El món que ens espera: Temps de New Deal

borinotus | 2- Socials | dijous, 16 de novembre de 2006 | 17:27h

Continuo amb el que deia l’altre dia sobre uns articles publicats a l’Avui que m’han fet rumiar.

Acabava el de l’altre dia  (El mercat del totxo) dient “I és que la gent dedica un percentatge molt alt dels seus ingressos a pagar la hipoteca, si a això li afegim que els preus d’articles bàsics s’han enfilat i que el mercat de  treball és ple de llocs precaris (Aclarim que la precarietat no ve donada  per la temporalitat sinó per la dificultat de trobar una feina amb un sou digne) aniriem al tema que tracta l’altre article del que parlava abans i del qual en parlaré un altre dia”

Avui és aquest “un altre dia”

S’esten el sentiment que les coses van mal dades economicament parlant. Hom diu que per primer cop ( o si més no, des de fa molt de temps)  en període de pau  la generació que puja ara viurà pitjor que la dels seus pares. Curiosament, les generacions que tenen un índex d’estudis més alt són els que pitjor viuran (Una altra cosa és el nivell d’estudis actual, però d’això ja en parlarem un altre dia). Avui en dia, quan tenir un títol universitari ja no és estrany, aquests títols no garanteixen cap benestar futur.

Hi ha precarietat en el mercat laboral. Molta gent, sobre tot de generacions anteriors, identifica bona feina=lloc de treball de per vida quan en realitat la mobilitat laboral pot ser una bona escala social i una bona manera de fer una carrera professional. Jo vaig fer-ho així ( i eren, deien, temps de crisi) però ara pel que es veu, seria imposible o força més dificil. La precarietat ve donada per les condicions laborals i el fet que els sous siguin força baixos (sobretot si tenim en compte la pujada de preus en articles bàsics dels darrers anys). És una cosa que em sorprèn força. Per a que estan els convenis col·lectius? No es compleixen les condicions de sou que hi ha estipulades? O és que aquestes són així de miserables? Quina forma de negociar tenen els sindicats doncs? O és que es contracta sense contracte?

És clar que cal tenir en compte també el “factor immigrant”: ma d’obra barata que rebenta preus en certs sectors (construcció, hosteleria, treballs poc qualificats,…) i que alguns empresaris se n’aprofiten (“Per a que vull renovar maquinària si em surt més barat tenir quatre immigrants?”) amb les consequències que aquest argument pot comportar ja siguin eocnòmiques (poca inversió en innovació, obsolescència…) com socials (manteniment de guetos en la pobresa,…)

Una cosa que veig proliferar arreu són els anuncis de crèdits ràpids (amb condicions draconianes de devolució). Abans aquests productes financers s’anunciaven a la televisió de matinada i ara sovint emeten aquests anuncis en horaris en que l’audiència està formada per mestreses de casa majoritàriament. És clar que la publicitat t’ho presenta per tal que puguis costejar-te un caprici (un cotxe, vancances,…) però com més va més s’utilitzen per a arribar al final de més.

Una norma de l’equilibri econòmic diu que les despeses corrents han de ser sufragades amb els ingressos corrents. Malament quant hi has de tirar d’estalvis, crèdits o prèstecs.L’altre dia vaig llegir que augmenta la morositat del crèdit de tarjeta…..

Això està portant a una redistribució social on la classe mitjana ( o per als susceptibles “classe treballadora acomodada”) s’està “proletaritzant”. Mal assumpte. Per a veure com va l’economia no serveix mirar quina diferència hi ha entre el més ric i el més pobre sinó en quin segment és troba la majoria de la població. L’estabilitat econòmica depén que el segment majoritari sigui l’intermig que guanya prou diners per a estalviar i poder consumir no només coses bàsiques sinó també bens i serveis d’oci, culturals,…ja que aixó és el que fa rutllar l’economia, fa crear empreses i llocs de treball, etc.

A finals dels anys 20 del segle passat  (els anys bojos que deien pel desenvolupament economic i social que es va assolir ràpidament) després d’un període que podriem anomenar de “capitalisme salvatge” va haver una crisi econòmica sobtada i bestial. En qüestió de dies molta gent va baixar uns quants graus en l’escalafó social fins arribar a trobar-se a la  misèria.  La por a “perdre el que tenim” va portar a l’aparició d’ideologies aberrants com el nazisme o els feixismes (*) i el desenvolupament d’utopies revolucionàries.

Per a conjurar això, als Estats Units després d’anys molt durs i difícils el president Roosevelt va empescar-se el New Deal: En resum un seguit de normes de caire socialdemòcrates (aquesta paraula és tabú per aquelles contrades)  que van permetre’ls sortir del pou (bé, això i la Guerra Mundial II,és clar)

En canvi, a Europa al final va petar del tot i la Guerra Freda va propiciar la institucionalització amb diferents graus i matisos de la socialdemocràcia en la seva part occidental.

Actualment, el sistema compta amb factors amortidors que farien que el crack  no fos tan bèstia com al setembre del 29. De fet,de sotracs n’ hi han haguts uns quants des de llavors. Però mirant a mig i llarg termini i veient que no només està en crisi (és curiós com ara aquesta paraula la sento servir molt poc) l’economia sino també la societat (amb certs simptomes molt semblants als anys 30 com ara la proliferació de grups i partits demogògics i la identificació de certs caps de turc socials) podriem dir que potser algú hauria de plantejar-se un nou New Deal adaptat als temps actuals.

A nivell Global que és com es miren les coses actualment, les xifres no són tan larmants. La raó és que hi han zones (en concret alguns països asiàtics) que tenen un creixement vertiginós i acusat que fa compensar les dades mundials.

(*) El tema de com la por de la classe mitjana a caure a la pobresa com a factor determinant a l’hora del creixement nazi el vaig recollir de “La Por a la Llibertat” d’Erich Fromm

Comentaris: 12
  • Arran del comentari a “la fi del capitalisme?”
    lluis | divendres, 12 de setembre de 2008 | 09:04h
    Que es pot llegir des d’aquest enllaç, volia dir-te que és molt diferent el New Deal de l’actuació sobre les dues financeres que s’ha fet recentment. Si més no, tal com s’ha fet.I és que en les polítiques del New Deal no s’injectaven diners directament a les empreses en crisi, o si es feia, no es feia com una taula de salvació sense reflexió. Sinó que s’actuava a través d’un programa d’ajuts socials pensat i estructurat per facilitar la recuperació econòmica d’un mercat tocat pel crack del 29 i la despesa bèl·lica de la Segona Guerra Mundial.La política neo-con actual tira molles de pà (diners a empreses en crisi), sense una planificació econòmica global que ajudi a rescabalar una crisi que, no només té en les hipotèques el seu origen, sinó també en la despesa bèl·lica dels Estats Units en el que alguns nord-americans de l’alà més llibertària i seixantista, comencen a anomenar el segon vietnam (Afganistan+Iraq).

    La fi del capitalisme en aquest cas vindria justament per una actuació a la desesperada per salvar dues empreses privades sense un càstig real als seus gestors, els culpables del mal funcionament del negoci.

    Com deia en l’article: Ara es privatitza el benefici i es socialitza la pèrdua. El New Deal socialitzava el benefici amb ajudes socials i no amb injecció directe de diners sobre negocis privats que haurien de ser públics (com passa a la majoria d’economies europees, on els gestors d’hipoteques són els bancs centrals estatals, una empresa aliena al lliure mercat).

    • No és la fi de res
      borinotus | dimarts, 16 de setembre de 2008 | 15:13h
      Com t’he dit al teu post si el capitalisme no va caure l’any 29 en una crisi més global i gran que aquesta i amb un projecte alternatiu, no ho farà ara que no te cap alternativa que qüestioni la economia de mercat i que hi han països (les economies emergents com la Xina i Índia) que se’n foten de les nostres crisis.El que sí que pasarà (que deu n’hi do!) és un reajustament del sistema financer i l’adopció de mesures per a evitar que tornin a passar coses d’aquestes en un futur (en passaran d’altres).
  • Morositat
    latrappola | divendres, 17 de novembre de 2006 | 00:08h
    Molt bon article  borinotus. Per  guardar-lo i recuperar-lo d’ací a un parell d’anys.Algunes dades que he vist per la meva feina, la morositat de les targetes de crèdit està creixent d’una manera alarmant, cada cop és més habitual que els bancs et facilitin productes que permetin ajornar, i cada cop la gent tira més de la possibilitat d’ajornar els pagaments per més endavant (les targetes et donen la possibilitat d’obtindre micro-crèdits instantanis, que després pagues molt cars). La situació és tan dantesca que l’import ajornat per a períodes posteriors és de fa temps més gran que l’import a liquidar el més en curs, que vol dir això? doncs que més de la meitat de la gent no arriba a fi de mes i necessita utilitzar el crèdit de la targeta per poder pagar els deutes. Per altra banda només cal veure com les empreses que es dediquen a la gestió de la morositat cada cop tenen més i més beneficis.
    Els bons resultats econòmics dels darrers anys en aquest país penso que no són més que això, hem augmentat el nivell d’endeutament i com a resultat hi ha hagut més diners en circulació, falsament ens hem cregut que són més rics. Quan el nivell d’endeutament sigui massa gran llavors haurem de tornar a la realitat, es reduirà el consum, i ja veurem com ens en sortim.
    • Consum
      borinotus | divendres, 17 de novembre de 2006 | 15:25h

      El motor de l’economia és el consum. Però sembla que estem arribant al col·lapse (s’acabarà el consum, com dius tu), llavors es farà “neteja” i començarà el cicle de nou.

      Potser és això? Es només un cicle econòmic? Val la pena rumiar-s’ho.

  • Consumeix
    Bacus | divendres, 17 de novembre de 2006 | 11:56h
    http://www.youtube.com/watch?v=esr577rqNf0&eurl=és que el model de societat
    americanitzat actual a arribat a l’extrem de felicitat=comprar.Tot
    el que dieu te la seva part de raó, però potser hauriem
    de dir que el creixement no és il.limitat i fora millor
    quedar-nos en un nivell i mantenir-lo.

    Sobre el treball jo
    crec que el problema és que els salaris són baixos
    comparat amb el nivell de vida i no la temporalitat.

    El
    salari mínim són 500euros amb això pràcticament
    no t’arriba ni per les despeses bàsiques.

    Sobre el new
    deal no heu dit que l’estat va començar a fer molta obra
    pública segurament endeutant-se per generar treball.

    Penso
    que el new deal es totalment contradictori a als vent que bufant de
    mercat desrregularitzat.

    Jo no se que passarà però
    com continuem amb aquest avarisme, nihilisme i consumisme brutal la
    cosa acabarà petant, amb un chavez hispànic de
    president o d’alguna altra manera.

    Les revolucions o canvis ràpids
    de sistema és produeixen quan les expectatives de la gent no
    és compleixen… Si les expectatives són ser pobre i ho
    ets no passa res, però si les expectatives són
    comprar-se un “Audi” i no pots i al mateix temps veus el vei que
    si el te això si que és perillós per no dir que
    si el nivell de vida en lloc de pujar o mantenir-se baixa.

    A
    Estats-Units la cosa tp va massa bé els anys orats del
    neo-liberalisme són una utopia.

    Sobre Universitat=bona feina estic
    totalment d’acord amb el que heu dit, les generacions anterior que és
    van treure una carrera i han tingut un bon salari repeteixen als seus
    fills que aquest formula no falla però no és donen
    compte que abans els llicenciats eren bastant poc i ara en canvi
    tothom te la mateix idea i és treu la carrera, per tant tenim
    més llicenciats que llocs de treball per ocupar per no dir que
    si l’economia és basada amb la totxana i el sector serveis de
    que serveix treure’t un doctorat? sobretot si hi ha molta gent que te el mateix doctorat que tu.

    • Re: Consumeix
      borinotus | divendres, 17 de novembre de 2006 | 15:32h

      Cliqueu l’enllaç del video del comentari. És bo!

      Sí és cert,el New Deal va començar a fer molta pbra pública per tal d’acabar amb l’atur per aquella mateixa època Hitler també ho feia en una Alemanya que vivia en la misèria. Amb això vull dir que en aquella època es podien fer grans infrastructures que ocupaven molta gent. Ara en canvi, no crec que es pogues tirar d’això per a tenir molta gent ocupada.

      Sobre el que dius dels títols universitaris estic d’acord. Abans un metge (per exemple) era una eminència i ara n’hi ha massa . Sempre passa, les coses escasses tenen més valor que les que són massa comunes. Caldria replantejar-se el sistema educatiu, suposo.

  • Desacord
    botxi | dijous, 16 de novembre de 2006 | 22:10h

    Jo ho veig a l’inrevés.  L’economia ens acabarà posant al nostre lloc, i ara tot just estem començant a pagar per la bogeria de model econòmic.

    La despesa pública no para d’augmentar.  Només afegim nous drets, noves prestacions, nous subsidis.  Això de la “dependència” pot sonar molt bé, però afegirà uns puntets més a la part de PIB gastada per l’Administració.

    Amb una esperança de vida de més de 80 anys, la Seguretat Social manté persones inactives durant més de 20 anys.  Si li sumem els anys d’escolarització, master, viatges a aprendre anglès…. fa que una persona només aporta econòmicament a la societat en un període d’entre un 40 i un 45% de la seva vida.  La resta (55-60%) viu dels altres (les pensions, recordo, les paguen els altres, surten fonamentalment dels impostos a les empreses, no pas de l’estalvi).

    La productivitat no augmenta.  Els costos salarials invisibles són enormes.  D’acord que els salaris nominals no són molt alts, però enlloc del món hi ha, per exemple: (a) els 20-30 minuts del bocadillo (pagat per l’empresa a la majoria de casos), (b) la absoluta poca-solta de les baixes laborals sense motiu que s’aconsegueixen somiquejant una mica al metge de capçalera, (c) la reducció sistemàtica d’hores a treballar pels convenis, any rere any, independentment de la productivitat, (d) la indecent tolerància social amb la impuntualitat, amb les hores perdudes pels asuntos propios, etc etc etc

    Salaris baixos ?  Comença a afegir els “salaris invisibles” i veuràs que el preu per hora efectivament treballada ja no està tan malament…

    Tot això, amb un dèficit comercial d’un 8,5% del P.I.B., el més alt del món.  Dèficit motivat per un augment bestial de les importacions de productes industrials, com cotxes alemanys de gama alta (un Audi ja és un cotxe a l’abast de moltíssima gent).  Dèficit motivat per la sort (?) històrica de trobar-nos amb euros a la butxaca, una moneda “franquícia” que no mereixem i que ens permet viure com suïssos, malgrat treballem amb un rendiment tercermundista.

    “New Deal” ?  Sí, algun dia -aviat- ens adonarem que no podem mantenir tots els avantatges socials, les pensions, les beques, les subvencions… treballant cada cop menys.  Només feu una ullada a França, econòmicament propera al col·lapse.

    • que no em pago la pensió, dius?
      Reyes | divendres, 17 de novembre de 2006 | 23:11h
      “La resta (55-60%) viu dels altres (les pensions, recordo, les paguen els altres, surten fonamentalment dels impostos a les empreses, no pas de l’estalvi).”
      Discutible. Molt discutible.
      Una altra versió (font: revista Emprendedores nº 10)
      Sou Brut Promig (treballador casat amb 2 fills) =21.035€
      IRPF=5.890 + Seguretat Social = 1.346 + IVA=2.031
      Total Impostos = 9.267 = 44% s/Sou Brut
      • No gaire discutible
        botxi | dilluns, 20 de novembre de 2006 | 02:19h

        Les pensions es financen per la Seguretat Social, no pas pels impostos IRPF, IVA, IS…

        La Seg.Social es finança pels empresaris (aprox 85%) i pels treballadors (aprox. 15%).  Aleshores, no és gaire discutible 🙂

  • Pensa més en global
    borinotus | divendres, 17 de novembre de 2006 | 15:20h

    Aquest problema no és exclusiu nostre. De fet, estic força d’acord en les crítiques que fas a la despesa pública i a la manera de treballar d’aquí, però la “proletarització” de la classe mitjana està passant a tota l’àrea occidental. Estats Units inclosos.

Una constatació evident
xavierdiez | dijous, 16 de novembre de 2006 | 20:15h
Un text com el que acabes d’expressar serà una joia per als historiadors del futur. Expressa molt bé les contradiccions dels temps actuals. Jo sempre dic que els economistes de la propera generació s’estiraran dels cabells en veure de quina manera dilapidem totes les oportunitats.
Segona constatació. A Finlàndia, model d’economia sòlida i innovadora que parteix d’una situació tan o més difícil de l’Espanya de postguerra (va ser l’únic país que va haver de pagar reparacions de guerra des de 1945 fins a la dècada dels vuitanta) els sous són elevats, l’estabilitat laboral és un fet i a penes hi ha immigrants.
Tercera constatació. El “New Deal”, que en realitat no és més que un model tímid i cosmètic de planificiació econòmica, va ser un èxit per un factor molt simple. Imposava racionalitat damunt la selva capitalista. A partir dels cinquanta, un grup d’economistes i polítics ultraliberals fan el possible per eliminar-lo (de fet, McCarhy va acusar de comunista tant a Roosevelt com als seus col·laboradors). Amb Reagan i Tatcher, va arribar el desastre.
Quarta constatació. La política actual demana a crits partits demagògics. Perquè ni esquerra ni dreta tenen pebrots d’imposar racionalitat a la selva econòmica. Ni tan sols un tímid 0,1 per cent de taxa Tobin a les transaccions financeres.
Racionalitat
borinotus | divendres, 17 de novembre de 2006 | 15:38h

Gràcies, però si que estem malament d’analistes si el meu escrit serà una joia. ;-D

Cal racionalització dintre de la jungla del mercat, cert. El problema és com aplicar-la i en quin grau….i qui ho ha de fer. El mateix mercat? L’Estat?. Bon tema.

Deixa-hi un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s