Berlin Alexanderplatz

borinotus | 5- Miscel·lània | diumenge, 10 de maig de 2009 | 02:51h

Si mai aneu a Berlin un dels punts on segur que anireu a parar és Alexanderplatz, una gran plaça on es troba la Torre de Televisió (Són impressionants les vistes des del mirador), el Rellotge Internacional i els grans magatzems Kaufhof. És un nus de transport públic (hi arriba l’U-Bahn, l’S-Bahn a més de tramvies i autobusos. Ben a prop de l’Ajuntament Roig i dels monuments a Marx i Engels.
Alexanderplatz avui

Aquesta plaça, anomenada Alex pels locals, va rebre el seu nom en honor al Tsar de totes les Rússies Alexander I. De ben principi va esdevenir un punt molt important de la ciutat.

Enguany és el vuitantè aniversari de la publicació de la novel·la d’Alfred Döblin Berlin Alexanderplatz.

No és un llibre molt conegut tot i que te estils narratius que van ser molt novedosos per a l’època. A mi m’agrada molt i fa tot just un dies que me’l vaig rellegir; va ser llavors quan vaig adonar-me de l’aniversari rodó i vaig decidir escriure’n un post.

El veritable protagonisme de la novel·la recau en la ciutat. Som testimonis de com la ciutat viu, creix i evoluciona. Som al Berlin del 1928.

En aquest viatge comptem amb el guiatge de Franz Biberkopf. Aquest antic manobre i bastaix a més de rufià és un pobre diable que ha passat quatre anys a la presó de Tegel1 per la mort de la seva companya Ida.
La història arrenca just en el punt en que ell recupera la llibertat i te una por terrible a enfrontar-se al món exterior. De fet, deixa passar uns quants tramvies abans de decidir-se a agafar-ne un per anar al centre. Allà comença a patir un seriós atac d’angoixa i nota com si la ciutat li caigués a sobre.

D’aquest tràngol surt ajudat per dos jueus, cunyats entre ells, que conformen un curiós duet i que es reparteixen el temps entre animar en Franz i barallar-se entre ells.

Un cop recuperat, en Franz pren una decisió trascendental: Refarà la seva vida de zero i serà un ciutadà honrat.

Nosaltres, lectors, partim amb l’avantatge de saber (l’autor ho diu explícitament al començament del llibre) que el bo de Franzeken no se’n sortirà. I no només això sinó que ho passarà malament. Així doncs, ens convertim en espectadors de la travessia d’un vaixell que sabem que naufragarà. Veiem tempestes, mals vents i temporals i pensem que ja està llest, però no. Som testimonis de com cau, es torna a aixecar i torna a lluitar per a sortir endavant.

Mentre llegim la novel·la l’autor intercal·la noticies locals o internacionals, parts metereològics, anuncis publicitaris de l’època, sabem de les transformacions de la ciutat, de com evolucionen les obres del metro, de com obren i tanquen empreses i comerços. Berlin és una ciutat en transformació. Encara faltaven uns anys per a que la barbàrie s’hi acarnissés i dècades per a la construcció del mur de la vergonya ( i encara més per al seu enderrocament ) però la divisió existia. No física sinó social. L’oest benestant i l’est proletari. I no es barrejaven gaire.
A més es rebia continuament immigració. Mà d’obra i esperances de futur que fan crèixer la ciutat.

Parada de metro a Alexanderplatz (1928)

Una d’aquestes immigrants, una polonesa anomenada Lina, és la nova noia d’en Franz. Junts es dediquen a vendre diaris per l’Alexanderplatz i rodalies. Diaris de tot tipus. En algun moment arriba a vendre el Völkischer Beobachter i a portar el braçalet cosa que li val alguna baralla amb els seus antics companys que a més el retreuen que ja feia temps que no anava a les reunions del Partit ni assistia als actes d’homenatge de Karl Liebknecht i Rosa Luxemburg.
Però no és cap nazi en Franz. Simplement és una busca al vent i ben aviat canvia de negoci. Des de la distància podem ser-hi una mica condescendents ja que sabem que molts dels que ara el critiquen ben probablement acabaran donant suport a aquell partit.Ells encara no ho sabien, que Berlín esdevindria l’escullera on anirien a petar i morir totes les barbàries europees del segle XX.

L’ambient polític del moment ens és mostrat en altres moments, per exemple quan en Willi i en Franz van a un míting anarquista i el Franz els retreu el seu victimisme: Si tan poc t’agraden els capitalistes per a que treballes per a ells? Busca’t la teva pròpia vida. També veiem algun comentari antisemita…

Home amb ganes de progressar, ara en Franz es dedica a la venda a domicili de cordills i li va força bé. Bé dintre de les circumstàncies. La situació general no dóna per a gaire entusiasme (i nosaltres sabem que per al món, encara hauria d’arribar el pitjor) i es fa difícil plantar uns fonaments sòlids.  Lamentablement un company de feina, en Lüders, el fa quedar malament en un assumpte molt lleig. En Franz s’enfonsa anímicament i desapareix del mapa. Es passa el dia borratxo però es reafirma en la seva voluntat de ser honrat.

La ciutat és gran, prou gran per a que hom hi pugui amagar-se, massa gran per a que les relacions trencades es reprenguin. De la Lina no en tornem a saber res, per exemple.

Moltes més coses li passen a en Franz. Es recupera i aconsegueix un cert equilibri laboral i emocional amb la seva nova companya, la Cilly. Però veu que els que viuen millor del seu entorn són els que es dediquen a negocis foscos. Més d’un cop està temptat però si resisteix ara i adés amb totes les seves forces fins que un dia sense voler-ho…..acaba malament i esguerrat. Però  torna a aixecar-se…i encara, de fet, ho haurà de passar pitjor, molt pitjor…I es què a voltes la lliure determinació d’un home no és prou per a no sortir-ne esquitxat si vius enmig de la claveguera.

Una de les gràcies de la novel·la és el canvi continu de punt de vista narratiu. De la tercera persona pot passar al punt de vista d’un dels personatges i encara ballar sobtadament als altres (En un moment determinant en Franz, tot begut, te converses amb els gots. Tot els borratxos parlen amb els gots però vull dir que te converses: els gots li contesten). Això serveix per a veure la complexitat de la personalitat de cadascun d’ells. No només els protagonistes sinó també alguns dels secundaris. Fins i tot, de vegades, alguns que no tenen cap paper actiu ni passiu en la trama de la novel·la. Entre els personatges principals podem destacar:

En Franz és una persona força simple i no gaire espavilada. Malgrat ser el protagonista amb prou feines ens pot resultar simpàtic però podem arribar a comprendre la seva manera d’actuar.
Endevinem que el caràcter adust d’en Reinhold amaga un sentiment de solitud i de o haver tingut mai l’afecte de ningú, per això actua com actua…cosa que al final resultarà fatal per a tots.
L’Eva i en Herbert, els amics que semblen la parella perfecta malgrat que ell fa de lladregot i ella fa de puta. I tanmateix són els més honrats de tota la nove·la i els únics que ajuden en Franz quan ho necessita.
La Mieze (Emilie en realitat), la pobra noia de províncies que va a la ciutat a buscar-se la vida. L’estació de tren era el lloc on començaven moltes aventures de final incert. L’Eva la rescata del carrer i l’emparella amb el Biberkopf. És la més innocent de tots. Si en Franz li acaba fent de rufià és per decisió d’ella (ell ho te difícil de trobar feina després de l’accident). Sublima la seva atracció lèsbica per l’Eva demanant que en Franz li faci un fill a la seva amiga.(L’Eva i en Franz s’havien estimat fa temps i els dos saben que si haguessin acabat essent parella tot hauria anat millor per a tothom, per a l’Ida segur…) Posa sempre més el cor que el cap en fer les coses i això li resultarà fatal.

L’autor també fa servir trucs que avui en diríem cinematogràfics (en l’època que va ser escrita, naturalment, no). En certes situacions surten fragments d’una canço alemanya (La Mort Dalladora) .Una d’aquestes situacions recurrents és l’aparició d’en Reinhold, com presagiant alguna desgràcia. A mi em va recordar la música que apareix a Star Wars que acompanya les aparicions de Darth Vader.
Un altre exemple són cites de l’Apocalipsi referides a la Prostituta de Babilònia. En aquest cas són coincidents amb les situacions que intenten fen caure en Biberkopf en la temptació de defallir.

Una escena curiosa i interessant és a la part final de la novel·la quan en Biberkopf es debat entre la vida i la mort veiem que això ens és presentat com una lluita entre la Mort i la Prostituta. Te el seu què pensar que la primera es presentada com una alliberadora i la segona com a sinònim de la vida.

Un altre tema recurrent és l’escorxador. Ens expliquen com funciona, la quantitat d’animals sacrificats, els mètodes que es fan servir…i ho fan d’una manera que ens fa pensar que és una metàfora de la vida. Un sacrifici als deus per a l’expiació dels pecats? Podria ser. Les referències amb rerefons religiòs (Döblin era jueu, però fa servir també llegendes cristianes. De fet es convertí al catolicisme als anys 40) són nombroses: La paciència de Job, els àngels de la guarda,…

Tots aquests recursos literaris tan originals ens fan pensar en una altra novel·la: L’Ulisses de Joyce2 la qual fou escrita uns anys abans. Les comparacions entre les dues novel·les ja es varen fer en l’època de la seva publicació però Alfred Döblin va dir que no havia sentit a parlar de James Joyce fins que ja tenia el seu llibre ben avançat.

Però així com Joyce se’n fot bastant d’en Poldy Bloom i companyia no podem dir el mateix de Döblin. Malgrat que no hi manqui l’humor (en algun cas bastant negre com quan fa servir fòrmules newtonianes i el mite d’Orestes i Clitemnestra per a explicar la mort de l’Ida) el retrat és bastant amarg. Un retrat d’una ciutat que creix i on sembla que les persones són peces insignificants dins d’un tot que els domina i els supera (però no els determina del tot) i que, ves quin remi, s’hi han d’adaptar.. Era el principi de l’època de les grans megàpolis (i Dublin , encara ara, no és ni molt menys Berlin. És normal que els llibres que les reflecteixin siguin diferents) i d’uns canvis ràpids i difícils de comprendre per a l’home mitjà. Fritz Lang va estrenar la pel·licula Metròpolis per aquella mateixa època. Charles Chaplin va fer Temps Moderns pocs anys després.

D’aquesta novel·la es feu una pel·licula als anys 30 poc després, doncs, de la seva publicació cosa que indica que tingué un èxit notable. Fassbinder en feu una sèrie al 1980. Va ser emesa per televisió (la segona cadena de TVE) fa un munt d’anys. Segons vaig llegir a la revista Sàpiens les còpies que en queden estan força malmeses.

La imatge del post és l’edició de la novel·la en català publicada per Edicions de 1984.

1 La presó de Tegel encara existeix i de fet és una de les presons més grans d’Europa i del món. Es troba a prop de l’aeroport. Ja no te les parets vermelles que obsesionaven en Franz; deu ser la primera presó que disposa de web interactiva amb la qual es permet visitar el recinte i els presos.

2 Sobre la novel·la Ulysses vaig fer aquest post.

Deixa-hi un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s