Societat civil amb el cul llogat

borinotus | 2- Socials | dilluns, 28 de setembre de 2009 | 15:08h

AL MÓN, LA SÍNDROME que pateix Catalunya té un nom: argentinització. Un país que aparentment va bé -segurament perquè els altres van pitjor que ell- s’enfronta, en un període determinat, a canvis externs no controlats. I resulta que en aquest període delicat el país no dóna la talla perquè, principalment, es troba representat per unes classes política, sindical i empresarial que són d’escassa qualitat. Aquestes classes (que han estat elegides, certament, però per un mètode que estimula l’endogàmia i, per tant, l’autodegradació), controlen els mitjans de comunicació -cadascú en la mesura de les seves possibilitats-. Per tant, acaben arrossegant tot el país al desastre sense que la població en sigui conscient, perquè ningú li ho ha explicat. Tracten de fer creure que s’és el centre de l’Univers i que el món està equivocat, però que, tard o d’hora, reconeixerà l’error i rectificarà. Aconsegueixen convèncer la població que no només tot va bé, sinó que, a més, s’és genial. Per això, quan llampega, el ciutadans de Buenos Aires (com els de Barcelona) es pensen que és Déu que els està fotografiant.

Això ho va escriure en Xavier Roig fa un any al diari Avui (l’article sencer aquí). Era quan es deia que Catalunya estava perplexa. Ara el desastre anunciat el tenim a les portes.

Recordeu el famós acte d’IESE de fa dos anys? Tota la (autoanomenada) societat civil s’hi va aplegar per a denunciar la situació de les infraestructures a Catalunya i més concretament per a que l’aeroport d’El Prat no fos un aeroport de segona.  (la llista de les entitats assistents la teniu en arxiu adjunt al final del post). Ja llavors hi havia qui advertia, com ara el mateix Xavier Roig, que no ens en féssim il·lusions. Que molts dels que hi eren, alhora eren els mateixos que seien en els consells d’administració de les empreses espanyoles (o amb interessos espanyols) que provocaven la situació de la que es queixaven.

De fet, alguns eren més que això. Tenim per exemple el Sr. Felix Millet cap del tinglado aquest del Palau de la Música, Orfeó i tal. Entitats catalaníssimes que han tingut al capdavant una persona de la FAES i del PP. Males companyies? Interessos foscos? O pla determinat per a enfonsar els símbols catalanistes?.

Un altre membre de la societat civil present a l’esmentat acte és el Sr. Joan Rosell.  Les diferències entre ell i el Sr. Millet són notables (sense anar més lluny en Rosell no és, que se sàpiga, cap xoriç ) però sí que comparteixen el fet de ser catalans de soca-rel que miren a ponent i que quan senten la paraula Catalunya es posen la ma al pit…per a protegir-se la cartera.

I acaben dient coses certament incongruents. Mirem sinó l’entrevista que avui en Salvador Sostres li fa al diari Avui:

J.R.:Vaig voler ser president de la CEOE i em van dir que sent català era impossible.

S.S.:Espanya és impossible.
J.R.:Ara les coses han canviat. Ja no hi ha aquella hostilitat.

S.S.:Ja és possible que vostè presideixi la CEOE?
J.R.:No. Encara és impossible.

S.S::Espanya és impossible.
J.R.:El que és impossible és la tecnoestructura de l’Estat: els alts funcionaris que hi ha un punt per sota dels polítics i que ni entenen ni entendran mai l’Estat de les autonomies.

S.S.:Com se’ls hi ha d’explicar?
J.R.:És impossible.

———————-

I tanmateix la paraula indepèndencia els continua provocant al·lèrgia. Malament anem quan els empresaris no saben (o no volen) reconèixer on tenen l’oportunitat de negoci i on la cosa està condemnada al fracàs.

Comentaris: 5
  • latrappola | dilluns, 28 de setembre de 2009 | 22:17h
    Ho he pensat sempre, però cada vegada veig més similituds entre la nostra crisi i la del “corralito argentí”. Evidentment que no és el mateix, però és la crisi històrica que més se li assembla. He buscat al Viquipèdia el “corralito” -fàcil, però efectiu-, i el que he llegit és molt significatiu.

    A la crisi hi arribem de manera molt similar (em refereixo a la nostra crisi, no la dels subprime). Argentina es trobava amb el tema de la paritat peso-dòlar i nosaltres podríem pensar que ens trobem en una fictícia paritat euro-pesseta. Això provoca una falsa sensació de riquesa, ja que arriben molts productes de l’estranger a preus econòmics, fet que implica inversions amb capital estranger, alhora que s’enfonsa l’economia local perquè no pot competir amb la major competitivitat dels productes estrangers.

    Diu la Viquipèdia:

    La crisi 1999-2002
    El 1999, el PIB argentí va caure 3%, i l’Argentina va entrar completament en recessió. El president Fernando de la Rúa, electe el 1999
    després de l’administració de deu anys de Carlos Ménem, va realitzar
    increments en els impostos i va reduir la despesa governamental per tal
    de reduir el dèficit, que havia arribat al 2,5% del PIB. A més, les poques despeses governamentals van estar concentrades a Buenos Aires, mentre que la resta de les províncies es van enfonsar en pobresa (a nivells del 70% a las províncies del nord). Entre 1990 i el 2003, 450.000 argentins van morir de fam, segons l’economista argentí Alberto Lapolla. La taxa d’atur va arribar al 18%.
    L’enorme deute pública de l’Argentina, es va convertir en un tema
    molt controvertible, incrementant la tensió entre el govern i el Fons Monetari Internacional. El 2001, la fugida de capital es va incrementar, i el govern va aplicar el corralito,
    la congelació dels dipòsits bancaris (permetent que la població tragués
    només una petita i insuficient quantitat mensualment), la qual cosa va
    provocar protestes massives i fins i tot violència a les empobrides
    províncies del nord. Després de les protestes del desembre2001, conegudes com el de cacerolazo,
    de la Rúa va renunciar a la presidència, i en menys de dues setmanes 4
    presidents van ser designats, i van renunciar successivament.
    Duhalde va ser designat president, va declarar oficialment la
    moratòria dels pagaments del deute, i va acabar amb el sistema de la
    convertibilitat, devaluant la moneda oficialment d’1 peso argentí per
    dòlar, a 1,40 pesos argentins per dòlar. Poc després es va adoptar el
    sistema de lliure flotació, i el preu del dòlar nord-americà arribaria
    als 4 pesos argentins. Aquesta crisi va enfonsar al 57,5% de la
    població sota el nivell de la pobresa, i al 27,5% sota el nivell de
    pobresa extrema el 2002 i el PIB va caure més de 10%.
    El 1.999 el PIB va caure a l’Argentina un 3% i segons l’FMI a l’estat espanyol caurà el 2009 un 1,7% (dades de l’agost, suposo que ara serà més). De la Rúa va apujar els impostos per reduir el dèficit que es situava en un 2,5% del PIB. I quan l’estat espanyol està en un 9,1% del PIB (segons previsió de l’OCDE) en Zapatero actua de la mateixa manera apujant impostos. La taxa d’atur a l’Argentina va arribar al 18%, i aquí estem discutint si arribarem al 20%, i hi ha qui parla del 25%.

    Si tinguéssim moneda pròpia, el problema es resoldria probablement amb una devaluació de la moneda, però no és el cas, i si observem el que va passar a l’Argentina abans de trencar la paritat peso-dòlar podem imaginar que pot acabar passant: més atur, fugida de capital, i probablement emigració.

    Quina va ser la solució Duhalde? Devaluació de moneda i deixar posteriorment caure lliurement el peso, amb resultats catastròfics, però segurament l’única solució possible -l’altra era mantenir perpètuament la població en una situació de pobresa-.

    Els polítics espanyols crec que confien massa en la UE, segurament pensen que quan més s’enfanguin, més fàcil serà esperar que els europeus vinguin al rescat. Però ara que alemanys, anglesos i francesos s’han hagut d’apretar el cinturó, dubto molt que estiguin disposats a continuar llençant diners per mantenir la corrupció del sud d’Europa. Potser no va mal encaminat en Sala i Martin quan diu que Espanya podria ser expulsada de l’euro. Em sembla que la victòria de la Merkel i els liberals a Alemanya no auguren bons temps per en Zapatero -i tampoc per en Rajoy-.

    Potser la independència no podria arreglar aquest desastre, però és evident que ha estat Espanya qui ens ha portat, i dubto molt que sigui qui ens tregui. Algun dia caldrà analitzar com ens van fer entrar els socialistes a la UE, i com van afavorir l’entrada de capital estranger sense protegir gens la indústria pròpia, que casualment era bàsicament catalana, i ho dic en passat. En Rosell, que vols que et digui? aquest senyor no pinta res, serveix perquè li facin unes boniques entrevistes entrevistant una patronal que ja no existeix. No és més que una part més de l’entramat estatal.

    • No cal dir res més.
      borinotus | dijous, 1 d’octubre de 2009 | 19:10h
      Molt bon comentari. Molt complet i molt aclaridor i documentat.  Per a treure’s el barret.
  • Societat benestant
    josepselva | dilluns, 28 de setembre de 2009 | 18:13h
    Quan ens referim a les 400 famílies catalanes ( o mes pròpiament de llinatge català i interessos a Catalunya) els avantpassats dels quals varen exercir un mecenatge del que ara nomès queda l’olor, hauríem de parlar de “societat benestant” per no confondre amb “societat civil” o contribuïrem també a pervertir el llenguatge.
    Jo també he llegit l’entrevista a en Rossell, de família torellonenca, i com a bon ballador de xotis no es mou de la mateix rajola, però es desplaça fins al límit, perquè si cal el dia de demà ballar una conga, estigui dels mes ben situats (això sí, aleshores dirà que mai ha ballat cap xotís)
    • Només una qüestió lingüístico-musical…
      labelendemadrid | divendres, 2 d’octubre de 2009 | 08:57h

      El “xotis” és un ball semblant a la polka i molt mogudet, i si no m’equivoco algunes cançons popular catalanes i occitanes es poden ballar amb aquest ritme (i de fet es ballen). El ball i el nom venen d’un ball tradicional escocès (l’scotish, perdó per la grafia si no està correcta) i no té res a veure amb el Chotis (o Chotís) madrileny que és al que suposo et refereixes, on efectivament el que es mou de la rajola ni surt a la foto… ni queda “retratat”, com tu ben dius…

      I d’això, efectivament, aquests “pajarus” en sabem molt…

      Salut.

  • Avis i néts
    borinotus | dijous, 1 d’octubre de 2009 | 19:08h
    Molt ben dit, alguns dels avis dels 400 prohoms aquest sí que van fer “societat civil” però hi ha espècies que van degenerant (Ex:Cambó-Guardans, Millet (Lluís)-Millet (Fèlix),…..). Cal fer neteja.

Deixa-hi un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s