Solidaritat de classe

borinotus | 2- Socials | dimarts, 1 de maig de 2007 | 18:44h

Fa molts anys, en el marc d’una gran crisi general, un bon grapat d’empreses del sector del metall van tenir greus dificultats per a tirar endavant. Entre elles l’empresa on treballava el meu pare, una pime d’aquelles que són l’autèntic nervi laboral i econòmic del nostre país. .

Tothom sabia que per a tirar endavant calia estrènyer el cinturó uns quants traus. Tothom sabia que sense l’ajut dels governs moltes d’aquestes empreses tancarien o farien fora molta gent. Tothom sabia que per a aconseguir aquest suport calia fer enrenou. Tothom sabia que per a que et fessin cas calia que la gent de les grans empreses del sector (és a dir, la SEAT principalment) sortís al carrer a solidaritzar-s’hi.

Però els companys de classe de la SEAT tot fent-los uns copets a l’esquena quan van anar a demanar ajut els van dir: “Nosaltres no ens podem sumar a les vostres reivindicacions ja que tenim el nostre propi conveni. Tot i així estem, amb l’esperit amb vosaltres, companys” (En castellà a l’original). Més d’un va trencar el carnet d’afiliació al sindicat durant aquells dies. La pèrdua de la innocència pot ser molt dura…

NO va haver solidaritat obrera i en conseqüència no va haver renou mediàtic ni ajuts públics. Molts treballadors van anar al carrer, algunes empreses van tancar i altres ho van passar malament.

Jo era molt jovenet quan tot això va passar i recordo moments de certa angúnia…

Però de mica en mica ens en vam anar sortint. I pel que recordo alguns dels antics companys de fàbrica del meu pare que van mantenir una mica de contacte també: Un va posar un lloc d’aquests on vénen pollastres a l’ast, un altre va tornar al seu poble, aquell altre va trobar feina en un altre lloc….

Des de llavors que recordo tot això quan veig la gent de les grans empreses que fan mobilitzacions i tallen carreteres o fan vagues generals i ens demanen solidaritat a la resta de treballadors i el govern afluixa una pasta (que paguem tots) per a prejubilacions (als 55 anys!). (Disgressió: Ningú no s’adona que amb el sistema de prejubilacions només fan que crear aturats grans amb tendència a la depressió i les empreses perden tota l’experiència d’aquesta gent i que en canvi, la gent jove té més oportunitats de trobar una nova feina?)

Doncs mira: Teniu tot el suport del meu esperit, però jo ja tinc allò que amb feina i sort he aconseguit, i els vostres problemes no són els meus.

Amb el temps vaig veure que els sindicats dediquen bona part del seu temps a defensar funcionaris i gent de grans empreses. Amb convenis amb privilegis insultants per a la resta de treballadors (i no parlem ja comparant amb mileuristes i immigrants).Gent que no sembla que estigui per la tasca cap canvi social, ans al contrari, amb tendència a ser força conservador de l’estat de coses per a mantenir els seus privilegis.

A totes les empreses on he treballat els membres del comité d’empresa (quan hi havia) eren sovint vistos com uns aprofitats privilegiats i la majoria de companys se’n fotia i desconfiava. Només cal veure la xifra d’afiliats que hi ha als sindicats…

Temps a venir, voltes que fa la vida, cap a mitjans dels ’90 vaig entrar a treballar a travès d’una ETT a una empresa anomenada Volkswagen-Audi España, S.A. que no era més que les oficines comercials que s’encarregaven de portar els cotxes des d’Alemanya (o des de Navarra en el cas d’algun model) i distribuir-los entre els concessionaris de la marca. Era del grup SEAT i la gent que hi treballava era provinent d’allà.

Tenien una forma de treballar semblant a la caricatura típica del funcionari: Arribaven a la seva hora per a fitxar i s’estaven al seu lloc fins a mig matí parlant de futbol, política (rabiosament anticatalans malgrat que la majoria portaven anys i anys aquí i aquí hi tenien fills), etc…A les 10 se n’anaven a fer el cafè mitja horeta i en tornar treballaven sense estrés fins a l’hora de plegar per a dinar. A la tarda, per l’estil.

Amb aquest ritme de treball calia que algú treiés la feina i per això hi havia un bon nombre de gent contractada a travès d’ETT (que cobràvem una misèria) o becaris universitaris (que cobraven encara menys). De tota manera, si fa no fa acabaves seguint el mateix ritme…i per tant contractaven més gent d’ETT, etc…

El fet de parlar català era motiu de mofa i d’alguna discussió una mica forta (jo en vaig tenir una parell). Jo em presentava com a Jaume i em va costar que m’anomenessin així, sense espanyolitzar el nom. Pràcticament només parlàvem català els ETTs i els becaris. De la gent d’allà només dos o tres persones ho feien (Una senyora em va dir el segòn dia de feina:”Amb mi pots parlar català” tot xiuxiuejant, com si fos una cosa prohibida, com si fossim a Nüremberg als anys 30 i ella em diguès “Shalom, en mi pots confiar germà“).

Els mesos que vaig passar allà vaig treballar al departament de comtpabilitat encarregat de quatre tasques elementals, com tothom. Parlant, parlant, vaig saber que molts d’aquells estaven allà per que la SEAT no els podia mantenir (no tenien feina per a ells i acomiadar-los era massa car, era l’època en que la fàbrica de Martorell començava a funcionar) i la VW sí, però mantenien els privilegis del conveni de la SEAT i ells es consideraven d’aquesta empresa…Sovint els sentia com es planyien de com de bé estaven abans als vells temps (Més? Els devien fer felacions abans de tornar a casa suposo…).

Tots eren afiliats als sindicats i els ofenies si els deies que la seva actitud no era ni progresista, ni d’esquerra, ni de classe obrera. No havia ningú més d’esquerres que ells.

Un cop, parlant amb un del comitè d’empresa que treballava al mateix departament que jo li vaig explicar l’actitud de la seva gent com he explicat abans (i que ell mateix devia ser llavors un dels membres del comitè) li vaig dir que això no era una actitud gaire solidària i em va explicar la batalleta que ells havien lluitat contra Franco. Jo li vaig recordar que quan Franco venia a Barcelona tots els curritos de la SEAT el rebien braç en alt, no gaire anys abans que fossin tan democrates i lluitadors. La resposta que em va dir fou definitiva: “Mira xaval, nosaltres hem estat franquistes quan hi havia Franco, som socialistes ara que hi han els socialistes (eren els temps de Felipe Gonzalez) i serem del que sigui quan sigui.”(En castellà a l’original)

Al cap d’uns mesos vaig plegar d’allà. Temps després (mesos o potser anys) vaig trobar-me a una noia que hi treballava. Em va dir que l’empresa no existia (No erà d’estranyar) però l’havien refundat o reorganitzat i la gent l’havien reubicat per dintre de tot el grup.

Visca el Primer de Maig!

Comentaris: 3
  • latrappola | dimecres, 2 de maig de 2007 | 22:45h
    No sé si és un tòpic que corria per Barcelona anys enrera, però sempre havia escoltat dir als pares, avis, i alguns veïns, que a la SEAT només hi entraven els que tenien un padrí falangista, i al tanto, que treballar a la SEAT en aquells temps no era com fer-ho ara, estava molt ben considerat . En canvi recordo com el meu avi contava que quan va sortir de la presó “modelo” va haver de marxar a Sudamèrica, en un moment que hi havia feina per tot arreu es trobava que a cap fàbrica li donaven feina pel seu passat republicà. Ja que ara està tan de moda parlar de memòria històrica estaria bé que es recordin aquesta mena de fets i es resituï cadascú al seu lloc.
  • Toques un tema que crema
    Victoria | dimecres, 2 de maig de 2007 | 00:29h

    I dius clar i català moltes coses que molts pensem. La reflexió és complexa, però convé el debat…

Visca; però només perqué hi ha altres elements.
smartinez | dimarts, 1 de maig de 2007 | 20:43h

Vull dir que alguna altra feina han fet les organitzacions de treballadors; per aquestes sí diria bon Primer de Maig. Però la celebració fa una mica de pena pel paper -més abundant- de molts sindicats i dels “solidaritzats” que ens presentes. Ho veig com tu.
He tingut dues ocasions d’iniciar conversa amb algú que hem deia: “és que,,,,, s’ha acabat amb la “solidaritat de classe”!”. Vaig respondre amb mitja rialla que va ser suficient per deixar-ho estar, i tenir clar que això no m’ho empassava; no el final, sinó el principi.
De fet, fins fa relativament poc no sabia ni de la existència d’aquestes classificacions. Vaig veure-les -i com un fantasma- en un altre intent de conversa. Em va sortir de l’ànima, i també amb angúnia, vaig respondre: “no sabia que érem tant estúpids, i que encara ho siguem. Jo la única diferenciació clara que veig entre persones és la de persones honestes i la de bèsties. I crec que actualment ens va bé aquesta classificació per entendre què passa, però per res més”.
Em varen mirar com si fos marciana; i a un que mostrà un interès estrany per mirar d’on treia aquesta idea li vaig dir: “miri, miri una mica al seu voltant i deixi’s de teories estranyes i de lletanies sobre el món i les persones”.
Vaig marxar, i deixar d’assistir a aquelles converses (n’era la segona jornada). Tot i que un temps em sentí malament perquè creia que pot ser pagava la pena intentar trencar aquelles inèrcies; arriba un moment en que cal ser exigent amb qui es vol acomodar al que sigui com si observar al voltant i elaborar idees fos una tasca de “los elegidos de turno”.

Deixa-hi un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s