Com vaig viure l’11-S (2001)

borinotus | 2- Socials | dilluns, 15 de setembre de 2008 | 22:58h

Diuen que el segle XVIII va acabar el 17 de juliol del 1789 amb la presa de la Bastilla a París. I que el segle XX va començar a Sarajevo el 28 de juny del 1914 amb l’assassinat de l’Arxiduc Francesc Ferran.

 

Són dates que mostren un trencament sobtat amb l’estat de coses que imperava llavors. Una mena de símbol del dia que les coses van canviar. Evidentment les coses no canvien d’un dia per l’altre però sí que a vegades hi ha punts clars de viratge de la Història que exemplifiquen el moment en que esclata una situació que es va covant.

 

En un moment donat es va dir que el segle XX va acabar el 9 de novembre del 1989 amb la caiguda del Mur de la Vergonya a Berlín. Però en realitat va començar un període de trànsit (D’un 9/11 a un 11/9) entre un statu quo a un altre. Fins que va començar el segle XXI l’onze de setembre del 2001 a Nova York. Algú recorda quina era la noticia internacional (si més no, segons els nostres mitjans de comunicació) els dies abans dels fets? Doncs la revolta del comandant Massoud (en parlo més endavant) i la protesta a Irlanda del Nord de la població protestant (perdó per la redundància) per l’assistència a escoles mixtes de la quitxalla catòlica (recordo la fotos de nenes amb xiulets). Qui recordaria allò una setmana després?

 

Feia mesos (gairebé un parell d’anys) que tenia aquest apunt al calaix dels esborranys. Fent-lo a trossos. La llargària (és mooolt llarg, aviso) em provocava mandra per a revisar-lo (Ja veureu els canvis de tipus de lletra de l’editor deguts a diferents paràgrafs escrits en diferents dies i en diferents mitjans. No se com arreglar-lo…) I la data més lògica de publicació, coincident amb la Diada, feia que sempre tingués altres coses al cap. Però finalment m’he decidit.

 

Després de tot una de les coses per les que escric és per a deixar constància d’algunes de les coses que he viscut. I no és bó deixar els records només a la memòria.

El matí de l’onze de setembre de l’any 2001 havia quedat per a dinar a casa de la Mar (Encara no vivíem junts). Així doncs vaig agafar el cotxe i cap al Carmel que hi manca gent.

 

El pla del dia era sortir per la tarda a fer un tomb per Barcelona, apropar-nos al Fossar de les Moreres, veure l’ambient i després aprofitar que el Palau de la Generalitat feia jornada de portes obertes per a fer-hi una visita.(L’any anterior havíem visitat el Parlament).

 

Mentre dinàvem teníem la teve engegada. El telenotícies feia un extens seguiment dels actes de la Diada, com cada any. La tradició també marca que cada any hi hagi algun tema polític més o menys polèmic que hi doni una mica de color en la recepció oficial. Aquell any el color el posava una proposta del govern espanyol d’un decret que pretenia supervisar qualsevol llei autonòmica abans de la seva entrada en vigor  (una mena de censura prèvia, vaja). Al final va quedar en no-res (a la pràctica ja és una altra cosa) i de tota manera poc s’imaginaven ses senyories que en pocs minuts aquests temes passarien a un segòn o tercer pla durant uns dies.

 

Quan vam acabar de dinar (14.45 hores aprox.) la Mar em proposa anar a fer el cafè a casa dels seus pares (un altre pis del mateix replà)que havien anat a fer un tomb pel centre i dinaven fora però devien d’estar a punt d’arribar. I efectivament, just quan estàvem obrint la porta ells pujaven les escales.

 

Entre salutacions i comentaris diversos hi vam entrar, les dones anaren a la cuina a fer el cafè (i suposo que a parlar de les seves coses) mentre que el meu futur sogre i jo seiem a les butaques, ell va engegar la televisió, com que xerràvem sense parar va picar un botó a l’atzar del comandament a distància i va posar el Canal + que estava emetent en obert un capítol de la sèrie “Friends”.

 

Ell m’explicava que, tot i ser extremeny va ser un dels primers del barri a penjar la senyera al balcó i que va assistir a la manifestació “monstre” del 77… En un moment determinat vingué la Mar i ens digué:”Que feu mirant això? Poseu les noticies!” (Posar les noticies equivalia a veure els TN de TV3).

 

Ja hauran acabat” vaig dir, però vaig rectificar en mirar l’hora (les tres de la tarda)”Bé, encara no“.

 

Canviem la cadena i surt en Xavi Coral blanc com un paper que ho sigui que deia alguna cosa de que tornaven a connectar amb Nova York. “Alguna cosa grossa ha passat!”vaig dir “Aquest noi fa mala cara”.

 

Llavors vàrem veure la imatge d’una de les Torres Bessones en flames. Els comentaris del periodista Salvador Sala (que per cert acabava de rellevar a la corresponsalia a en Ramon Rovira, i quina estrena en va tenir! No es d’estranyar que després se’l veiés “tocat” i que li sortissin cabells blancs a dojo. Ara ha deixat la corresponsalia i tot i que encara treballa a TV3 l’he vist fer alguna cosa curiosa, com jugar cedit a emissores més pobres)explicaven que un avió s’hi havia estavellat. Era massa aviat per a parlar d’atemptats i vàrem imaginar un accident, però no ens quadrava que pogués fer d’un avió de passatgers (quin pilot més maldestre!) i era massa destrossa per a una avioneta despistada…En aquestes cavil·lacions estàvem que vam veure petar el segòn avió amb l’altra torre…S’han acabat els dubtes, és un atemptat segur!…I a partir d’ací tothom es va començar a acollonir.

 

Vam estar, com tothom, enganxats a la televisió durant hores i les informacions s’anaven barrejant amb rumors sense confirmació (es va parlar de cotxes-bomba al mig de la ciutat i d’un altre atemptat a la Casa Blanca). La periodista Núria Bacardí que hi era de vacances (i que l’endemà tenia previst pujar a les Torres, segons va dir ella mateixa) fou reclutada per a informar ja que hi era. (Per cert, reivindico aquesta periodista per a fer un paper més decent del que està fent ara anant amunt i avall empaitant successos diversos).

 

El caos era total, l’espai aeri tancat (i els avions que hi anaven van girar cua o desviats a altres països depenent del combustible que els hi quedava).

 

Un nou avió es va estavellaren una zona boscosa, es va dir que els passatgers s’hi havien amotinat contra els raptors. També es va especular que les mateixes autoritats havien decidit bombardejar-lo abans que fes una altra catàstrofe més gran.

 

Segurament les coses no passaven tan de pressa com les recordo però tinc la sensació que el ritme era frenètic. Quan van anunciar que un altre avió va xocar contra el Pentàgon ens vam posar les mans al cap. “El Pentàgon!!! El centre de Defensa estatunidenca!”…i teòricament un dels llocs que hauria d’estar millor defensat del món.

 

Al cap d’un temps que la cosa estava més calmada (vull dir, que no hi havia noticies noves) la Mar i jo vam tornar al seu pis. Ens vam arrepapar al sofà. Jo tenia la idea (acariciada des que estava a mig dinar) de fer una becaineta al sofà però no podia treure l’ull de la teve malgrat que les imatges eren sempre les mateixes.

Començaven els rumors de l’autoria. Un grup palestí (integrat a l’OAP) el va reivindicar, segons van dir. Però al cap de cinc minuts un comunicat oficial d’aquesta organització ho va desmentir rotundament.

 

Jo cada cop estava més cansat (haviem sortit la nit anterior i no havia dormit gaire) i vaig pensar que passés el que passés passaria igual si descansava o no. Se’m van tancar els ulls…………….

 

Un crit em va despertar! Vaig obrir els ulls de cop i vaig veure la pantalla plena de fum i pols: Una de les dues torres havia caigut tal com explicava la Núria, la qual havia estat en silenci uns segons i la Mar (autora del crit) en veure de sobte aquell paisatge dantesc havia pensat que havien tirat una bomba atòmica o alguna cosa així.

 

I al cap d’un temps la segona també va caure. Explicaven que hi havia gent que s’havia llençat per les finestres (els propers dies veuríem als diaris aquestes fotos ).

 

Es començava a parlar de Bin Laden i la seva organització com a autor de l’atemptat.

 

Qui?

 

أسامة بن لادن

Ah!

 

Em vinguè a la memòria un atemptat a les ambaixades estatunidenques a Kenya i Tanzània tres anys abans. Llavors va ser el primer cop que en vaig sentir a parlar. Recordo com llavors vaig comentar amb un amic que no teniem ni idea de qui era i que en canvi li anomenaven “l’enemic número 1 dels Estats Units” i ens mostràvem escèptics. “Qui és aquest tio?”. Doncs mira. Aquell dia vam saber que al seva organització es deia Al Qaeda (La Xarxa) i que tenia la base a l’Afganistan.

 

Una cosa que em va resultar molt curiosa i que diu molt (poc) de la seriositat de la informació televisiva per molta imatge que hi hagi: Es va dir (a TV3 que era la que estàvem veient però es va repetir a totes, i de fet venia d’una cadena americana que si no recordo malament era la CNN) que a Palestina s’estava celebrant l’atemptat. Per a il·lustrar-ho per la tele sortia una senyora gran abillada a la manera de la gent àrab de l’orient mitjà que feina el cant aquell que fan, davant d’ella un parell de marrecs saltaven ben contents.

 

En un primer moment sí que podries pensar que la imatge es corresponia al text, com si diguéssim. Però quan van repetir aquestes imatges un cop i un altre queies en el fet que de multitud palestina no n’hi havia cap. I que la senyora i els nens podrien estar celebrant unes noces, un aniversari o la victòria del seu equip de futbol…I tampoc vaig veure cap altra imatge de palestins suposadament contents per l’atemptat. Si més no aquell dia.

 

La Mar i jo vam decidir seguir amb el pla previst. Vam baixar al centre, vam visitar el Palau de la Generalitat,…no vam veure cap dispositiu de seguretat especial. Semblava com si tot fos normal. Més endavant passejant pel Passeig de Gràcia i veient tot de guiris a les terrasses dels bars vaig pensar que molts d’aquests ni tant sols es devien haver assabentat encara del que estava passant. Quants d’aquests que estava veient amb les cerveses i les tapes devien ser nordamericans? Potser s’haurien de quedar uns dies extra de vacances donat que no hi havia vols cap allà.

 

I és que en ser dia no laborable (que no festiu) més d’un no es va enterar. Més tard, després d’haver anat al Fossar amb els Maulets &Co. i un cap acabades els manifestacions i mentre anàvem a l’Arc de Triomf amb tota la gentada sentia com un noi l’hi estava explicant a un altre. Aquest altre no s’ho creia i posava una cara com dient que si era un acudit no l’entenia i no l’hi feia gràcia, l’altre insistia: Que sí, que és veritat,….

 

Vaig deixar la Mar a casa seva i jo vaig anar a la meva. Mentre feia el trajecte cap a Badalona vaig sentir dues noticies a la ràdio del cotxe: Una era que un petit gratacels anomenat la Torre Solomon (petit per a ells, però era més gran que el més gran que tenim per ací) va caure a caonseqüència d’haver-se afectat la base per la caiguda de les Bessones. De l’eventualitat que a alguns edificis els passés això ja n’havien parlat durant la tarda en alguna televisió o ràdio. La segona notícia era que s’havien vist explosions a l’Afanistan (on exactament?) que no havien estat explicades. A hores d’ara encara no n’he sentit cap explicació….i això que les imatges les van ensenyar per televisió i en vaig veure fotos als diaris (Concretament recordo haver-les vist l’endemà a El Periódico). Llàstima que llavors no hi haguessin edicions digitals ni res d’això (i només fa vuit anys!) que sinó en tindriem un munt d’enllaços per a penjar i recordar….

 

En arribar a casa vaig posar la tele i vaig anar fent zàpping per totes les cadenes. Com sempre, TV3 era la més professional (si més no en comparació) mentre que les espanyoles ja s’havien omplert d'”experts”. A Antena 3 per acabar l’emissió monogràfica la periodista (llorejada i vanagloriada i no he sabut mai perquè) Rosa Mª Mateo es va acomiadar amb un “La Tercera Guerra Mundial está un poco más cerca”. Sempre m’ha rebentat la que es corre de gust desitjant hecatombes. Que es suicidin si no els agrada viure però que no ens vulguin amargar…. Vaig apagar la teve i vaig anar al llit.

 

Entre les coses absurdes que vaig sentir per aquella època recordo les següents:

 

– Calia canviar la data de la Diada nostra en solidaritat amb els Estats Units.

 

– Petició de diners per a envair als Estats Units. (Qui els demanava? A on pretenien enviar-los? Era una evident presa de pèl.)

 

-Era un complot premeditat per EEUU i Israel. La proba està en que cap jueu hi va morir. (Els van trucar a casa o els van donar festa? Aqui teniu la Llista de víctimes.Jo n’he trobat uns quants amb una sola ullada…)

 

Només hi ha dues coses que em mouen un cert dubte. No vull dir que cregui en històries conspiratives, però sí que les històries oficials alguns cops grinyolen (que no ens expliquen tot, vaja)…Les dues coses que dic són aquestes:

 

L’avió del Pentàgon

 

Em resulta curiós que a les imatges del desastre al Pentàgon no es vegi com hi impacta l’avió. Un lloc com aquest no te càmeres de seguretat?. Bé que hem vist les imatges dels avions de les Torres: El primer (única presa que jo conegui) captat per casualitat per un periodista que feia un reportatge amb uns bombers i va sentir l’avió molt a prop i va aixecar la vista, i el segón impacte el va veure tothom quan estava mirant la primera torre.

 

Afganistan

 

Des que els russos van abandonar l’Afganistan en vam sentir parlar poc. Va esclatar una guerra civil entre les diverses faccions, tribus, senyors feudals o com li vulguin dir. (A la pel·licula Rambo III el protagonista lluita al costat del mujahidins, vés per on). Van guanyar els talibans i van penjar l’expresident Najibullah (una imatge que va donar la volta al món i que avui ningú ja no recorda).

 

Recordo d’una decada abans que jo era petit i el meu pare i el meu avi parlaven de l’ocupació soviètica a l’Afganistan. Deien que allà les dones no anaven tapades com a Aràbia o al Iemen que només ensenyen els ulls. Allà ni tan sols això (la paraula “burka” encara trigaria decades a incorporar-se al nostre lèxic habitual). I de fet, si alguna cosa positiva es pot treure de l’ocupació sovètica és l’intent d’emancipació de la dona. Per primer cop van poder accedir als estudis, la universitat de Kabul tenia al voltant del 50% de noies entre els seus alumnes (Fet que mostra que eren conscients de les mancances que tenien).

 

Quan els talibans van acabar la guerra va tornar tot on era: Van prohibir l'”exhibició” de les dones, van prohibir-ne la pràctica mèdica,…van prohibir sentir la ràdio, van prohibir fer volar estels (com el Decret de Nova Planta, per cert)….

 

Era l’any 96 i Afganistan va caure en l’oblit uns anys (De fet, aquestes fets no solien ser noticia de portada i quan ho eren duraven poc).

 

Però un bon dia ens assabentem que hi ha un lloc anomenat Bamijan i hi han unes estatues gegantines de Buda que els talibans volen dinamitar (ho van acabar fent el 21 de març del 2001). Gran polèmica i escàndol i intents d’evitar la barbaritat. Simultàniament hi ha qui de sobte recorda la situació de les dones allà. Afganistan torna a tenir una carpeta oberta al nostre disc dur.

 

De fet, durant aquell any ens van anar explicant de tant en tant amb breus flaixos la reanudació o continuació de la guerra civil…Els primers dies de setembre del 2001 ens van informar dia sí i dia també de la revolta del Comandant Massoud, el “Tigre del Panshir” (Per a la majoria de nosaltres totalment desconegut llavors i totalment oblidat després) com si fos una cosa totalment trascendent. En Massoud va morir el dia 9 de setembre del 2001 a mans dels talibans.

 

Després va venir la guerra, el mul·là Omar, Karzai, la fallida d’algunes línies aeries, els controls absurds als aeroports, la “maledicció del dia 11“, la guerra d’Irak (que encara no sabem que hi tenia a veure)….Però tot això ja pertany a una altra història que tot just s’acabava d’encetar

 

 

Comentaris: 8
  • Un bon article
    marticabre | dimarts, 16 de setembre de 2008 | 19:48h
    Diuen que qui va viure l’arribada a la lluna o l’assassinat de JFK recorda on era. Amb l’11-S passa el mateix. Jo era a Barcelona recordant que som un país ocupat ves per on a tothom li comencen a sonar els mòbils i anem corrents a un bar a veure què passa (posteriorment em va semblar similar a l’escena de la pel·lícula “Estat de setge”).

    Pel que fa a les càmeres de seguretat, no s’han vist imatges de càmeres de seguretat d’enlloc, només imatges fetes per particulars. Sí que hi ha, en canvi, fotos posteriors del Pentàgon amb trossos (petits) de l’avió (no en va quedar quasi res, com amb aquest de Barajas). A qualsevol web sobre desmuntar conspiracions hi són.

    • Gràcies
      borinotus | dimarts, 16 de setembre de 2008 | 22:38h
      No és que defensi teories de conspiracions rares ni molt menys. Però m’estranyava (i encara m’estranya) no tenir-ne imatges. Potser algú de seguretat la va cagar? És més pausible això que complicats contubernis jueu-maçonics.
  • Bon dia
    Victoria | dimarts, 16 de setembre de 2008 | 09:06h

    I doncs, llarg i tot, ha fet llegiguera el post. Molts canvis. Un anar enrera en moltes coses. Molts interrogants. La teva crònica fresca. El fet complex d’encaixar. El fum encara és visible.

    • Records arxivats
      borinotus | dimarts, 16 de setembre de 2008 | 22:28h
      Quan vaig fer l’article sobre l’11-M vaig respondre al comentari que em vas fer llavors que tenia l’esborrany d’aquest.

      Em sembla important que segons quines situacions importants (siguin o no personals) les deixem per escrit (públic o no) per recordar com ens hi sentiem. Al cap del temps no només canvien els records sinó la percepció del que llavors sentiem

  • latrappola | dimarts, 16 de setembre de 2008 | 00:10h
    Felicitats pel bon article. Llarg, però agraït de llegir.

    Un parell de records meus:

    – El tema va ser tant en directe que quan va esclatar el segon avió, mirant, crec que era TVE, el locutor no es va adonar i es pensava que eren imatges del primer avió. Tota la família teníem clar que era un segon avió, i en canvi el locutor va estar uns minuts sense entendre el que havia passat. Ho sabíem abans nosaltres, que el que hi havia allà.

    – Al concert d’Arc de Triomf (si no recordo malament, hi havia en Lluís Llach), van demanar un minut de silenci per les víctimes. No era majoritari, però si prou evident, hi havia gent celebrant la caiguda de les torres bessones. Em preocupa i em dol que cert independentisme es deixi influenciar per certa esquerra molt poc presentable.

    De teories conspiratives, si féssim una enquesta entre catalans, segur que sortiria un percentatge altíssim de persones que creuen que va ser una conspiració dels Estats Units. I si la féssim a França, ja ni t’explico.

    • …(com dius tu) 🙂
      borinotus | dimarts, 16 de setembre de 2008 | 22:22h
      Crec que això que esmentes de TVE va passar a més d’un. Qui s’ho podia pensar? Com dic nosaltres ens vam “perdre” l’inici de la notícia i en veure l’impacte vam pensar que era repetició del que no havíem vist. Va ser quan vam veure que sortia fum de les dues torres quan vam ser-ne conscients. Crec recordar que en Xavi Coral també va passar uns instants de desconcert.
  • doncs sí que era llarg, sí 😉
    Reyes | dilluns, 15 de setembre de 2008 | 23:53h

    A mesura que anava llegint el teu escrit m’anava identificant més i més… Jo també tinc uns records molt precisos del que vaig fer aquell dia però especialment, com explicaves,  del que vaig sentir en veure aquelles imatges.

    PD1 ¿Salvador Sala a Tele Madrid? Qui ho havia de dir!
    PD2 Els problemes dels diferents estils de l’editor els solucionaràs si abans de publicar el post passes el text pel bloc de notes i l’enganxes des d’allà.

    • Ah!
      borinotus | dimarts, 16 de setembre de 2008 | 22:18h
      Gràcies pel consell.

      I això d’en Sala sembla com si TV3 deixi els corresponsals. Si t’hi fixes el micròfon no du logo. Potser el de Telemadrid es va posar malalt, vés a saber.

Deixa-hi un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s