L’orgull espanyol ferit (Sobre la cimera dels G-20)

borinotus | 1- Politics | dijous, 23 d’octubre de 2008 | 15:22h
Cada cultura dona lloc a la riquesa del seu lèxic. Així per exemple els esquimals tenen un munt de paraules de difícil traducció precisa amb un únic mot per a definir diferent tonalitats de color blanc, algunes illes polinèsies designen amb mots diferents els cocos segons la seva maduresa, color o grandària, els països mediterranis poden parlar de fer sexe de moltes maneres diferents. Cadascú desenvolupa o enriqueix amb termes nous allò que te més present.

Els espanyols tenen paraules de difícil traducció a altres llengües per a parlar de menyspreu: desaire, desden, donaire, menosprecio…i la millor de totes: Ningunear. Paraula espanyola com ella sola.

Que de fet, defineix, el que li han fet a Espanya (via ZP) a la preparació de la cimera dels G20

L’orgull espanyol, tan hidalgo ell, n’està ferit. I jo no és que me n’alegri de la seva no inclusió (Que no exclusió), és que ho trobo el més normal del món.

Parlem-ne, de la cimera, parlem-ne.

En primer lloc, per a que es fan les cimeres?

Aquesta i totes. Per a que cal que es reuneixin un bon munt de dirigents mundials amb el que suposa de molèsties per als habitants de la ciutat que en fa de seu que han d’aguantar carrers tallats, una zona militaritzada, protestes i manifestacions, etc…? En un món tan global i interconnectat no poden xerrar per videoconferència, Skype o alguna cosa així? Sortiria molt més baratet, no seria tan emprenyador i no estarien apressats per un horari….

La resposta és ben senzilla: Per què és un aparador. Cal que mostrin al món que fan coses i que es preocupen. Cal publicitar-ho i que tothom ho sàpiga (Les manifestacions contràries amb aldarulls i tal acostumen a ajudar-los molt en aquesta tasca). Si treballessin des dels seus despatxos no se n’assabentaria gairebé ningú i ja se sap que vivim en un món d’aparences on és més important el decorat de cartró-pedra que els fonaments.

Així doncs, no treballen?

Sí. Si que deuen treballar. I molt. La caguen sovint, però treballen i no és fàcil. I Segur que el pes de totes les converses i negociacions el deuen portar els que estan entre bastidors. Cosa que no vol dir que els que donen la cara (Presidents, primers ministres,…) siguin uns babaus que no sàpiguen res (bé, en alguns casos, sí).

I qui hi ha d’anar?

En el cas de la cimera de la que parlem que tractarà de la crisi financera i que es farà a Washington a mitjans novembre hi van els estats que tenen alguna cosa a dir al món. En realitat TOTS hi tenen quelcom a dir però l’assistència de tots els estats del món faria la cimera inviable (i per a això ja està l’Assemblea General de les Nacions Unides). Així doncs hi ha d’anar els que tallen el bacallà al món. Els famosos G8: Estats Units, Canadà, Japó, Alemanya, Regne Unit, França, Itàlia i Rússia. Les potencies mundials, vaja. A més s’hi afegeixen altres estats importants i els economies emergents més importants (les que hom preveu que un futur pròxim guanyin en influència al món): Austràlia, Argentina, Brasil, Mèxic, Xina, Índia, Corea del Sud, Indonèsia, Sud-Àfrica, Aràbia Saudita, Turquia a més de la Unió Europea.

Tots aquests països ja s’havien reunit a una cimera a Austràlia l’any 2006 (vegeu aqui) per a parlar de com enfocar la globalització de l’economia.  Són els mateixos que ara (vegeu aqui). Per tant és un grup que ja ha treballat plegat. No cal inventar ni boicots ni conspiracions.

I Espanya? (Anem al moll de l’ós)

Suposo que recordeu els deliris de grandesa d’Aznar. Aquell intent que la Unió Europea el seguís en la reconquesta de l’illa del Julivert i les cabres, aquella xuleria de posar els peus damunt la taula en una reunió, aquell presumir que el President Bush era el seu amic, el seguiment incondicional als Estats Units (amb l’emprenyamenta de mitja Europa). Aquell posat de nou-ric avassallador que es pensa que el món és seu. Habitualment això és demostratiu d’un complex d’inferioritat greu.
Hi van haver uns anys de creixement econòmic importat i es va dir que l’economia espanyola havia arribat a ser la vuitena del món (al G-8 no els convidaven per cert). Encara deuen ressonar per les cantonades de Berlín les riallades que en feu el llavors Canceller Schröeder: El creixement espanyol era degut als fons europeus pagats en bona part per Alemanya (i si hi descomptéssim la “solidaritat catalana”, com quedarien?). Fons que s’han dedicat no precisament a crear condicions per a desenvolupar el PIB, cosa que pagarem ben cara.

Quan arribà el relleu a can Moncloa molts van respirar alleugerits. Pitjor no podia ser….

Abans he parlat d’una peculiaritat de la llengua espanyola. Ara esmentaré una dita que tenen molt interioritzada: Vale más caer en gracia que ser gracioso. (“Graciós” no en el sentit de ser simpàtic i ocurrent, sinó en el de tenir gràcies, virtuts).

Aquesta dita es pot aplicar molt bé a Zapatero. Tenia un punt de partida molt bó. Tothom li va donar un punt de confiança. Però no és “graciós” i arriba un moment que la caiguda en gràcia s’acaba. Cal demostrar que mereixes la confiança. Ara només se’l creuen uns quants milers de catalans babaus.

Prepotent sense enginy intenta arreglar el món amb bon rotllo i invents de somiatruites: Aliança de Civilitzacions, o una croada mediambiental…O intenta donar lliçons al món (acusa al FMI de poc menys d’inútil per haver fet unes previsions no gaire favorables de l’economia de l’estat espanyol, diu que el sistema financer espanyol és el millor del món…) mentre que a l’economia domèstica fa d’astruç i nega la crisi evident. Continua fent promeses que hom ja no sap si no vol o no pot complir, tot per a guanyar una mica de temps a veure si passa el temporal….

Es va arribar a dir que l’estat espanyol havia superat a Itàlia en PIB i que el proper objectiu era superar França (A Alemanya deuen continuar rient, o potser ja no els fa tanta gràcia)…Potser vostès i jo no sabem gaire d’economia però la gent que sí fa temps ja aconsellava no invertir a Madrid i sí per exemple Berlín (vegeu article).

El pitjor no és estar en crisi sinó que qui l’ha de gestionar siguin uns fantasmes incompetents. Encara sortiran guanyant els països africans (vegeu article). És la feina ben feta el que dona resultats, no fantasiejar.

Mentrestant, feu el que pogueu per a que no us afecti gaire la crisi(Fa un temps vaig fer un post amb consells per a l’economia domèstica, l’enllaç aquí. En Josep Selva en va fer aquest també)

Ferits estan els espanyols. Els han dit que si els conviden han de convidar a Polònia també (els comparen amb “polacos”, ves per on). I que no es plan d’acontentar tothom sinó de fer feina.
Segur que diuen que la culpa és del cabró neocon d’en Bush que els boicoteja. Sense negar la principal (que sigui un cabró neocon) la realitat és que objectivament Espanya no hi ha d’anar a fer gaire cosa. Què hi diria ZP? D’acord que com he dit abans tot això és un aparador (i ZP el que vol és sortir a la foto) però a més cal fer-hi propostes ( a això sí que l’han convidat) ….i no sembla que el personatge hi tingui gaire cosa a dir.

Ja me’ls conec jo a aquesta gent. Volen acaparar portades, ser la cara coneguda. Tenen idees brillants de tant que pensen  (pensar massa fa ruc, que diuen)  i després a l’hora de treballar no els busquis. Ara bé, la pell la tenen molt fina.

Blocus track: Ja havia publicat aquest apunt quan he vist a Vilaweb que l’ONU qüestiona la legislació antiterrorista espanyola (enllaç). Només els faltava això! Quin dia per als espanyols! En Flandes se ha puesto el Sol!

Comentaris: 2
  • latrappola | divendres, 24 d’octubre de 2008 | 00:20h
    Bon i complert article.
    Si diuen que cada país té els governants que es mereix, en el cas espanyol crec que es compleix a la perfecció. Zapatero cobreix fidelment la figura de l’espanyol mig, i d’aquí el seu èxit, com en el seu dia fou el d’Aznar. La sensació que un té és que els espanyols (i catalans, per influència de la indústria acultural espanyola) viuen absolutament al marge de la resta del món. No crec que existeixi ara mateix cap poble tan orgullós de si mateix com l’espanyol, com a molt alguna petita dictadura bananera, però si estem així és indicatiu que entenem molt poc quina és la situació real de la resta de països. Ja fa temps que dic que després d’aquesta crisi els que ens passaran al davant seran els països de l’est, el tema de Polònia és un bon indicatiu que poden anar per aquí les coses. Això és terrible dins la mentalitat espanyola, no ho podran admetre de cap manera i em temo que aplicaran allò de què la millor manera d’evitar un problema és ignorar-lo, és a dir, més aïllacionisme. Tot plegat fa pensar que tornarem a reviure la figura de l’hidalgo, venen temps nous de picaresca.
    • Menyspreen el que ignoren…
      borinotus | divendres, 24 d’octubre de 2008 | 14:17h
      … i ignoren tantes coses!!!!

      La figura de l’hidalgo és il·lustrativa. Sobretot la imatge del que surt a el “Lazarillo de Tormes” que es mor de gana però sempre va elegantment vestit i abans de sortir de casa es posa engrunes de pa al pit per a que sembli que acaba de menjar. Qüestió d’aparença i honor mal entés!

      Avui encara estan intentant moure fils per tal d’assistir a la reunió però encara no hem sentit ni una paraula del què hi vol proposar…

Deixa-hi un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s