Candel

borinotus | 3- Personals | dimecres, 29 de novembre de 2006 | 15:18h

D’entre els munt de llibres que de petit veia a casa meva (potser haurem estat pobres, però no pas d’esperit),n’ hi havia ben pocs en català (eren els temps que eren) i entre aquests sempre recordo tres: “Incerta Glòria” de Joan Sales, una “Història de Catalunya Il.lustrada” per a infants i “Trenta mil pessetes per un home” un recull de contes de Francesc Candel. Els dos darrers deuen ser dels primers (si no els primers) llibres que vaig llegir en la llengua del meu país.

Els contes de Candel em van enganxar. Es llegien prou bé i tractaven temes quotidians d’una manera tendra i irònica alhora.

Amb el temps vaig saber que aquest escriptor havia  escrit un llibre més, diguem-ne, seriós i que parlava de la gent que vivia a Catalunya però que tenia les arrels en altres llocs, o sigui d’una realitat que veia cada dia. Era un llibre escrit feia alguns anys però era una referència constant i recurrent durant aquells anys de represa democràtica. El llibre es deia ”Els altres catalans” (1964). Jo no vaig llegir-lo fins molts anys després quan el vaig demanar en prèstec a la biblioteca del barri.

 

El primer llibre publicat per en Candel va ser, si no vaig errat, ”Hay una juventud que aguarda” (1956)però la fama i el reconeixement no li van venir fins “Donde la ciudad cambia su nombre” (1957) un retrat cru dels suburbis de la ciutat de Barcelona que fou el primer a destapar.

 

Curiosament aquest llibre no l’he pogut trobat mai ni a llibreries ni a biblioteques. En canvi, per casa vaig trobar una joia: Un llibre mig destrossat de vell i no gaire conegut anomenat “Dios, la que se armó”  on en Candel explica les peripecies que va patir amb la publicació de “Donde la ciudad…” com ara el cabreig dels veïns que s’hi veien reflectits i que el van portar als tribunals (quan no van fer servir mitjans més expeditius), com va conèixer l’entramat de la indústria literaria de l’època,….

 

Posteriorment vaig llegir altres llibres d’aquest autor com “Fem un pols, Hemingway!” , “Un xarnego al Senat” (perquè en Candel va ser candidat al Senat per Barcelona en una tríada que va arrassar a les primeres eleccions i que encara deu recordar tothom  :”Benet-Candel-Cirici” i que tenia el bonic nom d’ “Entesa dels catalans” usat amb diferents motius i finalitats des de llavors.)…

 

Sovint els seus llibres són escrits originariament en castellà, després s’han publicat sempre en totes dues llengües. Jo sempre he trobat més facilment les versions en català (Cosa insòlita d’altra banda, que trobis millor una versió en català d’un llibre publicat en castellà. Potser el que hi diu interessa més als catalans).

 

El darrer llibre que ha publicat és el primer volum de les seves memòries “Primera història, primera memòria”, quan el vaig llegir era com si ja el conegués. Moltes coses de la seva vida han estat ja explicades en altres llibre o es poden reconèixer en alguns dels seus personatges (sovint ell mateix ho diu i explica).

 

Però si hi ha un llibre de Candel que tinc com a favorit és “Els altres catalans vint anys després” (1985) segona part del publicat el 1964 si no comptem “Alguna cosa més sobre els altres catalans”(1973).  Parla de com ha canviat la societat des dels anys 60 als 80, que se n’ha fet dels imigrants espanyols, que fan els seus fills i quines expectatives hi havia. També fa una repassada a com ha canviat Catalunya en aquests 20 anys amb la represa democràtica i els diferents  comicis al Parlament.

A mi m’agrada molt aquest llibre perque parla dels anys de la meva adolescència i de l’entorn que jo veia,  però crec que a qualsevol persona qui vulgui llegir una mena de llibre “sociològic” li pot agradar.

 

Aquest llibre finalitzava parlant dels fills d’els “altres catalans” que no podien dir-se així ni tampoc “fills de la immigració” i menys “immigrants de segona generació”. En deia que se sentien catalans, ja que no es poden sentir de cap altre lloc. Ací han nascut i s’hi han criat, no tenen com els seus pares dues arrels afectives.

 

Això sí, advertia que molts d’aquests es podrien encabir en un terme que ell deia “acatalans” i que no volia dir que estiguessin en contra de Catalunya o les seves aspiracions nacionals, simplement no anava amb ells però tampoc no anava amb ells el rotllo espanyolista. Paral·lelament hi havia els “joves independentistes” i tots dos món convivien sense tocar-se gaire. “Què es diran aquestes dues generacions, si és que es diuen alguna cosa?” escriu.

 

Vint anys després podriem dir que molts d’aquests “acatalans” d’han catalanitzat bastant (la rutina de la normalitat, suposo), però queda el debat obert del paper que fan i faran els seus fills.

——————————————————————————————————————-

Candel. Una bona persona que les circumstàncies de la vida (una tuberculosi que el va obligar a fer molt de repòs)  el van portar a escriure del món que coneixia.  Sovint se l’ha considerat com a portaveu dels “Altres Catalans” cosa que ha rebutjat sempre malgrat que ell com ningú ha sabut explicar el fenòmen (sense cap mena d’intenció pedagògica ni pontifical, cosa que li dona encara més mèrit).

 

També ha estat titllat de “xarnego agraït” per part d’”intel·lectuals” que han promogut darrerament algun partit polític que vol representar la veritable “ciutadania” i els problemes reals de la gent.

 

No cal dir que, venint de qui ve, aquest qualificatiu de “xarnego agraït” ha de ser pres com un elogi.

 

Aquesta mena d’homenatge personal a Francesc Candel fa temps que el volia fer, però em vaig decidir després de veure aquesta entrevista  del bloc de Cesc Poch i Ros.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Comentaris: 16
  • no ho acabo d’entendre…
    Reyes | dijous, 30 de novembre de 2006 | 01:14h
    Ara resulta que tothom està d’acord amb Candel… Llavors, com es que sistemàticament s’acusa d’espanyolistes als votants del PSC, d’IC, etc.? És evident que la major part dels votants del ‘cinturó roig’ són els ‘altres catalans’, ‘acatalans’ o com vulgueu anomenar-los i els seus descendents. No creieu que hi ha una certa tendència (innocent? no innocent?) a confondre el nacionalisme amb certes tendències polítiques conservadores? I millor no parlem d’ERC, que (lamentablement) des de fa molts anys no saben si venen o si van…
    • Que te a veure?
      borinotus | dijous, 30 de novembre de 2006 | 20:21h

      En Candel no ha estat mai del PSC ni d’IC. Va ser del PSUC i darrerament ha mostrat les seves simpaties per ERC. Tot i això sempre ha estat un escèptic amb els polítics i la seva etapa al Senat el va desenganyar força.

      El mèrit de Candel fou ser el primer de parlar d’aquestes persones i alertar del risc (i per tant ajudar a que no es fes realitat) del lerrouxisme i de la creació de dues societats enfrontades.

      En tot cas, amb aquest apunt només volia fer un homenatge personal a un escriptor que conec des de molt jove i que m’ha influït molt.

      ————————————————————————

      D’altra banda, què són “polítques conservadores”? (Tornem a que és dreta i esquerra).

      Sovint he sentit com els socialistes s’anomenaven “el partit dels pobres” i algun votant m’ho deia orgullós. Jo li responia “Doncs ja els interessarà que no deixis de ser-ho”.  Com vaig dir en un comentari a na Carme-Laura, el PSC sempre ha volgut ser l'”esquerra” (o sigui, els bons) i per contraposició titllava a CiU o sigui els nacionalisme de ser la “dreta” (o sigui els dolents).

      • un moment, un moment…
        Reyes | divendres, 1 de desembre de 2006 | 00:52h
        Em sap greu que t’hagis pres malament el meu comentari. No era la meva intenció. Però comprendràs que m’hagi sentit identificada amb els “altres catalans”, i per tant, atacada (però, sobre tot, marginada) quan sento determinades coses…
        Tinc per costum no parlar mai dels partits polítics. Entre d’altres raons, perquè la meva teoria, personal i intransferible, és que no hi ha diferències substancials entre les polítiques que han fet, fan… i segurament farà qualsevol d’ells.
        El sentiment nacionalista no ha de portar forçosament a crear dues (o més, que ara tenim immigrants) societats diferents, però algunes afirmacions nacionalistes són molt perilloses. N’estic convençuda que per aquest camí no arribarem enlloc.

        • Jo m’ho he pres malament????
          borinotus | divendres, 1 de desembre de 2006 | 13:05h

          Ein? D’on treus que m’ha semblat greu el teu comentari? Res d’això, ni de lluny!

  • latrappola | dijous, 30 de novembre de 2006 | 20:10h
    Dona, a mi em sembla que qui sempre ha fet més classicisme amb el tema de la catalanitat han estat precisament els partits d’esquerra sucursalistes, campanya rera campanya s’han dedicat a associar català amb burgesia i castellà amb classe obrera, i això encara dura ara i si no ho creus treu el nas i el tema una estoneta pels sindicats majoritaris CCOO i UGT o ves a un míting del PSOE . En canvi per l’altra banda, als anys 60 Jordi Pujol ja va escriure que era català tot el que vivia i treballava a Catalunya i tenia desig de ser-ho, així que aquest discurs Pujol ja el va ventilar molt abans de l’arribada de la democràcia -i probablement aquesta va ser la clau del seu èxit-. El PSC després de la primera derrota a les eleccions al Parlament va tenir una deriva clarament anticatalana que ells erròniament consideraven anti-burgesa, pensa que feia 4 dies que havien sortit de la clandestinitat i com a bons marxistes encara consideraven el nacionalisme com una manipulació de la burgesia per dominar la classe obrera, classe obrera, tot sigui dit, ben representada per dos obreríssims ex-alt-funcionaris de l’Ajuntament Porcioles (Paqual i Narcís).
    • I et diré més
      borinotus | dijous, 30 de novembre de 2006 | 20:25h

      Candel va estar a punt de presentar-se per CiU ja que Pujol el volia fitxar. Candel sempre ha reconegut al President la seva preocupació pel tema de la integració i de mantenir un sol poble i en canvi sempre ha criticat la demagògia dels socialistes en aquest tema. Jo recomano vivament el llibre que esmento a l’article : “Els altres catalans 20 anys després”. Repassa com es tracta aquest tema des de les forces polítiques durant els anys de la represa democràtica.

  • Et díré un secret, veïna…
    botxi | dijous, 30 de novembre de 2006 | 19:35h

    Emparat en l’anonimat, perquè si no demà em deixa de parlar mitja família, et diré una cosa :  el nacionalisme, necessàriament, té un punt de conservadurisme.  Vinga, va, admetem-ho obertament.  La pròpia noció de nacionalisme, o sigui, de protecció o defensa d’allò que hom considera com a propi, necessàriament suposa la protecció o defensa d’una cosa existent amb anterioritat, que es vol mantenir viva en el futur.  No és això conservadurisme, en certa manera?

    De fet, les esquerres tradicionals sempre han tingut una relació amor-odi amb el nacionalisme.  Sense excepcions.  I aquí ho estem començant a veure amb ERC, però igualment va passar als anys 30.

    • diana!
      Reyes | divendres, 1 de desembre de 2006 | 00:33h
      Aquest és el punt exacte al que volia arribar, benvolgut veí. M’explicaré.
      Suposo que segons el “teu” patró particular, jo no encaixo ni de lluny en el perfil nacionalista. M’equivoco? (pregunta retòrica) Tanmateix, la meva noció de nacionalisme és exactament la que tu has exposat: de protecció o defensa d’allò que considero com a propi. Per tant, sóc nacionalista.
      Alguna cosa falla en el meu raonament o en el teu. O en tots dos.

      • Patrons
        botxi | divendres, 1 de desembre de 2006 | 14:09h
        Jo no sé com ets en realitat, només sé el que llegeixo que escrius (matís important).   Però és provable que
        • Patrons (II)
          botxi | divendres, 1 de desembre de 2006 | 14:19h

          (merda de web, que es talla a cada moment)

          deia, és probable que no entris dintre del que comunament anomenaríem nacionalisme, cosa que em sembla la mar de bé, personalment.

          Això lliga una mica amb el matís del nacionalisme.  Defensar allò que és teu… però des d’una òptica de país.  Les esquerres tradicionals defensen “allò que és seu”, des d’una òptica de sentiment de classe (no m’agrada la paraula, però s’entén).  Aquesta és la diferència.  I aquest és el motiu pel qual arriba un punt on nacionalisme i esquerranisme poden topar.  Arriba un punt on has de fer una tria, legítima.

          Però patrons, no sé si n’hi ha.  Jo sóc un nacionalista fanàtic i ultra-radical, tampoc no entro en el “patró” nacionalista habitual.  Si més no, a Catalunya (a Sèrbia jo seria mitjanet 🙂

  • Els veritables altres catalans.
    latrappola | dimecres, 29 de novembre de 2006 | 20:59h
    Molt oportú  aquest article dedicat a en Candel en aquests temps que corren, veig amb preocupació com l’adjectiu “xarnego” torna a irrompre en les nostres converses, ho rebutjo totalment tot i les explicacions erudites que alguns ens vulguin donar per justificar els seus ministres, recordo que quan era petit i es pronunciava el mot es feia amb to despectiu i amb clares connotacions xenòfobes, per això seria preferible oblidar-lo quan abans millor.

    Referit al llibre d’en Candel, una petita curiositat. Un dia en una llibreria de vell vaig trobar un llibre d’un tal “Domènec Valls” anomenat “Els veritables altres catalans”, amb pròleg de Joan Fuster inclòs. L’estudi intenta de ser una mena de rèplica al llibre d’en Candel, en el sentit que a aquells catalans que viuen més enllà del Principat i se’n senten, mai els hem considerat com a tals. El llibre no és que m’entusiasmés però pot ser hi caldria reflexionar una mica, un excés de llenguatge políticament correcte de vegades ens pot portar a situacions ben absurdes, amb segons quins discursos podem acabar suposant que en Ronaldinho és català però en Joan Fuster no ho era. Et deixo unes línies ben explícites de l’esmentat pròleg que va escriure l’escriptor de Sueca:

    Perquè això d'”els altres catalans”  -expressió encunyada per una obra d’un valencià castellano-parlant immigrat a Barcelona, el Candel, Francisco Candel, de Casas Altas, testimoni d’un embolic que potser ni acaba de comprendre- és polivalent. ¿Qui són “els altres catalans”?… Digui el que vulgui Domènec Valls, per a mi, “els altres catalans” són el doctor Aramon i Serra, la Maria Aurèlia, Bernat Metge, el poeta Foix i tota la població de Sarrià, els empordanesos, un sector de veïns de la Diagonal, els catedràtics amb barretina, Joan Miró, don Pau Casals, Maragall, el novel.lista Gironella, Diego Ruiz, els Goytisolo, Joan Triadú, Badalona sencera, Castellet, els aplicats deixebles del professor Molas, Can Tunis… “Ells” són “els altres catalans”: “uns altres catalans”. Des de les Illes i des del Rosselló, la constatació seria similar. Entre catalans, tots som “altres”. Vulguem admetre-ho, o no. Per regions, per classes, per barriades… És la fastigosa i endimoniada confusió que arrosseguem, i pocs som els qui la volem dissipar.

    Joan Fuster

    • Identitat
      borinotus | dijous, 30 de novembre de 2006 | 20:35h

      Molt bona la cita i l’exemple que poses.

      En realitat no ens en sortirem fins que no acabem d’aclarir-nos amb el tema de què som i qui som. En definitiva, fins que no surts de l’adolescència no ets adult i no pots fer coses d’adults.

  • Candel
    botxi | dimecres, 29 de novembre de 2006 | 20:17h

    Tinc la sensació (no comprovada) que en Candel ha resultat més conegut i més útil, no pel que va dir, sinó pel que els altres “van dir” que “havia dit”.  En altres paraules, crec que molt poca gent de la (mal anomenada) Transició va llegir Els Altres Catalans…. però tothom n’havia sentit a parlar, tothom en parlava, i tothom n’extreia conclusions.

    Crec que és un cas semblant al del Mestre Fuster i Nosaltres els valencians.  De tota manera, en Candel (i en Fuster) van ser icones que van trascendir més enllà dels seus escrits.

    El cas del Paco Candel (realment, no sé qui li deia Francesc a la vida real) és un dels exemples notoris d’aquest catalanisme popular que sembla haver descobert ara en Montilla.  El PSUC ja ho havia practicat fa 30 anys, amb èxit meritori.

    • un incís
      Reyes | divendres, 1 de desembre de 2006 | 01:00h
      “El PSUC ja ho havia practicat fa 30 anys, amb èxit meritori.”
      Crec que la situació no és comparable. Fa 30 anys hi havia un enemic comú i això possibilitava la solidaritat i la germanor entre col·lectius molt diferents. Res a veure amb el moment actual.

      • No parlava de Franco
        botxi | divendres, 1 de desembre de 2006 | 14:05h
        Parlava del PSUC de la Transició.  L’èxit del PSUC va ser fonamental en l’aproximació a Catalunya de molta gent de bona fe provinent de la immigració.
Referents
borinotus | dijous, 30 de novembre de 2006 | 20:31h

Al primer llibre que li vaig conèixer (“Trenta mil pessetes per un home”) el nom que hi posava era Francesc, com que van passar anys fins que vaig conèixer alguna altra cosa d’ell, a mi em va quedar aquest nom i m’he acostuma a dir-li així o Paco.

Sí, tal com dius, va ser un referent i com tots els referents sovint se’n parla sense llegir-hi ni una línia o com a molt alguna cita o paragraf potser descontextualitzat.

I com bé dius, al PSUC ( a desgrat diferències o derives posteriors ) se li ha de reconèixer el seu paper en tot el procés de desactivar projectes lerrouxistes, a diferència del PSC val a dir.

Deixa-hi un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s