“España es asi, ¿lo toma o lo deja?” “Lo dejo, Señoria, lo dejo.”

borinotus | 1- Politics | dimarts, 29 de juny de 2010 | 08:50h

Fa ja uns quatre anys, en ple debat sobre l’estatut (i aquest blog va nèixer entre altres coses fruit de l’efervescència d’aquells dies) hom deia que el nou estatut seria l’últim que tindria Catalunya ja que marcaria els límits de la relació amb Espanya.

Si aquests límits eren assumibles i acceptats s’havia acabat l'”encaix” de Catalunya a Espanya. Tots feliços i final de la història.

Si aquests límits suposaven en encotillament, un ofegament on Catalunya no pogués ser lliure (i ser lliure vol dir tenir la capacitat per a desenvolupar les pròpies potencialitats i poder sentir-se realitzat en tots els àmbits) llavors caldria arribar a la conclusió que aquesta relació no surt a compte, no val la pena. Caldria doncs, trencar aquesta relació i optar per la independència.

Durant aquests quatre anys ens han estat marejant amb possibles sentències amunt i avall, però avui pren tot el sentit aquest apunt que vaig escriure fa dos anys:  Ens marquen la línia, la creuem?

Pel que he pogut entendre de la sentència (i els entesos en lleis i jurisprudències ja ens explicaran amb detall les seves implicacions) hi ha un seguit d’articles (uns catorze) declarats inconstitucionals i uns quants més “interpretats”.
Entre els més cridaners  hi ha la pèrdua del caràcter preferent de la llengua catalana en els àmbits de l’Administració Pública. Algú ja m’ha mostrat la seva preocupació pel fet que això pugui voler dir que es tombi la immersió lingüística a l’escola, autèntic instrument de cohesió social al nostre país. Jo ho veig difícil, sobretot perquè la immersió lingüística va ser avalada al seu moment pel mateix Tribunal Constitucional arran d’un recurs presentat en contra.

(Eren dies més tolerants, sobretot pel fet que el partit que governava aquí (CiU) era decisiu a Madrid i tenia agafat pels collons els governs espanyols. Pactava amb qui governés (UCD, PSOE o PP) i n’arrencava el que podia. (Peix al cove, se’n deia, i no era gran cosa però si més no els diputats del partit d’aquí i d’allà anaven coordinats.) Vist està que l’única manera d’aconseguir alguna cosa dels veïns és aquesta. El diàleg no serveix de res amb qui no vol escoltar.)

Bé, llavors que vol dir que s’hi declaren inconstitucional aspectes de llengua, justícia  i finançament ? Doncs no tant que això sigui ilegal sinó que es nega la legitimitat de Catalunya per a decidir sobre això. És a dir, ens diuen: No és tan dolent el que has fet sinó que ho hagis fet sense el nostre permís.

No podem decidir tenir competència sobre certes qüestions per nosaltres mateixos sinó que s’han de negociar via l’article 150.2 famós. És a dir, negociant i regatejant una per una cada competència que vulguis assumir i ja veurem….Això, a banda dels aspectes que el TC sí hagi decidit específicament  que no poden ser transferits, és clar.

Xoc de legitimitats doncs. I aquí anem a la mare dels ous. L’autogovern català és una concessió espanyola o és un dret català? Aquest és el punt fonamental perquè, evidentment, el TC considera la primera opció. L’autonomia és un dret atorgat graciosament per la Constitució i el govern català és equiparable al de La Rioja, Madrid o Melilla…

Però si fem una mica de memòria recordarem que la Constitució Espanyola fou aprovada el 1978 quan a Catalunya ja hi havia el President Tarradellas que havia retornat amb tots els títols i honors un any abans, legitimant així la continuïtat històrica de la Generalitat Republicana i la de l’exili. I encara la Generalitat Republicana va ser la concessió possibilista del President Macià quan el veritable objectiu era la República Catalana.

O sigui l’autogovern català és un dret històric, no una concessió espanyola, i per tant Catalunya hauria de tenir capacitat per a refer el pacte quan convingués. La reforma de l’estatut estava encaminada en aquest sentit però entre els socialistes (les burles d’Alfonso Guerra, els recursos d’inconstitucionalitat presentats pels governs autonòmics socialistes d’Extremadura, Aragó i també pel Defensor del Pueblo) i populars (Recollida de signatures en contra, promocions de boicot als productes catalans, recursos d’inconstitucionalitat) i també dels socialistes catalans (que després de l’acord assolit al Parlament es van sumar a la retallada proposta pel PSOE) i de CIU (que va pactar un estatut a la baixa)…tot va quedar en no res. La sentència d’ara és només l’estocada final, els límits que ens marquen.

España es asi, ¿lo toma o lo deja?” “Lo dejo, Señoria, lo dejo.”

Ahir els del PP estaven molt contents…no deixa de ser curiós que de tot l’arc parlamentari català els únics partits que s’han mostrat satisfets amb la sentència (i per tant, plenament constitucionals) siguin el PP i Ciutadans. Un minoritari i l’altre residual, i a les eleccions de la tardor no s’espera que creixin precisament.

Diu el MHP Montilla en la seva declaració institucional: “Però vosaltres teniu la paraula. A les properes eleccions al Parlament de Catalunya serà el moment que vosaltres, ciutadanes i ciutadans de Catalunya, podreu decidir en quina direcció cal continuar.
Doncs això, el proper President de la Generalitat caldrà que tingui en compte que el corrent de fons no va en la direcció de voler reclamar la integritat de cap estatut ni en negociar cap altre. Hi ha convocada una manifestació per al deu de juliol,…ja veurem.
Per molt que el proper President hi pensi el contrari o que es mostri ambigu, no podrà anar en contra del corrent…Un corrent que es pot anar convertint en tsunami de mica en mica.

Quina raó hi ha per a continuar a Espanya? A hores d’ara sembla que l’únic argument a favor és perquè una part de la població (tampoc sembla que gaire nombrosa, per cert) porti samarretes de la “roha” i pengi l’estanquera al balcó…i ja està. No sembla un argument gaire convincent, i de pas caldria que algú els expliqués a aquests entusiastes rojigualdos que per molt espanyols que se sentin els prenen el pèl, els calés i la dignitat com uns catalans més…Però no hi ha més sord que qui no vol sentir ni més ximple que qui no vol aprendre.

Bé, ja s’ho faran. Catalunya és un tren que no et demana d’on vens sinó cap a on vols anar. Depén de cadascú pujar-hi o no.

Que quedi clar, l’autonomia que ens cal és la de Portugal.

I ja que parlem de lusitans…si ahir el TC ens va tocar els ous, aquesta nit nosaltres tocarem la vuvuzela.

Comentaris: 11
  • Amb una frase ho has dit tot:
    valldalbaidi | diumenge, 4 de juliol de 2010 | 19:40h
    “Que quedi clar, l’autonomia que ens cal és la de Portugal.

    I ja que parlem de lusitans…si ahir el TC ens va tocar els ous, aquesta nit nosaltres tocarem la vuvuzela.” Bo, amb dues!

  • D’acord
    Octavi| Adreça electrònica | dimarts, 29 de juny de 2010 | 20:29h
    En tot el que dius, company. No crec, però, que les manis facin res més que donar-nos ànims i refredar-nos la sang. La única resposta que podem donar és votar un partit independentista (de debò, no aquests de nyigui-nyogui). Insisteixo, que cadascú s’apunti al grup, candidatura o partit que més li sembli sempre i quan tingui com a únic objectiu la declaració unilateral d’independència.

    Salut!

  • latrappola | dimarts, 29 de juny de 2010 | 18:28h
    D’acord amb tot el que dius excepte el tema de l’immersió lingüística., no crec que els calgui carregar-se el sistema, només ofegar-lo.

    Respecte l’ensenyament hi ha 2 articles re-interpretats -i ja veurem que en surt-. En negreta el text a re-interpretar:

    Article 35: Drets lingüístics en l’àmbit de l’ensenyament.

    Totes les persones tenen dret a rebre l’ensenyament en català, d’acord amb el que
    estableix aquest Estatut. El català s’ha d’utilitzar normalment com a llengua vehicular i
    d’aprenentatge en l’ensenyament universitari i en el no universitari.

    Els alumnes tenen dret a rebre l’ensenyament en català en l’ensenyament no
    universitari.
    També tenen el dret i el deure de conèixer amb suficiència oral i escrita el
    català i el castellà en finalitzar l’ensenyament obligatori, sigui quina sigui llur llengua
    habitual en incorporar-se a l’ensenyament. L’ensenyament del català i el castellà ha de
    tenir una presència adequada en els plans d’estudis.
    Fa tota la pinta que estan preparant un marc jurídic perquè el que vulgui estudiar “en” català, no ho pugui fer completament. M’imagino que la interpretació anirà de l’estil que els enunciats no poden anar en contra de la llibertat individual de l’ensenyant -no de l’ensenyat-. Més o menys ens trobaríem en una situació semblant a la de l’anterior estatut. Existeix un sistema d’immersió lingüística, però aquest només és parcial perquè recau en la voluntat del professor -recordo estadístiques de fa uns anys que indicaven que entre un 30% i un 40% de les classes eren en castellà, depenent del nivell educatiu-. Perquè no existeix ni pot existir un règim jurídic que permeti sancionar l’ensenyant si no segueix el sistema establert.

    Al marge de tot això cal entendre que quan guanyi el PP les properes eleccions, no tindran cap mena d’escrúpol en legislar per crear una doble xarxa escolar. Com vam comprovar amb el tema de la tercera hora de castellà, no hi ha cap mena d’inconvenient en la invasió competencial en temes d’ensenyament. Fa temps que estan preparant l’opinió pública en aquest sentit, i si la nostra resposta és l’acceptació del marc constitucional, cap aquí anirem.

    • Romanones
      borinotus | dijous, 1 de juliol de 2010 | 14:35h
      Vols dir allò que deia en Romanones: Feu les lleis que volgueu que després jo faré els reglaments? Ja pot ser.

      De fet, tot el serial aquest de la reforma de l’estatut i la sentència del TC en el fons és un debat de com interpretar la Constitució, oi?. Doncs són debats avorrits que cal anar superant.

  • ..//..
    rginer | dimarts, 29 de juny de 2010 | 10:46h
    … tinc ja preparada la vuvuzela per aquesta nit (ha ha ha ) i ja he escollit el tren on vull anar.
    Adéu Espanya !
    Salut !
  • Ells 14 cim-mils
    josepselva | dimecres, 30 de juny de 2010 | 08:56h
    Algú vol fer el cim?. El dia 10?. Perquè no?.
    Caminar és el límit inferiror d’arribar.

Deixa-hi un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s