D’avui en un any: Independents (per la Patti G.)

borinotus | 1- Politics | dilluns, 25 de maig de 2009 | 18:35h

Un dels èxits de vendes del darrer dia de St. Jordi fou “Crònica de la Independència” de Patricia Gabancho. És tracta d’un relat de política futurista (però cal remarcar que a tot arreu el llibre és catal·loga com a de “No Ficció”) que relata com es va assolir la independència i que es veuen les coses una trentena d’anys després. La foto és de la portada del llibre, el trucatge amb la senyera  del monument de la batalla d’Iwo-Jiwa  que ja he vist als de Catalunya Acció (crec que en són els creadors) i al Blog Gran del Sobiranisme.

Segons el llibre la declaració d’independència es produeix el dimarts 25 de maig del 2010, d’avui en un any.

Evidentment no cal prendre el relat com si fos paraula revelada, ni els esdeveniments han de ser profètics. Però la virtut del llibre és que hi ha molt poques coses que es puguin titllar d’inversemblants. No és gens naïf com ho hauria estat un llibre d’aquesta mena escrit no fa gaire anys.

Com segurament sabeu la Sra. Gabancho és argentina i es suma així a gent com Matthew Tree o Till Stiegmann entre d’altres. Gent que veuen la nostra situació des de fora i per tant sense prejudicis ni apriorismes. Curiosament la gent de fora que s’apropa al nostre país amb un cert interés per saber què hi passa acaben prenent partit per la independència. Els que no, els que després de coneixer-nos continuen parlant d’Espanya acostumen a ser els que no han superar el quatrinomi “beach-paela-sangriatorrero“.

En tot cas una cosa que sembla evident és que  cada cop hi ha més gent  que creu que la cosa està al caure, que serem la generació que veurem nèixer l’Estat Català i que els de la meva generació no serem gaire vells quan això passi.

Què explica el llibre?

Un català resident de fa molts anys a Canadà (el fill de la Sra. Gabancho, de fet) torna a Catalunya l’any 2037 a fer un treball d’investigació sobre el procés d’independència i de l’evolució del nounat Estat.

El llibre és un recull d’entrevistes amb polítics, periodistes, sociòlegs,…a més d’articles periodístics (Alguns reals ja que han estat publicats. Els que no, els que són escrits en un futur, imiten molt bé l’estil del diari o periodista referit )  i te dues parts: La proclamació de la independència i la situació actual. No és el treball finalitzat sinó part dels materials d’estudi. Així l’autora evita detallar massa en alguns temes dels quals només pot intuir que passarà.

El procés d’independència seria esquemàticament aquest:

– La crisi d’infraestructures que pateix Catalunya no es resol sinó que fins i tot s’agreuja amb la crisi econòmica. (De moment tot és real)

– El Tribunal Constitucional retalla l’Estatut. El Govern espanyol no arregla el finançament (Això ho veurem qualsevol dia entre el 7 de juny proper i l’agost. És a dir, entre les eleccions europees i l’estiu, on la gent vol desconnectar i és per tant bona època per a donar segons quines notícies i amortir els rebotats)

– El conseller Castells plega, cabrejat i per dignitat, i es dona de baixa del PSC. El PSC s’escindeix en dos: El PSC i el PSOC.

– Les Plataformes i Associacions diverses bullen d’activitat i convoquen una nova manifestació massiva a Barcelona. Resulta ser molt més massiva que les anteriors, que ja és dir. En el manifest que  llegeix l’actriu Montse Carulla al final de la marxa es demana explícitament la independència i es deixen enrera eufemismes (Dret a decidir, autodeterminació, desafecció….)

– El govern es trenca i hi ha noves eleccions: Per CDC no es presenta Artur Mas que ha estat substituït per…Miquel Roca!, el qual acaba per ser el nou President. Els resultats són els següents:

CiU: 51
PSOC: 37
ERC: 18
PP: 11
CUP: 6
ICV: 6
PSC: 4
C’s: 2

(Molt optimista la representació de CUP i C’s em sembla a mi).

Cal dir que ni Castells ni Roca han mostrat desacord amb el paper que els toca en el relat.

-Entremig ha caigut el govern Zapatero a causa de la crisi econòmica. En noves eleccions guanya el PP i Ruiz-Gallardon és nou President. (A hores el  que més sembla inversemblant és sobretot això de Gallardón. A banda, el primer semestre de l’any vinent és de presidència rotatòria espanyola de la UE. Molt gros ha de ser el desastre per a que algú hi convoqui eleccions avançades)

– El dia 24 de maig del 2010 el President Roca anuncia que l’endema sotmetrà una moció a votació al ple del Parlament sobre les relacions Catalunya-Espanya.

-L’endemà, 25, la moció anunciada es veu que és una declaració unilateral d’independència.  Malgrat les protestes de l’oposició es vota. A favor: CiU, ERC, CUP, PSC. En contra: PSOE, PP, C’s. Iniciativa es parteix: 2 a favor i quatre en contra.

– Espanya brama. Intenten aplicar l’article 155 de la Constitució sobre la suspensió de l’autonomia però ja no te validesa jurídica (Catalunya ja no és una autonomia), hi ha qui demana treure els tancs al carrer però s’imposa el seny: Brusel·les i el món estan mirant.

– Europa fa de mitjançera. Representa que fa poc que Escòcia s’ha independitzat i ja no els ve de nou. Exigeix fer-ne un referendum aprovat de forma immediata. Es fa al juny. No ens diuen els resultats exactes però podem deduir que són al voltant de 62% a favor i 38% en contra. (Es curiós però al començament s’esmenta que quan l’independentisme va arribar al 35% de suport es va dir que ja estava tot fet . No és només el percentatge sinó les previsions de creixement o decreixement).

– Comença l’època que s’anomena de l’Interregne. Dos anys per a fixar els termes del divorci. Es deixa entreveure que hi ha noves eleccions i govern i alguns noms d’aquest: Josep Castells, President. Salvador Giner, Cultura. Lopez Tena, Afers Exteriors,….Miquel Roca es retira després del moment de glòria. (D’aquests dos anys no detallen gran cosa. Obviament és la part més interessant del procés per la implicació dels detalls de la vida cotidiana però  seria entrar en detalls sense fi dels que no es pot aventurar gran cosa,  per exemple, tenint en compte que la proclamació es fa en plena campanya de la declaració de renda, la gent s’hi abstindria de pagar? l’Estat s’abstindria de retornar les devolucions?. O podriem fer servir els segells de correus espanyols per a enviar cartes?. O hauriem de crear un Banc Central Català per a l’emissió d’Euros?…)

En el llibre hi ha certes ironies. Començant pel fet que sigui Roca Junyent, un dels pares de l’actual Constitució Espanyola,  qui proclami la independència. O que un grup terrorista de curta vida contrari a la independència és digui Batallón Obrero Español (Sempre s’ha dit que el BOE és un arma dels espanyols). O que un cop consolidada la independència hi hagi un grupuscle polític que demani el retorn a Espanya i es digui Partido Nacionalista Español, o sigui el PNE, nom divertit (Imagineu-vos els eslogans electorals: Vota PNE, som la polla).
A banda d’això també es fa una ullada a com serà la Catalunya del futur (al 2037 com he dit abans). Com es resolen els temes que actualment comporten problemes. Alguns, sobretot els més greus, no els resol Cataluna en solitari sinó que es fa a nivell europeu o internacional: La immigració, l’envelliment de la població, el malbaratament de recursos naturals, la crisi econòmica i de creixement,… Val a dir que les solucions proposades no són inversemblants. Difícils sí en el sentit que impliquen un canvi de mentalitat, però no increïbles ni utòpiques. Algunes (com la immigració o el control de moviments internacionals de persones) no són agradables. Però el llibre no tracta de pintar un futur de color de rosa sinó fer un avançament de com poden anar les coses ens agradi o no. Sabem que a París va passar alguna cosa molt grossa (no sabem què amb certesa però podem imaginar-lo) que va motivar una cimera a Praga per a encarar temes socials polèmics.  D’altra banda sembla que als Estats Units Obama acaba fracassant però no per culpa seva. Per els pistes que ens donen hi ha un xoc de cultures a dins del país. Possiblement els  hispanoamericans (Els incorrectament anomenats llatins) creen una fractura social. Això de fet, hi ha  sociòlegs que ho estan avançant de fa temps…..  A més es sospita que en Laporta…Però no dic res més per a que us llegiu el llibre.
A nivell domèstic cal remarcar una cosa que ja veiem avui en dia: El sentiment independentista no creix tant per salvar la llengua o la memòria històrica sinó que, sense menystenir ni molt menys aquestes qüestions que continuen essent principals, la gent s’hi apunta quan es veu al caire de l’abisme econòmic i social, quan veu que la pertinença a Espanya no comporta cap benefici sinó tot el contrari. (No són les idees les que determinen l’economia sinó l’economia la que determina les idees que deia Marx aquell gran sociòleg avant la lettre i profeta fracassat) I aquí s’hi apunta tothom: catalans de soca-rel i gent d’origen espanyol. Molts immigrants passen del tema i esperen a veure que passa. Un cop proclamada la independència són dels primers a demanar la nova nacionalitat, per a ells la prioritat és tenir els papers en regla.

Parlant de nacionalitats, es permet que qui vulgui pugui mantenir la  doble., catalana i espanyola. Això en realitat hauria de ser així. La nacionalitat espanyola és d’aquelles de els que, legalment, no pots renunciar mai. Però tot és qüestió de temps i s’arregla amb les noves generacions que només en tenen una, de nacionalitat.

Altres temes com la llengua es resolen també bé. Un parell de lleis d’obligat compliment i es resolen moltes coses. Sense obligar ningú ni buscar un monolingüisme que a hores d’ara és impossible en qualsevol lloc del món que no sigui un racó perdut. El català no te problemes de supervivència i en tot cas, trenta anys després no té més problemes que altres llengües similars (danés, suec, noruec, txec,…).

Un punt interessant: La societat espavila. Es regenera. Hom pren consciència que per a sortir endavant cal treballar bé i molt. L’educació fa un tomb a millor. La veritat és que no hi ha altre remei….

Altres curiositats: l’Espanyol no canvia de nom (això ja vaig dir jo que un cop independents no tindria cap importància. Com veieu aprofito qualsevol ocasió per a fer-me publicitat. Si en faig d’altres també me’n puc fer jo, oi?). Però no cola que el Barça (i els altres equips) estiguin dos anys sense jugar. Financerament  i esportivament seria un desastre. A més, l’any que ve la final de la Champions se celebrarà al Bernabeu, us imagineu el morbo si el Barça hi arribés en aquestes circumstàncies?.  D’altra banda, a on pronostica que jugarien finalment els equips catalans? Ah! Llegiu el llibre hehehe!

Anys després de la independència del Principat si afegeixen les Illes a causa de l’ofegament econòmic. El País Valencià es perd; potser (aventuro jo) quan passin uns anys sense excuses per a l’anticatalanisme i essent els únics amb “fets diferencials” les coses canvien….

L’any 2037 els partits polítics actuals han desaparegut. Convergència i PSC formen el Partit Demòcrata (el somni de Maragall, i vés per on, la Sociovergència), el PP es trenca i una part se’n va amb el PSOC i C’s i crea el PNE, l’altra part del PP s’ajunta amb Unió i forma el Partit Liberal,etc… per fi, podem parlar només d’un eix de dretes i esquerres (sigui el que sigui que vulgui dir això d’aquí a trenta anys). Els que tenen problemes identitaris ara són “els altres” . Una minoria sense gaire importància.

També es toquen altres qüestions: Que passa amb la monarquia? I amb les editorials de llibres en castellà? I amb les centrals nuclears? Hi hauran diaris de paper llavors? L’economia nostrada serà basada en el totxo i el turisme com ara? Què passarà amb el català al País Valencià?…

En fi, un bon llibre que caldrà rellegir d’aquí a un temps a veure si la va encertant. Si més no és el primer cop que sento dir (la iniciativa de Carretero va sorgir després de la publicació del llibre) que la proclamació de la independència s’ha de fer de dalt a baix i no a l’inrevès. És a dir, primer el Parlament i després el referèndum. Sembla lògic. Carregar la responsabilitat al poble fa que molts que votarien que Si tinguin por de les conseqüències, en canvi quan hom es veu recolzat pel Parlament i els partits i veu que Europa actua de coixí per a evitar mals majors es conjura el vot de la por.  La ciutadania arrossega els partits amb les plataformes i després els partits empenyen la gent.

De moment podem ser independents per la Patti G. i esperem que aviat ho podrem ser per la patilla.

Comentaris: 2
  • Plantada política, una utopia?
    Arnau | dilluns, 25 de maig de 2009 | 20:54h
    El país necessita més que mai sortir de l’esclavatge que vivim tots els ciutadans de Catalunya, inlosos els del PP!
    És una qüestió de lògica i d’economia. Ens estan robant i, a més a més, encara ens insulten a la cara, per tots els mitjans de comunicació espanyolistes!
    Tot plegat VERGONYÓS!

    Un dels problemes principals que tenim al país, és la “nostra” classe política, que només es mou per interessos electorals.

    Només hi ha una manera de sortir d’espanya, i és que la classe política catalana es planti. Que digui “Fins aquí hem arribat, ja n’hi ha prou!”. I sensillament que proclamin, en un ple parlamentari, el desvinculament, el divorci de Catalunya respecte l’estat centralista, expoliador i repressiu que ens domina!

    Po. només tenim un “petit” problema, que falta la VALENTIA que havia permés l’egemonia de la cultura del nostre país per europa, ja fa uns quants anys!

    Deixem d’esperar, ha arribat l’hora d’actuar, només ens falta algú que realment sigui capaç de LIDERAR un pais LLIURE !

  • Triar el camí
    josepselva | dilluns, 25 de maig de 2009 | 20:08h
    Al 2010 encara, a 2037 no m’espero. Voldria poder ser-hi el dia de tallar amarres. L’important per que arribi aquest dia és deixar de fer el joc de l’autonomia i dels estatuts, creure’s-ho. No veig cap dels partits constituïts actualment que sigui capaç d’afrontar el repte de la ruptura, son acomodats i porucs. Potser els moviments socials organitzats (Reagrupament, Plataforma Sobiranista recentment constituïda) puguin tenir algun efecte catalitzador, encara que no hi confio gaire.
    (portaves teca la pap, potser que ens la donis mes sovint a petites dosi)

One response to “D’avui en un any: Independents (per la Patti G.)

  1. Retroenllaç: Això sembla que acabarà en DUI | Temps d'incertesa (com tots)

Deixa-hi un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s