Daily Archives: 29 Agost 2012

L’orgull espanyol ferit (Sobre la cimera dels G-20)

borinotus | 1- Politics | dijous, 23 d’octubre de 2008 | 15:22h
Cada cultura dona lloc a la riquesa del seu lèxic. Així per exemple els esquimals tenen un munt de paraules de difícil traducció precisa amb un únic mot per a definir diferent tonalitats de color blanc, algunes illes polinèsies designen amb mots diferents els cocos segons la seva maduresa, color o grandària, els països mediterranis poden parlar de fer sexe de moltes maneres diferents. Cadascú desenvolupa o enriqueix amb termes nous allò que te més present.

Els espanyols tenen paraules de difícil traducció a altres llengües per a parlar de menyspreu: desaire, desden, donaire, menosprecio…i la millor de totes: Ningunear. Paraula espanyola com ella sola.

Que de fet, defineix, el que li han fet a Espanya (via ZP) a la preparació de la cimera dels G20

L’orgull espanyol, tan hidalgo ell, n’està ferit. I jo no és que me n’alegri de la seva no inclusió (Que no exclusió), és que ho trobo el més normal del món.

Parlem-ne, de la cimera, parlem-ne.

En primer lloc, per a que es fan les cimeres?

Aquesta i totes. Per a que cal que es reuneixin un bon munt de dirigents mundials amb el que suposa de molèsties per als habitants de la ciutat que en fa de seu que han d’aguantar carrers tallats, una zona militaritzada, protestes i manifestacions, etc…? En un món tan global i interconnectat no poden xerrar per videoconferència, Skype o alguna cosa així? Sortiria molt més baratet, no seria tan emprenyador i no estarien apressats per un horari….

La resposta és ben senzilla: Per què és un aparador. Cal que mostrin al món que fan coses i que es preocupen. Cal publicitar-ho i que tothom ho sàpiga (Les manifestacions contràries amb aldarulls i tal acostumen a ajudar-los molt en aquesta tasca). Si treballessin des dels seus despatxos no se n’assabentaria gairebé ningú i ja se sap que vivim en un món d’aparences on és més important el decorat de cartró-pedra que els fonaments.

Així doncs, no treballen?

Sí. Si que deuen treballar. I molt. La caguen sovint, però treballen i no és fàcil. I Segur que el pes de totes les converses i negociacions el deuen portar els que estan entre bastidors. Cosa que no vol dir que els que donen la cara (Presidents, primers ministres,…) siguin uns babaus que no sàpiguen res (bé, en alguns casos, sí).

I qui hi ha d’anar?

En el cas de la cimera de la que parlem que tractarà de la crisi financera i que es farà a Washington a mitjans novembre hi van els estats que tenen alguna cosa a dir al món. En realitat TOTS hi tenen quelcom a dir però l’assistència de tots els estats del món faria la cimera inviable (i per a això ja està l’Assemblea General de les Nacions Unides). Així doncs hi ha d’anar els que tallen el bacallà al món. Els famosos G8: Estats Units, Canadà, Japó, Alemanya, Regne Unit, França, Itàlia i Rússia. Les potencies mundials, vaja. A més s’hi afegeixen altres estats importants i els economies emergents més importants (les que hom preveu que un futur pròxim guanyin en influència al món): Austràlia, Argentina, Brasil, Mèxic, Xina, Índia, Corea del Sud, Indonèsia, Sud-Àfrica, Aràbia Saudita, Turquia a més de la Unió Europea.

Tots aquests països ja s’havien reunit a una cimera a Austràlia l’any 2006 (vegeu aqui) per a parlar de com enfocar la globalització de l’economia.  Són els mateixos que ara (vegeu aqui). Per tant és un grup que ja ha treballat plegat. No cal inventar ni boicots ni conspiracions.

I Espanya? (Anem al moll de l’ós)

Suposo que recordeu els deliris de grandesa d’Aznar. Aquell intent que la Unió Europea el seguís en la reconquesta de l’illa del Julivert i les cabres, aquella xuleria de posar els peus damunt la taula en una reunió, aquell presumir que el President Bush era el seu amic, el seguiment incondicional als Estats Units (amb l’emprenyamenta de mitja Europa). Aquell posat de nou-ric avassallador que es pensa que el món és seu. Habitualment això és demostratiu d’un complex d’inferioritat greu.
Hi van haver uns anys de creixement econòmic importat i es va dir que l’economia espanyola havia arribat a ser la vuitena del món (al G-8 no els convidaven per cert). Encara deuen ressonar per les cantonades de Berlín les riallades que en feu el llavors Canceller Schröeder: El creixement espanyol era degut als fons europeus pagats en bona part per Alemanya (i si hi descomptéssim la “solidaritat catalana”, com quedarien?). Fons que s’han dedicat no precisament a crear condicions per a desenvolupar el PIB, cosa que pagarem ben cara.

Quan arribà el relleu a can Moncloa molts van respirar alleugerits. Pitjor no podia ser….

Abans he parlat d’una peculiaritat de la llengua espanyola. Ara esmentaré una dita que tenen molt interioritzada: Vale más caer en gracia que ser gracioso. (“Graciós” no en el sentit de ser simpàtic i ocurrent, sinó en el de tenir gràcies, virtuts).

Aquesta dita es pot aplicar molt bé a Zapatero. Tenia un punt de partida molt bó. Tothom li va donar un punt de confiança. Però no és “graciós” i arriba un moment que la caiguda en gràcia s’acaba. Cal demostrar que mereixes la confiança. Ara només se’l creuen uns quants milers de catalans babaus.

Prepotent sense enginy intenta arreglar el món amb bon rotllo i invents de somiatruites: Aliança de Civilitzacions, o una croada mediambiental…O intenta donar lliçons al món (acusa al FMI de poc menys d’inútil per haver fet unes previsions no gaire favorables de l’economia de l’estat espanyol, diu que el sistema financer espanyol és el millor del món…) mentre que a l’economia domèstica fa d’astruç i nega la crisi evident. Continua fent promeses que hom ja no sap si no vol o no pot complir, tot per a guanyar una mica de temps a veure si passa el temporal….

Es va arribar a dir que l’estat espanyol havia superat a Itàlia en PIB i que el proper objectiu era superar França (A Alemanya deuen continuar rient, o potser ja no els fa tanta gràcia)…Potser vostès i jo no sabem gaire d’economia però la gent que sí fa temps ja aconsellava no invertir a Madrid i sí per exemple Berlín (vegeu article).

El pitjor no és estar en crisi sinó que qui l’ha de gestionar siguin uns fantasmes incompetents. Encara sortiran guanyant els països africans (vegeu article). És la feina ben feta el que dona resultats, no fantasiejar.

Mentrestant, feu el que pogueu per a que no us afecti gaire la crisi(Fa un temps vaig fer un post amb consells per a l’economia domèstica, l’enllaç aquí. En Josep Selva en va fer aquest també)

Ferits estan els espanyols. Els han dit que si els conviden han de convidar a Polònia també (els comparen amb “polacos”, ves per on). I que no es plan d’acontentar tothom sinó de fer feina.
Segur que diuen que la culpa és del cabró neocon d’en Bush que els boicoteja. Sense negar la principal (que sigui un cabró neocon) la realitat és que objectivament Espanya no hi ha d’anar a fer gaire cosa. Què hi diria ZP? D’acord que com he dit abans tot això és un aparador (i ZP el que vol és sortir a la foto) però a més cal fer-hi propostes ( a això sí que l’han convidat) ….i no sembla que el personatge hi tingui gaire cosa a dir.

Ja me’ls conec jo a aquesta gent. Volen acaparar portades, ser la cara coneguda. Tenen idees brillants de tant que pensen  (pensar massa fa ruc, que diuen)  i després a l’hora de treballar no els busquis. Ara bé, la pell la tenen molt fina.

Blocus track: Ja havia publicat aquest apunt quan he vist a Vilaweb que l’ONU qüestiona la legislació antiterrorista espanyola (enllaç). Només els faltava això! Quin dia per als espanyols! En Flandes se ha puesto el Sol!

Comentaris: 2
  • latrappola | divendres, 24 d’octubre de 2008 | 00:20h
    Bon i complert article.
    Si diuen que cada país té els governants que es mereix, en el cas espanyol crec que es compleix a la perfecció. Zapatero cobreix fidelment la figura de l’espanyol mig, i d’aquí el seu èxit, com en el seu dia fou el d’Aznar. La sensació que un té és que els espanyols (i catalans, per influència de la indústria acultural espanyola) viuen absolutament al marge de la resta del món. No crec que existeixi ara mateix cap poble tan orgullós de si mateix com l’espanyol, com a molt alguna petita dictadura bananera, però si estem així és indicatiu que entenem molt poc quina és la situació real de la resta de països. Ja fa temps que dic que després d’aquesta crisi els que ens passaran al davant seran els països de l’est, el tema de Polònia és un bon indicatiu que poden anar per aquí les coses. Això és terrible dins la mentalitat espanyola, no ho podran admetre de cap manera i em temo que aplicaran allò de què la millor manera d’evitar un problema és ignorar-lo, és a dir, més aïllacionisme. Tot plegat fa pensar que tornarem a reviure la figura de l’hidalgo, venen temps nous de picaresca.
    • Menyspreen el que ignoren…
      borinotus | divendres, 24 d’octubre de 2008 | 14:17h
      … i ignoren tantes coses!!!!

      La figura de l’hidalgo és il·lustrativa. Sobretot la imatge del que surt a el “Lazarillo de Tormes” que es mor de gana però sempre va elegantment vestit i abans de sortir de casa es posa engrunes de pa al pit per a que sembli que acaba de menjar. Qüestió d’aparença i honor mal entés!

      Avui encara estan intentant moure fils per tal d’assistir a la reunió però encara no hem sentit ni una paraula del què hi vol proposar…

Històries amagades

borinotus | 5- Miscel·lània | dimecres, 22 d’octubre de 2008 | 15:23h

Els llibres són dipòsits de vida i és fantàstic tenir el poder d’activar-ne l’engranatge, i quan n’acabes un que t’ha agradat molt i que feia molt de temps que tenies a casa -l’havies vist molts cops i li havies passat la pols no tants cops- és curiós pensar que aquella història, aquell estil o aquells coneixements que tant t’han captivat havien estat moltes nits dormint al teu costat en stand by. I tu sense saber-ho!

Llegit al post “El llibres que no hem llegit” del blog de n’Astrid Bierge

 

No ho trobeu encisador? Histories amagades, personatges que es posen en marxa (amb tot el seu passat, els seus somnis, els seus dolors i sentiments) en quan obrim el llibre. Ens convertim en testimonis d’excepció d’un tros de vida, com d’un món paral·lel. I quan volem els fem aturar-se fins que tornem a tenir-los al nostre abast.

Hi han escriptors que per a trobar les històries que volen explicar s’inspiren en la gent que veuen pel carrer. Intenten imaginar quines circumstàncies envolten la seva vida. Com viuen, quins són els seus neguits, amors, amistats, pors,….I amb això ens fan somiar, pensar, reflexionar….

Fa un temps discutia amb una persona sobre els realities shows (llavors una novetat). Jo deia que la gent que hi sortia havia perdut la dignitat o, si més no, jo no em refiaria a explicar-li quelcom d’íntim a una persona que te tan poc pudor de la seva pròpia vida. No podria suposar-li discrecció!.
Aquesta persona em va dir que aquests programes en el fons eren el mateix que els llibres que tan m’agradava llegir. No explicaven històries? Encara que fossin inventades no partien de zero. Sempre eren inspirades en vivències personals o d’altres…
Jo sabia que no era el mateix però no vaig saber què contestar-li.

Avui ho he trobat:

Un reality és a la literatura el mateix que la pornografia és a la seducció.

Avergonyir-se de ser català

borinotus | 2- Socials | dimarts, 21 d’octubre de 2008 | 20:12h
La Mònica Lòpez va dir a una entrevista que els catalans que viuen a Madrid que  “Aquí [a Madrid] he vist que parlen català entre ells quan estan sols, i quan ve algú més canvien al castellà encara que no s’incorpori a la conversa; com si ho fessin per no molestar

I jo em pregunto, els han dit que molesten? O s’han muntat la pel·licula ells sols? Tan interioritzat tenim el sentiment de culpa de ser com som que ja demanem disculpes per existir?

Un exemple:
Fa uns anys hi havia una sèrie de televisió que es deia “Chicas de hoy en dia”. Contava la història de dues noies, una barcelonina (Carme Conesa) i una sevillana que comparteixen pis a Madrid i cerquen oportunitats per a triomfar com actrius (Com si Andalusia i Catalunya no tinguessin tradició pròpia. Era una manera d’unir les tres ciutats d’aquells anys preolímpics: Barcelona, Sevilla i Madrid). Tenien com a veí el típic obés obsés interpretat per en Juan Echanove. Bé, a banda del tòpic (la catalana pija i l’andalusa simpàtica i temperamental) i de la ximpleria de l’argument una vegada vaig veure un capítol en que la sevillana te l’oportunitat de mostrar el que sap a una directora famosa (una senyora d’aquelles arrugades, molt prima, amb mocador al cap, que no para de fumar i que mira arreu amb suficiència), quan estan parlant (la directora i la sevillana) arriba la Conesa que està morta d’enveja i per fotre-li els plans li saluda en català. La discussió posterior era indignant: ¿Porque me has hablado en catalan? ¿No quieres que me den el papel? . Si la situació fos que no donaven el paper per ser negra hauria hagut escàndol, però aquesta sèria era simpàtica pel que es veu.

D’acord, la sèrie era espanyola (dirigida per Fernando Colomo) però la protagonitzava una catalana i el guionista també era català (Joaquim Oristell). Allà tindran les manies que tinguin, però el que és pitjor és que a més juguem el paper de “negre bo“.

No hi ha res pitjor per a la dignitat personal o col·lectiva que demanar disculpes a bestreta sense haver fet cap ofensa i només pel simple fet d’existir.

L’exemple aquest d’amagar la llengua a Madrid és un exemple que demostra el nostre patetisme. ( Per què nassos no apreneu idiomes i aneu a triomfar a països importants de debó on se’ls en fotarà si sou espanyols, catalans o pernambuquesos? ) Però podríem afegir més exemples:  La quota de gent que parla castellà a qualsevol pel·lícula o sèrie catalana, el subtitular en castellà a algú que parla aquesta llengua i que no se l’entén, la mania d’entrevistar gent en castellà quan no parlen català (penso en els TN però també en la retransmissió de la Fòrmula 1 on sembla que pensin que qualsevol ésser racional neix entenent el castellà sigui brasiler, italià o alemany), o el fet d’il·lustrar alguna notícia amb comentaris ( d’especialistes o gent anònima ) que en la seva majoria parlen castellà. Mostrar la diversitat del país? Que comencin els espanyols a posar subtítols en lloc de demanar que repeteixin les rodes de premsa en castellà.

Us haureu fixat que els darrers exemples que he posat són de consum intern. Jo m’he trobat en algunes ocasions amb gent espanyola que se sorprenen d’aquestes coses i de la situació de la llengua als mitjans de comunicació. Dos exemples:

-Un cosí segòn meu, d’Albasit, vinguè fa uns anys a Catalunya de visita. A banda de voler veure els llocs típics em va dir que volia comprar el diari Sport (és un culer convençut). Jo em vaig sorprendre i li vaig preguntar si no el podia trobar als kioscos d’allà. Em va respondre (santa innocència) que sí, i que el comprava, però que li feia gràcia comprar un d’aquí, en català. de record…Li vaig dir que no n’hi havia d’edició en català cosa que no va entendre i el va decebre. (Però el Barça no és un símbol catalanista molt important?).

– Més anys enrera encara. A la mili (no fugiu, que és breu) a Torre Pacheco (prop de Cartagena) teníem una sala amb televisió. Una vegada estàvem movent l’antena de la tele que s’havia descontrol·lotat. Érem quatre o cinc catalans i un parell de nois andalusos. Van sortir unes imatges. Vam veure el logo de TV3. Il·lusionats (enyorats de la pàtria) vam deixar aquesta emissió. Al cap d’uns minuts vam veure els dos andalusos que miraven amb cara de contrarietat, els hi vaig dir que ara la canviàvem, que és que ens feia gràcia veure la tele catalana una estona…Però havia interpretat malament el gest de la seva cara.No era contrarietat sinó estranyesa. Em van dir que la podíem deixar tant de temps com volguéssem però em van preguntar “¿Esa es la tele catalana?“”“”Y ¿Porque hablan en castellano?” (Era el telenoticies i parlava algun polític basc en castellà)”Bien, es que ese es ….(no recordo qui) y habla castellano“”Ya, pero porque no lo subtitulan. ¿No me dices siempre que hay catalanes que no entienden castellano?“(Es referia a la Catalunya Nord, que no coneixien fins que els en vaig parlar ). Estaven decebuts….Tanta història per una tele en català i després parlen en castellà.
Subtitular el castellà en català seria un acte de desacomplexament important. Però que jo sàpiga només ho fa Vilaweb TV.

Com haureu suposat aquests dos exemples (en podria explicar uns quants més) són fets per gent que se sentia espanyola fins als ossos. No fatxorros però espanyols. Sovint fent coses intentant no molestar aquesta gent i resulta que a ells se’l en refotaria bastant….

No hem de tenir por de fer servir el potencial de la nostra llengua i si a algú li molesta…és el seu problema! Prou de messellisme! De vegades penso que si haguéssim nascut negres intentariem decolorar-nos per no molestar els posibles racistes que es podien sentir ofesos….

Crec que tots hem caigut en aquesta mena de coses. Ara vé un mea culpa:

-Fa uns anys a la Plaça Urquinaona de Barcelona hi havia un grup de mormons que intentaven col·locar el sermó als vianants. Un cop un noi d’aquests em va aturar (en castellà) i jo li vaig dir en català (no com a forma de reivindicadió sinó com a eina per a escapolir-me’n i deixar-lo amb un pam de nas) que no l’entenia i que li faria cas quan aprengués català. Fent un gran somriure em va contestar ” Trianquil. Jou piuc parlar en cat-talà“. I em va explicar en català amb accent d’Utah com a Joseph Smith se li va aparèixer un àngel. Mitja hora llarga que em vaig prendre com a penitència per no haver confiat prou en el potencial de normalització (tan penós és no parlar-la per a no molestar com parlar-la per a molestar)   de la meva llengua.  Quin rotllo! Mai més!

Comentaris: 1
  • deixem-los d’una vegada
    josep m | dimarts, 21 d’octubre de 2008 | 21:35h
    doncs sí, som una colla de cagats, suposo que per això encara som un poble esclau. A Madrid jo solc parlar en català als bars, i m’entenen i no hi ha problema, és més, solen intentar aprendre les paraules i ho fan de forma més que amistosa. Clar que sempre són sudamericans els qui t’atenen.