Una de bancs bascos (i una mica de catalans)

borinotus | 2- Socials | dilluns, 16 de novembre de 2009 | 13:25h

Fa unes setmanes molta gent es va escandalitzar amb la decissió del BBVA de concedir al conseller delegat, José Ignacio Goirigolzarri una pensió de tres milions d’euros a canvi de la seva jubilació anticipada (Cal esmentar que el Sr. Goirigolzarri te 55 anys). A més cobrarà, en virtut d’una clausula acordada, una indemnització de 61 milions com a compensació per deixar el banc per causes alienes a la seva voluntat. Les negociacions van ser dures. Com a conseller delegat el seu sou era de 4,2 milions i, és clar, ara perdrà poder adquisitiu, cosa terrible en aquests moments de crisi….
Afegim també que el BBVA ha tancat algunes oficines i que el capitost, Francisco Gonzalez és un dels directius del ram millor pagats…d’Europa.

De tota manera hi ha la sospita que darrera d’aquesta maniobra hi ha altres objectius…

Als anys vuitanta el mapa bancari de l’estat espanyol era dominat pels que s’anomenaven els “set grans”:

-Banco de Bilbao
-Banco de Vizcaya
-Banco Central
-Banco Español de Crédito (Banesto)
-Banco de Santander
-Banco Hispano-Americano
-Banco Popular

Totes aquestes entitats tenien la seu central a Madrid llevat del Santander que la tenia a la ciutat càntabra i els dos bancs bascos que la tenien a Biscaïa.

No trobeu curiós que no n’hi hagués cap de català? Tenint en compte que Catalunya era (i és, de moment) la “locomotora d’Espanya” és molt estrany que no tingués cap gran banc propi. No som un poble de comerciants i fenicis? No diuen que som estalviadors i gasius? Per a donar-hi una explicació hi havia que deia que els catalans no sabien fer bancs sinó caixes d’estalvi, que llavors eren poc més que entitats de crèdit familiars i de petites empreses de caracter local (“La Caixa” encara no era el que és ara)…Evidentment aquesta explicació no la pot creure ningú però és soprenent que amb el poder industrial català haguessin de confiar els diners a entitats foranes perquè no n’hi hagués de pròpies. Al final del post hi tornaré amb aquest tema.

Tornem amb els bascos. Quan va anunciar-se la fusió dels dos bancs bilbaïns a Catalunya molta gent es va alegrar. Com si fos un cop per a Espanya i com si la nova entitat (el BBV) fos alguna cosa així com el braç financer de l’exèrcit d’alliberament basc…
Res més lluny de la realitat!. Tinguem en compte que la burgesia basca ha estat, i de lluny, molt més conservadora que ho hagi pogut ser la catalana. Amb les excepcions que vulgueu allà no hi va haver prohoms que promoguessin una Renaixença a la basca i fa generacions que van abandonar l’euskera en favor del castellà fins i tot com a llengua familiar. Malgrat que des d’aqui ens pugui semblar el contrari allà sempre hi ha hagut molt espanyolisme. Tan matisat com vulgueu. Però des del segle XVIII que la burgesia enviava els seus fills a Madrid a fer carrera…al contrari del que passava a Catalunya.

Així doncs la fusió del BB i del BV va ser una operació financera sense més significat. I de fet no va ser plàcida sinó que es va portar algú per davant….
El Banc de Bilbao havia ja fet intents de quedar-se amb el Banesto (llavors el segòn banc més important després del Central) però no li va sortir bé.  Va mirar doncs cap al banc veí el qual acabava de fer un intent infructuós de fusionar-se amb el Central.
La unió entre tots dos bancs va ser plena de baralles a tots els nivells. I no van quedar-se només dintre dels despatxos. La rivalitat entre els dos màxims dirigent (José Angel Sanchez Asiain del BB i Pedro de Toledo del BV) era ferotge fins al punt que el segòn, que estava molt malalt, va anteposar la consecució dels seus objectius a la seva salut i va morir en un avió mentre anava als Estats Units a ser tractat per metges.

Temps enrera Pedro de Toledo va haver de fer front a una amenaça externa. Un tal Javier de la Rosa (que quan va caure en desgràcia el definien pels mitjans espanyols inevitablement com “el empresario catalan Javier de la Rosa” sense que se li hagi sentit mai una paraula en la nostra llengua. Altres personatges de l’època com ara Mario Conde o “los Albertos” també van acabar a la presó, però el seu origen no es refregava davant dels nasos. Quanta gent sap que Mario Conde és gallec?) havia adquirit un paquet d’accions del Banco de Vizcaya presumiblement com a preparació per a prendre el control del banc. Alarmat (veient la trajectòria posterior del personatge ho podem entendre) va fer tot el posible per a recuperar les accions. Però hi havia un problema: Legalment un banc no pot tenir autocartera (això és, posseir accions pròpies) i amb aquesta compra incomplia aquesta norma. Així doncs no se’ls va acudir altra cosa que crear unes societats radicades en Jersey (al Canal de la Mànega, el mateix paradís fiscal on a travès del banc, quina casualitat, BBV-Privanza es blanquejaven els diners del cas Filesa, les irregularitats de l’Expo-92 de Sevilla i els imputats del cas Pretoria). Temps després aquestes empreses fantasmes són sbstituides per una altra radicada a Liechtenstein, i després a Nova Zelanda i després…..Moltes voltes després els diners són ingressats al BBV (llavors ja era BBVA) i es fan passar com a fons de pensions per a directius.  Aquestes maniobres tindrien un importància enorme temps a venir.

Després de la mort de De Toledo es va triar (per “recomanació” del banc d’Espanya) Emilio Ybarra (també basc) per a dirigir la nova entitat BBV. El número dos era Pedro Luis Uriarte. Aquest a banda de basc sí que era declaradament nacionalista: Havia participat en diversos càrrecs del govern basc amb el PNB (entre ells la negociació amb Espanya del concert basc) i temps després de deixar l’entitat va mostrar les seves simpaties amb el “Pla Ibarretxe”.

Mentrestant, el govern espanyol (del PSOE de Felipe Gonzalez) va crear Argentaria. Aquesta era una entitat que volia unir els banc públics espanyols (Banco Exterior de España, Caja Postal, Banco de Crédito Local,…) i passar-los a titularitat privada.

En temps d’Aznar es va promoure al capdavant d’Argentaria Francisco Gonzalez i es preparava l’assalt per al poder del BBV.

Les negociacions van ser dures. Al BBV no volien Gonzalez de cap manera però al final es va arribar a un acord que es va anomenar 3+3+3. Consistia en tres anys de presidència de la nova entitat (Banco Bilbao Vizcaya Argentaria, BBVA) d’Emilio Ybarra seguits de tres de Francisco Gonzalez i tres mes de Pedro Uriarte finalitzats els quals s’hi posaria una persona més d’acord amb la tradició del banc, això és, amb arrels basques.

Però la vida et dóna sorpreses com diu la cançó, i un bon dia en ple període de negociacions, ves quina casualitat!, van sortir a la llum el tema dels “comptes secrets” aquells que s’havien creat arran de la recompra d’accions de De la Rosa.
L’escàndol fou majúscul i Ybarra i Uriarte van sortir per la porta del darrera.

L’acord del 3+3+3 s’anava en orris. Al BBVA ja no hi manaven bascos.

Al País Bac us podeu trobar gent que et diu que tot va ser una maniobra del govern espanyol per a prendre el control de la màxima entitat finançera basca. Potser tenen raó. Com he dit abans Argentaria va ser creada pel govern espanyol per a privatitzar els bancs públics. Per a explicar la mena de bancs que eren us diré que jo havia tingut un compte a la Caja Postal uns pocs anys abans. L’oficina bancària era la mateixa oficina de correus. Les anotacions a la llibreta es feien…a bolígraf! Estem parlant de finals dels anys 80. Com podien entitats així tenir prou poder per a fer una OPA al BBV si no era a través d’ajuts públics? (D’acord que la Caixa Postal després va anar per lliure però en aquell moment hi era, i l’altre gran banc d’Argentaria, l’Exterior, no era gaire cosa més).
Des de la fusió que va donar lloc al BBVA moltes veus espanyoles clamen per a que la raó social sigui traslladada a Madrid com han fet els altres bancs. (El Santander que es va fusionar amb el Central-Hispano (que també s’havien fusionat) i poseeix el Banesto manté la seu simbolicament a Santander però te la seu real a la localitat madrilenya de Boadilla del Monte on hi ha la gegantina Ciutat Financera Santander que és la seu real).

I per què aquesta obsessió? Per sentiment centralista que tot ha d’estar a la “capital”? Potser sí, però també hi ha l'”efecte seu”. El lloc on radica la seu social d’una empresa implica el lloc on paguen els impostos. Madrid es beneficia molt d’aquest fet fins i tot amb empreses que allà no tenen activitat com per exemple Transmediterrànea (ara del grup Acciona).

Ara imagineu el que suposa per a un territori com el País Basc (territori petit on predomina la petita i mitjana empresa i amb una semi-independència fiscal) tenir un contribuent tan gegantí com el BBVA. De fet, és el contribuent que, via impostos, més paga a les arques basques.
Ara imagineu el que suposaria per al País Basc que el BBVA canviés la seu social fora d’Euskadi.
Goirigolzarri no era un nacionalista basc que diguem, però almenys és basc i havia estat membre del Consell Administració de l’Escola de Negocis de Deusto. Diuen que era un dels entrebancs més grans per a fer-hi un canvi de seu. La seva ambició era presidir el BBVA quan es jubilés Gonzalez. Però aquest s’ha negat a jubilar-se i ha decidit continuar al capdavant tres anys més.

Potser amb la multimilionària pensió s’ha comprat alguna cosa més que tres anys de mandat.
———————————–
I els banc catalans?

Com he dit més amunt, sobta que essent Catalunya malgrat tots els entrebancs la zona més forta economicament de l’estat espanyol la presència d’entitats financers autòctones es limitin històricament a caixes d’estalvis i poca cosa més. Si hi havia bancs, eren petits i d’ambit comarcal. Els bancs catalans d’abans de la guerra van ser absorbits per bancs espanyols i/o el règim va psoar al capdavant gent afí.
Bé, i quan algun volia crèixer per a esdevenir un banc important com per exemple Banca Catala la iniciativa és torpedinada (vegeu aquí) i, vés per on, en aquest cas va acabar absorbida pel BBV.


La Caixa va començar a ser el gegant que és ara després de l’abosrció (perdó, fusió) de la Caixa d’Estalvis de Barcelona per part de la Caixa de Pensions per a la Vellesa i d’Estalvis de Catalunya i les Illes Balears donant lloc a la Caixa d’Estalvis i Pensions de Barcelona. Però les caixes no són bancs i tenen limitacions d’actuació malgrat que s’intentin equiparar. N’hi ha veus (fins i tot a Europa) que clamen contra aquestes entitats per competència deslleial per no ser plenament privades….
El Banc de Sabadell és l’excepció a la regla. Creat a la co-capital vallesana els seus accionistes eren gent de la població. Per això les Juntes es feien (i en català) al vespre per a permetre que tothom hi pugués anar quan sortís de la feina (Allò habitual en tots els bancs era que es fessin pel matí). Mica en mica el banc ha crescut força. No fa gaire anys que va sortir a borsa.
I de fa un temps ha anat comprant diverses entitats (Urquijo per exemple). Fa uns anys va adquirir el Banc Atlàntic. Aquest era un banc d’orígen català propietat de Rumasa que després de tot el sarau de l’expropiació i després reprivatització se’l va quedar l’Arab Banking Corporation (amb participació d’Argentaria) que va fer un autèntic desastre i va tenir diversos problemes d’inspecció. No he acabat d’entendre mai com aquesta compra va tenir el tracte de fusió i va acabar per canviar el nom de l’entitat a Banc Sabadell-Atlàntic. Aquesta excepció en el panorama bancàri català va estar a punt de ser absorbit pel Popular però una maniobra del govern català (en època del President Pujol) que va fer que La Caixa comprés un paquet d’accions del Sabadell, va desbaratar l’operació.

Comentaris: 3
latrappola | dimarts, 17 de novembre de 2009 | 19:56h
La meva mare sempre li he escoltat dir que els catalans tenim les idees, creem les empreses per portar-les a terme, i després a Madrid se les queden a cop de decret. Em dóna l’exemple de la ràdio i la televisió, i suposo que hi haurien tants exemples com vulguis.

Del tema de Rumasa hi hauria molt a parlar. Recordo que era petit però ho vaig viure amb preocupació perquè dues de les empreses per les que treballava el meu pare pertanyien al Ruiz Mateos. La preocupació era raonable perquè al cap de quatre dies les fàbriques van plegar i es van perdre dos bons clients. El de l’abella (que deia el meu pare) gràcies a la competència deslleial en temps de l’UCD, es va quedar amb un bon grapat d’empreses catalanes. Després van passar els del PSOE i se les van repartir entre els seus amiguets. Recordo el dia que el pare va anar a entrevistar-se amb el nou director d’una d’aquestes dues empreses, va tornar decepcionat dient que era un socialista portuguès que havia comprat la fàbrica per 25.000 ptes i es passava el dia escridassant tothom. Ja et dic que l’empresa va durar quatre dies, però tant se val, aquell home estava allà només per repartir el pastís amb els companys del partit.

Disculpa que no digui noms, però de tot això fa molt de temps i potser em confondria una mica. Però el fet el recordo perfectament. Llàstima que no existís Internet en aquella època.

Respecte Banca Catalana. Només et dic una cosa, si un dia tens l’oportunitat de pujar a un pis elevat de les torres de la Caixa, si mires per la banda de la Diagonal, veuràs més avall l’antic edifici de Banca Catalana amb un cartell enorme on pots llegir “PLANETA”. M’imagino que just a sota deu estar el despatx del senyor Lara.

Del tema de les fusions de les caixes. És simplement una qüestió política que no té res a veure amb la crisi. L’altre dia m’explicava algú que treballa en alguna d’aquestes caixes, que amb els diners del FROB tots els treballadors rebran una paga extra de 500 €. Per altra banda caldrà veure quin cost té el tema de les juvilacions anticipades. És molt curiós que en el tema del nom de les noves caixes resultants s’està posant mol èmfasi en el fet que el nom sigui el mateix en català que en castellà. Em pregunto jo, sembla que el francès no els interessa, i això que els de Girona tenen un mercat enorme una miqueta més al nord.

No hi ha un pam de net
borinotus | dijous, 19 de novembre de 2009 | 17:28h
La teva mare te raó en això que diu.
Estan aconseguint que no es crei res de nou i que el que hi ha miri cap a Ponent. I no parlo només d’empreses.
BSMA (de Bancs, Seus, Mares i Altres)
labelendemadrid | dissabte, 21 de novembre de 2009 | 10:20h

Parlant de Bancs, Seus, Mares i altres qüestions… Deixeu’me que us parli  des de l’altre cantó, el de les persones que hi treballen, que sembla que en això, efectivament, les mares no s’equivoquen mai.

La meva, “empleada” (perquè els treballadors dels bancs no ho són pas, sinò que són eufemísticament “empleats de banca”) del B.S des que tenia 18 anys, ha vist de tot.
Ella i les seves dues germanes [que la meva família no s’hi posa per poc, inclosa jo, que també he passat per les mans del senyor E.B. … en sentit figurat, no malpensin] han (hem) viscut les “peripècies” del “nostre” (o això diuen que “volen ser”) banc. “El nostre banc” que d’una banda ens donava el sou, i d’altra ens treia els calés amb hipoteques, préstecs, etc)

Hem vist de tot, si. Des de polítiques d’empresa que atorgaven beneficis (no només financers sinò també laborals) als seus “empleats”, on se’ls cuidava molt (administratius, contable, empleats d’oficines… sempre tenien paraules de reconeixement i respecte cap a l’entitat, malgrat els conflictes laborals propis de qualsevol gran empresa)
Fins a l’entrada de la gestió dels RRHH per part d’ETTs o de “contratas” i “subcontratas” i d’altres externalitzacions de serveis (com ara l’empresa per la que he treballat 7 anys, fent el servei d’informació i atenció telefònica; empresa que en principi pertanyia al grup S i que finalment va ser venuda)

Hem anat passant d’una política proteccionista i paternalista al “capitalisme intern” més salvatge.  S’ha passat també per unes quantes “seus centrals”, per canvis de noms i re-estructuracions (departamentals i de RRHH,) per jubilacions avançades (amb moobing lleu i vetllat, al millor dels casos, perquè acabessin acceptant els diners i marxant, encara que s’ha dir que els que han acabat  pre-jubilant-se, no han quedat gens malament personalment ni econòmica,  encara que el cost social i general d’això sigui ben diferent) i tanmateix ens hem hagut d’empassar la substitució per empleats amb contractes-escombreries, juntament amb una mica més de dosi de moobing – potser vetllat i discret, però punyent- dels que no hi estaven d’acord.

Pel que fa als canvis de seu que esmento, dir que tot i que la seu oficial estiguès a la capital C. sempre s’ha manejat tot des de Madrid, des d’allò que es deia D.T.S (Departamento de Tecnologías y Sistemas) antigament conegut com la C.C (Central Contable) situat a la que, aleshores, era només la carretera de Barcelona (i ara Autovia de Aragón, del Nordeste, o A2); i tanmateix des de l’oficina principal al carrer Can.. molt a prop de la Puerta del Sol (al bell-mig de la capital del regne i del C. dels Dip)

Fins que finalment, rere una breu estança a les oficines del carrer St. L, van acabar de crear la macro-urbe o ciutat F, de B. del M. En fi, que com podeu veure, el control ha estat sempre a Madrid, no només per la seu, sinò pel vòlum de treball i de poder de decisió de les seus centrals aquí radicades.

A part d’això: la fussió, on el CH. i el B (assimilat) van rebre la pitjor part… (i em refereixo als RRHH, que és el que més m’importa)

Pel que fa al nom de les entitats resultants de fusions i la política lingüística, funciona, com tot, a base de talonari o subvenció, més que de quota de mercat (tret de que la “quota” sigui molt gran, i tot i així…) Sinò vegeu aquí i tanmateix aquí i ja de pas aquí també.

Per això, jo pel que fa als “bancs” si puguès (que no puc)… només per seure-hi!!!

Salut.

Deixa-hi un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s