Els culpables de la crisi

borinotus | 2- Socials | dissabte, 4 de juliol de 2009 | 00:23h

Crisi. Vet aquí la culpa: No n’hi ha culpables.

Hi ha un manament: El del creixement, al que s’hi adapten les accions, els gestos de tots nosaltres; que dóna substància a la política i confiança als Consumidors.
Per aquí passa el treball, la riquesa, el futur, l’optimisme. Per la mateixa via s’hi  produeix, s’hi comercia, s’hi compra sense pausa.
El creixement enriqueix, potser engreixa, malbarata, contamina però tant hi fa.
Un precepte en definitiva en que tothom està d’acord, és a les esperances dels esclosos, a les declaracions dels polítics, a les doctrines dels economistes.
Exegetes de tot arreu, jurats de la continuïtat, entonadors del “vae victis” omplen el món.
El PIB, que ha perdut l’
appeal de dies millor, és el totem al voltant del qual ballen incansables els facinerosos del creixement.
Els productors, a produir un excés d’oferta respecte als ingressos disponibles; els consumidors, a eliminar aquest excés amb deutes; aquells que unten tot i tothom amb crèdits, crèdits sobre els deutes.; els bancs centrals a procurar liquiditat per a cobrir aquest crèdit; els polítics a corroborar aquesta pròdiga confiança; els economistes a predicar desenvolupament; tothom obligat a recitar el mantra del creixement.
Tots en definitiva van més enllà d’allò que se’ls suposa que han de fer.
D’aqui a la crisi hi ha només un pas.
Et voilà la paradoxa: Si és obeït, aqui tenim la culpa

No n’hi ha culpables.
 

Fa ja unes setmanes un company de feina d’italià em va fer arribar el text que he reproduït (teniu el text original al final del post, la matussera traducció és meva). Investigant una mica vaig descobrir que l’autor és un blocaire anomenat Mauro Artibani el qual es defineix com a consumidor professional. Te unes teories curioses i interesants per a superar el consumisme desaforat. No era d’això el que volia parlar avui però en qualsevol cas per si algú hi te curiositat  el seu blog és aquest.

Trobo que aquest escrit defineix molt bé com hem arribat a la crisi: Creixement desenfrenat que ha portat a tothom que no volia perdre pistonada a endeutar-se més i més fins que al final ha petat tot.
Ara bé, no estic d’acord en dir que, com que el sistema érem tots, tots som culpables que és el mateix que dir que no ho és ningú. Jo crec que sí que hi ha culpables. I no em refereixo als evidents que ho són perquè han aprofitat per a delinquir i estafar tipus Madoff.

La crisi és global, mundial (polítics mediocres s’escuden en això per donar la culpa als americans i demés enlloc d’encarar el problema i posar-se a la feina, ja veureu com els altres països se’n surten abans sense ploriquejar tant) però te característiques pròpies a cada lloc. Són moltes crisis interrelacionades.

En el nostre cas (Catalunya i també l’estat espanyol) la crisi encara ha d’arribar al pitjor. L’economia (no tant aquí però sí a altres llocs com al País Valencià) ha estat basada en consum i sobretot turisme i totxo. Si no hi ha diners no hi ha consum, en temps de crisi la gent no fa turisme (o va a llocs més barats) i la construcció ja veiem com va.

Gairebé tothom coincideix en titllar a les empreses constructores i immobiliaries de culpables de la crisi. I és cert. I que hi ha hagut una especulació brutal també. Com he dit sovint en un país sense gaire res al subsól els negocis s’han de fer al sól, a més de ser tapadora i refugi de tota mena de negocis poc clars, és clar.

També és diu que el sector de la construcció estava “descontrolat” i això ja no cola. Estic segur que cap obra s’ha fet sense el corresponent permís municipal. És més, hi ha hagut requalificacions de terrenys per a permetre’n la construcció. A canvi de què? Aquest és un tema molt pelut del que no sembla que se’n parli gaire. Finançament municipal? de partits? corrupció de poders públics? El partit que no hi estigui involucrat és que no ha tocat poder. (Fa temps vaig sentir per la ràdio que Carod denunciava aquestes corrupteles municipals i els altres partits li van dir que callés si no en tenia proves. Era la primera noticia de l’informatiu de Catalunya Informació. Un parell d’hores després ja va desaparèixer i no se’n va tornar a dir ni una paraula més).

Fa uns anys hi havia gent que es manifestava pel carrer protestant perquè el preu dels habitatges era massa alt. Llavors hi havia qui deia, i jo entre ells, que això era la llei de l’oferta i la demanda. Si no se’n compraven, baixarien els preus. És més, havia arribat un punt en que el que es pagava pel pis superava de molt el seu preu real i que per a hipotecar-se per trenta anys valia més la pena anar de lloguer ja que en cas de poder pagar la hipoteca et quedaves sense pis i havies de continuar pagant. I encara, que continuar comprant i endeutant-se en aquestes circumstàncies era la millor manera de contribuir a inflar la bombolla i que quan petés serien els primers afectats….Deies tot això i et deien de tot.

I tanmateix els bancs donaven crèdits alegrement. Oferien hipoteques per més del valor del pis (amb l’absurd argument que els preus creixerien indefinidament i per tant no havia risc de perdre-hi res). I crèdits al consum. Tots aquests diners repartits prodigament havien de sortir d’algun lloc. Sembla que pensem que això és una mamella que raja sense fi però resulta que els bancs han hagut de endeutar-se al seu torn tot demanant diners a bancs estrangers….Vet aquí perquè ara no deixen ni un euro….

I mentrestant la gent vinga a comprar. He vist molts que han canviat de cotxe, han comprat moto, segona residència i cada any un viatget al Tròpic. No és res dolent però com que se de què treballaven era fàcil deduir que estaven estirant més el braç que la màniga. Com que el banc t’ho posa tan fàcil….Ara molts ploren i es lamenten però en aquest cas no poden culpar ningú: Cadascú és responsable dels seus actes i no gastar més del que tens és una cosa de sentit comú. A algú li han posat una pistola al pit per a signar una hipoteca?.

Hi ha qui demana que l’estat se’n faci càrrec! Però no els explicaven de petits el conte aquell del grill i la formiga? Per què hem de pagar la resta la irresponsabilitat d’altres?

La culpa és repartida, però sí que hi ha culpables.

Esperem que quan acabi el reajustament entenguem que val més crèixer bé que crèixer molt. L’economia te cicles i és inevitable, però si es fan les coses bé quan van les coses bé les èpoques de crisi seran més suportables. Això ja es deia fa quatre mil anys, recordeu la llegenda jueva aquella de Josep i les vaques grasses i les vaques magres?

A continuació relaciono els meus apunts anteriors sobre el tema. Que la crisi es veia a venir ho demostra que alguns d’aquests posts tenen més de dos anys!:

Parlem d’economia (Crisi: Comentaris i uns vídeos interessants)
El mercat del totxo
El món que ens espera: Temps de New Deal
L’ERO i els errors dels treballadors de la Nissan
La crisi financera va començar així (si més no en part)
Consells per a l’economia domèstica davant la crisi
Al setembre venen mal dades, car tenim les butxaques escurades

——————————————————————————————-

Us agrada aquest blog? Podeu votar per ell als Premis Bloc Catalunya a la categoria de Blocs Personals
——————————————————————————————-

El text de Mauro Artibani en l’original italià:

CRISI: QUESTA LA COLPA, NON CI SONO COLPEVOLI

C’è un comandamento: quello della Crescita Economica che conforma le azioni, i gesti di tutti noi; che da’ sostanza alla politica, fiducia ai Consumatori.
Di qua passa il lavoro, la ricchezza, il futuro, l’ottimismo. Per la stessa via si produce, si commercia, si acquista senza posa.
Quella crescita arricchisce, magari ingrassa, spreca, inquina ma tant’è.
Un precetto insomma nelle corde di tutti, nella speranza degli esclusi, nei proclami dei politici, nella dottrina degli economisti.
Esegeti di ogni dove, giurati della continuità, cantori del “guai ai vinti” affollano il mondo.
Il PIL, per quanto abbia perso l’appeal dei giorni migliori, è il totem attorno a cui danzano instancabili i facinorosi della crescita.
I produttori, nel produrre un eccesso di offerta rispetto ai redditi disponibili; i consumatori, a smaltire quell’eccesso con il debito; quelli del credito a spalmare, su tutto e tutti, credito sul debito; le banche centrali a mettere liquidità per sostenere quel credito; i politici a corroborare prodiga fiducia; gli economisti a predicare sviluppo: tutti costretti a recitare il mantra della crescita.
Tutti insomma ben oltre il lecito per dovere d’ufficio.
Da questo alla crisi il passo è breve.
Et voilà il paradosso: si è ubbidito, questa la colpa.

Non ci sono colpevoli!

Deixa-hi un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s