Daily Archives: 7 Setembre 2012

Poc dura l’alegria a cal nou-ric

borinotus | 5- Miscel·lània | dijous, 11 de març de 2010 | 09:03h

Comentaris: 8
  • Mmmmm …
    rginer | dijous, 11 de març de 2010 | 13:06h
    És el postre escollit per diumenge : lioneses amb crema catalana !! No m’agraden tampoc gaire les llepolíes, però aquestes lioneses s’ho valen.
    Bon dia amic Jaume !
    • Amb crema catalana
      borinotus | divendres, 12 de març de 2010 | 15:11h
      Doncs potser sí. El porter Lloris és d’origen català i sospito que algun altre (Gonalons per exemple) també. Hehehe!
  • No sóc gens llèpol, però
    josep_blesa | dijous, 11 de març de 2010 | 11:55h
    però ahir les lioneses estaven la mar de bones…uuummmmhhh
    wow !Una abraçada Jaume

    • Sí que ho estaven, sí.
      borinotus | divendres, 12 de març de 2010 | 15:09h
      És que s’ho tenien merescut. Com podien estar cansats amb la preparació física que tenen? I més amb un equip tirant a modest. Va poder més el cor de Gonalons, la perseverància de Lisandro (aquest sí que va còrrer!), i l’orgull de Pjanic i Delgado que no la prepotència dels que s’ho creien tot guanyat abans de jugar.

Reobertura de la Fundació Antoni Tàpies.

borinotus | 5- Miscel·lània | dilluns, 8 de març de 2010 | 18:40h

Una carta rebuda per correu (ordinari que se’n diu ara, per a diferenciar-lo de l’electrònic) que contenia un plànol imprés en paper vegetal m’avisava de la reobertura de la Fundació Antoni Tàpies i de les activitats que se’n feien per a celebrar-ho.

Hi vaig anar divendres.

Vaig entrar a l’edifici dissenyat per Domènech i Montaner com a seu de l’Editorial Montaner i Simon i donava la sensació que els paletes tot just acabaven de marxar. Encara surava a l’ambient aquella atmosfera d’obra acabada de fer i pintura acabada d’assecar.

A la planta del soterrani hi havia part de la col·lecció privada de l’artista. Podem veure les diferents influències que ha tingut. Influències molt diferents de cultures molt diverses: De l’art romànic català al misticisme de Zurbaran, de figures sumeries a màscares japoneses, de l’Ars Magna de Ramon Llull a la cal·ligrafia sànscrita, de l’Antic Egipte  a l’Índia, de Joan Brossa a Franz Kline…..


….també el cinema forma part del substrat de l’artista. Hi havia exhibicions de pel·licules de Georges Méliès…

Aquest fotograma en concret és de “Le Royaume des fées” (El Regne de les fades, rodad el 1903). És impresionant veure la imaginació que posaven llavors per a fer el que ara anomenem “efectes especials”.

Amb aquest rerefons tan variat i tan ric és normal que l’artista acabi destil·lant
unes creacions que en la seva evolució poden acabar esdevenint xocants,  estranyes i incomprensibles. El creador crea, i va cremant etapes i fent camins  que ningú abans ha trepitjat (o això intenta, si més no). Per això hi han obres que només són aceptades pel gran públic temps després de la seva creació….



Molts cops el rebuig que provoca aquesta mena d’art no és sinó el rebuig a allò que no s’enten. L’evolució de l’artista ha arribat tan lluny que quan ens parla sembla que ho fa en un altre idioma.


Heu sentit algun cop un poema en un idioma desconegut? Podeu dir que us agrada o no la seva cadència o la seva musicalitat però no n’enteneu el significat.

Tanmateix podeu intentar alliberar-vos d’allo que teniu aprés i intentar veure les obres sense prejudicis. Intenteu esbrinar, amb calma i sense presses, quines sensacions us provoca malgrat que creieu que no les entengueu.

Després de tot, enteneu sempre el rerefons d’un poema, una cançó, una novel·la…? Les motivacions que va moure a l’artista (o potser a vosaltres mateixos) a fer allò de tal o qual manera?.
—————————————————————————————

La Fundació Antoni Tàpies és coneguda també per acollir una de les biblioteques més importants i completes sobre art.

No vaig poder veure el famós Mitjó a la terrassa. Era tancada i aquell dia només obrien per la tarda i amb visites guiades però si més no hi n’havia uns esborranys

I també del projecte del mateix edifici de la Fundació, com ara el Núvol i la Cadira que el corona

—————————————————————————————–

Aquesta obra, d’autor anònim, representa potser el desig de fugida de l’home contemporani. O potser una denúncia que el ritme de vida que portem ens du a un descens als inferns. Reminiscència de Dante? O Faust? Nogensmenys entre els films de Méliès que hi exhibien n’hi havia “Faust aux enfers”. Curiosament a la feina en tenim una còpia exposada. Potser és un advertiment que hauriem de tenir en compte.

——————————————————————————————

A la botiga de la Fundació hi havia, com és natural, llibres d’art, pòsters, etc…Em va cridar l’atenció que hi venguessin retallables. Els nens encara en fan? Era una manera divertida de fer manualitats.

Suposo que l’obra més vista i coneguda de Tàpies és “Les Quatre Grans Cròniques” que guarneix el saló on es reuneix el Govern.

I la seva inicial (T) en forma de creu que li fa de signatura i que acompanya la capçalera del diari Avui.

Imatges: Totes fetes per mi llevat de la del Consell de Govern que és extreta del web de la Generalitat de Catalunya (gencat.cat)

Comentaris: 8
  • ..//..
    rginer | dijous, 11 de març de 2010 | 09:52h
    M’agradat aquest apunt explicant-nos el que vas veure a la Fundació Tàpies.
    Encara que a mí el senyor Tàpies no és sant de la meva devoció. El seu art no em diu res. Gràcies, però, per aquesta informació. Les fotografíes xulíssimes.
    • Jo hi vaig sovint
      borinotus | divendres, 12 de març de 2010 | 15:04h
      Bé, sovint sovint no, que fa dos anys que estaven tancats però abans de la remodelació hi anava a veure les exposicions que s’hi feien. Hi ha sempre una part de Tàpies a dalt però a les plantes inferiors s’hi feien exposicions d’altres artistes. De vegades t’agraden, de vegades no. Com tot.
  • Gràcies
    Llaudal | dimarts, 9 de març de 2010 | 19:36h
    No podríem trobar millor presentació. Bona feina. A mi m’agrada Tàpies. Sóc dels que tu dius que ens agrada la seva música  encara que no entenguem la lletra de la cançó, com si fos en llengua estranya. Un art-objecte on allò concret, quotidià, tel.lúric  respira… No és exactament, doncs, un significat el que hi sé trobar.  Per mi la distribució dels seus objectes i símbols també reflecteix el neguit caòtic de l’home d’avui. I dintre d’aquest caos transita una harmonia subterrània, una cerca de bellesa, també pròpia de l’home d’avui i de sempre.
    • Música i lletra
      borinotus | dimecres, 10 de març de 2010 | 17:45h
      Com tots els artistes pot agradar o no però abans de jutjar cal intentar veure-ho sense prejudicis. En realitat tot és així. Coses (escultura, pintura, roba, pentinats,…)  que fa anys eren estrambòtiques ara són d’allò més normal. Els clàssics són els que perduren.
  • Magnífiques il·lustracions
    carme.laura | dilluns, 8 de març de 2010 | 19:55h
    i excel·lent la imatge del poema per a entendre l’artista. (Pujol és un admirador incondicional d’en Tàpies… sempre m’ha sorprès). Gràcies!, ha estat una magnífica introducció a la visita. Bona vesprada!.
    • Gràcies
      borinotus | dimarts, 9 de març de 2010 | 14:45h
      M’ha semblat que era un bon símil. I també he intentat posar les fotos de les obres de manera que es veiés una evol·lució.
      Sabia de la preferència de Pujol per Tàpies, és curiós ja que havia sentit sempre que l’expresident no tenia tirada per l’art…Potser no és una imatge certa.
  • Les imatges
    AnnaPortell | dilluns, 8 de març de 2010 | 19:18h
    molt boniques totes, igual que les reflexions que fas sobre l’art. No sabia que deixessin disparar fotos. Deuria ser amb permís, no?
    Una abraçada!
    • Sense flaix
      borinotus | dimarts, 9 de març de 2010 | 14:38h
      Jo no havia fet mai fotos aquí a la Tàpies però suposo que han deixat fer-ne sempre. Però això sí, han de ser fotos sense flaix. Això ho he vist en altres museus. Suposo que la llum deu fer malbé les pintures….

      M’alegro que t’hagin agradat!

Exèrcits

borinotus | 2- Socials | dimecres, 3 de març de 2010 | 18:39h

Aquest post de fa temps de l’Apostata Desficiosa em va donar la idea de fer -ne un sobre l’exèrcit. Sobre el concepte d’exèrcit en general així com de la conveniència de que Catalunya en tingui un cop assolida la independència.

La idea va quedar desada (com tantes altres!) al calaix d’esborranys i no ha estat fins que he llegit aquest apunt d’en Josep Blesa que m’he decidit a recuperar-lo i acabar-lo.

Aquí va, doncs:

És ben curiós que molts països anomenin “Defensa” a l’organisme que regeix el seu exèrcit. Si tothom defensés i ningú ataqués tot seria perfecte i no caldrien exèrcits, oi?. Aquest eufemisme deu ser un intent de no voler semblar mai els dolents. Quan hi ha una baralla entre criatures, i independentment de qui dugui raó, sempre s’esgrimeix l’argument de l‘ha estat ell qui ha començat per guanyar-se la simpatia de terceres parts (i val a dir que acostuma a funcionar). És un argument que gent poc propensa a aprofundir en raons complexes fa servir per analitzar un conflicte internacional.

O potser és una altra la raó: la teòrica defensa dels interessos del país  (que no exclou un eventual atac arribat el cas).

Penso que l’origen dels exèrcits ha de cercar-se en els nostres propis orígens. Abans de ser humans, fins i tot.

Què fan els animals? Lluiten per la seva supervivència. Per aconseguir menjar (o que no se’t mengin), defensar la camada, el grup i el territori. La necessitat bàsica és l’aliment, és a dir, una font d’energia. Entre això i les nostres guerres per petroli no hi ha tanta diferència….

Doncs els nostres avantpassats devien fer el mateix. Quan eren nòmades collien fruita i caçaven però si no podien trobar menjar no devien tenir cap recança en apoderar-se del d’altres. Si necessitaven una cova per a estar-s’hi i estava habitada per animals calia fer-los fora. Tot s’hi val si la supervivència del grup era en joc.

Encara ara tenim aquest substrat animal que explica que fem servir la violència per a resoldre els conflictes. Això ho explica molt bé el Dr. Eudald Carbonell

Amb el temps la humanitat esdevé sedentària, és a dir, te habitatge fixe i terra conreada. Comença la identificació de la gent amb un territori.
Pel que sabem de la primera civilització, els sumeris, aquests no tenien exèrcit. Els propis ciutadans s’unien en defensar-se dels atacs.
I així va ser fins que les societats es van fer més grans i complexes.  Es configura una casta militar (la noblesa) que pren es regnes del poder  relegant la resta de ciutadans a serfs o súbdits. Llavors es va començar a admetre mercenaris, gent que s’hi enrolava a canvi d’un sou abandonant així la idea de l’exèrcit format per ciutadans lliures que defensaven casa seva.

Idea que es va recuperar amb la Revolució Francesa Tot ciutadà lliure era obligat a servir la Nació almenys durant un temps. Aquest esperit també és troba en la fundació d’altres exèrcits creats amb cert esperit revolucionari o d’identificació amb la idea que el país o la causa l’han de defensar els seus propis ciutadans,  des de l’Exèrcit Roig Soviètic fins al Tsahal israelià passant per les forces armades suïsses i l’exèrcit popular Nord-Coreà. Aquesta mena d’exèrcits acostumen a ser els més eficaços (mireu si no com va acabar la guerra del Viet Nam).

Però en algunes societats amb necessitats de grans quantitats de carn de canó  es va començar a enrolar de forma obligatòria tos els ciutadans (mascles) per a servir temporalment a l’exèrcit. És el que passava per aquí fins fa poc.

Entre els catalans la institució de l’exèrcit te mala fama. Més que res perquè el que tenim (el que paguem, vaja, que és l’espanyol) ens ha atacat més que servit. Encara ara a Barcelona hi ha un castell a la muntanya de Montjuïc que apunta els seus canons a la ciutat enlloc de fer-ho cap al mar. I no fa gaire que un tal Coronel Mena va advocar per treure els tancs contra Catalunya si l’estatut tirava endavant.

Tanmateix va haver un temps que l’exèrcit espanyol era una possible plataforma per a canviar les coses. El primer experiment democràtic a Espanya (hi ha llocs on la democràcia sembla sempre un experiment) va venir de la ma del General Prim. I recordem que Macià va ser coronel en un temps en que encara hi havia dins l’exèrcit qui pensava que era possible una Espanya Federal i democràtica. La història que va venir després va enterrar aquestes idees.

Actualment al món occidental predominen els exèrcits professionals. I segons es pensa habitualment hi van a parar dues menes de persones: els que no troben feina enlloc més i els que els agraden les armes.  Parlant en termes populars fatxes i desgraciats. Però és una visió una mica simple (tot i que no falti del tot a la veritat). Segons em va dir una noia estatunidenca, a l’exèrcit dels Estats Units hi ha molt fill d’obrer que s’hi enrola per a poder estudiar. Els militars tenen (o si més no, tenien) avantatges a l’hora d’accedir a estudis i com el sistema universitari és com és, aquesta era una via d’accedir-hi per a gent sense gaire recursos i sense beques. Tot molt bé mentre no et toqui anar a l’altra banda del món, dic jo….

Però la veritat és que hi ha casos com l’espanyol on cada cop més la gent que s’hi fica acostuma a ser gent immigrada. Gent que dificilment es pot sentir identificada amb la pàtria que lluita perquè amb prou feines la deu conèixer. (Ara em ve al cap aquest post del Botxí) Si a un militar espanyol li costa entendre Catalunya o el País basc com a una cosa diferent d’un territori conquistat imagineu a un sudamericà!.

I així doncs, quan siguem independents hem de tenir exèrcit o no? Aquesta tema ha estat sempre tabú en una part de l’independentisme.  Encara que evidentment seria professional, es donava per suposat que no . Que tots som molt pacifistes i molt guais i que havíem d’anar a un món en pau i sense exèrcits. (I en canvi, molts que et diuen això trempen quan veuen un nen de deu anys amb un fusell que diu defensar no se quin ideal)

Com sempre en passa caiem en el vici de no saber aixecar un gat per la cua i voler arreglar el món. I per això estem com estem.

Sense voler renunciar a cap utopia cal reconèixer que en aquest món la defensa és com la política: Si no la fas tu, te la fan. Els països que no tenen exèrcit són paradisos fiscals i algú donarà la cara per ells si arriba el cas. En el nostre cas, si volem formar part de la Unió Europea caldrà col·laborar en les tasques que toquin. Potser s’hi podrien enviar assessors si ens fa cosa enviar contingents de tropa tot fent aquella actitud tan nostrada de fer les coses com si no les féssim.

Imatge: Cartell de Dominguez editat al 1937. Feia temps que no hi penjava cap de cartell i aquest el tenia en reserva ja que és un dels més famosos.  Editat en temps de guerra la frase és molt bel·licosa, però en temps de pau els drets no es guanyen perquè sí, es fan servir altra mena d’armes i és una altra mena de lluita. Millor, sens dubte.

Comentaris: 4
  • Haurem de tenir un exèrcit
    Llaudal | divendres, 5 de març de 2010 | 18:39h
    Ens agradi o no. Crec que has sigut valent a proposar un tema fins ara tabú. M’agrada el que has dit, que en voler tant aixecar el gat per la cua anem tebis en molts aspectes: ens fa por actuar amb contundència. L’exèrcit no és bonic ni bufó sinó tot el contrari. Però cal, per ara. No podem ser una excepció per mor de cap ideal. No ens hem de deixar endur pel que hauria de ser sinó pel que és  i des de la realitat actual anar cap a l’ideal; no a la inversa. Tots plegats hem d’anar pensant en el nostre futur exèrcit. Que això també donarà un altre aire a la feina d’ara mateix.
    • El camí correcte
      borinotus | dilluns, 8 de març de 2010 | 13:22h
      El camí correct és el que dius: Partir de la realitat per a caminar cap a l’ideal. Fer-ho a l’inrevès és la millor manera de crear frustracions, tiranies i aconseguir tot el cotnrari del que es pretenia.
  • Safo ja era així
    Victoria | dimecres, 3 de març de 2010 | 23:27h

    Me fas pensar, però no tenc comentari… ni resposta, som de les que no els hi agrada l’exercit ni la guerra. Safo ja era així també

    • El món és com és
      borinotus | dijous, 4 de març de 2010 | 08:56h
      I només coneixent-lo el podrem canviar. D’això es tracta, de pensar-hi. Suposo que a ningú que no estigui malament del cap li agrada la guerra però encara guardem una mica de bèstia dins nostre que en un moment donat pot sortir. Mirant-ho pel costat bó, ara estem millor que en altres èpoques. L’Edat Mitjana, per exemple.