Setanta anys de la Segona Guerra Mundial

borinotus | 2- Socials | dimarts, 1 de setembre de 2009 | 23:46h

Aquesta imatge fou presa avui fa setanta anys. Un grup de soldats alemanys passen la frontera amb Polònia. Començava la Segona Guerra Mundial.

Malgrat que de seguida la Gran Bretanya (amb els seus dominis) va declarar la guerra a Alemanya, durant molts mesos el front no es va moure cap a occident. Fins a l’abril del 1940 la única activitat bèlica va ser l’ocupació de Polònia i el seu repartiment amb la URSS segons els pactes Molotov-Von Ribentropp.

Diuen que aquest fet, que durant mesos no hi hagués més noticia que l’ocupació a Polònia, va propiciar que entre els feixistes espanyols sorgís una comparació: Tant ells com els alemanys havien envaït un altre país que sempre havia cercat la seva pròpia independència sovint a punt de desaparèixer ofegada entre els seus veïns. A més, tots dos tenien unes Mares de Deu negres i els tòpics que se’ls aplicava als habitants eren semblants als que es diuen dels jueus (i a Polònia hi havia una molt nombrosa població jueva)….Als catalans se’ls començava a dir “polacos“.

Hi ha historiadors que opinen que considerar la data del primer de setembre del 1939 com a començament de la Segona Guerra Mundial podria ser considerat una mica arbitrari. No havia començat Alemanya la seva expansió uns mesos abans amb l’annexió de Txecoslovàquia en virtut (?) del vergonyant pacte de Munich (Alemanya es quedava Bohemia i Moravia, Eslovaquia esdevenia un protectorat i Hongria ocupava Rutènia)? O bé, potser podriem considerar el conflicte del 36 com a quelcom més que una avantsala del que vingué després. O encara més, es podria considerar que aquesta guerra no és gens independent de la del 1914-1918 i que en realitat era en bona mesura el mateix conflicte amb un breu període de cessament d’hostilitats entremig.

I de tota manera això valdria només per a part d’Europa. En globalitzar-se el conflicte s’hi van afegir guerres que portaven ja força temps latents o disputant-se (com ara les guerres colonials italianes a Libia o Abissinia o la guerra sino-japonesa, la guerra ruso-finesa….)que van fer que els contendents s’hi aliniessin en un o altre bàndol. A l’Orient Mitjà per exemple els jueus, obviament, van triar el bàndol aliat mentre que els àrabs, malgrat l’ajuda rebuda per part britànica per desprendre’s del jou otomà, van oscil·lar entre la passivitat i la col·laboració amb els nazis .

Sigui com sigui el món va caure en una bogeria com no s’havia vist mai abans. La guerra amb més morts de tota la història i per primera vegada la quantitat de victimes de la població civil van superar, i de llarg, la de militars. I, és clar, no olidem  l’Holocaust.

En totes les guerres (i segurament en aquesta encara més) es mostra com de baix pot caure l’ésser humà. A banda de les misèries individuals i col·lectives hi ha coses que s’han volgut amagar durant dècades: Els detalls del pacte nazi-soviètic, per exemple, que posava en dubte l’abanderament antinazi del comunisme. L’entusiasta col·laboració francesa (no només petainista) amb els invasors i per a l’ocultació de la qual De Gaulle va sobredimensionar la importància de la Resistència. El fet que foren més de tres (Itàlia, Alemanya i Japó) les potencies de l’Eix (caldria afegir-hi Finlàndia, Romania, Hongria, Bulgària i Thailàndia i no convindria oblidar la entusiasta col·laboració de les repúbliques bàltiques o Croàcia per exemple).

I, tràgica pradoxa, fou el pacifisme allò que va fer possible la guerra. La por a la repetició d’una Gran Guerra europea (i possiblement un cert sentiment de vergonya per les condicions imposades al Tractat de Versalles) van fer que no es volgués frenar Hitler amb la contundència necessària. Com van poder permetre que un país arruïnat pogués fer l’exèrcit més ben preparat de l’època i que fos governat per una ideologia que no amagava els seus plans revengistes? . Concedir per a no emprenyar i evitar mals majors. Potser un posat més enèrgic en un moment determinat hagués estalviat milions de vides, però com saber que realment quan és realment necessari un atac preventiu? On posem la frontera entre idealisme i realpolitik?

Us deixo el vídeo d’una cançó que van sentir els soldats europeus de tots dos bàndols. Una mostra que a tots dos costats de la trinxera (és un dir) les persones ens assemblem més que no sembla.

——————————————————————————————-
Us agrada aquest blog? Podeu votar per ell als Premis Bloc Catalunya a la categoria de Blocs Personals. Només heu de clicar aquí.
——————————————————————————————-

Comentaris: 2
  • Ben tornat ….
    rginer | dimecres, 2 de setembre de 2009 | 20:28h

    Malgrat em vas deixar uns comentaris interessants en un apunt meu i que no vaig contestar ….  Aques post l’he llegit amb molt d’interès. Res a veure amb les ridícules imatges que hem vist en els informatius de la televisió o llegint altres diaris. Quantes mentides i secrets !!  Quines crueltats.
    Molt bona reflexió i sobretot informació amagada…..

    • I encara hi ha més
      borinotus | divendres, 4 de setembre de 2009 | 19:06h

      És per força un resum brevíssim i totalment incomplet. Però cal que no oblidem.

      (No tinc en compte si em contesten els comentaris o no. De vegades no cal afegir res més al que hom diu. Així que tranquil·la que no t’ho tinc en compte 😉 )

Deixa-hi un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s