Avergonyir-se de ser català

borinotus | 2- Socials | dimarts, 21 d’octubre de 2008 | 20:12h
La Mònica Lòpez va dir a una entrevista que els catalans que viuen a Madrid que  “Aquí [a Madrid] he vist que parlen català entre ells quan estan sols, i quan ve algú més canvien al castellà encara que no s’incorpori a la conversa; com si ho fessin per no molestar

I jo em pregunto, els han dit que molesten? O s’han muntat la pel·licula ells sols? Tan interioritzat tenim el sentiment de culpa de ser com som que ja demanem disculpes per existir?

Un exemple:
Fa uns anys hi havia una sèrie de televisió que es deia “Chicas de hoy en dia”. Contava la història de dues noies, una barcelonina (Carme Conesa) i una sevillana que comparteixen pis a Madrid i cerquen oportunitats per a triomfar com actrius (Com si Andalusia i Catalunya no tinguessin tradició pròpia. Era una manera d’unir les tres ciutats d’aquells anys preolímpics: Barcelona, Sevilla i Madrid). Tenien com a veí el típic obés obsés interpretat per en Juan Echanove. Bé, a banda del tòpic (la catalana pija i l’andalusa simpàtica i temperamental) i de la ximpleria de l’argument una vegada vaig veure un capítol en que la sevillana te l’oportunitat de mostrar el que sap a una directora famosa (una senyora d’aquelles arrugades, molt prima, amb mocador al cap, que no para de fumar i que mira arreu amb suficiència), quan estan parlant (la directora i la sevillana) arriba la Conesa que està morta d’enveja i per fotre-li els plans li saluda en català. La discussió posterior era indignant: ¿Porque me has hablado en catalan? ¿No quieres que me den el papel? . Si la situació fos que no donaven el paper per ser negra hauria hagut escàndol, però aquesta sèria era simpàtica pel que es veu.

D’acord, la sèrie era espanyola (dirigida per Fernando Colomo) però la protagonitzava una catalana i el guionista també era català (Joaquim Oristell). Allà tindran les manies que tinguin, però el que és pitjor és que a més juguem el paper de “negre bo“.

No hi ha res pitjor per a la dignitat personal o col·lectiva que demanar disculpes a bestreta sense haver fet cap ofensa i només pel simple fet d’existir.

L’exemple aquest d’amagar la llengua a Madrid és un exemple que demostra el nostre patetisme. ( Per què nassos no apreneu idiomes i aneu a triomfar a països importants de debó on se’ls en fotarà si sou espanyols, catalans o pernambuquesos? ) Però podríem afegir més exemples:  La quota de gent que parla castellà a qualsevol pel·lícula o sèrie catalana, el subtitular en castellà a algú que parla aquesta llengua i que no se l’entén, la mania d’entrevistar gent en castellà quan no parlen català (penso en els TN però també en la retransmissió de la Fòrmula 1 on sembla que pensin que qualsevol ésser racional neix entenent el castellà sigui brasiler, italià o alemany), o el fet d’il·lustrar alguna notícia amb comentaris ( d’especialistes o gent anònima ) que en la seva majoria parlen castellà. Mostrar la diversitat del país? Que comencin els espanyols a posar subtítols en lloc de demanar que repeteixin les rodes de premsa en castellà.

Us haureu fixat que els darrers exemples que he posat són de consum intern. Jo m’he trobat en algunes ocasions amb gent espanyola que se sorprenen d’aquestes coses i de la situació de la llengua als mitjans de comunicació. Dos exemples:

-Un cosí segòn meu, d’Albasit, vinguè fa uns anys a Catalunya de visita. A banda de voler veure els llocs típics em va dir que volia comprar el diari Sport (és un culer convençut). Jo em vaig sorprendre i li vaig preguntar si no el podia trobar als kioscos d’allà. Em va respondre (santa innocència) que sí, i que el comprava, però que li feia gràcia comprar un d’aquí, en català. de record…Li vaig dir que no n’hi havia d’edició en català cosa que no va entendre i el va decebre. (Però el Barça no és un símbol catalanista molt important?).

– Més anys enrera encara. A la mili (no fugiu, que és breu) a Torre Pacheco (prop de Cartagena) teníem una sala amb televisió. Una vegada estàvem movent l’antena de la tele que s’havia descontrol·lotat. Érem quatre o cinc catalans i un parell de nois andalusos. Van sortir unes imatges. Vam veure el logo de TV3. Il·lusionats (enyorats de la pàtria) vam deixar aquesta emissió. Al cap d’uns minuts vam veure els dos andalusos que miraven amb cara de contrarietat, els hi vaig dir que ara la canviàvem, que és que ens feia gràcia veure la tele catalana una estona…Però havia interpretat malament el gest de la seva cara.No era contrarietat sinó estranyesa. Em van dir que la podíem deixar tant de temps com volguéssem però em van preguntar “¿Esa es la tele catalana?“”“”Y ¿Porque hablan en castellano?” (Era el telenoticies i parlava algun polític basc en castellà)”Bien, es que ese es ….(no recordo qui) y habla castellano“”Ya, pero porque no lo subtitulan. ¿No me dices siempre que hay catalanes que no entienden castellano?“(Es referia a la Catalunya Nord, que no coneixien fins que els en vaig parlar ). Estaven decebuts….Tanta història per una tele en català i després parlen en castellà.
Subtitular el castellà en català seria un acte de desacomplexament important. Però que jo sàpiga només ho fa Vilaweb TV.

Com haureu suposat aquests dos exemples (en podria explicar uns quants més) són fets per gent que se sentia espanyola fins als ossos. No fatxorros però espanyols. Sovint fent coses intentant no molestar aquesta gent i resulta que a ells se’l en refotaria bastant….

No hem de tenir por de fer servir el potencial de la nostra llengua i si a algú li molesta…és el seu problema! Prou de messellisme! De vegades penso que si haguéssim nascut negres intentariem decolorar-nos per no molestar els posibles racistes que es podien sentir ofesos….

Crec que tots hem caigut en aquesta mena de coses. Ara vé un mea culpa:

-Fa uns anys a la Plaça Urquinaona de Barcelona hi havia un grup de mormons que intentaven col·locar el sermó als vianants. Un cop un noi d’aquests em va aturar (en castellà) i jo li vaig dir en català (no com a forma de reivindicadió sinó com a eina per a escapolir-me’n i deixar-lo amb un pam de nas) que no l’entenia i que li faria cas quan aprengués català. Fent un gran somriure em va contestar ” Trianquil. Jou piuc parlar en cat-talà“. I em va explicar en català amb accent d’Utah com a Joseph Smith se li va aparèixer un àngel. Mitja hora llarga que em vaig prendre com a penitència per no haver confiat prou en el potencial de normalització (tan penós és no parlar-la per a no molestar com parlar-la per a molestar)   de la meva llengua.  Quin rotllo! Mai més!

Comentaris: 1
  • deixem-los d’una vegada
    josep m | dimarts, 21 d’octubre de 2008 | 21:35h
    doncs sí, som una colla de cagats, suposo que per això encara som un poble esclau. A Madrid jo solc parlar en català als bars, i m’entenen i no hi ha problema, és més, solen intentar aprendre les paraules i ho fan de forma més que amistosa. Clar que sempre són sudamericans els qui t’atenen.

Deixa-hi un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s