El temps que ens espera: Regeneració política – I

borinotus | 2- Socials | dimecres, 17 de juny de 2009 | 21:32h

Democràcia vol dir “govern del poble“. El que ningú no m’ha sabut aclarir mai si el complement “del poble” s’ha de prendre com a posessiu o com a complement directe.  Suposo que la interpretació teòrica ens remet a la primera opció i l’aplicació pràctica a la segona. I encara com es podria dir que “poble” no es refereix a la gent sinó a la població…En tot cas, en els règims que es diuen democràtics el total de la població amb dret a vot te el dret a dir la seva en la gestió de la comunitat.  Com que a nivell pràctic és impossible una participació directa (llevat de comunitats de poca població) hom opta per la democràcia representativa, això és, es tria qui vols que et representi i sigui la teva veu al Parlament de torn (nacional, local, supraestatal,..).

Vet aquí el primer problema.  Pot algú parlar en nom d’algú altre sense ser titllat de fer impostura? No, si ha estat triat per a aquesta funció. Però fins on arriba aquesta representació? El conjunt de gent que l’ha triat com a representat poden tenir característiques comuns però segur que no pensen igual en tot. I malgrat això el representant parlarà en nom d’ells fins i tot en qüestions que no estaven en el programa electoral i sobre les que no demanarà l’opinió a la gent que l’ha votat. D’altra banda com poden els electors passar comptes amb aquell representat si troben que ha defraudat les expectatives? No hi ha res millor que esperar a les properes eleccions? El “poble” només és amo (i encara de forma relativa) del govern quan toca votar  ?

Per a que la democràcia sigui realment digna d’aquest nom trobo que cal que compleixi tres requisits bàsics.

El primer és que la població estigui preparada per a votar. Vull dir que sàpiga realment què està votant i a qui està votant i tot el que implica la seva decisió.

El segòn és que el sistema electiu dels representants sigui el més representatiu posible de la població.

I el tercer és que el sistema permeti la retirada de la representació de la persona elegida si els que el van votar consideren que no compleix amb la missió que li han encomanat.

Avui parlaré del primer punt.

Tothom hauria de tenir dret a vot? Plantejar aquesta pregunta sembla gairebé una blasfemia. En una democràcia tots els ciutadans majors d’edat i que tinguin les seves facultats mentals prou madures per a ser reponsables dels seus actes haurien de tenir dret a votar.

Ara bé, és el mateix el vot d’una persona amb un nivell cultural alt que el d’un analfabet? Quantitativament sí, però qualitativament? En principi, una persona cultivada té més elaborada la capacitat de raonament per a prendre una decisió. Una persona analfabeta pot ser més facilment víctima de xarlatans i demagogs.

Aquest és el principal argument dels que defensaven el govern aristocràtic (literalment “el govern dels millors“) sense dret a vot de la majoria. Suposo que tothom trobarà de sentit comú que el govern d’una comunitat és millor que estigui en mans dels que estiguin més capacitats per a dirigir-lo, però en realitat les qualitats que puguin tenir els aristoi no tenen perquè ser hereditaries tot i que tinguin accés a una cultura i formació de més qualitat.  Reacis a perdre els privilegis el govern esdevé una oligocràcia (govern d’uns pocs).

Vet ací perquè el principal requisit per a que una democràcia funcioni és que el nivell educatiu de la població sigui com més alt millor. I vet ací també la dèria que tenen molts polítics, de tot color, per a guanyar-se la gent senzilla, la gent del poble, els més desafavorits (o els immigrants)…N’hi ha que fins i tot es presenten com als representats dels pobres amb el que podem deduir que ja els convé que no surtin mai de la pobresa, ja sigui material o d’esperit. En el millor dels casos  s’hi apropen amb aires de redempció misionera, en altres els tracten com tractaven els exploradors embaucadors als indígenes d’altres terres, oferint-los collarets de colors i miralls pels seus favors, pel seu vot acrític, fidel i inqüestionable durant totes les eleccions futures. No se entén sinó que un polític pugui tractar els seus votants de rucs tot dient que podrien presentar un sofà de candidat i el votarien i que aquests votants no s’indignin.

Penseu que el poder sempre corromp sigui materialment o espiritual. No a tothom per igual però ningú no és lliure de temptacions. Només cal veure com canvia  molta gent quan li posen un uniforme encara que sigui de conserge (i si va inclosa una gorra els fums ja són estratosfèrics).

En el fons a la majoria de polítics ja siguin de dretes o esquerres ( i a molts que no ho són) els agradaria veure una multitud popular aclamant-los.  Demagogia vol dir la conducció del poble i aquí poble sí que actua com a objecte directe.  En els casos extrems veiem com molts líders prenen el messianic paper de  guia, capdavanter o conductor: Caudillo, Duce, Führer, Conducator,….De fet la paraula líder vé del verb to lead amb el mateix significat.

D’acord. Una població amb un nivell cultural i educatiu tindrà més criteri i és més dificil que sigui manipulada. Ara bé, amb això ja n’hi ha prou?

Fa un munt de segles, un filòsof grec anomenat Bíes de Priene va llençar una afirmació molt dura i que ha creat molta controversia:

La majoria dels homes són dolents.

És molt fàcil dir algun exabrupte irat i sentenciar despectivament aquesta sentència i el seu autor. Però mirem de reflexionar-hi una mica.

Heu vist mai un grup de gent irada? En una manifestació o en un estadi esportiu, per exemple. És quelcom que fa por. I més si ets blanc de les seves ires.

Tanmateix, el més probable és que si fos posible prendre cadascuna d’aquestes persones de forma individual veuriem que en la immensa majoria de casos es tracta de gent que no faria mal a ningú en circumstàncies normals. No són psicòpates perillosos. Però el fet d’estar immers en un ambient on la individualitat es difumina en favor d’una identitat col·lectiva fa que hom es comporti de forma que no ho faria quan està sol.

Això és inherent a l’ésser humà quan es comporta de forma gregària. Actuació del grup, responsabilitat compartida. Aquí tenim l’origen de formes d’execució ancestrals com ara la lapidació. Tothom mata, no mata ningú. Culpa de tothom és culpa de ningú.

La majoria pot ser dolenta en quan actua en tant que majoria desvinculada del raonament de cadascun dels seus individus.

Oclocracia vol dir el govern de la multitud ( multitud més que a una gran quantitat de gent remet més aviat a xusma o  populatxo). Novament amb complement directe i no posessiu malgrat que els dirigent s’entestin en fvoler aparentar el contrari. Una forma molt eficaç de gestionar aquesta forma de govern és atiar els instints i els sentiments.  És més fàcil convèncer una multitud que una persona sola i fent servir aquest sistema encara més.

Conclusió que en trec: Que per a que el govern s’apropi el més posible a l’aplicació del concepte democràcia és conditio sine qua non  que la majoria de les persones puguin tenir prou nivell cultural per a saber decidir (Recordem que la llibertat no és només fer el que vulguis sinó també saber fer-te’n responsable) i alhora que el sistema permeti prou llibertat individual per a evitar tant com sigui posible la manipulació de les preses de decissió. Que qui en quedi fora sigui perquè vulgui.

Tota organització de poder públic ha d’estar sotmesa a la constant vigilància i fiscalitat de qui el tria. Hi ha d’haver una “malfiança“. A nivell pràctic, això implica entre altres coses una completa llibertat de premsa. En un règim realment democràtic és inconcebible que un Ajuntament posi una denúncia a un mitjà de comunicació per fer la seva feina. I més inconcebible encara és que cap altre mitjà se’n faci ressó i no es munti un escàndol. És un exemple.

Un altre exemple de quelcom que hauria de ser un escàndol és el fet que un Parlament es negui a discutir sobre un tema proposat per la ciutadania.

La majoria de conceptes de definició de tipus de govern que he fet servir durant el post (n’hi ha molts més) portaven el sufix -cràcia que normalment traduim com a govern.

En realitat, i meravellem-nos de la força de l’etimologia, Cràcia (κρατία) prové de κράτος que significa Força. La qual cosa ens dóna tota una altra dimensió, segurament més exacta, del que vol dir el poder tingui qui el tingui.

—————————————————————————————–

A la imatge l’antiga Àgora atenenca. La corrupció de la democràcia va matar Sòcrates i per això Plató la blasmà. Més endavant Epicur es tancà al seu Jardí amb els seus amics per a fugir de la simonia demagogica.

Comentaris: 9
  • Un punt.
    smartinez | diumenge, 21 de juny de 2009 | 00:02h
    Em sembla important el punt que assenyala Belén:
    Potser per fer la democràcia possible, ens cal tenir les idees i la ment clara, independentment del “tipus d’instrucció”.

    • Important realment
      borinotus | diumenge, 21 de juny de 2009 | 10:09h
      Com dic al meu comentari de resposta cal que hi hagi cultura democràtica. Saber que implica tot això, que els diputats són els teus representants i que els podem demanar comptes.
  • Educació i nihilisme
    borinotus | dijous, 18 de juny de 2009 | 21:26h
    Us contesto aquí als tres per a no trencar el fil dels comentaris.

    La pregunta que fa en Narcís de quina mena d’educació hi cal és molt pertinent. L’educació és una llaminadura per al polític (i altres especimens com les esglesies)  perquè és un terreny que és fàcil que rellisqui cap a l’adoctrinament.  No sé la resposta. Suposo que no hi ha receptes màgiques però un requisit indispensable és que en acabar la formació les persones siguin capaces de prendre les seves pròpies decisions de forma raonada i responsable. Això és molt genèric i, segons com, buit però és cert.

    I tot això tampoc és garantia de res. En segons quines circumstàncies tot pot volar. El nazisme va arribar al poder per la por a la ruïna de les classes mitjanes afegides a l’oclocràcia adreçada a les classes populars (Això Erich Fromm ho explica molt bé a “La por a la Llibertat”).

    Belen, fa un temps vaig dir en un apunt sobre la crisi (aquest) una cosa semblant a la que dius: Abans tothom era pobre i sense estudis però sabia que no havien d’estirar més el braç  que la màniga i ara  tothom te estudis i mireu com estem.

    És cert que a banda de cultura cal sentit comú i una sèrie de valors. En el cas de l’economia domèstica és sentit comú pur i dur.
    I estic d’acord en que actualment anem molt coixos en això. Tot va en un paquet. Cal fer que tota persona es pugui desenvolupar omnipotencialment.

    Josep, un cop cremat tot cal construir. Jo obviava el pas dels nihilisme.

    El segòn capítol trigarà uns dies en ser publicat que encara no el tinc llest. Però a la Belen i al Josep els provocarà un dejà vu.

    • Nihilisme?
      josepselva | divendres, 19 de juny de 2009 | 10:16h
      No. O en tot cas en sentit positiu com a métode genealògic.
      No combrego gens amb la filosofia de  Nietzche (que pensava de bigoti per avall nomès) i tenia mes prejudicis que els que ell criticava… però això es entrar en un altre tema.
      De totes maneres el nihilisme en sentit positiu, com a desemmascarament de falsos valors, es plenament aplicable al mon de la política d’avui dia.
      Espero amb impaciència el “dejà vu”, Jaume.
      • Nietzche no n’era
        borinotus | diumenge, 21 de juny de 2009 | 10:05h
        Sinó que anavà més enllà. Però això és un altre tema.

        El que cal fer per “desemmascarar” falsaris és fer que la gent sigui realment representada. D’això tractaré en el proper post.

  • Déu n’hi do
    Llaudal | dijous, 18 de juny de 2009 | 14:01h
    Això és un tractat de política! A veure els pròxims dos capítols.

    Deixem subratllar el tema de l’educació. Bàsic. Hauríem de perfilar quin tipus d’educació. Perquè ni la filosofia va impedir a Heidegger sentir-se nazi tot i que va renunciar al rectorat com protesta per unes imposicions. Parlo de memòria. En termes més generals, la població que va sostenir el nazisme era la més culte d’Europa. A Alemanya hi havia el mateix % d’universitaris que d’estudiants de primària a l’estat espanyol! Repeteixo: quina mena d’educació ens pot immunitzar contra la manipulació o la barbàrie? Jo diria que la filosòfica (o biosòfica, afegint-t’hi la psicologia). Però ja veus Heidegger i altres!

    • Correcció
      Llaudal | dijous, 18 de juny de 2009 | 15:13h
      Excusa: “Deixa’m subratllar el tema de…” “…al rectoral com a protesta…”
      • Tot just he fet les mateixes reflexions…
        labelendemadrid | dijous, 18 de juny de 2009 | 18:14h
        Però per una vegada he deixat les teories politològiques al calaix i m’ho he plantejat d’una manera més “de andar por casa” i sense voler caure en la demagògia barata:

        La meva avia, de llegir i d’escriure en sabia més aviat poc, les qüatre regles matemàtiques perquè ningú l’enganyés amb els diners, i la història no oficial (la viscuda i la narrada de pares a fills)
        Tot això (res més i res menys!!!) era el que sabia la meva avia. I en sabia molt, no va anar mai a escola, però tenia molt clar on era “el blanc i el negre” i el seu criteri “polític” i social era ben clar, precís i colpidor.
        Potser per fer la democràcia possible, ens cal tenir les idees i la ment clara, independentment del “tipus d’instrucció”.

        No vull fer, però, apologia de l’analfabetisme; ans al contrari, però ens hem de plantejar quin tipus d’educació volem i no confondre “educació” amb “instrucció” ni amb “cultura” i molt menys confondre-ho tot plegat amb “tecnocràcia”

        Potser ens cal, com diu l’amic Llaudal, fer de l’educació -i fins i tot de la política- una veritable “biosofia”.

        Pel que fa a la resta de l’article, com a politóloga et dic en sembla molt ben tractat el tema, encara que -com totes les bones argumentacions i aquesta n’és una- tindria molt a matisar i a debatre.

        Espero impacient el segon capítol, i quan tingui una mica més de temps  deixaré les reflexions “de andar por casa” a casa, i treuré del calaix les velles i noves teories de la politologia i la meva collita pròpia, i m’hi posaré, que em sembla -tal i com estan les coses- un tema cabdal.

        Salut.

        • Diseccions
          josepselva | dijous, 18 de juny de 2009 | 20:01h
          Jo també m’he llegit amb molta cura l’article de l’amic Jaume i m’he quedat amb les ganes de ficar-hi cullerada.
          Però soc mandròs per l’anàlisi política, sobretot perquè el material a analitzar es mes propi de forense que de metge de família, i les autòpsies no m’entusiasmen.
          Per sort ets politòloga i entre tu i ell hi posareu llum a tot això, jo hi posaria un llumí i un bidò de gasolina.

One response to “El temps que ens espera: Regeneració política – I

  1. Retroenllaç: Segle XXI “Cambalache” | Temps d'incertesa (com tots)

Deixa-hi un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s