Llengua, país i jo (II)

borinotus | 3- Personals | dissabte, 10 de març de 2007 | 01:01h
Continuo amb la història que vaig començar en el meu darrer  apunt.

Un dia a l’institut Pau Casals, on cursava el BUP, a la classe d’ètica vam fer un debat sobre la independència de Catalunya (Sovint en aquesta assignatura, que havien posat com a alternativa a la de religió,  no tenia un temari definit. En el nostre cas, en aquell primer de batxillerat el professor ens animava a proposar temes per  a debatre). Es va fer a proposta de dos estudiants repetidors, gamberros i castellanoparlants.  Malgrat el que pugui semblar a priori , el debat va ser prou seriós per a ser fet entre nens de catorze i quinze anys. Així ho recordo, si més no.

Els dos que ho proposaven hi estaven a favor de la independència. Entre la resta molts pocs prenien una posició a favor o en contra. En tot cas, la majoria acceptaven l’statu quo existent només per que era el que hi havia i no s’havien mai plantejat cap alternativa.

Els arguments dels que estàven a favor ens omplien de curiositat: Tots sabiem que Catalunya havia estat un Estat, però la majoria pensàvem que havia acabat amb els Reis Catòlics no més tard i de mala manera. Sabiem també que Franco havia estat un cabró i havia prohibit el català, però pocs sabien que la repressió venia de segles enrera. Jo vaig començar a entendre algunes coses que sentia i silencis que amagaven. I començava a veure algunes raons de perque passava segons què.

Després d’aquell debat (que per cert es va fer integrament en castellà ja que allà no parlava català ni el profe) molts dels que hi erem no es que es fessim independentistes militants, però si que la posibilitat d’una independència catalana es veia amb simpatia o si més no, no provocava rebuig.

Però en aquella època i en aquell institut el que estava de moda eren els partits radicals extraparlamentaris (LCR, MCC, PST, PCC,…i uns quants més). Era molt divertit quan veies a gent d’aquests grupuscles que es passaven el dia criticant el capitalisme però encara més la resta de grups similars als que acusaven de ser traïdors de classe, venuts, pagats per la CIA o pel capital,…una mica com les baralles entres faccions que surt a “La Vida de Brian“.

En fi. Vull dir que era una època mogudeta de reivindicacions per tot. Va ser llavors quan vaig  començar a veure pintades per tot arreu els símbols agermanats de la falç i el martell entrecreuats, l’A encerclada i les quatre barres amb un estel a dalt. Una mostra del batibull ideològic que sempre hem tingut per aquí. I al qual, evidentment, jo no era aliè.

El crit “Independència” començava a obrir-se pas entre el jovent de barris com el que jo vivia. No tenia tanta força com el d'”OTAN No, Bases Fora!” que era el que va manar durant molts anys,tanmateix.

Però el debat identitari estava encetat. Sovint ens demanàvem si podiem estar d’acord amb la independència si teniem les arrels (o part d’elles ) fora dels país on viviem, si calia que parlessim català amb tothom.etc…Si més no, la causa del català i de Catalunya havia entrat en la llista de causes justes per les quals calia lluitar.

Aquestes qüestions que ens plantejàvem vam descobrir que ja se les havia fet en Francesc Candel de qui ja vaig parlar en aquest apunt. No va ser l’únic és clar però si amb el que molts van connectar. A mi sobretot em va encantar el seu llibre “Els altres catalans vint anys després”  ja que parlava de l’època que jo havia viscut.

El tema de la llengua el vaig considerar de la següent manera:

Franco (entre d’altres) havia volgut fer desaparèixer el català. Per tant, per pura dignitat, la meva part d’origen catalana havia de lluitar per restituir la llengua i el país al lloc que li correspon.

D’altra banda, per tal d’anul·lar la personalitat de Catalunya havia promogut que hi emigressin de forma massiva de desenes de milers de persones. Aquestes persones, eren còmplices, sense saber-ho i sense voler-ho la majoria de vegades, en els seus plans. La meva part d’origen espanyol també havia d’actuar en conseqüència. Si no fos així voldria dir que els meus avis (tan el matern com el patern) que van lluitar en els bàndol dels bons haurien patit presó o exili per no res. Els devia respecte si més no.

Com dic sovint, les circumstàncies de cadascú són molt particulars i les motivacions són diferents. Però molta gent va arribar a conclusions semblants. Hi havia discrepàncies en el grau d’autonomia que havia de tenir el país o l’ús social que havia de tenir la llengua. Però tothom va posar-hi seny (amb les excepcions que vulgueu) si no no s’enten com pot ser que no creessim dues comunitats enfrontades permanentment.

I no només això, sinó que els intents de balcanitzar-nos (Manifiestos, PSA, Ap,…) provoquessin basques entre la mateixa població castellanoparlant. Potser no votarien en les eleccions al Parlament, però si més no no hi havia un rebuig massiu.

Si que hi havia qui es queixava amb la típica excusa de que si no aprens el català no et donarien feina, etc…però eren excuses. Cap dels que deien això va arribar a pensar: “Llavors millor que l’aprengui”?. Bé que ningú no es queixa si li diuen que per a tal feina cal saber anglès!.

Al menys és el que jo he vist. Mai cap català de soca-rel s’ha ficat amb mi i la paraula “xarnego” només l’he sentida dir als anticatalans, en canvi si que he vist alguns casos d’insults en sentit contrari. Molt pocs a Catalunya però més a Espanya i no diguem a la “mili”. Quina fàbrica de nacionalistes catalans tan fabulosa!. Conec gent que allà es van decidir a començar a parlar en català.

A mi em resultava dificil parlar en català sobretot amb la gent que ja coneixia i amb la que ja tenia una certa intimitat. No estic parlant de la bajanada que diuen sovint alguns (catalanoparlants sobretot) que no poden canviar de llengua perque t’han conegut en una altra.Curiosament si es tractés de fer el canvi del català en castellà no tenen cap problema.

Estic parlant de relacions profundes, no de coneguts cirmcumstancials o de situacions no íntimes. Amb els meus companys de feina parlem català i no tenim cap problema a passar-nos a l’anglès quan ve una visita estrangera. És un exemple.

Amb algun amic vam decidir de parlar en català però no ens hi sortiem. Ens quedava com fals i artificiós. L’excepció és una noia amb qui encara mantenim l’amistat. És una cosa curiosa, un dia de broma vam parlar per telèfon en català i així ho fem sempre des de llavors. Totes les converses a distància (telèfon, email. sms,…) en català però en persona (no ens veiem gaire) no ens surt tan espontani. Ara bé, tan ella com jo als nostres fills els parlem en català.

Se de gent que ha fet fins i tot aquest pas: Passar-se al català fins i tot amb els vells amics i amb els pares. Em sembla molt correcte però jo no puc fer-ho. Amb el meu pare per exemple, no puc. I mira que ara ell parla sempre i a tothora en català. (Tinc la sospita que el meu abrandament va fer-li reactivar els orígens. No n’hem parlat mai, però com que diu que mira el meu blog ja m’ho confirmarà. I de pas veuré si és veritat que llegeix el que escric).

Llavors, vaig prendré la decissió de parlar en català a tota nova coneixença. I per tal de millorar el meu català escrit (el nivell de la llengua que estudiàvem era, per força, baix malgrat que teniem bon material) vaig decidir prendre els apunts en català, malgrat que la lliçó fos en castellà (i després consultar el diccionari evidentment) També triar llibres en edició catalana com a primera opció, etc. No és una pràctica perfecta és clar. Jo encara avui em faig un embolic entre “perquè” i “per què” i accents oberts i tancats.  I no parlem dels pronoms febles, tema agreujat encara més pel fet que a Barcelona no hi ha qui els faci servir correctament (“Lis diré que vinguin” ” Aneu-s’e d’una vegada” Arg!)

La meva entrada al món laboral va ser la consagració definitiva del català com a llengua habitual.

Socialment eren anys que semblava que la normalització lingüística era a l’abast. De fet aquesta sensació ha durat fins fa no gaire anys. Ara tothom es conscient que es retrocedeix. Per què?

Per la immigració? Encara haurien de venir moltissim més per a igualar la gran marea humana dels anys 60-70 que a més van venir en un moment on no teniem ni institucions pròpies i el català era a les catacumbes clandestines.

Per les noves tecnologies i nous mitjans de comunicació globalitzats? Tot és qüestió de posar-s’hi. Algú dubta que el noruec, islandès, suec entre d’altres no sobreviuran? Doncs són llengües que tenen menys parlants que el català.

Tot i així sembla que hi hagi por a viure o fer coses en català. Per què a segons quines emisores de ràdio que fins ara no posaven cap cançó en espanyol (en justa correspondència al que fan les emissores espanyoles respecte a les cançons en català) ara en posen?. Abans tenien d’oients tots els ganàpies que viviem en barris castellanoparlants i teniem una formació en català deficient i ara que tothom ho ha estudiat tenen por de perdre audiència? Encara més, en la meva època hi havia bons grups musicals espanyols (La Unión, Radio Futura,…) i ara només hi han els pàmfils dels triunfitos o gent de nivell similar. Si us plau!.

D’altra banda també voldria afegir que, si bé puc comprendre que la gent que va venir fa un munt d’anys no parli català (van venir en l’època que era, molts ni tan sols dominaven el seu propi idioma, i van anar a parar a guettos monolingües) encara que l’entengui, no accepto que gent més jove que jo no parli català si han tingut ensenyament obligatori, posibilitat d’accedir a la Universitat, televisió en català, etc…A hores d’ara una persona de menys de trenta anys nascuda a Catalunya i que no parli català és perque no li dona la gana…o perque el seu nivell és baix baix.  Penso el mateix de la gent ignorant. No riuré mai de gent que no ha pogut accedir a estudi i no sàpiga ni llegir ni escriure ni les quatre regles. Però a les generacions posteriors que ho han tingut tot, tot se’ls ha d’exigir.

En fi, la meva història sobre aquest aspecte és així a grans trets. Com passa sempre les circumstàncies personals són intransferibles. Però sociologicament parlant no crec que cap de nosaltres sigui un cas estrany.

Comentaris: 6
  • latrappola | diumenge, 11 de març de 2007 | 16:30h
    Molt interessants els dos articles sobre la llengua. M’apunto la idea i crec que estaria molt bé que més blocs fessin el mateix. Sobre el tema de l’escola, recordo que a EGB totes les classes les fèiem en castellà excepte la classe de català (Estic parlant fins al 1.986) en un col·legi concertat, la llengua habitual entre tots els alumnes era gairebé sempre el castellà i en canvi quan anaves a casa de companys de classe et trobaves com una majoria de famílies parlaven català. El resultat és que vaig créixer parlant en castellà amb molts companys que de fet eren catalanoparlants com jo. Això em fa veure el gran cinisme d’alguns polítics que ens intenten fer creure que no hi ha relació entre la llengua que es parla a classe i la que es parla al pati. Si al pati és parla en castellà és principalment perquè hi ha actualment un percentatge altíssim de classes que es fan en castellà, i el professor acostuma a respondre en castellà l’alumne que pregunta en castellà.
    • Catalanoparlants
      borinotus | diumenge, 11 de març de 2007 | 20:28h

      Pensant en els companys que tenia a EGB sospito que uns quants (pocs) devien ser catalanoparlants si ens atenim als cognoms que recordi. Però també m’he trobat casos de gent que un dels pares és catalanoparlant i la llengua ja no li ha estat transmesa al fill.Áixí realment és com es perden parlants.

  • Exemple d’una generació
    sergips | diumenge, 11 de març de 2007 | 13:23h

    M’he permès citar al meu bloc aquests teus dos articles com a exemple personal de les vivències d’una generació. Com exlica en Josep Blesa Morante, més d’un es pot (podem) sentir identificat amb les vivències que esmentes. Jo sóc de Corbera de Llobregat, al Baix Llobregat, i al nostre col·legi públic a finals dels 70 i començaments del 80 cada any ens feien un “cens lingüístic” per saber quin percentatge de catalanoparlants familiars n’hi havia (aproximadament un 40%). El resultat era que mai no ens feien cap classe de català perquè pensaven que segurament algú de la dotzena d’alumnes catalanoparlants sabria més català que els mestres (no n’hi havia cap d’origen català) i això no quedaria bé.

    Recordo una annècdota quan un mestre d’origen extremeny, Sabino, discutia amb un parell de nens de setè d’EGB completament analfabets en la seva llengua materna sobre com es deia “aquí” en català. El mestre deia que no es deia “aquí” sinó “ací” davant les expressions de confusió dels meus companys (i meva, m’afanyo a afegir. Jo era castellanoparlant familiar, però uns amics dels meus pares m’havien regalat una subscripció al Cavall Fort i llegia en català sense problemes… i no recordava haver-me trobat amb cap “ací”!).

    • Ondia, en Keyser Söze em llegeix 😉
      borinotus | diumenge, 11 de març de 2007 | 20:24h

      Moltes gràcies per la referència al teu blog.  Realment encara que cadascú hagi tingut circumstàncies personals diferents el moment social viscut fa que et puguis sentir identificat amb experiències dels altres.

  • NO SOLS NO ETS UN CAS ESTRANY SINÓ QUE
    josepblesa | dissabte, 10 de març de 2007 | 03:46h

    és d’una normalitat espeterrant. Tanmateix em demane per què la societat catalana, a nivell personal, ens qüestionem individualment les nostres vivències. Ens demanem si som uns “marcianets”. Els dos apunts que portes són d’una calidesa excepcional. Com diu Victòria: ¡que eres de bona mena!

    Som d’una mena de tribu que viu dins d’una altra tribu més gran i nombrosa. Damunt que li pega per qüestionar-se coses socials. I les respostes “socials” són iteratives. El que em sorprén encara més és la identitat de les situacions en un medi urbà. Supose que la bona gent de Benissanet, Albaida, Sa Pobla,Vic, etc. han viscut d’altres situacions. És a les ciutats on es plantegen aquestes diatribes. Sols, quan emigren a ciutat, entra la disfunció cultural.

    M’agradaria fer uns apunts semblant i vos quedaríeu parats del semblant que són. Sols que jo sóc fill de famílies d’immigrats de l’Aragó i Múrcia.

    En l’anterior em va copsar l’ús de paraules com panxa, ganivet, etc. O a Vlc. bambolla, salabre, suro, llisa, llobarro, etc.  A la meua colla d’amics d’aleshores els mal noms eren:  el panxa, el graciós, el pelat, el pirelli, el Führer, el gola (era jo mateix), etc. En un medi língüístic totalment espanyol però farcit de cultura de València. La meua parella actual i la meua ex que són valencianes de famílies de tota la vida i de pobles limítrof a la ciutat (Meliana i Paterna respectivament), no saben res de tot això. El medi era valencià totalment, en llur cas. En el meu cas tota la cultura catalana estava larvada entre els casals de les falles, el València cf, la festa dels xiquets de sant VICENT, etc. I com no vaig fer la mili, els estius que passava amb madrilenys que catalanitzen d’allò més. Ara bé, tinc uns amics que si van fer-ne, de mili, i tornaren a casa independentistes ;-D

    Ja vos contaré quelcom al respecte. Tu has de tindre una edat d’entre una forqueta de 36 a 40 anys. Quan anava a Barna entre el 1978 i 1985, pensant-me que anava al Paradís, llavors, tornava a Vlc. ben desencisat a dir veritat. Ara guaite la nostra societat amb més equanimitat, crec. Amb clars i obscurs. Com totes les del món mundial.

    Una abraçada Jaume.

    • Explica-ho
      borinotus | diumenge, 11 de març de 2007 | 02:53h

      Els de Veu Pròpia em van dir que animés a tohom a explciar la seva experiència. I a nosaltres ens aniria bé conèixer com es viu això a València.

      (Per cert, ara en tinc 39).

      Salut Josep i espero que tot us vagi bé.

One response to “Llengua, país i jo (II)

  1. Retroenllaç: Potser que em passi al castellà. | Temps d'incertesa (com tots)

Deixa-hi un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s