Daily Archives: 8 Juliol 2012

Llengua, país i jo (II)

borinotus | 3- Personals | dissabte, 10 de març de 2007 | 01:01h
Continuo amb la història que vaig començar en el meu darrer  apunt.

Un dia a l’institut Pau Casals, on cursava el BUP, a la classe d’ètica vam fer un debat sobre la independència de Catalunya (Sovint en aquesta assignatura, que havien posat com a alternativa a la de religió,  no tenia un temari definit. En el nostre cas, en aquell primer de batxillerat el professor ens animava a proposar temes per  a debatre). Es va fer a proposta de dos estudiants repetidors, gamberros i castellanoparlants.  Malgrat el que pugui semblar a priori , el debat va ser prou seriós per a ser fet entre nens de catorze i quinze anys. Així ho recordo, si més no.

Els dos que ho proposaven hi estaven a favor de la independència. Entre la resta molts pocs prenien una posició a favor o en contra. En tot cas, la majoria acceptaven l’statu quo existent només per que era el que hi havia i no s’havien mai plantejat cap alternativa.

Els arguments dels que estàven a favor ens omplien de curiositat: Tots sabiem que Catalunya havia estat un Estat, però la majoria pensàvem que havia acabat amb els Reis Catòlics no més tard i de mala manera. Sabiem també que Franco havia estat un cabró i havia prohibit el català, però pocs sabien que la repressió venia de segles enrera. Jo vaig començar a entendre algunes coses que sentia i silencis que amagaven. I començava a veure algunes raons de perque passava segons què.

Després d’aquell debat (que per cert es va fer integrament en castellà ja que allà no parlava català ni el profe) molts dels que hi erem no es que es fessim independentistes militants, però si que la posibilitat d’una independència catalana es veia amb simpatia o si més no, no provocava rebuig.

Però en aquella època i en aquell institut el que estava de moda eren els partits radicals extraparlamentaris (LCR, MCC, PST, PCC,…i uns quants més). Era molt divertit quan veies a gent d’aquests grupuscles que es passaven el dia criticant el capitalisme però encara més la resta de grups similars als que acusaven de ser traïdors de classe, venuts, pagats per la CIA o pel capital,…una mica com les baralles entres faccions que surt a “La Vida de Brian“.

En fi. Vull dir que era una època mogudeta de reivindicacions per tot. Va ser llavors quan vaig  començar a veure pintades per tot arreu els símbols agermanats de la falç i el martell entrecreuats, l’A encerclada i les quatre barres amb un estel a dalt. Una mostra del batibull ideològic que sempre hem tingut per aquí. I al qual, evidentment, jo no era aliè.

El crit “Independència” començava a obrir-se pas entre el jovent de barris com el que jo vivia. No tenia tanta força com el d'”OTAN No, Bases Fora!” que era el que va manar durant molts anys,tanmateix.

Però el debat identitari estava encetat. Sovint ens demanàvem si podiem estar d’acord amb la independència si teniem les arrels (o part d’elles ) fora dels país on viviem, si calia que parlessim català amb tothom.etc…Si més no, la causa del català i de Catalunya havia entrat en la llista de causes justes per les quals calia lluitar.

Aquestes qüestions que ens plantejàvem vam descobrir que ja se les havia fet en Francesc Candel de qui ja vaig parlar en aquest apunt. No va ser l’únic és clar però si amb el que molts van connectar. A mi sobretot em va encantar el seu llibre “Els altres catalans vint anys després”  ja que parlava de l’època que jo havia viscut.

El tema de la llengua el vaig considerar de la següent manera:

Franco (entre d’altres) havia volgut fer desaparèixer el català. Per tant, per pura dignitat, la meva part d’origen catalana havia de lluitar per restituir la llengua i el país al lloc que li correspon.

D’altra banda, per tal d’anul·lar la personalitat de Catalunya havia promogut que hi emigressin de forma massiva de desenes de milers de persones. Aquestes persones, eren còmplices, sense saber-ho i sense voler-ho la majoria de vegades, en els seus plans. La meva part d’origen espanyol també havia d’actuar en conseqüència. Si no fos així voldria dir que els meus avis (tan el matern com el patern) que van lluitar en els bàndol dels bons haurien patit presó o exili per no res. Els devia respecte si més no.

Com dic sovint, les circumstàncies de cadascú són molt particulars i les motivacions són diferents. Però molta gent va arribar a conclusions semblants. Hi havia discrepàncies en el grau d’autonomia que havia de tenir el país o l’ús social que havia de tenir la llengua. Però tothom va posar-hi seny (amb les excepcions que vulgueu) si no no s’enten com pot ser que no creessim dues comunitats enfrontades permanentment.

I no només això, sinó que els intents de balcanitzar-nos (Manifiestos, PSA, Ap,…) provoquessin basques entre la mateixa població castellanoparlant. Potser no votarien en les eleccions al Parlament, però si més no no hi havia un rebuig massiu.

Si que hi havia qui es queixava amb la típica excusa de que si no aprens el català no et donarien feina, etc…però eren excuses. Cap dels que deien això va arribar a pensar: “Llavors millor que l’aprengui”?. Bé que ningú no es queixa si li diuen que per a tal feina cal saber anglès!.

Al menys és el que jo he vist. Mai cap català de soca-rel s’ha ficat amb mi i la paraula “xarnego” només l’he sentida dir als anticatalans, en canvi si que he vist alguns casos d’insults en sentit contrari. Molt pocs a Catalunya però més a Espanya i no diguem a la “mili”. Quina fàbrica de nacionalistes catalans tan fabulosa!. Conec gent que allà es van decidir a començar a parlar en català.

A mi em resultava dificil parlar en català sobretot amb la gent que ja coneixia i amb la que ja tenia una certa intimitat. No estic parlant de la bajanada que diuen sovint alguns (catalanoparlants sobretot) que no poden canviar de llengua perque t’han conegut en una altra.Curiosament si es tractés de fer el canvi del català en castellà no tenen cap problema.

Estic parlant de relacions profundes, no de coneguts cirmcumstancials o de situacions no íntimes. Amb els meus companys de feina parlem català i no tenim cap problema a passar-nos a l’anglès quan ve una visita estrangera. És un exemple.

Amb algun amic vam decidir de parlar en català però no ens hi sortiem. Ens quedava com fals i artificiós. L’excepció és una noia amb qui encara mantenim l’amistat. És una cosa curiosa, un dia de broma vam parlar per telèfon en català i així ho fem sempre des de llavors. Totes les converses a distància (telèfon, email. sms,…) en català però en persona (no ens veiem gaire) no ens surt tan espontani. Ara bé, tan ella com jo als nostres fills els parlem en català.

Se de gent que ha fet fins i tot aquest pas: Passar-se al català fins i tot amb els vells amics i amb els pares. Em sembla molt correcte però jo no puc fer-ho. Amb el meu pare per exemple, no puc. I mira que ara ell parla sempre i a tothora en català. (Tinc la sospita que el meu abrandament va fer-li reactivar els orígens. No n’hem parlat mai, però com que diu que mira el meu blog ja m’ho confirmarà. I de pas veuré si és veritat que llegeix el que escric).

Llavors, vaig prendré la decissió de parlar en català a tota nova coneixença. I per tal de millorar el meu català escrit (el nivell de la llengua que estudiàvem era, per força, baix malgrat que teniem bon material) vaig decidir prendre els apunts en català, malgrat que la lliçó fos en castellà (i després consultar el diccionari evidentment) També triar llibres en edició catalana com a primera opció, etc. No és una pràctica perfecta és clar. Jo encara avui em faig un embolic entre “perquè” i “per què” i accents oberts i tancats.  I no parlem dels pronoms febles, tema agreujat encara més pel fet que a Barcelona no hi ha qui els faci servir correctament (“Lis diré que vinguin” ” Aneu-s’e d’una vegada” Arg!)

La meva entrada al món laboral va ser la consagració definitiva del català com a llengua habitual.

Socialment eren anys que semblava que la normalització lingüística era a l’abast. De fet aquesta sensació ha durat fins fa no gaire anys. Ara tothom es conscient que es retrocedeix. Per què?

Per la immigració? Encara haurien de venir moltissim més per a igualar la gran marea humana dels anys 60-70 que a més van venir en un moment on no teniem ni institucions pròpies i el català era a les catacumbes clandestines.

Per les noves tecnologies i nous mitjans de comunicació globalitzats? Tot és qüestió de posar-s’hi. Algú dubta que el noruec, islandès, suec entre d’altres no sobreviuran? Doncs són llengües que tenen menys parlants que el català.

Tot i així sembla que hi hagi por a viure o fer coses en català. Per què a segons quines emisores de ràdio que fins ara no posaven cap cançó en espanyol (en justa correspondència al que fan les emissores espanyoles respecte a les cançons en català) ara en posen?. Abans tenien d’oients tots els ganàpies que viviem en barris castellanoparlants i teniem una formació en català deficient i ara que tothom ho ha estudiat tenen por de perdre audiència? Encara més, en la meva època hi havia bons grups musicals espanyols (La Unión, Radio Futura,…) i ara només hi han els pàmfils dels triunfitos o gent de nivell similar. Si us plau!.

D’altra banda també voldria afegir que, si bé puc comprendre que la gent que va venir fa un munt d’anys no parli català (van venir en l’època que era, molts ni tan sols dominaven el seu propi idioma, i van anar a parar a guettos monolingües) encara que l’entengui, no accepto que gent més jove que jo no parli català si han tingut ensenyament obligatori, posibilitat d’accedir a la Universitat, televisió en català, etc…A hores d’ara una persona de menys de trenta anys nascuda a Catalunya i que no parli català és perque no li dona la gana…o perque el seu nivell és baix baix.  Penso el mateix de la gent ignorant. No riuré mai de gent que no ha pogut accedir a estudi i no sàpiga ni llegir ni escriure ni les quatre regles. Però a les generacions posteriors que ho han tingut tot, tot se’ls ha d’exigir.

En fi, la meva història sobre aquest aspecte és així a grans trets. Com passa sempre les circumstàncies personals són intransferibles. Però sociologicament parlant no crec que cap de nosaltres sigui un cas estrany.

Comentaris: 6
  • latrappola | diumenge, 11 de març de 2007 | 16:30h
    Molt interessants els dos articles sobre la llengua. M’apunto la idea i crec que estaria molt bé que més blocs fessin el mateix. Sobre el tema de l’escola, recordo que a EGB totes les classes les fèiem en castellà excepte la classe de català (Estic parlant fins al 1.986) en un col·legi concertat, la llengua habitual entre tots els alumnes era gairebé sempre el castellà i en canvi quan anaves a casa de companys de classe et trobaves com una majoria de famílies parlaven català. El resultat és que vaig créixer parlant en castellà amb molts companys que de fet eren catalanoparlants com jo. Això em fa veure el gran cinisme d’alguns polítics que ens intenten fer creure que no hi ha relació entre la llengua que es parla a classe i la que es parla al pati. Si al pati és parla en castellà és principalment perquè hi ha actualment un percentatge altíssim de classes que es fan en castellà, i el professor acostuma a respondre en castellà l’alumne que pregunta en castellà.
    • Catalanoparlants
      borinotus | diumenge, 11 de març de 2007 | 20:28h

      Pensant en els companys que tenia a EGB sospito que uns quants (pocs) devien ser catalanoparlants si ens atenim als cognoms que recordi. Però també m’he trobat casos de gent que un dels pares és catalanoparlant i la llengua ja no li ha estat transmesa al fill.Áixí realment és com es perden parlants.

  • Exemple d’una generació
    sergips | diumenge, 11 de març de 2007 | 13:23h

    M’he permès citar al meu bloc aquests teus dos articles com a exemple personal de les vivències d’una generació. Com exlica en Josep Blesa Morante, més d’un es pot (podem) sentir identificat amb les vivències que esmentes. Jo sóc de Corbera de Llobregat, al Baix Llobregat, i al nostre col·legi públic a finals dels 70 i començaments del 80 cada any ens feien un “cens lingüístic” per saber quin percentatge de catalanoparlants familiars n’hi havia (aproximadament un 40%). El resultat era que mai no ens feien cap classe de català perquè pensaven que segurament algú de la dotzena d’alumnes catalanoparlants sabria més català que els mestres (no n’hi havia cap d’origen català) i això no quedaria bé.

    Recordo una annècdota quan un mestre d’origen extremeny, Sabino, discutia amb un parell de nens de setè d’EGB completament analfabets en la seva llengua materna sobre com es deia “aquí” en català. El mestre deia que no es deia “aquí” sinó “ací” davant les expressions de confusió dels meus companys (i meva, m’afanyo a afegir. Jo era castellanoparlant familiar, però uns amics dels meus pares m’havien regalat una subscripció al Cavall Fort i llegia en català sense problemes… i no recordava haver-me trobat amb cap “ací”!).

    • Ondia, en Keyser Söze em llegeix 😉
      borinotus | diumenge, 11 de març de 2007 | 20:24h

      Moltes gràcies per la referència al teu blog.  Realment encara que cadascú hagi tingut circumstàncies personals diferents el moment social viscut fa que et puguis sentir identificat amb experiències dels altres.

  • NO SOLS NO ETS UN CAS ESTRANY SINÓ QUE
    josepblesa | dissabte, 10 de març de 2007 | 03:46h

    és d’una normalitat espeterrant. Tanmateix em demane per què la societat catalana, a nivell personal, ens qüestionem individualment les nostres vivències. Ens demanem si som uns “marcianets”. Els dos apunts que portes són d’una calidesa excepcional. Com diu Victòria: ¡que eres de bona mena!

    Som d’una mena de tribu que viu dins d’una altra tribu més gran i nombrosa. Damunt que li pega per qüestionar-se coses socials. I les respostes “socials” són iteratives. El que em sorprén encara més és la identitat de les situacions en un medi urbà. Supose que la bona gent de Benissanet, Albaida, Sa Pobla,Vic, etc. han viscut d’altres situacions. És a les ciutats on es plantegen aquestes diatribes. Sols, quan emigren a ciutat, entra la disfunció cultural.

    M’agradaria fer uns apunts semblant i vos quedaríeu parats del semblant que són. Sols que jo sóc fill de famílies d’immigrats de l’Aragó i Múrcia.

    En l’anterior em va copsar l’ús de paraules com panxa, ganivet, etc. O a Vlc. bambolla, salabre, suro, llisa, llobarro, etc.  A la meua colla d’amics d’aleshores els mal noms eren:  el panxa, el graciós, el pelat, el pirelli, el Führer, el gola (era jo mateix), etc. En un medi língüístic totalment espanyol però farcit de cultura de València. La meua parella actual i la meua ex que són valencianes de famílies de tota la vida i de pobles limítrof a la ciutat (Meliana i Paterna respectivament), no saben res de tot això. El medi era valencià totalment, en llur cas. En el meu cas tota la cultura catalana estava larvada entre els casals de les falles, el València cf, la festa dels xiquets de sant VICENT, etc. I com no vaig fer la mili, els estius que passava amb madrilenys que catalanitzen d’allò més. Ara bé, tinc uns amics que si van fer-ne, de mili, i tornaren a casa independentistes ;-D

    Ja vos contaré quelcom al respecte. Tu has de tindre una edat d’entre una forqueta de 36 a 40 anys. Quan anava a Barna entre el 1978 i 1985, pensant-me que anava al Paradís, llavors, tornava a Vlc. ben desencisat a dir veritat. Ara guaite la nostra societat amb més equanimitat, crec. Amb clars i obscurs. Com totes les del món mundial.

    Una abraçada Jaume.

    • Explica-ho
      borinotus | diumenge, 11 de març de 2007 | 02:53h

      Els de Veu Pròpia em van dir que animés a tohom a explciar la seva experiència. I a nosaltres ens aniria bé conèixer com es viu això a València.

      (Per cert, ara en tinc 39).

      Salut Josep i espero que tot us vagi bé.

Llengua, país i jo (I)

borinotus | 3- Personals | dijous, 8 de març de 2007 | 15:04h

Ja he comentat algun cop els meus orígens. El meu pare prové d’un poble del Garraf i la meva mare de la provincia d’Albasit (Castella-la Manxa, tot i que quan ella en va marxar pertanyia a Múrcia). Vaig criar-me fins als nou anys (gairebé deu) al barri del Fondo de Sta. Coloma de Gramenet.

La meva mare m’ha explciat algun cop que quan s’hi van instal·lar (principis dels ’60) ella parlava català amb els botiguers del barri. Pocs anys després va haver una massiva arribada de gent de Castella, Andalusia, Galicia,… i la presència de gent catalanoparlant va desaparèixer.

(Disgressió: Actualment a aquest barri hi arriba el metro Algun cop que l’he agafat per a anar-hi he vist que en apropar-se a aquesta parada o sortint al carrer no és que sigui dels pocs que presumiblement parlen català, és que sóc l´’unic “rostre pàlid”. És curiós com la pressió migratoria fa canviar la personalitat d’un lloc. Els catalans hi van desparèixer en venir  els espanyols i ara d’aquests no en veus gaires (i alguns dels que queden allà o al veí barri ja badaloní de La Pau com es va veure un cop per la tele es queixen que els immigrants “se tienen que integrar a lo nuestro“) ja que han marxat per a deixar el seu lloc a gent vinguda d’altres llocs. A tall d’exemple de xinesos n’hi ha tants que van proposar de tancar la part del barri per a fer un Chinatown amb un portals amb dracs i tot això,…proposició que va ser rebutjada)

Bé doncs. Tenim que vaig crèixer molt feliç (si més no, així ho recordo) en un barri plenament castellanoparlant. I no és que hi hagués rebuig al català, és que era quelcom totalment aliè. A nosaltres ens deien  “els catalans” perque el meu pare ho és, però la llengua no la feia servir mai (amb qui?). Diuen els meus pares que de petit sí que em parlaven en català però suposo que la situació (demogràfica, política, social,…) va acabar per fer que es passessin al castellà (Però sempre sempre m’han dit Jaume). Tot i així recordo que fins ben grandet deia pancha, furquilla, gavinet (sic). Al col·legi em devien ensenyar a parlar bé.

El català era doncs una cosa aliena que només sentia de tant en tant als meus avis o cosins paterns quan anàvem al poble (tot i que amb mi canviaven al castellà) o de vegades al meu pare amb companys de la fàbrica on treballava. Així era la situació i així l’acceptaves.

Al cap d’uns anys vam anar a viure a Badalona, a un barri nou on la situació demogràfica era si fa no fa la mateixa (De fet, molts dels veïns d’allà es van mudar aquí). Però l’època (1977) començava a ser diferent.

Era una època on tothom estava il·lusionat de cara al futur. S’encetava el període democràtic i es parlava d’autogovern. Jo, és clar, no sabia ben bé de què anava tot això però sí que recordo que es parlava sovint de l’aprenentatge del català. Recordo que en aquesta època veia per la televisió espanyola (no n’hi havia cap altra) “Quitxalla” i “Terra d’Escudella” i que de vegades feien altres programes per a grans com les noticies o debats. La meva mare em demanva si ho entenia, doncs no gaire i ella tampoc.

Quan vam canviar de domicili vaig canviar de col·legi (a mitjans de 4rt d’EGB)  i vaig començar a anar a uns que hi havia a Can Ruti (ara són part de la Facultat de Medecina i llavors l’hospital el començaven a fer). El català no s’ensenyava és clar però al curs següent el professor que teniem (un valencià el nom del qual recordo com a Don Silvino) va proposar que, de manera voluntària, un dia a la setmana per la tarda en lloc de fer dues hores seguides de plàstica (retallar cartolines, jugar amb plastilina, dibuixar i tal) fessim una hora de català. La resposta dels pares (en la seva immeeensa majoria castellanoparlants) va ser massiva: d’una quarentena de nens tots van dir que sí llevat d’una (una noia que durant aquella hora continuava fent Plàstica, Felicinana em penso que es deia. Crec recordar que deia que l’any següent tornaven a Extremadura, i segurament devia ser això ja que en acabar el curs ja no la vam veure més).

Vam comprar un llibre que encara guardo, Faristol es deia. Feiem exercicis a nivell molt i molt bàsic ja que la majoria no tenien ni idea de català, però ni idea que vol dir ni una paraula.

Paral·lelament el meu pare (i fins i tot la meva mare) intentaven ensenyar-nos (a la meva germana i a mi vull dir) alguna cosa. Els dies de la setmana, els nombres,….

L’any següent quan feia sisè ja era oficial l’ensenyament en català i així ho teniem reflectit al nostre horari setmanal. El problema era que no hi havien professors. I així durant aquell curs vam tenir un bon munt d’hores d’esbarjo extres. Un bon desgavell que s’intentava pal·liar amb iniciatives com la de l’Associació de Veïns del Barri que feien cursos de català per a nens i adults, amb més bona voluntat que resultats haig d’afegir.

(I ara em ve al cap. La meva dona es un cas semblant al meu, ella te pare extremeny i mare de la Ribera d’Ebre. El poc català que sabien era ple de modismes d’aquella zona. Al col·legi on anava amb els seus germans i en l’època de la que parlo, sempre els suspenien perque deia el profesor que no el parlaven bé! Quina preparació del professorat! Segurament no era ni titulat i podia ser qualsevol professor li havien posat davent un manual de català per a cobrir l’expedient. La cosa és encara més risible quan penses que en aquell barri (El Carmel) devien de ser dels pocs que havien sentit la llengua de llavis nadius i de primera mà.).

Doncs el desgavell va arribar fins que vaig fer vuitè d’EGB en que va venir per fi una professora de català, Núria es deia i acabava de sortir de la facultat.  Aquesta era una constant en aquella època i que vaig continuar veient a BUP: Els professors de català eren joves i amb ganes de fer feina i menjar-se el món. Per als adolescents d’aquella època com jo era molt fàcil connectar-hi. Si era un professor era gairebé un col·lega i si era una professora era una noia joveneta que contrastava amb els lloros que hi havia sovint (Suposo que a les noies els devia passar el contrari). En canvi els professors de castellà (de Lenguaje que deien), eren o vells i fatxes rematats.

Bé, el nivell a vuitè era evidentment tan baix com tres anys enrere i les classes es feien en castellà. Més que res apreniem lèxic i pronunciació.

Recordo llavors que  ja hi havia programes de ràdio de consum massiu com “Futbol en català” al que seguiren altres. I a la tele aquell any van emetre el primer partit en català (Barça-Lokomotiv crec ). Els nois en parlàvem.

Semblava doncs, que la llengua s’anava obrint pas. De forma tímida però constant. Quedava lluny encara el fet de fer-la llengua habitual. I jo no sabia que l’any següent descobriria el perquè de tot això i comprendria què volia dir ser català.

Comentaris: 6
  • T’estimava i respectava
    carme.laura | dijous, 8 de març de 2007 | 18:17h
    i ara encara més. Crec que tens una família extraordinària (els teus pares deuen estar orgullosos del seu fill ) i una dona com tu o tu com ella (de quin poble és?, jo sóc nascuda a Benissanet, el poble de la mare). Felicitats!. I no abandonis el bloc que ens alimenta. Carme-Laura.
    • Em fareu pujar els colors
      borinotus | dissabte, 10 de març de 2007 | 01:09h

      …si em continueu dient aquestes coses. 🙂

      La meva sogra és de Rasquera. I el meu avi patern era de Flix d’on era tota la seva família, però ell va marxar.

      • ..de Rasquera?
        josepselva | dissabte, 10 de març de 2007 | 11:24h
        Potser encara coneixaré a ta sogra, de quina casa és? Pinyol? Pinyolet?, Blai?,Garrupo?Planero? Gaetano?, de ca Pota?. la meva dona es da ca Miquelet, de manera que ta sogra segur que coneix la casa.
        • Veigues!
          borinotus | diumenge, 11 de març de 2007 | 01:30h
          La mare de la meva sogra era la Genoveva. El seu germà (de la meva sogra) encara viu al poble.

          A la meva dona li sona ca Miquelet.

          Jo a Rasquera no hi vaig des de l’enterrament de l’avia de la meva dona, però anys enrere havia anat algun cop per St. Domingo per les festes.

  • Gràcies, “guapo”, per contar-nos tot això
    Victoria | dijous, 8 de març de 2007 | 17:52h

    Ets un borinot ros, d’aquells que duen bones noticies i ja se’t veu que ets de bona mena. Espero el pròxim lliurament.

Veu Pròpia

borinotus | esborrar | 2- Socials | dimarts, 6 de març de 2007 | 15:26h

En un país normal, quan algú hi emigra el propi curs de la vida el porta a adoptar en més o menys mesura la forma de vida, la llengua, i altres trets característics del lloc d’acollida i fer-los compatibles o adaptar-los al que hom te com a propis.

És un procés que s’esdevé de forma natural i que fa que en la propera generació (o com a molt la següent) els fills o néts ja s’hi identifiquin plenament. Tot això  sempre i quan no s’hi formin “ghettos”, volguts o no,  de gent que fa la seva “bombolla” aïllada per tal de viure com feien al seu lloc d’origen.

A casa nostra també passa això, però amb matisos diferents.

Donat que el nostre país ha estat des de fa molt de temps dominat per poders que no se l’estimaven gaire i com a conseqüència la llegua catalana ha estat perseguida, vilipendiada, humiliada,….un immigrant es troba en la paradoxa que per tal de poder-s’hi integrar i viure com a català de forma normal ha de fer un esforç suplementari (sovint frustrat, cal dir-ho, per l’actitud messella i renúncies cobardes de catalans de soca i arrel).

En aquest estat de coses va nèixer Veu Pròpia , un col·lectiu de gent que no te com a llengua materna la llengua catalana però vol adoptar-la com a llengua habitual, en un intent de contriubuir a la seva normalització.

Jo n’havia sentit a parlar i ara fa uns dies un dels seus membres em va comentar que podria ser útil que parlés de la meva experiència d’adoptar el català com a llengua. Útil per a d’altres persones que també volen fer-ho.

No ho sé. No crec que pugui sevir d’exemple a ningú (ni ho vull) a banda que el meu cas és molt personal i nascut d’unes circumstàncies diferents al d’una altra persona, com passa a tothom és clar. (I a banda de tot això també està el fet que no m’agradi parlar molt de les meves coses. Alguns cops sí pero no sempre).

Tot i així ho faré, en un altre apunt.

Comentaris: 2
  • A mi m’estarà molt bé que ho expliquis.
    smartinez | esborrar | dimarts, 6 de març de 2007 | 19:10h
    Podria decidir-me a explicar el meu pas en aquesta qüestió.
    I pot ser també a dir sense ni un respecte què en penso de qui no respecta una llengua. I ja no dic de qui li fa atac, o de qui es creu que una llengua pot ser considerada superior a altra.

Sobre Europa Oriental (I els Balcans en particular)

borinotus | 1- Politics | dijous, 1 de març de 2007 | 15:25h

Tot el que ha passat als Balcans no s’enten sense tenir en compte la situació demogràfica existent, que te trets comuns a tota l’Europa Oriental i és totalment diferent a la nostra.

(A la foto vista de Sarajevo)

 

Si dividim (més o menys) Europa per l’eix que va des de la desembocadura del Rhin fins als Alps, veurem que a la part occidental les fronteres estan ben fixades. Hi ha poca controvèrsia entre els límits de cada territori ja sigui un estat-nació o ja sigui una nació com la nostra que encara no te un estatus d’independència.

Tothom te clar els límits de França, Espanya, Portugal, Regne Unit,…i dels Països Catalans, Occitània, Bretanya, Escòcia,…Els territoris amb sobirania discutida (El Nord d’Irlanda, Gibraltar,….) són casos molt concrets i encara i així territorialment ben definits.

Això es deu en bona mesura en la fixació de fronteres després de la Guerra dels Trenta Anys i els reajustaments posteriors, que va donar pas a la creació d’estats forts i centralitzats que malgrat tot no han pogut anul·lar la personalitat pròpia de nacions que ham quedat dintre d’aquestes fronteres. (A banda queda el cas italià que és més complex culturalment i ètnicament del que sembla i que es va unificar a finals del segls XIX)

Més enllà del Rhin, tenim que tota l’Europa Oriental ha estat històricament sota el domini de grans imperis territorials que abarcaven gran quantitat de pobles completament diferents i amb fronteres que canviaven constantment. Tenim el Sacre Imperi Romà-Germànic (el I Reich que deien creat  entre els segles VIII-IX i que va durar fins als XIX després substituit pel Segon Imperi dominat per Prússia), l’Imperi Austro-Hongarès, l’Imperi Rus i l’Otomà (Recordem que elsa turcs van arribar a dominar tota l’Europa Oriental i van arribar a les portes de Viena, de fet va anar d’un sospir que no la conquerissin, sovint menystenim aquesta influència turca que va durar segles).

La fi d’aquests imperis(Llevat del Rus que va esdevenir l’URSS fins al 1992) va arribar amb la finalització de la Gran Guerra (Després coneguda com la Primera Guerra Mundial) el 1918. El desmantellament d’aquests dominis (amb un cert sentit de revenja, Hongria va perdre al voltatn del 67% del seu territori en benefici dels nous estats limítrofs la qual cosa fa que les minories hongareses siguin molt importants fora d’aquest estat sense que hagin emigrat mai) va donar peu a la creació de molts nous estats. Malgrat tot, les fronteres no podien ser clares. Viure en zones limítrofes amb batusses freqüents provocava que molta població marxés i fos substuitida de forma continua  La barreja acostumava a ser molt important.

Alguns exemples d’això els tenim en l’expansió alemanya d’entreguerres que reclamava com a propis territoris de Polònia, Txecoslovàquia, etc… adduint o be raons històriques o bé que hi havia importants minories de població alemanya. De fet, la qüestió alemanya no va quedar resolta fins al 1991 amb la unificació de al RDA i la RFA on van deixar per escrit que renunciaven a d’altres territoris de la nació alemanya més enllà de la línia marcada pels rius Oder i Neisse, és a dir, que deixarien Polònia en pau (ningú va protestar per la neteja ètnica a Polònia i Txecoslovàquia de la població d’origen alemany, en aquells anys de potsguerra a ningú li feien llàstima i carregaven amb la culpa dels seur origens encara que no tinguessin res a veure).

Així tenim que el bressol de Prússia o dels cavallers teutons es troba a Polònia i la pàtria de Kant (qui diria que Kant no era alemany?) és aquell enclavament rus en territori polonès (Kaliningrad o Königsberg segons qui ho vegi).

Aquesta situació de fonteres poc clares i convivència de diferents grups en un mateix territori ha donat pas sovint a un nacionalisme de tipus etnicista tal com va ser el cas nazi o el serbi de Milosevic.

Nosaltres ho tenim força clar: La nostra nació va de Salses a Guardamar de Segura i de Fraga a Maó i l’Alguer i tant se val quin origen tingui la gent que hi viu.

En canvi Milosevic i la seva tropa deien que Sèrbia era tot allò on hi havia un serbi. I tot aquest territori havia de formar part de la Gran Sèrbia….i tothom qui no fos serbi havia de fer les maletes.

Vet ací l’arrel (o una de les més importants, també caldria tenir en compte la religió per exemple)  dels conflictes. Tota l’Europa Oriental i especialment els Balcans és un trencaclosques de mal resoldre (Encara Jugoslavia va tenir sort de que Josip Broz Tito era un croata que es creia que podien viure plegats, això va ajornar les batusses unes decades….de fet, fins que va morir ). És dificil aplicar-hi el nostre punt de vista i conceptes com llengua pròpia d’un territori , etc.

Potser en segons quins casos podria recòrrer a “estats multiètnics”  dels quals Bòsnia i Hercegovina era l’exemple més reeixit.

Per això dol especialment que s’hi rabegessin tant. Potser hauria estat el mirall on, si la globalització i els moviments de població continuen, ens tot ens hi podriem haver mirat.

El Tribunal Internacional aquest ha decidit d’exculpar Sèrbia en les matances que s’hi feren. Una manera d’amagar les pròpies vergonyes? De fet foren els cascos blaus de l’ONU (organisme de qui depen el Tribunal) qui lliuraren Srebenica als fanàtics serbis. També cal tenir en compte que a la benestant Europa Occidental es mobilitza (ens mobilitzem) per guerres que passen lluny de ca nostra (com més lluny més fàcil d’aplicar-hi tòpics i “entendre” que hi passa) i no diu res quan tenim el conflicte al pati del darrera de casa.

Sèrbia culpable? Sí, perque ells van perpretar aquestes matances (Ep, i no oblidem la part que toca als croates) però amb el que he explicat abans veiem que es tracta de la derivació de les guerres tribals de sempre. Què feiem llavors els civilitzats occidentals?

Sèrbia culpable, ben d’acord. Però a molts de nosaltres se’ns hauria de caure la cara de vergonya.

Addenda: No deixa de ser curiós que la part oriental d’Europa, de fronteres difuses i garbuix ètnic hagi pogut veure la creació nous estats mentre que les nacions sense estat occidentals (com ara nosaltres) ens quedem sempre amb un pam de nas. Mireu en aquest enllaç  un curiós arxiu de la BBC on repassa els canvis de fronteres europeus des del començament dels segle XX. També és interessant aquest exercici de geopolítica-ficció proposat per Vilaweb.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Comentaris: 2
Bakunin
latrappola | dijous, 1 de març de 2007 | 21:43h
Molt interessant l’apunt. Un llibre que em va ajudar a entendre molt la guerra dels Balcans és “L’estatisme i l’anarquia” (Escrit a mitjans del s.XIX). En aquest llibre Bakunin es refereix als pobles del centre d’Europa com l’eix on s’havia de produir la revolució anarquista, la raó que en dona és que aquests pobles són radicalment antiestatistes, la seva incapacitat per crear un estat provoca que aquestes nacions visquin sota la tirania i la divisió de diferents imperis, en aquella època deia l’ideòleg anarquista que els eslaus dels centre d’Europa vivien al marge i en contra de l’estat i per aquesta raó era en aquest sector de la població europea on s’havia de produir la revolució proletària.

El més interessant per això del llibre és quan desenvolupa la seva teoria dels balcans. Argumenta Bakunin que  Rússia sempre ha anhelat i ha intentat  la creació d’un estat eslau fort als balcans. Estratègicament els balcans són molt importants pels russos ja que poden significar l’entrada d’altres potències al mar negre -probablement Hitler no hauria arribat tan endins de Rússia si s’hagués trobat amb un poder eslau fort que el frenés als balcans-. Paral·lelament els alemanys sempre han desitjat impedir aquest poder eslau als balcans, i han fet tot el possible per desestabilitzar-los. Per altra banda França té Alemanya com el seu enemic natural i per aquesta raó sempre ha recolzat Rússia en els seus interessos a la regió. Amb aquesta teoria Bakunin desenvolupava el xoc de forces que va desembocar en la primera guerra mundial -i els balcans com l’espurna que la va iniciar-. Posteriorment la segona guerra mundial, com una continuació amb les mateixes aliances. Després la guerra freda amb el control dels estats eslaus per part de Rússia i la creació de la “Iugoslàvia” de Tito, el poder que necessitava Rússia per impedir l’amenaça alemanya. Més endavant només començar la guerra de Iugoslàvia, Alemanya va ser el primer país en reconèixer oficialment la independència d’Eslovènia i Croàcia, i per altra banda França recolzava Sèrbia i Rússia enviava armament a l’exèrcit iugoslau. El mateix escenari de sempre, i els bosnians enmig.

I tot això ja ho va predir Bakunin amb un segle d’antelació.

És molt interesant aquesta teoria
borinotus | dissabte, 10 de març de 2007 | 01:11h

I no exempta de lògica. Tots els revolucionaris aquells hi tocaven a l’hora de fer sociologia i descriure la societat. Fent de profetes ja és una altra cosa.

Salut!

Un violí al Metro

borinotus | 4- Vides exemplars | diumenge, 25 de febrer de 2007 | 02:54h

Va apagar l’ordinador, va endreçar els papers de damunt la taula i va marxar.

Per fi acabava el divendres! Tenia ganes d’arribar a casa i prendre’s relaxadament una cervesa i oblidar-se per uns minuts de tota la resta.

Va agafar el metro (línia 4, més coneguda com “la groga”). Com que tots els seients eren ocupats va quedar-s’hi dempeus agafat a la barra vertical mentre repassava el diari.

De sobte va sentir unes notes en un violí que li van fer recordar  les terres més enllà del Drave. Va aixecar la mirada…

Era una parella de músics ambulants: un home que tocava el violí i una dona que portava una pandereta de plàstic (d’aquelles que els nens fan tocar per cantar nadales) amb la qual havia de recollir les monedes amb que els passatgers recompensarien la seva activitat artística.

Eren de pell morena, zíngars (aquests sí). Pobres però nets, captaven però amb dignitat.  Segur que els rostres cansats i arrugats amagaven que  eren més joves del que semblaven.  Ell tocava somrient i amb els ulls tancats, potser en un intent de suplir amb el sentiment allò que la manca de virtuosisme o un instrument massa vell i tronat no podia transmetre.

Com que ja arribaven a la següent parada s’aproparen a una de les portes del vagó. La dona no s’havia aproximat al racó on ell era, però ho feu quan va veure que es treia la cartera de la butxaca del darrere dels pantalons.

Ell en va treure unes monedes. No n’havia dubtat ni un moment malgrat que mai de la vida donava res a ningú que demanés ja fos captaire pidolant o músic ambulant. En observar la dona de prop va reafirmar-se en la percepció inicial, potser arribava als quaranta però semblava més gran.

Quan va deixar caure les monedes (s’adonà que eren les primeres que recollien) dins la pandereta li va preguntar “D’on sou?”. Ella el va mirar estranyada, no tant perque no entenguès el català (que segur que no l’entenia) sinó perque algú li adrecés la paraula. Sovint veia en la gent condescendència, compassió o meyspreu però no acostumaven a parlar-li com a un igual.

D’on sou?” va insistir ell amb un somriure. Volia confirmar que la seva intuició havia estat certera. Ella també somriguè i, malgrat que no entenia les paraules endivinà el que li demanava.

 Diguè: “Magyar!.

Els seus ulls s’il·luminaren com si recordès amb enyorança la seva terra i el seu somriure es va fer més gran. Definitivament, nascuda en altres circumstàncies la seva bellesa no s’haguès gastat tan ràpid. Ho tornà a repetir mentre anava a la porta per a sortir del vagó amb el seu company:

Magyar!.

Els va veure com caminaven agafats de bracet per l’andana. Somreien i semblaven feliços. No soparien gaire aquella nit si havien de dependre del que hi havien recollit però a ell li va agradar imaginar que a la pobresa del cau on visquessin no mancarien ni el calor d’una llar familiar, ni cançons alegres, somriures amables, ni suport mutu.

Va tancar un moment els ulls. Es demanà per què ens compliquem la vida amb cabòries intrascendents que fem crèixer dintre nostre fins que formen part de nosaltres mateixos.

No podia oblidar, no podia….

Sospirà.

Comentaris: 1
Primer construïm paradisos
Victoria | dijous, 1 de març de 2007 | 09:17h

Primer construïm paradisos, acumulem objectius i deixalles, acumulen rancúnies…és inevitable. Després ens despullem a po a poc, ens desprenem de deixalles, diluïm les rancúnies -deixalles de mal reciclar, a la fi- destriem paradisos…i ens van quedant les quatre coses de la vida…tan importants. Bon dia, company de viatge virtual.