Daily Archives: 17 Juliol 2012

Da Da Da

borinotus | 5- Miscel·lània | dimecres, 21 de març de 2007 | 15:11h

(Avís: Post frívol i cutre*, que de tant en tant va be relaxar-se i demà ja continuarem arreglant el món)

El grup mexicà Molotov, coneguts entre nosaltres sobretot a partir de la famosa gira Fuck You Puto Baboso Tour 98 on van donar a conèixer cançons com l’excel·lent Gimme tha power o la desconcertant i ambigua (o no) Puto,  ha enregistrat un anunci comercial d’una coneguda marca de refrescos de cola que no és la Coca-Cola (faig servir aquest eufemisme per a no dir Pepsi-Cola) amb la col·laboració del futbolista Rafa Marquez.

Pel que es veu la solidesa dels antisistema mexicans es com la dels de casa nostra.

A mi tant se me’n dona que s’hagin venut al capital ianqui o que en Marquez en lloc d’entrenar-se (que falta li fa) es dediqui a fer el pena (i després diem que el mig camp del Barça va fluix).

El que passa és que la cançó que han fet servir per a l’anunci m’ha recordat els vells temps.

*És a dir, la diferència entre aquest i la majoria dels que escric és el primer adjectiu qualificatiu.

La cançó que fan servir és d’un grup anomenat Trio i que es va fer famosa a començaments del ’80. Del grup aquest mai més se’n va saber (si més no a casa nostra) però la cançó (Da da da, Ich lieb’ dich nicht, du liebst mich nicht) va sonar a tot arreu durant força temps. Se’n van fer moltes versions en altres països i llengües, versions sovint més tronades encara que l’original (recordo una que feien cantar a un nadó amb un muntatge).

La cançó és xorra que t’hi cagues però s’ha de fer de tot i nosaltres hauriem d’aprendre’n que si per una banda no sabem ser cutres i de l’altra volem ser súblims i ens quedem a mitges, no ens en sortirem

Aquí us poso el vídeo i la lletra.

Abans de veure’l :Tingueu en compte que en aquell temps el video-clip era la novetat i qualsevol que toques quatre notes i tingués una càmera se’n feia un amb els col·legues (com sembla ser el cas que ens ocupa).

Cada època te les seves coses, ara la gent escriu en blogs per exemple.

Was ist los mit dir mein Schatz

geht es immer nur bergab

geht nur das was du verstehst

this is what you got to know

loved you though it didn’t show

Ich lieb dich nicht du liebst mich nicht

Da da da Ich lieb dich nicht du liebst mich nicht

Soso du denkst es ist zu spät

und du meinst daß nichts mehr geht

und die Sonne wandert schnell

after all it’s said and done

it was right for you to run

Ich lieb dich nicht du liebst mich nicht

Da da da Ich lieb dich nicht du liebst mich nicht

LECTURA MUNDIAL DE TEXTOS DE L’ANNA POLITKÒVSKAIA

borinotus | 1- Politics | dimarts, 20 de març de 2007 | 15:20h

En David Figueres te la gentilesa d’informar-me i de demanar-me que m’afegeixi a donar suport a la iniciativa que es porta a terme avui com a homenatge particular a l’Anna Politkòvskaia i en general a totes les
persones que han vist silenciada la seva veu per expressar qualsevol
denúncia

Es faran lectures arreu del món dels textos de l’Anna Politkòvskaia. El llistat complet d’actes el podreu veure aquí. Sobre l’acte en concret del PEN Català us podeu informar en aquest enllaç

Afegeixo un text de Carles Torner sobre la periodista assassinada:

«Només tinc un llibre publicat», va ser el primer que em vas dir, «però sóc una escriptora especial, perquè la majoria dels personatges del meu llibre ja són morts. Això fa la meva vida atípica, perquè he considerat que havia de ser-los fidel i intentar que la comunitat internacional aturés aquesta guerra». Òbviament, el fet que siguis russa i que en els teus reportatges denunciïs l’exèrcit rus, però també l’ús de la tortura i del segrest pels guerrillers txetxens hauria de fer que la teva veu fos especialment escoltada. «Jo no haig de prendre partit, perquè el meu principi és recollir fets i informar del que fan les dues bandes als civils. No he estat mai corresponsal de guerra. La primera vegada que vaig anar a Txetxènia, l’octubre del 1999, era per a un reportatge sobre els efectes de la guerra en els civils. El que més em va sobtar llavors va ser que jo no veia per cap banda una lluita contra el terrorisme, sinó massacres, i en canvi cap periodista no cobria aquesta guerra. No tan sols la situació a Txetxènia és complicada, sinó que tot Rússia ignora què hi passa de veritat.»

(…)

No et pensis, Anna, que sigui fàcil mirar les coses quan vius en aquest univers capgirat. Envoltat de pantalles, amb els ulls saturats, hi ha ben poques imatges que tinguin la força de fer-me recobrar el sentit de la realitat. Per això sempre recordaré la teva dignitat vermella, la soledat encesa, el teu gest en escriure, la teva veu greu i pausada dient, molt lentament, la veritat. Quan els cossos dels infants txetxens cauen amunt i la paraula d’una dona justa es mou entre el silenci imposat i la insignificança, és arribada l’hora de rentar-se els ulls. Que una icona ens alliberi la mirada. Una icona russa que ens pugui mirar als ulls per retornar-nos la dignitat i les paraules. Una imatge justa, encara que sigui una de sola, per reconstruir al seu entorn la realitat. Que sigui doncs la teva, banyada per la llum sense ombres del sofriment, com alliberada de les lleis de la matèria, del temps i de l’espai. Més enllà del consol i el desconsol, em vas aparèixer, tanmateix, infatigable: parlant, escrivint, parlant, escrivint, girant-te i apuntant vers el buit, vers la imatge negada, impossible de veure, dels innocents dallats pel sol crim d’haver nascut.

 

 

 

 

Comentaris: 1

Bombolles

borinotus | 2- Socials | dilluns, 19 de març de 2007 | 17:55h

Fa uns anys, cap allà el 2000, en Quim Monzó va escriure un article a La Vangardia (article que després fou aplegat en el recull que va conformar el llibre El Tema del Tema) en el qual es referia a un curiós fenòmen que es donava entre la població (joves sobretot) de les Illes Galàpagos.

Donat l’estat de ruïna que assolava l’economia equatoriana la televisió del país no arribava a l’arxipèlag però si que ho feien les ones de les televisions peruanes. Al cap d’un temps, la gent s’interessava més pels equips de futbol peruans, es considerava seguidor de Fujimori o Toledo (els líders polítics peruans del moment), seguia les tafaneries del cor dels personatges peruans, etc…En resum, d’equatorians només n’ eren administrativament.

La conclusió és, el mateix Monzó ho apuntava, que en casos d’identitat dubtosa o poc arrelada la televisió decanta la balança.

L’article seguia esmentant casos de’aquest tipus de “bombolles” que es formen de manera voluntària. Històricament ho han fet els diplomàtics però des que la televisió pot ser rebuda via antena parabòlica (i després ha vingut internet) la possibilitat d’aillar-se està a l’abast de tothom.

I de forma permanent. Que fins ara els posibles ghetos creats per l’aglomeració de gent vinguda d’altres llocs a la curta o a la llarga s’anaven dissolent en el magma que és la societat d’acollida (alhora que contribuien a modificar-la i evolucionar), si no els nouvinguts, sí els fills o com a molt els néts ja tenien com a pròpia la llengua del país per exemple, tot i que a casa poguessin conservar la del seus avis.

Però ara ens trobem que els diferents grups ètnics, lingüístics, etc… són cada cop més dificils d’integrar malgrat el paper que puguin exercir les institucions que s’encarreguen de transmetre els valors socials com ara l’escola. Sempre hi ha un nucli dur que es resisteix a ser integrat ja sigui per impossibilitat objectiva (una persona analfabeta i amb poca instrucció tindrà molt dificil aprendre un nou idioma per exemple) com per racisme declarat cap al país d’acollida (una mena de xenofòbia a la inversa) però ara aquest nucli de no-integrats te més fàcil ampliar-se, no tant com a acitud de rebuig a la resta de la societat sinó com a conseqüència més o menys evident de viure en un cercle del qual no en surts mai, la resta ni la veus ni la vius.

Evidentment que això no passa perquè sigui més fàcil contactar televisions o webs estrangeres, però si que hi contribueix de forma important. La raó principal és la dificultat de fer que aquests habitants comparteixin uns trets identitaris comuns amb la resta de la societat.

Això passa a tot arreu, és clar. Però com sempre passa, tot allò que pugui afectar a la idiosincràsa pròpia d’un lloc a casa nostra te riscos afegits per la feblesa de la nostra posició de partença i la poca disposició (o directament, inutilitat) d’encarar els reptes de les nostres institucions a més, és clar, de l’entusiasta col·laboració en tot allò que pugui contribuir a la nostra desaparició com a poble diferenciat que tenen les institucions que ostenten realment el poder damunt nostre. Donades aquestes circumstàncies, on acaben les bombolles i on comença el món oficial?

I cal tenir present que això no només passa a barris amb predomini d’immigrants. La visió del món des d’un punt de vista no català ja la tenim amb les televisions espanyoles (en la qual cada dia més cal incloure TV3) així com la premsa.

Dificilment podem transmetre a uns nouvinguts una visió del món des d’un punt de vista català si ni tan sols el tenim creat nosaltres mateixos.

Tot això m’ha vingut al cap en llegir aquest post de na Carme-Laura (Tot i que ella es centrava més en la llengua). És Vilaweb un miratge? Hem arrribat al put que els “catalans conscienciats” som una bombolla, un món virtual?

Jo diria que no hi ha per tant. Potser sí que, pel que conec, la situació que més es pot assemblar a això sigui a la Catalunya Nord (mentre que al País Valencià sempre m’ha donat la impressió que la situació s’assembla a la dels jueus a l’Alemanya d’entreguerres: Els deixen viure però mai amb plena normalitat i de tant en tant alguna agressió cau i a més sempre són el boc expiatori, si més no a les grans ciutats)

Però pel que veig, pocs o molts, les ganes de tirar endavant són moltes. Les iniciatives per la recuperació són cada cop més ambicioses i apleguen més gent.  L’avorriment que ens genera la nostra classe política només s’entén com un rebuig a la seva manca de lideratge i ambició. Cada cop més catalans (de tota condició, procedència, classe social i llengua materna) estan fins als nassos. No sabem quants en som, però sembla que cada cop som més. I els que no són dels nostres tampoc són furiosos antinosaltres sinó més aviat indiferents  malgrat algun gropuscle folkloric mig organitzat com els Ciutadans que ja sabem que el camp per a crèixer  que te és el compartit per la part espanyolita d’un decadent PSC i un PP català que te els límits que te. D’acord que segons com vagin les coses també tenen terreny a còrrer entre aquest sector d’indiferents. Però no hi ha cap raó per la que no hi podem crèixer nosaltres. És més, és conditio sine qua non per a evitar un trencaent social (Un altre fantasma que ens persegueix de fa decades)

Hem de fugir del cofoisme com del derrotisme. Però jo crec que encara estem lluny de ser una bombolla a casa nostra.

Comentaris: 6
  • no m’encaixa…
    Reyes | dilluns, 19 de març de 2007 | 23:06h
    Fa uns dies parlava amb una dona argentina arribada fa un parell d’anys a Catalunya. Té dos fills que van a escola i ja parlen el català.  Ella encara no, no té temps d’anar a l’escola d’adults (no fa altra cosa que treballar), però ho té molt clar: aquí, la gent que millor viu és la que parla “català”. El que vol és millorar la seva situació econòmica, parlar català i ser acceptada per la classe mitja catalana com una igual. Ara se sent inferior. I és que realment és així: pertany a una classe social inferior perquè la seva situació econòmica no li permet anar a menjar als mateixos restaurants que nosaltres, ni a divertir-se als mateixos llocs que nosaltres, ni comprar a les mateixes botigues, ni portar als seus fills a una escola privada, ni…
    És tracta d’un cas aïllat? No ho sé, potser sí. O potser no. N’estic convençuda: la integració és un problema econòmic: la nostra actitud xenòfoba envers la immigració no té res a veure amb les telecomunicacions ni amb la cultura ni amb l’ètnia: és per motius econòmics. Negar això seria tant com afirmar que totes les classes socials catalanes estan integrades…
    • latrappola | dimarts, 20 de març de 2007 | 20:43h

      Els problemes que expliques d’aquesta noia són exactament el mateixos que tindria si estigués vivint a Madrid o a qualsevol altra ciutat de l’estat. Pensant una mica em venen al cap un munt d’exemples de persones que estan ben al capdamunt de la nostra societat sense parlar un borrall de català.

      A veure si ens entenem, aquest discurs de què els catalans “lliguem els gossos amb llonganisses” és a més d’irreal, injust, i denigrant pels propis immigrants. Amb aquestes teories sobre el burgès català explotador no fem res més que negar la integració als immigrants, i per altra banda fem la vida una mica més complicada als catalanoparlants (com si ja vinguéssim a aquest món amb una pa sota el braç i un tall de cansalada).

      En canvi els que els exploten, els paguen un sou de misèria, i els fan pagar uns lloguers de luxe, aquests sempre els parlen en castellà (independentment de la llengua que parlin a casa).

  • No barregis les coses
    borinotus | dimarts, 20 de març de 2007 | 14:50h

    Aquest argument de que “la gent que millor viu és la que parla català i jo estic discriminat per que no el parlo” és molt vell i és hereu d’aquell “català llengua de a burgesia” que cridaven els psuqueros espanyoleros com en… Josep Piqué i que ara volen recuperar no se quins ciutadans. A mi em feia pensar en el meu pare i el meu avi que han estat un obrers tota la vida . I no tenien cap privilegi per ser catalans. (de fet, cada cop més això és un inconvenient: paguem com una nació de primera per a serveis de tercera per exemple).

    Si la teva amiga argentina no pot comprar en les mateixes botigues que nosaltres (que ja em diras quines vols dir) és com dius per motius economics no ètnics. A mi m’agradaria tenir una llotja al Liceu i m’aguanto.

    De fet, no se a que et refereixes amb “la nostra actitud xenòfoba envers la immigració”. Que jo sàpiga a ningú se li ha privat de res per no saber català i sí en canvi per voler parlar-lo…encara avui en dia, i no només pel poder sinó per part d’immigrants que no volen saber res de la llengua d’aquí.

    Si en canvi vols dir que els immigrants tenen un nivell econòmic inferior doncs mira, això és bastant inherent amb el fet de ser immigrant (si no no emigraria ningú). Això li va passar a la meva mare quan va marxar de Castella o al meu avi quan va deixar el seu poble de Ribera d’Ebre. Segur que no podien anar a segons quins restaurants i se n’havien d’estar de moltes coses com tothom, i el remei no és queixar-t’hi sinó treballar, que fa tres o quatre generacions tots erem pagesos i a ningú no ens han regalat res. I no cal ni dir que les condicions de vida i els avantatges socials de llavors eren molt diferents als que hi han avui. De fet, de la lluita d’aquells dies tenim el que tenim avui.

    L a identitat és independent del nivell econòmic (Els Estats Units estan plens d’immigrants i de pobres però tothom te a punt la bandereta).

    De l’única cosa que volia parlar a l’article és de com la gent que emigra pot viure sense cap contacte amb el país on viu.

    Ho hem vist a casa tastra amb barris que semblaven transplantats d’Andalusia amb gent que ni sabia (o no volia saber) que passava fora, ara això passa i a escala més gran amb la nova immigració. I aquí tan sols estem començant, que si mires el cas londinenc (és un exemple) veus que hi viuen dos milions de musulmans alguns dels quals (pocs? molts?) en una bombolla aïllada, en el seu món diferenciat (i alguns dels quals, ja nascuts allà s’han apuntat a Al-Qaeda com sabem). Un bon embolic que ningú sap com resoldre.

  • latrappola | dilluns, 19 de març de 2007 | 22:13h

    Tens molta raó quan dius que hem de fugir tant del derrotisme com del cofoisme, tant mal fa una cosa com l’altra. Del que es tracta és de ser realistes i obrar en conseqüència, és cert que en alguns aspectes estem retrocedint però en altres hem millorat molt, es tracta de trobar solucions el més aviat possible.

    Respecte el tema de l’audiovisual amb les noves tecnologies hi hauria solucions ben senzilles i econòmiques, per a fer arribar la senyal de TV3 al País Valencià no calen per res les llicències de l’estat ni ones hertzianes, n’hi hauria prou amb un descodificador i una mica d’inversió. El problema més aviat és que els polítics miren cap a una altra banda i els empresaris no s’arriscaran a res si no hi ha una administració que els protegeixi -com si fa l’estat amb el castellà, telefònica, i els seus imagenios-.

    • D’acord amb aicò dels politics i empresaris
      borinotus | dimarts, 20 de març de 2007 | 14:58h

      No hi fan res. Mira qui porta el pes de coses com aquesta: Acció Cultural del País Valencià. Està clar que tot el que es fa en aquest país és fa des de la força de la gent sense, o molts pocs, diners vinguts del poder polític o econòmic (podem anomenar-ho societat civil?): Obra Cultural Balear, Veu pròpia, Plataforma pel Dret a Decidir, Els Altres Andalusos, Escola Valenciana, La Bressola, Vilaweb, …cito aquestes perque m’han vingut al cap, però com saps en podriem fer una llista llarga llarga.

      És el que jo dic sempre: Per a fer coses calen voluntat i recursos. La primera és molt més important que els segons. En canvi, si tens recursos i no tens voluntat no faràs mai res.

      És una obvietat enorme que sembla que els polítics no entenen.

Sèries de TV

borinotus | 2- Socials | diumenge, 18 de març de 2007 | 23:52h

Sovint sentim a dir que la televisió transmet tot un seguit de valors, comportaments, idees, modes, etc. que ens fan (o intenten fer) que tots siguem cada cop més homogenis.

No negaré que alguna cosa d’això hi ha. Però també hem de reconèixer que alhora la televisió, com tot, també és un reflex del món. I les sèries són un bon exemple d’això, sobretot les adreçades preferentment a un públic jove.

Si hi ha una sèrie que la gent de la meva generació recordarà com a part de la seva adolescència és “The Young Ones” coneguda a travès de TV3 com “Els Joves”. Vet aquí un exemple per a la jovenalla que no la conegui. (Espero que aquest video que penjo em duri. No se que passa que molts dels que he penjat fins ara des del Youtube ja no són “longer available”)

Es tractava de les aventures de quatre estudiants (?) que compartien casa: Neil el hippy, Vyvyan el punk,  Rick el compromés i Mike el nen de papà.

Són un clar reflex de la joventut dels ’80 (Per a ser justos caldria dir que els personatges eren una mica més bèsties que nosaltres). La música, l’humor, els temes dels que parlaven,….

Anys a venir la joventut dels ’90 s’identificaria amb sèries com “Plats Bruts” (Mentre que a Espanya per exemple la moda era “Al salir de clase” i coses així).

I ara? Amb quina mena de sèries s’identifiquen els pàmfils del nou mil·leni? “Porca misèria” no em val, que el seu públic objectiu són els trentanyers, i “Berlin, Berlin” potser és per a massa joves.

Quines sèries veuen els nostres adolescents d’avui? Ja se que l’oferta televisiva te un ventall més ample i no tothom veu el mateix. Però sempre hi ha alguna que al cap dels anys tothom recordi com a reflex de la seva època.

No m’estranyaria que no fos cap de les que s’emeten per TV3 i que se sentissin més identificats amb collonades com “Los hombres de Paco” “Aqui no hay quien viva” o amb algun “reality” infame.

Kilometres i kilometres

borinotus | 4- Vides exemplars | diumenge, 18 de març de 2007 | 01:46h
Després d’uns dies al volant, l’aventura no li va semblar tan engrescadora.

Al començament li va semblar que tot ho suportaria. Ja s’aniria rentant en aseus de bars pel camí i amb qualsevol cosa menjaria, que no havia tingut mai ni paladar delicat ni manies per a fer passar la gana.

Després, amb els primers símptomes de cansament per la conducció prolongada, va començar a plantejar-se si tot plegat no seria una bajanada.

Que cercava realment? Fer realitat una fantasia que tenia des de quan era petit? Impossible. De quines dades i referències disposava? Cap.

De què fugia? De si mateix? Li va semblar estúpid i propi de psicologia barata el plantejar-se aquesta mena de preguntes

Els kilometres i kilometres, un darrera l’altre li van començar a avorrir. Ja no trobava cap motiu poètic en veure l’eixida o la posta de sol al volant. Totes les situacions que s’havia imaginat en encetar el viatge les va començar a veure sense solta ni volta, sense cap mena de sentit.

Mal dormit,  pitjor menjat, amb un aspecte que començava a fer por: sense afaitar, sense dutxar-se i començant a fer pudor de debó. Se sentia brut i cada cop més ridicul.

En un moment determinat (concretament a l’entrada d’un poble que es deia Bühl) va decidir girar cua.

Mentre tornava cap a casa, li va semblar que hauria de pensar que les obsessions que arroseguem potser necessiten de sortir cap enfora, que un bon dia han de manifestar-se  per tal d’alliberar-nos dels nostres neguits interiors i que un cop que això passa ens n’alliberem.

Però més que això el que pensava és que els somnis són més bonics mentre resten en aquest estadi i no volem fer-los realitat.

I li va semblar que aquest pensament era massa reaccionari i conservador. Que no hem progressat precisament per, entre altres coses, intentar fer els somnis realitat?

De seguida es va autorespondre que ell no tenia cap somni d’aquesta mena sinó que s’havia deixat dominar per un pensament recurrent propi d’una neurosi.

Estaria començant a estar tocat del bolet? Li va semblar que havia de tocar de peus a terra i pensar en coses pràctiques.

I així va ser com va decidir d’aturar-se al primer hotel que veiés i gastar-se els pcos calés que li quedaven en una habitació amb dutxa calenta i un bon sopar, tot fent així la primera cosa amb seny des de feia uns quants dies.

Comentaris: 2