Tinta de calamar palestí

borinotus | 2- Socials | dilluns, 12 de gener de 2009 | 18:31h

És sorprenent la rellevància que es dona a tot allò que passa a Palestina i Israel. Al conflicte vull dir.

És un tros de terra que no te cap riquesa mineral, ni reserves energètiques, ni riquesa econòmica (llevat, és clar, de la creada des de la creació d’Israel i que de tota manera tampoc és gaire important). Per no tenir, no te ni una situació estratègica de primer ordre. A que es deu doncs aquesta situació de primera línia en l’objectiu informatiu? Per què ens interessa tant?

Evidentment no vull dir que no cal informar-ne però sorpren la diferència de tracte respecte a d’altres conflictes. En cap altre ens ensenyen de manera tan crua (tan pornogràfica, ha dit algú) les corredisses cap a l’hospital, els nens ferits, els familiars plorant…

Un exemple: En el TN de fa uns dies (28 de desembre si no ho tinc mal apuntat) se’ns va informar que les accions de l’exèrcit israelià havien fet quaranta morts. Després de les habituals imatges de gent plorant i lamentant-se es va passar a la següent noticia: Un atemptat a Iraq va fer quaranta morts, la mateixa quantitat de víctimes que a la noticia anterior, però en aquest cas es van limitar a mostrar una imatge de l’esvoranc causat per l’explosió i un bassal de sang. Temps dedicat: Ni la quarta part que la noticia precedent.

Ja sé que no sempre hom disposa de les imatges a temps però aquesta diferència de tracte no és cap excepció. Sobta que en Pepe Garriga a can TV3 porti dies dient que no pot entrar a Gaza i no faci altra cosa que mostrar-nos-en imatges i, en canvi, encara no he vist que entrevisti cap ciutadà israelià encara que només sigui per a mostrar-nos les dues versions del conflicte.

La conseqüència, força evident, d’això és que l’audiència se sent més propera a la gent que veu patir. Es fa seu el conflicte i pren partit. La imatge de nens morts o ferits sempre desperta compasió.

Per tal d’ampliar informació aquí en teniu sobre la situació de reclutament de nens en els territoris ocupats. (Informació extreta de Coalition to Stop the use of childs soldiers, també parla dels nens morts per l’exèrcit israelià). Com podreu observar la utilització de nens bomba (però no del reclutament infantil) per part  dels grups armats palestins ha caigut en picat des de fa uns anys coincidint amb la construcció del famós mur. Des de llavors que Hamàs ha de conformar-se a llençar coets casolans que no acostumen a fer víctimes tal com acostumen a lamentar alguns periodistes.

Com a contrast al devesall palestí, a l’Àfrica n’hi ha (i n’hi ha hagut en les darreres dècades) unes quantes, de guerres. Amb molta més mortandat. Moltíssima més que la que pugui haver mai a Palestina. Directament per la guerra com per les seves conseqüències: fam, epidèmies, desplaçats,… I quan no són guerres “calentes” són cruels dictadures.  I malgrat tot ningú no en parla. (Allò dels hutus i tutsis SÍ que va ser un genocidi i fins que no va arribar a proporcions terrorífiques no passava de ser tractat amb articles breus als diaris).

I en aquests conflictes SÍ que hi han altres interessos en joc. Interessos materials, vull dir. I ben clars: Diamants, or, petroli, cafè,…. En aquests casos SÍ que hi pots trobar mostres evidents d’imperialisme i neocolonialisme. De situacions de pobresa extrema causada pel proteccionisme dels productes agrícoles europeus i americans (els defensors del “lliure mercat”!). De governs titella i de dictadors sanguinaris protegits de forma gens dissimulada per governs occidentals.

Però no en tenim imatges que ens conmoguin. (Tanmateix a l’enllaç anterior hi podeu veure la situació dels nens soldats en cadascun dels països). O potser és que ja hem vist massa nens negres patint de tot i ja no ens afecta.

O potser no volen que hi prenem posició? Sí s’arribés al fons de la qüestió d’aquests conflictes oblidats potser ens esquitxaria la nostra forma de viure. Després de tot, ja ens va bé que el preu de moltes materies primeres sigui control•lada per les desnostades multinacionals.

Dissabte va haver una manifestació a Barcelona que demanava el boicot a Israel (Malgrat que algun opinador deia que no anava en contra de ningú sinó a favor de la pau la publicitat de l’acte era força explícita).

Va ser bastant penós veure membres d’ERC intentant justificar i fer compatible la seva assistència a la manifestació amb les visites i els acords que van fer a Israel fa unes setmanes. Tothom és lliure de reclamar el que vulgui. Però no havia vist mai que membres d’un govern prenguessin part en una petició de boicot. Amb quina legitimitat poden ara queixar-se la propera vegada que la caverna promogui un nou boicot contra productes catalans?

I caldria ser conseqüents. Les importacions que Catalunya i Espanya  reben d’Israel són força minses. Inapreciables. Ridícul és demanar-ne el boicot, doncs. Si algú vol promoure un boicot a alguna potència mundial que viola sistemàticament els drets humans que demani fer-ho contra Rússia (Algú recorda Txetxènia??? Fins i tot parlar-ne et pot costar la vida, recordem Anna Polikovskaya!)

O encara millor, que demanin boicotejar les importacions que es fan de la Xina. Sí Europa en ple es nega a comprar res que vingui del gegant asiàtic fins que repecti els drets humans sí que faria trontollar la seva economia. A veure si hi ha nasos!.

En tot cas, quina bona excusa ha trobat el PSC per a entretenir-nos!. Fa setmanes que ningú no parla de la crisi, ni del finançament i la notícia que en un any l’atur ha pujat un 60% (!!!) no ha fet moure ningú.

Potser és que no tinc clar quins són els problemes que interessen realment a la gent. Coses de la crosta, suposo.

A l’Edat Mitjana quan hi havia gana o una epidemia de pesta la gent anava al call a cremar quatre cases. No resolien res però es desfogaven. Els senyors ben contents de veure que mentre hi hagués a on adreçar les ires la plebs no es plantejaria altres coses. Sembla que no hem avençat gaire. Veient segons quines opinions (no gens marginals) veiem com una acció militar (tan discutible o condemnable com vulgueu) es converteix en judici a una ètnia sencera. No hi ha res tan efectiu per a evitar que la gent es preocupi de certes coses com fer servir les fòbies com a tinta de calamar.

(Nota: Una de les coses en que s’assemblen jueus i catalans és en el fet que històricament hi ha hagut qui ha posat sota sospita qualsevol cosa que fessin. Bocs expiatoris ben propicis. Qualsevol fita assolida ha estat menyspreada i qualsevol errada magnificada. Això porta a certs comportaments interioritzats: Sentiment d’haver de disculpar-se per tot, tendència a voler agradar a qui et menysprea, voluntat de fer “pedagogia” continua,….Com a contrapartida un cop que això és superat (i els jueus ens porten molt més avantatge), hom pren la consciència que, donat que facis el que facis seràs vilipendiat, val més tirar pel dret. Sacsejar-te de sobre els fantasmes de l’adolescència et genera una energia enorme.)

Hi tornarem, a parlar del conflicte. Hi tornarem amb més deteniment i profunditat quan la cosa estigui més calmada.

Foto: Imatge de la manifestació pacifista a Barcelona del passat 10 de gener.

Comentaris: 18
  • latrappola | dimarts, 13 de gener de 2009 | 20:58h
    D’això, a mi em sembla que el problema està en què tot es barreja amb la política local. Tu parles del conflicte i per això en dones una visió raonada, però en canvi veus que la majoria de la gent en realitat està parlant del PP i el PSOE a través d’israelians i palestins, per això n’acaben fent un batibull que no hi ha manera que s’entengui. El tema del PSOE comença a ser molt preocupant. Em sembla que li passa com al PP quan va començar amb la cantarella aquella de l’Acebes dient que l’11-M era cosa de ETA. Després no sabien com sortir-se’n i cada dia la deien més grossa. Crec que al PSOE li passa el mateix. Van utilitzar la guerra d’Iraq per fer oposició, després es van trobar guanyant eleccions amb un atemptat monstruós (i deixa’m dir, les maneres de l’Acebes eren demencials, però vist en la distància, el senyor Rubalcaba se’n va aprofitar d’una manera molt poc responsable). I ara em sembla que el PSOE es troba atrapat en aquesta espiral, no pot canviar de rumb perquè els deixaria en evidència, però per altra banda el discurs es torna cada vegada més radical, a la vegada que ridícul i inconsistent. El que comentaves d’en Joan Ferran justificant els visques a Hamàs n’és un bon exemple. Tot això passa perquè el senyor Zapatero no té gens de pasta d’estadista i no entén res de relacions internacionals (i menys el seu ministre d’exteriors). I tampoc és viu com un Felipe González que arriba a president dient que no deixaria entrar Espanya a l’Otan, i després acaba convocant un referèndum per entrar-hi.
    • Atiar prejudicis.
      borinotus | dimecres, 14 de gener de 2009 | 18:37h
      Tens raó però la cosa te les arrels en els prejudicis ancestrals. Contra moros i jueus. Pel que semble més contra els segòns que contra els primers. Afegeix una desinformació brutal de la història de la zona i les ínfules de superioritat moral de certa esquerra a més de dirigents mediocres que estan més acostumats a l’eslogan que al diàleg.

  • Monument a la demagògia
    Aleix Cardona| Adreça electrònica | dilluns, 12 de gener de 2009 | 20:44h
    Sí senyor! Això és un monument a la demagògia. Dir que en aquest territori no hi ha valor ni estratègic només pot respondre a tres premisses: ignorància, demgògia o mala llet. I frivolitzar sobre les víctimes? val més no qualificar-ho. La veritat, tanta mentida i manipulació comença a fer riure, si els fets no fossin tan tràgics.
    • Explica’t
      borinotus | dimarts, 13 de gener de 2009 | 13:47h
      Potser ens podries informar en que consisteix el gran valor estratègic de primer ordre de la zona. I més si ho compares amb la resta de zones que esmento.

      I si ho llegeixes amb calma veuràs que el que faig és denunciar la frivolització de les víctimes. Tan les palestines com les de les altres guerres amb molta més mortandat i de les que no recorda ningú.

      I després de llegir-ho em dius on són les meves mentides i manipulacions. No sóc jo precisament qui fa servir el conflicte per amagar la perdiu o fer electoralisme.

  • Desproporció
    Anònim | dilluns, 12 de gener de 2009 | 20:12h
    Jo em nego a veure els TN per a intentar evitar la manipuació per les imatges. Em limito al balanç de víctimes de l’un i l’altre bàndol en conflicte.
    En aquest moments, segons Vilaweb, 13 contra 895. Déunidó la desproporció: gaireble 69 palestins per cada israelià.
    • No és tan simple.
      borinotus | dimarts, 13 de gener de 2009 | 13:51h
      No pots basar una anàlisi simplement pel nombre de víctimes. El Japó va patir moltes més víctimes que els Estats Units a la 2ª GM. Fins i tot els van llençar dues bombes atòmiques cosa que és condemnable i imperdonable. Ara bé, qui eren els “bons”?.

      És tot massa complicat per a simplificar-ho d’aquesta manera.

      • Com a totes
        Anònim | dimecres, 14 de gener de 2009 | 18:56h
        Totes les guerres las guanyen els “bons”.
        • Vols dir?
          borinotus | dijous, 15 de gener de 2009 | 14:22h
          No és només qüestió de gustos (de fet, a mi m’agrada més la cultura japonesa que l’americana) però prefereixo que la guerra ja guanyessin els aliats a les potències de l’eix. Així mateix, no crec que qui guanyessin la guerra del 36 fossin els bons.
          • La història l’escriuen els guanyadors.
            Anòmim | divendres, 16 de gener de 2009 | 19:17h
            I, per tant, no diran que són els dolents?.  Sobre la guerra del 36, anys després de la dita transició la història deia que la havien guanyat els bons. Si hagués guanyat el eix, (uix!), la història els deixaria bé, i amb el pas del segles, quant no hi hagués testimonis i només restesin els documents dels vencedors, segur que diria que eren els “bons”, i destacarien els bombardejos de les ciutats japonenes i alemanes com mostres de lo dolens que eren els vençuts.
            Però, en definitiva, hi ha bandols bons en una “guerra” ( abanda de la població civil que rep i no les veu venir).
            • Manca un a interrogació.
              Anònim | divendres, 16 de gener de 2009 | 19:20h
              La frase correcta és:
              “Però, en definitiva, hi ha bandols bons en una “guerra”? ( abanda de la població civil que rep i no les veu venir).”
              • Això tu
                borinotus | diumenge, 18 de gener de 2009 | 01:12h
                A casa meva des de molt abans de la transició que sabem que la guerra del 36 la van perdre el bons i que la 2Gm la van perdre els dolents.

                I sí, la població civil sempre ho paga i és lamentable. Però no en podem parlar com si no hi fossin en part responsables. No calia bombardejar Dresden d’aquella manera malgrat que la majoria de la seva població fos simpatitzant nazi. De tota manera, aquest no és el tema del post.

                • Jo també.
                  Anònim. | diumenge, 18 de gener de 2009 | 17:02h
                  Els meus bons jo sé qui són. El meu avi va estar pres a un cap de concentració franquista.
  • Sobre tot això.
    Anònim | dilluns, 12 de gener de 2009 | 19:00h

    Si Europa no produeix excedents agrícoles com cereals. No només no tindrà ni per a repartir-ne al tercer món. A l’inrevés, -com va passar a Argentina com a país més exportador de cereals- tindre que endur-se fins i tot els de el tercer món restant aquest amb més fam i gana.

    • Proteccionisme
      borinotus | dimarts, 13 de gener de 2009 | 13:54h
      El que volia dir és que el proteccionisme d’Europa i Estats Units sobre els productes agrícoles fa que els puguin vendre a un preu tan baix que al tercer món els resulti més barat comprar els productes importats que els que produeixen ells. Això provoca la ruïna d’aquests països i la imposibilitat del seu desenvolupament.
  • No es poden dur a terme males polítiques, sense patir les conseqüències dels efectes secundaris alhora.
    Anònim | dilluns, 12 de gener de 2009 | 18:52h
    En realitat hauriem de parlar-ne de l’Estat Israelí-palestí, on el recurs i tot fora compartit, en volta de crear assentaments de nouvinguts per marginar i desplaçar a la població originaria.

    Però tothom sap que els recurs hidrics els té Israel fins els Alts del Golà i el palestins només tenen com alternativa de futur militar contra l’Estat d’Israel.

    • Dos estats amb fronteres segures
      borinotus | dimarts, 13 de gener de 2009 | 13:56h
      L’ONU ja ha fet resolucions al respecte començant per la que insta a la creació a dos estats i la que continua reclamant a Israel a desallotjar els territoris ocupats. La pau arribarà quan tothom respecti aquests acords.
Oblidar-se d’un conflicte que està sentenciat i comdemnat.
Anònim | dilluns, 12 de gener de 2009 | 18:46h

On no quedarà pedra sobre pedra.

En cap moment he dit això, jo.
borinotus | dimarts, 13 de gener de 2009 | 13:59h
Només dic que és injusta la diferència de tracte (i d’objectivitat) que es fa entre aquest conflicte i d’altres que són encara més greus. Sembla que només els palestins pateixin i plorin i els úncis que pateixin injusticies (i que ells no en facin mai).

Deixa-hi un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s