Uns dies a Perpinyà

borinotus | 2- Socials | diumenge, 19 d’octubre de 2008 | 23:51h

Arrel de la jornada de la XBS a l’Universitat Catalana d’Estiu d’aquest passat mes d’agost vaig aprofitar per a fer una mica de turisme a Perpinyà durant uns dies. No era el primer cop que anava a la Catalunya Nord i ja se com està la qüestió de la catalanitat i la llengua, però sí que era el primer cop que disposava d’una mica de temps per a observar-ho amb més deteniment.

La primera impressió va ser que tot continuava igual que les altres vegades que hi havia anat: Molta ostentació de senyeres, molt Le Pays Catalan i Perpignan La Catalane, els noms dels carrers en francès i català…i rien plus.

I sí, però no.

 

A les meves anteriors visites a la Catalunya Nord vaig sentir molt poc parlar en català: Una noia que ens va atendre al Castellet al Visa pour l’Image, el personal que venia entrades al castell de Cotlliure (en tots dos casos la informació del lloc i dels fullets de ma eren en català també),…i poca cosa més. A Sagallosa vaig demanar un cafè amb llet a un bar i no m’entenien i això que estan a un tir de pedra de la frontera. Bé, de fet a la Guingueta d’Ix (població que oficialment du l’horrible nom francès de Bourg-Madame) la cosa és semblant i està tocant a Puigcerdà!.

En aquesta ocasió la cosa va començar diferent. Com que el primer dia vaig fer cap a Prada em vaig trobar en un mar catalanoparlant que aviat em semblà una illa. Quants alumnes hi eren de la Catalunya Nord? La majoria eren del Principat (Catalunya Sud, vaja). Sí que hi havia nordcatalans entre la gent que hi treballava (els nois que es van encarregar de la nostra part tècnica, per exemple) i parlaven català…per un moment vaig pensar que tots els catalanoparlants de al Catalunya Nord devien estar tots al Liceu Renouvier…

Un cop acabada la Jornada ja em vaig dedicar amb la família a fer turisme i voltar pels carrers.

De comerços amb rètols en català poquíssims. I entre els que vaig veure alguns eren de significació catalanista (una botiga de samarretes que es deia Esperit Català o alguna cosa semblant) i els que no, la feien servir com a peculiaritat regional. I senyeres moltes, moltíssimes a tot arreu fins i tot a un bar espanyol anomenat Casa Paquito al carrer del Mariscal Foch que tenien el sostre ple de cintes d’aquestes que es posen a les festes majors amb senyeres. Els amos eren espanyols i la clientela també (paletes en la seva majoria pel que vaig veure i d’immigració no gaire llunyana) però curiosament d’estanqueres ni una…i de parlar català tampoc.

Hi ha qui pensa per aquí baix que tota aquesta ostentació de catalanitat banderil es una mostra d’una presa de consciència nacional que encara no te manifestació lingüística o política però que tot arribara….No en soc gens optimista. Hom hi accepta els símbols externs però no hi ha voluntat nacionalista enlloc. O es molt minoritari. I si ho fos l’estat francès hi actuaria amb contundència (els francesos si tenen un estat organitzat, de fet en son els inventors).

Una mostra? Hi ha qui s’emociona quan veu per tot arreu referències al Pays Catalan com si aquesta denominació (encara que en francès ) fes referència a un sinònim de nació. Però en francès aquest substantiu es molt mes inofensiu i fa referència a un indret geogràfic sense cap implicació política. Un exemple el trobem a les ampolles d’aigua de la marca Semillante, uns dels pocs articles que podeu trobar etiquetat en català als supermercats (la web també es en català) que veiem com en francès ens diu que l’aigua surt ” du coeur du Pays Catalan” mentre que en català diu que surt ” del cor de les Terres Catalanes”.

Vaig veure dos comerços amb una etiqueta a la porta que anunciava que alla parlaven en català. Un era la botiga de samarretes abans esmentada i l’altre una farmàcia (menys mal! un comerç normal i no turístic) al mateix carrer Mariscal Foch.

Mentre anava voltant per Perpinyà anava comprant, mirant, preguntant…en català (no canviava al francès a no ser que no hi hagués cap remei) i curiosament m’atenien i entenien, mes o menys, però m’atenien. Em van atendre en català al Palau dels Reis de Mallorca (cosa lògica, d’altra banda i també les guies i opuscles els podies trobar em català). I en altres llocs? Doncs explico un parell d’anècdotes:

-Al carrer de les Fabriques Cobertes en ple centre turístic de restaurants plens de guiris el cambrer (nordcatala) se’ns va adreçar en català abans que no li diguéssim res. Em va sorprendre però vaig pensar que segurament ens havia sentit parlar.  En altres llocs o be canviaven de llengua o be continuaven en francès. No se si els altres cambrers també el parlaven, però. Una cosa a comentar es que be que s’hi menja allà! En restaurants de menú, de carta, els de barri i els atapeïts del centre. Res a veure amb els d’aquí! I un altre detall, arreu et pots trobar que els vins son de la terra (Rivesaltes, ….) pocs son de regions de Franca ( i mira que tenen bons vins ). En canvi, en restaurants de Barcelona amb prou feines pots trobar alguna cosa mes que un Penedes o un Blanc Pescador perdut entremig de Riojes (Costers de Segre,…..sembla que no els coneguin gaire)

– Precisament, en una botiga de vins i altres productes gastronòmics estava fent cua per a que m’atenguessin. Davant meu una família espanyola demanava a la mestressa i única dependenta sobre vins i xampanys. Parlaven tots en castella. Com es típic en aquests casos molt remenar amunt i avall i no van comprar res. Quan el pare de família va demanar si tenien Dom Perignon vaig creuar una mirada amb la mestressa que ho deia tot. Els va dir molt amablement que si no tenien res a comprar…Mentre m’atenia vam anar xerrant, primer ella en francès i jo en català. Immediatament ella canvia al…castellà. I jo continuo en català ja que veig que si més no és una llengua que entén. Finalment al cap d’una estona em parla en català (Com que vaig comprar diverses coses ens vam estar força temps de conversa). Quan ja acabava sense que jo hagués esmentat res sobre la situació de la llengua ni de poítica ni res ella em va dir que era una pena que estiguessin perdent el català i que qui podria ajudar eren els catalans espanyols (va dir-ho així, ja he dit que per a ells la utilització de la llengua no passa necessàriament per un posicionament polític) però que quan venien (i hi venien molts) acostumaven a parlar en castellà…Lamentable!.

– A l’hotel on ens estàvem de català res de res. Castellà i anglès sí. I francès, és clar. Però la senyora que ho portava (Era un hotel petit. Familiar) em digué que tenia pensat aprendre-ho en quan parís (la senyora ostentava una enorme panxa d’embarassada) ja que li venien molts turistes del sud dels Pirineus i l’hi acostumaven a preguntar. Això m’ho va dir sense que jo li digués res. Vull dir que no m’ho va dir per complir i quedar bé.

Vaig anar de compres al súper del barri. Un Benvinguts! a l’entrada i un parell de senyeres (repeteixo que era un súper de barri, allunyat de les zones turístiques) però les caixeres no parlaven català i els productes etiquetats en francès i prou llevat de l’aigua Semillante que he esmentat abans i poca cosa més (Bé, en això no són gaire diferents a nosaltres).

I la premsa local? Parlar de “premsa local” a la Catalunya Nord vol dir parlar del Midi Libre i sobretot de L’Independant. Tot en francès. Vaig mirar si hi deien quelcom sobre la Universitat Catalana d’Estiu. Al primer no he trobat res al segòn he vist que cada dia en feien una petita crònica: Dimecres parlaven de l’homenatge a en Puyal, dijous de l’exposició de 40 anys de l’UCE, i divendres vaig veure que parlaven de varies coses i entre altres de l’acte de Joel Joan, Elisenda Paluzie i Sobirania i Progrés. En concret hi deia:

Il a souvent un grand succès et attire des centaines d’auditeurs, comme cela a été le cas par exemple avec l’acteur Joël Joan, venu à pour le compte de l’association des amis et des amics de l’UCE parler de la nécessaire souveraineté pour parvenir à une société du bien être démocratique.

A banda de l’esgarrifosa manera d’escriure Joel i de parlar d’una associació d’amics i amigues de l’UCE en lloc de Sobirania i Progrés (!?) em sembla important que diguin que es va parlar de la necessària sobirania per a esdevenir una societat del benestar democràtica. Tenint en compte que aquest tema és encara més tabú a la premsa francesa que fins i tot a l’espanyola crec que és destacable. Tinguem en compte que normalment allà es presenta l’UCE com a una mena de festa folklòrica o d’aplec de tradicions catalanes amb debats i xerrades. I el tractament del català a l’Inde és així. Quelcom folklòric: “Festa Major” aujour-d’hui avec “gegants” et “castellers”…per exemple. Tres paraules i entre cometes.

I la gent que parlava pel carrer quina llengua emprava? Doncs francès. Tot i que vaig veure gent que parlava català i no eren turistes (ho notava per l’accent) poca, però. També vaig trobar-me un institut d’educació secundària. No semblava que tingués res a veure amb La Bressola . Comte Guifré es deia.

Poca cosa tot plegat. No és per a llençar les campanes al vol però si per alegrar-se per la gent que fa feina (i donar-los suport, evidentment).

En fi, que catalans sí que ho són i que la llengua te espai per a crèixer però encara  hi queda molta feina a fer.

Deixa-hi un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s