Parlem d’economia (Beyond The Economist)

borinotus | 1- Politics | divendres, 14 de novembre de 2008 | 18:43h

Aquests darrers dies estem parlant molt del reportatge que The Economist ha publicat respecte a l’economia espanyola. Aquí ens hem indignat amb unes afirmacions poc objectives contra Catalunya. El que m’estranya és que això sigui l’únic que se’n digui, del reportatge. Em sobta que poca gent hagi fet referència a que el tema central és que a Espanya la festa s’havia acabat (I d’aquí ve la imatge del brau banyicaigut) No he sentit cap espanyol exclamant-s’hi i en tot cas han fet com nosaltres: Quedar-se amb allò que ofèn Catalunya. Ells amaguen els que no els convé i nosaltres ho magnifiquem…

N’he fet un petit resum d’aquests articles així podrem tenir-ne una visió més global. I a més al final del post hi han els enllaços a les diferents parts del reportatge per si algú hi vol aprofundir.

En parlem? No només d’això sinó també de la cimera dels G20 i de les darreres noticies econòmiques que algunes tenen més de safareig que de notícies.

1- Alemanya ha entrat en recessió. Això vol dir que durant dos trimestres seguits ha tingut creixement negatiu (Els economistes i els seus oximorons). Tinguem en compte que el creixement espanyol, cada cop més minso, depén en bona part de la contribució europea que principalment  prové d’Alemanya. I després de Catalunya. Uns ja estan en recessió i els altres anem de cap a la ruïna, per negligència nostra i per espoli solidari.

1 bis- Vaig escriure l’esborrany ahir al vespre. Avui al matí ja hem vist que Itàlia ha entrat en recessió també (Tot i que tothom sap que les dades italianes no són reals i que dintre del PIB no hi consta la immensitat de producció de l’economia submergida, en negre com es diu popularment), França se’n lliura per poc com alguns altres i Espanya ha tingut creixement negatiu de 0.2%. Com que enguany estava al 0.1 vol dir que el resultat és -0.1%. O siga, números rojos. Expressió que deu fer por perquè no la fa servir cap mitjà de comunicació (Els socialistes i els seus eufemismes)..En tot cas portava sis mesos desaccelerant-se i des del 93 que no s’arribava a aquesta situació.
Ara penseu-hi: Si d’aquest -0.1 del global del que portem d’any hi treiem la contribució alemanya que deia abans, que queda? I si hi treiem la nostra aportació solidària?

2- Les previsions per a la resta de països de l’OCDE tampoc són gaire optimistes.

3- Ja vaig parlar de la cimera del G-20, per a què servia i de com de malament havia caigut entre els veïns la no inclusió del seu país (vegeu l’apunt “L’orgull espanyol ferit“). Finalment hi acudirà (Després d’arrossegar-se a la vista de tothom per totes les cancellleries europees . On han aprés diplomàcia aquests?) encara que als USA sembla que encara no ho sapiguin. Donat que França hi tenia doble representació (una per se i una altra per tenir la presidència de torn semestral de la Unió Europea) l’hi n’ha cedit una. Ara bé, assistir a la cimera de convidat no vol dir treballar-hi a les sessions. Les coses no s’arreglen amb un discurs magistral dels seus, com si diguessim. Mentre ell es reunia amb tothom per a veure què hi havia de dir, les comissions de treball ja han començat a fer feina. Sigui com sigui, aquestes coses no surten de franc. Què ha costat assistir-hi no ho se. Suposo que algú dia ens n’assabentarem. De moment segons Le Figaro Zapatero ha quedat tan encantat amb Sarkozy que li ha promés que li donarà el que li demani («Zapatero est ravi, il lui a dit : “Tout ce que tu me demandes, je te le donne.”») i que malament que sona això!.
Cal afegir que no només Espanya aspirava a anar-hi. Holanda i Polònia també ho volien…uns altres que haurà de compensar d’alguna manera (que jo no crec que al Sr. Kacinsky se’l pugui convèncer gratis). O sigui, si la cimera s’hagués de celebrar al gener Espanya ho tindria més cru: La Presidència seria per a Txèquia (amb un president euroescèptic, vés per on) i  no hi hauria places repetides… Per cert, finalment Holanda hi anirà també (convidats per Sarkozy, vés per on).

3 bis- Continua la festa! Acabo d’assabentar-me que Espanya cedeix part de la seva representació (una de quatre cadires) a Txèquia. La raó? A mi se m’acudeix la següent: Espanya vol ser representada permanentment en aquest fòrum. Donat que en aquesta cimera de demà no s’arreglarà res (miracles no es fan) caldrà reunir-se més sovint. Ja he comentat abans que quan França no sigui Presidenta de torn Espanya haurà de tornar a negociar la presència. Ensabonant ara Txèquia (on recaurà la propera Presidència) s’intenta assgurar el tret. Ara bé (continuo amb el meu raonament) el govern de  Václac Klaus és tan, però tan, euroescèptic que no se com sentarà a la Unió Europea que hi sigui representat així per la cara. De fet, ja hi ha temors del que pugui passar el semestre vinent (Llegiu l’article de l’Avui d’ídem La maquinació txeca contra la UE)

4-Anem al reportatge de The Economist. En cursiva les meves aportacions:

Al reportatge The Economist diu que Espanya viu una ressaca després de 30 anys de festa. El títol ho diu tot “Espanya: S’ha acabat la festa”

Els darrers mesos els espanyols han aconseguit grans èxits esportius que alguns van considerar una expressió d’una unitat nacional que sovint semblava tenir tendències al trencament.

Però com més va més cau la inversió, l’atur creix (l’increment més gran en 30 anys)… L’economia ja ha crescut només un 0.1% durant la primera meitat de l’anys. (Avui hem sabut que ja ha canviat de signe) Zapatero es va veure obligat a reconèixer una crisi que feina temps que negava. Això ho sabem prou bé aquí però és que el mateix The Economist ho deia fa mesos. Ho podeu llegir en aquest article del qual he extret la imatge que il·lustra aquest post.

El progrés espanyol va començar durant el  franquisme amb el final del règim autàrquic dels anys 50 (Cosa lògica d’altra banda, després de destrossar un país (països en aquest cas) feina a fer n’hi ha molta.) i sobretot a partir del 1986 amb l’entrada a l’UE que va provocar l’arribada de grans capitals estrangers que aprofitaven els baixos salaris (les deslocalitzacions com dèiem l’altre dia beneficien a uns i perjudiquen uns altres).
Tan o més important que això van ser i són els fons europeus la majoria dels quals foren utilitzats sàviament (sic) en fer xarxes de ferrocarrils i carreteres. Aquí els podríem dir que miressin la diferència de qualitat de les infraestructures (trens, peatges,…) entre Catalunya i Espanya.

Després de l’entrada a l’Euro els interessos caigueren bruscament i amb ells el cost de les hipoteques (d’un 18% a un 5%). Això i el fet que les despeses fossin deduïbles de la declaració de l’IRPF van desfermar un  exagerat (sic) boom immobiliari.

Esmenta els nexes entre les caixes d’estalvis, ajuntaments i constructores. L’estratègia de la requalificació de terrenys per a tenir finançament local,…

Actualment les immobiliàries tenen dificultats i les caixes han de resituar-se i per això ara els permeten fusionar-se. Donat que la gestió de les caixes d’estalvi és una competència del govern autonòmic, les conseqüencies poden anar més enllà. Imagineu Caja Madrid comprant Caixa Catalunya per exemple.

L’explosió de la bombolla va agafar per sorpresa els gestors econòmics. En Zapatero diu que ells no ho han fet pitjor que altres i que el sistema financer espanyol és millor que el de la majoria de països. La prova? Cap banc espanyol te dificultats. (Per això devia ser que es va augmentar enormement la garantia de dipòsits. A propòsit el Santander ha fet una ampliació de capital que li ha reportat les baixades borsàries més grans de la seva història. Ells diuen que l’ampliació és per a cobrir les noves expansions de la firma però ací ja ningú no se’n refia de ningú). També diu Zapatero que quan torni la calma al sistema internacional l’economia espanyola no haurà sofert cap dany estructural.

The Economist diu que això és massa optimista i esmenta diferents opinions d’experts que estan d’acord en acusar Espanya de ser poc competitiva. Discrepen però en dir en quants anys arribarà la recuperació.

En grans crisis anteriors (als anys 80 i al 1993) l’arma de la devaluació de la moneda fou utilitzada per a sortejar la situació. Evidentment això ara no és possible. De tota manera diu TE que la gestió econòmica ha estat millor durant aquests 30 anys que a d’altres països mediterranis, bé això diu.

Usualment el creixement de la producció ha estat molt baix. Això és degut en bona part a dedicar-se a fer feines de poc valor afegit.
També esmenta la poca qualitat de l’educació. És baixa i encara declinant. A nivell universitari la cosa està una mica millor mercès a les escoles de negoci (No diu que les més importants són catalanes) però les universitats públiques estan empantanegades en rígids sistemes burocratitzats.

Un altre entrebanc per a la competitivitat és el nivell d’infraestructures. Esmenta sobretot els trens (Recordem que abans havien dit que la pluja de milions europeus s’havien invertit sàviament en aquest sentit!!!).

Pel que fa a la inversió en R+D s’ha triplicat durant els darrers anys però només a nivell públic, no privat.  I quant a l’energia cal un debat  per a encarar-ne el subministrament.

També diu que els espanyols tenen fama de simpàtics però quan han de servir al client es tornen són poc professionals, poc amables  i pocs disposats a ajudar. (País de funcionaris….)

Pel que fa a la immigació diu que no hi ha gaire problemes entre ells i la població autòctona (Cosa que diuen que podria canviar si segueix la crisi i l’atur continua creixent). Una prova d’això és la poca islamofòbia que hi ha malgrat els atemptats del 11-M. (Podrien afegir que a Madrid només es manifesten en contra de bascos i catalans que són els més perillosos)

Arribem al tema. La descentralització és va resoldre amb la fòrmula “cafè per a tothom” i es van crear els governs i parlaments autonòmics a imitació del basc i català. Això ha estat beneficiós per a algunes coses i perjudicials en d’altres. Entre els bones indica que ha permés la modernització de zones com Andalusia que fa trenta anys estaven més a prop d’Àfrica que d’Europa. La contrapartida és un augment desmesurat de la despesa pública. Aquí la resposta és òbvia: No és el nostre problema si el seu pecat capital és l’enveja. Fa quaranta anys reclamar l’autogovern et costava la presó. I des de fa trenta tothom volia tenir allò que els catalans demanaven (i això va passar amb l’autonomia, la televisió, la cessió d’impostos, la reforma estatutària,…). Quanta gent a La Rioja, Extremadura, Aragó,…demanava un Estatut d’Autonomia? És més, quants sabien que era? La descentralització era necessària però el que demanàvem era la recuperació de les institucions il·legalment (i per la força) clausurades. Res més lluny del nostre ànim de crear dèficit públic a Espanya! Si la nostra autònomia en contribueix demanem la independència i fora problemes!

Però per al reportatge (tot citant Fernando Savater) als catalans com més els dones més volen (i la resta a remolc per a no ser menys. Ja ho dic jo l’enveja…) Volen el “cafè per a ells sols”.

També esmenta això dels presidents “cacics “com ara Pujol. En declaracions posteriors ha dit que ha fet servir aquest terme per a definir una persona que porta molts anys al poder.

Quant a la llengua. Diu que només la parlen la meitat dels catalans (!) i que un professor que no parli català tindrà difícil accedir a una plaça universitària. (Que li preguntin als estudiants d’Erasmus quants professors no s’abaixen els pantalons i canvien de llengua!).

Fins aquí el meu breu resum del reportatge famós. Com he dit abans, si algú hi vol aprofundir pot llegir-lo en els enllaços del final del post.

Tinguem en compte que The Economist és una revista adreçada a la gent dels negocis. Malgrat els informacions esbiaixades de Catalunya a qui pot fer més mal és a Espanya en mostrar que la situació econòmica no és gens bona i no te símptomes de canvi a millor. En temps de crisi el pitjor que et pot passar és no donar una imatge fiable.

De tota manera caldria fer alguna cosa. Amb seny. no fem el típic manifest que només serveix per a esbravar-nos i prou. Siguem intel·ligents. Algú amb poder i influència podria contactar amb revistes de la mateixa temàtica de la competència (BusinnesWeek, Time, Forbes, Fortune,…) i oferir-los a fer un reportatge sobre Catalunya. Crear polèmica va bé per a augmentar vendes…
Dic de la competència perquè The Economist no crec que s’hi avingui però es podria probar. La iniciativa que he sentit de fer-hi una campanya publicitària pot estar bé però no és suficient. A més tinguem en compte que Michael Reid que és qui ha perpetrat aquest reportatge va intentar contactar amb Montilla segons diu i aquest no el va atendre per problemes d’agenda. Algú s’imagina a Pujol o Maragall escaquejant-se de parlar amb un periodista que ha fet un reportatge on s’esmenta Catalunya? El que fessin després és un altre tema, però sabien quines prioritats tenien…(llegiu l’article d’Esther Vera al respecte)

El que caldria dir en tot cas, a banda de presentar la imatge real de Catalunya és dir que The Economist dona una informació esbiaixada i dona veu a gent com UPD, grupuscle que a casa nostra és irrellevant per no dir inexistent.

Això per què passa? Doncs perquè els corresponsals estrangers actuen com a corresponsals de guerra que informen sense anar al front. I diuen el que senten dir. No es mouen de Madrid. A més hi han els prejudicis que puguin tenir el país destinatari de la noticia. Això ha passat ara i va passar amb la Fira de Frankfurt de l’any passat. Tot i que cal dir que no tota la premsa alemanya va caure en el mateix error. (Sobre l’analogia amb els corresponsals de guerra llegiu aquest article de Salvador Cardús). Perquè no es fa una campanya adreçada als mitjans de comunicació més importants per tal que estableixin corresponsalies a Barcelona? Tinguem en compte que no ens en sortirem si no fem xarxa internacional. És una qüestió bàsica i hauria de ser tema prioritari per a qualsevol sobiranista.

I quant a l’economia ja hem vist com està la cosa. O espavilem o anem de cap al pou. Hem pagat la festa i ara haurem de pagar la ressaca?

Les crisis són les oportunitats dels valents.

Enllaços per a llegir el reportatge de The Economist:

The morning after
Zapatero’s gambits
Spanish devolution
Banks, bricks and mortar
In search of a new economy
A cooler welcome
The Spanish legion
Perilous Spanish parochialism
An interview with Jose Luis Rodriguez Zapatero
Sources and acknowledgments

Comentaris: 4
  • d’acord amb algun matís
    Reyes | dissabte, 15 de novembre de 2008 | 09:16h

    El teu article m’ha fet recordar els que Newsweek va publicar només fa quatre anys (Feb. 2004) i que a mi em van arribar en paper de mans d’un conegut (nord-americà).
    Al reportatge The Economist diu que Espanya viu una ressaca després de 30 anys de festa.” El primer: “Spanish Lessons; Jose Maria Aznar engineered Spain’s economic miracle. Can it last? You bet.” Ja no són, doncs, 30 anys de festa… Esmenta, per exemple, les privatitzacions d’empreses públiques de les què no sé si The Economist n’ha parlat. De Catalunya res de res, però sí de Barcelona: “The picture is similarly rosy in Spain’s second city, Barcelona, one of Europe’s most stylish–and most fun–metropolises (following story).

    Dius que els corresponsals de publicacions estrangeres “No es mouen de Madrid.” El segon article de Newsweek al que feia referència es titula: “The Barcelona Model; It’s the coolest city in Europe. Its secret? Sheer imagination.” Entre moltes altres coses hi diu: “Clos views all this as signs of “a successful city operating in a free market,” and he may be right.
    Sembla que la premsa estrangera sí s’ha fet ressò del model de país que nosaltres mateixos hem escollit i construït (i que hem volgut vendre al món), i que es podria resumir en una simple regla de tres: Una Espanya centralitzada és a una Catalunya centralitzada com Madrid és a Barcelona. En definitiva, parlar de Barcelona és parlar de Catalunya. ¿O no?

    PD Si no pots accedir als articles (vaig haver de registrar-me) i vols llegir-los, digues-m’ho i te’ls passo per correu.

    • Corresponsals
      borinotus | dilluns, 17 de novembre de 2008 | 13:43h
      Bé, que algun cop algú hagi fet un reportatge sobre Barcelona no implica que hi hagi una corresponsalia permanent. En tot cas, i de cara a l’assumpte de la polèmica, és clar que pel que fa als temes de diversitat nacional o situació lingüística on van a trobar la informació és als mitjans de la “caverna” i no ho contrasten gaire…I ja és fort si és cert que abans de publicar-lo el periodista va voler consultar amb el President Montilla i aquest no li va fer cas!

      El que em resulta curiós, com he dit, és que el tema principal del reportatge (que és el que fa mal de veritat) és que l’economia espanyola va molt  de baixa i tothom (espanyols i catalans) s’han aferrat a la qüestió de la imatge de Catalunya que en realitat hi ocupa una petita part.

  • Se’ t felicita
    Homònim | dissabte, 15 de novembre de 2008 | 01:59h
    Realment fas una anàlisi excepcional, molt acurada i crec  que encertada.
    Només voldria remarcar,sense que això hagi de menystenir res, algunes mancances dels pronoms febles en algunes frases,que fan que semblim dels cosmopolis pixapins,per exemple quan escrius “miracles no es fan” jo he sentit a dir”que de miracles no se’n fan”,t’ haig de dir que la primera frase no l’ entenc ,si no penso que és la segona, i així mateix n’ hi ha alguna més,t’ ho dic perque perdre el pronoms febles és perdre una de les eines mes importants de la llengua catalana , que la diferencien clarament d’ altres llengües i que li donen una profunditat de pensament incomparable.Disculpa i mercès!

Deixa-hi un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s