Llengua, país i jo (I)

borinotus | 3- Personals | dijous, 8 de març de 2007 | 15:04h

Ja he comentat algun cop els meus orígens. El meu pare prové d’un poble del Garraf i la meva mare de la provincia d’Albasit (Castella-la Manxa, tot i que quan ella en va marxar pertanyia a Múrcia). Vaig criar-me fins als nou anys (gairebé deu) al barri del Fondo de Sta. Coloma de Gramenet.

La meva mare m’ha explciat algun cop que quan s’hi van instal·lar (principis dels ’60) ella parlava català amb els botiguers del barri. Pocs anys després va haver una massiva arribada de gent de Castella, Andalusia, Galicia,… i la presència de gent catalanoparlant va desaparèixer.

(Disgressió: Actualment a aquest barri hi arriba el metro Algun cop que l’he agafat per a anar-hi he vist que en apropar-se a aquesta parada o sortint al carrer no és que sigui dels pocs que presumiblement parlen català, és que sóc l´’unic “rostre pàlid”. És curiós com la pressió migratoria fa canviar la personalitat d’un lloc. Els catalans hi van desparèixer en venir  els espanyols i ara d’aquests no en veus gaires (i alguns dels que queden allà o al veí barri ja badaloní de La Pau com es va veure un cop per la tele es queixen que els immigrants “se tienen que integrar a lo nuestro“) ja que han marxat per a deixar el seu lloc a gent vinguda d’altres llocs. A tall d’exemple de xinesos n’hi ha tants que van proposar de tancar la part del barri per a fer un Chinatown amb un portals amb dracs i tot això,…proposició que va ser rebutjada)

Bé doncs. Tenim que vaig crèixer molt feliç (si més no, així ho recordo) en un barri plenament castellanoparlant. I no és que hi hagués rebuig al català, és que era quelcom totalment aliè. A nosaltres ens deien  “els catalans” perque el meu pare ho és, però la llengua no la feia servir mai (amb qui?). Diuen els meus pares que de petit sí que em parlaven en català però suposo que la situació (demogràfica, política, social,…) va acabar per fer que es passessin al castellà (Però sempre sempre m’han dit Jaume). Tot i així recordo que fins ben grandet deia pancha, furquilla, gavinet (sic). Al col·legi em devien ensenyar a parlar bé.

El català era doncs una cosa aliena que només sentia de tant en tant als meus avis o cosins paterns quan anàvem al poble (tot i que amb mi canviaven al castellà) o de vegades al meu pare amb companys de la fàbrica on treballava. Així era la situació i així l’acceptaves.

Al cap d’uns anys vam anar a viure a Badalona, a un barri nou on la situació demogràfica era si fa no fa la mateixa (De fet, molts dels veïns d’allà es van mudar aquí). Però l’època (1977) començava a ser diferent.

Era una època on tothom estava il·lusionat de cara al futur. S’encetava el període democràtic i es parlava d’autogovern. Jo, és clar, no sabia ben bé de què anava tot això però sí que recordo que es parlava sovint de l’aprenentatge del català. Recordo que en aquesta època veia per la televisió espanyola (no n’hi havia cap altra) “Quitxalla” i “Terra d’Escudella” i que de vegades feien altres programes per a grans com les noticies o debats. La meva mare em demanva si ho entenia, doncs no gaire i ella tampoc.

Quan vam canviar de domicili vaig canviar de col·legi (a mitjans de 4rt d’EGB)  i vaig començar a anar a uns que hi havia a Can Ruti (ara són part de la Facultat de Medecina i llavors l’hospital el començaven a fer). El català no s’ensenyava és clar però al curs següent el professor que teniem (un valencià el nom del qual recordo com a Don Silvino) va proposar que, de manera voluntària, un dia a la setmana per la tarda en lloc de fer dues hores seguides de plàstica (retallar cartolines, jugar amb plastilina, dibuixar i tal) fessim una hora de català. La resposta dels pares (en la seva immeeensa majoria castellanoparlants) va ser massiva: d’una quarentena de nens tots van dir que sí llevat d’una (una noia que durant aquella hora continuava fent Plàstica, Felicinana em penso que es deia. Crec recordar que deia que l’any següent tornaven a Extremadura, i segurament devia ser això ja que en acabar el curs ja no la vam veure més).

Vam comprar un llibre que encara guardo, Faristol es deia. Feiem exercicis a nivell molt i molt bàsic ja que la majoria no tenien ni idea de català, però ni idea que vol dir ni una paraula.

Paral·lelament el meu pare (i fins i tot la meva mare) intentaven ensenyar-nos (a la meva germana i a mi vull dir) alguna cosa. Els dies de la setmana, els nombres,….

L’any següent quan feia sisè ja era oficial l’ensenyament en català i així ho teniem reflectit al nostre horari setmanal. El problema era que no hi havien professors. I així durant aquell curs vam tenir un bon munt d’hores d’esbarjo extres. Un bon desgavell que s’intentava pal·liar amb iniciatives com la de l’Associació de Veïns del Barri que feien cursos de català per a nens i adults, amb més bona voluntat que resultats haig d’afegir.

(I ara em ve al cap. La meva dona es un cas semblant al meu, ella te pare extremeny i mare de la Ribera d’Ebre. El poc català que sabien era ple de modismes d’aquella zona. Al col·legi on anava amb els seus germans i en l’època de la que parlo, sempre els suspenien perque deia el profesor que no el parlaven bé! Quina preparació del professorat! Segurament no era ni titulat i podia ser qualsevol professor li havien posat davent un manual de català per a cobrir l’expedient. La cosa és encara més risible quan penses que en aquell barri (El Carmel) devien de ser dels pocs que havien sentit la llengua de llavis nadius i de primera mà.).

Doncs el desgavell va arribar fins que vaig fer vuitè d’EGB en que va venir per fi una professora de català, Núria es deia i acabava de sortir de la facultat.  Aquesta era una constant en aquella època i que vaig continuar veient a BUP: Els professors de català eren joves i amb ganes de fer feina i menjar-se el món. Per als adolescents d’aquella època com jo era molt fàcil connectar-hi. Si era un professor era gairebé un col·lega i si era una professora era una noia joveneta que contrastava amb els lloros que hi havia sovint (Suposo que a les noies els devia passar el contrari). En canvi els professors de castellà (de Lenguaje que deien), eren o vells i fatxes rematats.

Bé, el nivell a vuitè era evidentment tan baix com tres anys enrere i les classes es feien en castellà. Més que res apreniem lèxic i pronunciació.

Recordo llavors que  ja hi havia programes de ràdio de consum massiu com “Futbol en català” al que seguiren altres. I a la tele aquell any van emetre el primer partit en català (Barça-Lokomotiv crec ). Els nois en parlàvem.

Semblava doncs, que la llengua s’anava obrint pas. De forma tímida però constant. Quedava lluny encara el fet de fer-la llengua habitual. I jo no sabia que l’any següent descobriria el perquè de tot això i comprendria què volia dir ser català.

Comentaris: 6
  • T’estimava i respectava
    carme.laura | dijous, 8 de març de 2007 | 18:17h
    i ara encara més. Crec que tens una família extraordinària (els teus pares deuen estar orgullosos del seu fill ) i una dona com tu o tu com ella (de quin poble és?, jo sóc nascuda a Benissanet, el poble de la mare). Felicitats!. I no abandonis el bloc que ens alimenta. Carme-Laura.
    • Em fareu pujar els colors
      borinotus | dissabte, 10 de març de 2007 | 01:09h

      …si em continueu dient aquestes coses. 🙂

      La meva sogra és de Rasquera. I el meu avi patern era de Flix d’on era tota la seva família, però ell va marxar.

      • ..de Rasquera?
        josepselva | dissabte, 10 de març de 2007 | 11:24h
        Potser encara coneixaré a ta sogra, de quina casa és? Pinyol? Pinyolet?, Blai?,Garrupo?Planero? Gaetano?, de ca Pota?. la meva dona es da ca Miquelet, de manera que ta sogra segur que coneix la casa.
        • Veigues!
          borinotus | diumenge, 11 de març de 2007 | 01:30h
          La mare de la meva sogra era la Genoveva. El seu germà (de la meva sogra) encara viu al poble.

          A la meva dona li sona ca Miquelet.

          Jo a Rasquera no hi vaig des de l’enterrament de l’avia de la meva dona, però anys enrere havia anat algun cop per St. Domingo per les festes.

  • Gràcies, “guapo”, per contar-nos tot això
    Victoria | dijous, 8 de març de 2007 | 17:52h

    Ets un borinot ros, d’aquells que duen bones noticies i ja se’t veu que ets de bona mena. Espero el pròxim lliurament.

One response to “Llengua, país i jo (I)

  1. Retroenllaç: Potser que em passi al castellà. | Temps d'incertesa (com tots)

Deixa-hi un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s