12 de novembre de 2006 | 13:16h

Tot continuant amb el meu post d’ahir, avui reprodueixo un altre article de Joan Fuster.  Tant el d’ahir com el d’avui són aplegats al llibre Punts de Meditació de l’editorial 3i4.

La “Classe Política”

 

Ara en diuen “classe política”. Ignore de quin sociòleg, probablement nord-americà, procedeix la fòrmula. Potser calia inventar una manera de designar la cosa, ja que al cap i a la fi, la cosa potser també era nova. És clar que això de “classe” resulta excessiu. El sentit marxià de “classe” ha penetrat tan a fons en les nostres rutines verbals i/o conceptuals que, tot i que acostumem a fer-ne usos incorrectes ben sovint, no encaixa en aquest cas. “Ells” no són una “classe” en efecte. Una “casta”? En algun temps, sí: de fet, històricament, solien reclutar-se entre els membres d’uns quantes i determinades famílies genealògicament especificables. Però, i per què no, ara? Em fa la impressió que, en moltes de les “classes polítiques” que podríem examinar de prop, els vincles de parentiu continuen sent d’una evidència clamorosa. En el passat, sens dubte, es tractava d’una casta-classe, com per exemple, l’alta burgesia: concretament, les “grans famílies” per antonomàsia, oligarques del diner. En els règims “democràtics”, l’accés a l’estatus de l’alta Administració és una mica més flexible. I tanmateix…

Habitualment, la qüestió passsa en silenci: en un silenci massa púdic perquè siga raonable. D’entrada, quan comencem a treure’n l’entrellat, arribem a pensar que la “classe política” està constituïda, en la majoria, per una curiosa combinació de gendres, cunyats i cosins germans. Qui no és mitjanament parent de qui? Bé: no  vull exagerar, però el fet és bastant obvi, sobretot a Madrid, i amb independència de partits i ideologies.   No citaré noms. En les rèpliques provincials -i no n’excloc Barcelona- l’esquema, diluït, es manté. Una vegada, Ramón Tamames va publicar un llibre sobre els monopolis a l’Estat espanyol, si no m’erre, i el va il·lustrar amb uns gràfics molt instructius, on, a base de traços que relacionaven el personal comú de bancs i societats anònimes en consells d’administració, quedava insinuat el mapa de les connexions financeres dominants. Només de veure’ls, ja en teniem prou: hi sobrava la literatura. Pense que, no amb el mateix procediment, perquè no funcionaria, però amb algun altre, les línies de parentiu dins la “classe política” espanyola – i, no en la catalana?- serien d’una enorme eficàcia, a l’hora d’entendre qui mana.

No totes les “famílies” són de sang. Les “professionals” mereixerien igual atenció. Hi ha els “cossos”: els cossos insignes de la burocràcia. Quants càrrecs no són ocupats per gent que hi puja gràcies a l’estricta confiança que s’origina entre “col·legues”? Una classificació de la “classe política” de Madrid, avui i ahir, i demà?, establerta segons aquest tipus de filiació -no necessàriament “afiliació”-, dmostraria com el nepotisme té una vivacitat esborronadora. La “classe política” sap que, per perdurar, s’ha de nodrid de les seus pròpies afinitats socials. De vegades, pot semblar que no és aixím perquè els uns són de dreta i els altres són d’esquerra. No ens enganyem: les solidaritats de clan hi predominen. “Ells” són els tècnics, els experimentats, els qui han estat educats en per a aquestes missions. O és que no són l’élite ? Conten que, en unes oposicions al Cos Diplomàtic en temps d’Alfons XIII, la maquinària humana de Giner de los Ríos va voler guanyar la batalla a la tradicional aplicació dels nens de l’aristocràcia. La pedra de toc era el domini de llengües cancelleresques. Hi fracassà. “La “Institución” no ha podido con la “institutriz””.

La regla general es trenca de tant en tant. Godoy arribà on arribà per les seues virtuts de semental, uns altres ascendiren o ascendeixen a força d’intel·ligència o de vots de l’electorat. Són unes excepcions que, generalment, s’integren el el magma aflictiu. I es comprensible. Quan tothom fa tertúlia als pasillos del Parlament, o sopen junts per pactar o per discrepar, o es tutegen afectuosament cinc minuts abans d’insultar-se oficialment o davant d’uns periodistes, la població subalterna es desanima. “Tots són uns” remuga. Per descomptat, no són “uns” però tampoc “distints”. Quan hi ha l’esperança que el senyor Abril Martorell i el senyor Guerra ni tan sols no se saluden, després d’haver-se recriminat mútuament en públic les respectives diferències, va i resulta que els dos prohoms somriuen al fotògraf mentre es prenen un cafetó en el bar de les Corts. Ja ho sé: això és el “parlamentarisme”. L’alternativa fóra la guerra civil. Però, ben mirat, s’uneixen en aquelles “regles de joc” que, volent-ho ells o sense voler-ho, els donen una imatge unificada de “casta” o, si es vol, “classe”. L’home del carrer arronsa els muscles, i se’n desentén. La “classe política” són “ells”. En dir “ells” es refereix a un món remot, a una fauna inexplicable, als “polítics”: a la “classe política”. “Ells” tenen el poder.

El “poder”…Un catedràtic d’Universitat que jo dec conéixer i que ara ja no sé qui era, en la Facultat de Dret, un dia, va projectar un test entre els seus alumnes: “Qui mana al País Valencià?” Les criatures acadèmiques van contestar, per ordre de prelació, les jerarquies administratives. Les civils. No mencionaren l’arquebisbe, ai! Però tampoc els autèntics titulars de la força politico-econòmica, que no eren ni alcaldes ni presidents de les Diputacions. El capità general, sí. Però els capitans generals són d’escalafó, i un dia els ascendiran, i canviaran de domicili. El duro institucionalitzat, en canvi, ningú no el detectava. I el duro és la frontera. La “classe política” és un subproducte del duro, per més socialista o comunista que és diga. “Ells”, quan esdevenen “ells” -“classe política”-, es distancien del “poble”. Són el “poder” actual o l'”alternativa de poder”: “ells”, uns individus que viuen de la “política”. Sembla inevitable que això siga així. Però convé tenir-ho en compte. La “clase política”, en les seues fraccions -o faccions- hostils, té una gràcil tendència a mancomunar-se. Sort en tenim, d’alguna excepció. Però la “classe política”, és una complicitat de parents, amics i coneguts… Que siguen de dretes o siguen d’esquerres és secundari.

                                     (Publicat el juliol del 1980 a Serra d’Or)

Comentaris: 6
  • Són uns articles duríssims,
    carme.laura | diumenge, 12 de novembre de 2006 | 19:51h
    sense lloc per a l’apel·lació. Foren escrits en anys tèrbols, impregnats de  l’olor del final de la dictadura. Em semblen una denúncia i un avís per a la democràcia que començava. La fa un veritable polític no adscrit, un intel·lectual (encara que no li agradés la classificació) engagée. Avui l’escrit, els escrits potser serien d’altra manera perquè el paisatge és un altre : l’espai públic i el privat són entrelligats i s’influeixen mútuament en errors, dèficits i conflictes. Fins ara els conflictes formaven “plataformes”, “moviments”, ara conformen partits polítics (Ciudadanos, per exemple i la llengua). La societat, el món és ben diferent, les característiques humanes perduren. Crec que l’exercici de la política al servei de la “cosa pública” és una funció digna i necessària, intermediària. I contaminada- no  sap o no vol o no pot lliurar-se’n- del que s’anomena “crisi de valors” de la cultura postmoderna i postideològica. En tenim de  substituts ?… Sempre he lamentat que quan ja no es parla de “classes”, en perduri una, precisament la “política”. Salutacions. Carme-Laura.
    • Cal una reflexió
      borinotus | diumenge, 12 de novembre de 2006 | 22:26h

      Bemvolguda Carme-Laura,

      En Fuster escrigué aquests articles quan la democràcia començava a caminar…i ell ja estava decensisat.

      Evidentment que fa molts anys d’això i l’època era molt diferent, però caldria que tota la “classe política” reflexionés sobre la distància que els separa de la ciutadania: Una esquerda que com més gran es faci més fàcil serà que l’ocupin els demagogs.

      De fet això ja passa a d’altres països de fa temps, aprofitem que anem endarrerits per a aprendre dels errors dels altres.

      • Desencís real
        botxi | dilluns, 13 de novembre de 2006 | 01:59h

        Potser són “duríssims” com diu la Carme-Laura, però estan plens de raó.  No direm que tothom sigui un lladre o un poca solta.  No, tothom, tothom, potser no 🙂

        La partitocràcia és a la democràcia el mateix que la prostitució és a l’amor.

L’any passat declaraba Alfonso Guerra que uns dels grans amics que havia fet a la política era Abril Martorell.
Anònim | diumenge, 12 de novembre de 2006 | 14:31h

Tant Alfonso Guerra i l’Abril Martorell postfraquista van treballar per una supossada cohesió social al País Valencià:. Però indudablement va ser la seua cohesió.

Als militants de base que saben que cal liderar-los en moments determinats, els tractent “d’aquests”.

“No hi ha més semblant a un espanyol de dretes que un espanyol d’esquerres”.
Anònim | diumenge, 12 de novembre de 2006 | 14:53h
Alfonso Guerra i Abril Martorell com a representants de l’esquerra i dreta postfranquista espanyola.
Per això Alfonso Guerra i Abril Martorell van pactar l’Estatut al País Valencià.
Anònim | diumenge, 12 de novembre de 2006 | 15:06h

Per què estaven força cohesionats.

2 responses to “Polítics. Articles de Joan Fuster (i II)

  1. Hola! Alguien de mi grupo de Facebook nos compartio esta pagina para que la vieramos y me ha gustado mucho.
    Un blog fantastico y un diseño fabuloso. Un saludo

    M'agrada

Deixa-hi un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s