Daily Archives: 8 Setembre 2012

Penjarem l’estelada al balcó i el 10/7 anirem de manifestació

borinotus | 1- Politics | dijous, 1 de juliol de 2010 | 15:34h

Com a reacció a la sentència del Tribunal Constitucional hi ha convocada una manifestació a Barcelona amb el lema “Som una Nació. Nosaltres decidim“. (10 de juliol a les 18h. Passeig de Gràcia/Diagonal o sigui cap allà al Monument al Llapis o la Plaça del Cinc d’Oros segons els gustos).

La marxa va ser convocada per Òmnium Cultural i te el suport dels partits de govern (PSC, ERC, ICV) més CiU així com dels sindicats UGT i CCOO. La majoria d’aquestes sigles no van comparèixer (ni se’ls esperava, de fet) en convocatòries anteriors. Clamorosa l’absència dels sindicats a la manifestació del 1 de desembre del 2007 contra la crisi d’infraestructures. Ara en canvi, els seus representants ben ràpid que s’han assegut a la cadira de convocatòria i han sortit a la foto.

Vol dir tot això que la manifestació es fa en defensa de la integritat de l’estatut?
Semblaria, i de fet ja li agradaria a alguns. Però no, la realitat és molt diferent.

De primer cal esmentar que el lema de capçalera (Som una Nació. Nosaltres Decidim) no ha agradat gent al MHP Montilla ni al PSC. Els sona massa sobiranista i per aquesta raó pressionen Òmnium Cultural per tal que canviïn d’idea i que la pancarta sigui substituïda per una senyera (una idea que el mateix Montilla ja va suggerir en la seva primera compareixència després de conèixer la sentència).
Per cert, que no entenc el rebot de Montilla. Què s’esperava? Potser que després de quatre anys no tocarien res de l’estatut? Li ho havia promés el Zapatero? En tot això deu haver una lluita interna important, amb la Chacon dient amén i el ZP afirmant que s’ha tancat el procés de descentralització política i reconeixement de Catalunya.

Bé, i de segòn cal dir que entitats i plataformes no precisament antiindependentistes s’han adherit a la convocatòria. A més a més, la xarxa independentista bull  d’activitat intentant convèncer als indecisos (Que no em sembla que siguin gaires) d’anar-hi. No sembla, doncs, que si algú s’ha de sentir fora de lloc a la marxa hagi de ser algú amb una estelada.

Què el PSC i els seus afins voldran tergiversar-ne el significat? I tant. Estic per jugar-me alguna cosa a que la portada d’El Periodico del dia 11/7 serà una gran foto de la gent amb un titular de lletres de pam: CLAMOR POPULAR PER L’ESTATUT o alguna cosa així.

Intents maldestres d’amagar la realitat. Avui he llegit una noia que ha fet un símil amb la famosa final de la Copa del Rei de Futbol que va enfrontar Barça i Athlètic de Bilbao i el numeret que va fer TVE intentant amagar la xiulada a l’himne espanyol. Doncs és això. La realitat no la podran amagar i acabaran fent el rídicul.

I després es queixen que hi ha desafecció….Doncs Tu l’as voulou Georges Dandin.

De nosaltres depén que la marea independentista creixi tant que el proper Parlament de Catalunya i el govern que se’n derivi no puguin ignorar-ne l’existència i actuïn d’una vegada, ja sigui per convicció pròpia com per imposibilitat d’imposar-se a anar contracorrent a un tsunami d’aital magnitud. Vull dir que la manifestació no és cap final sinó un principi. S’han acabat, afortunadament, aquelles concentracions que es feien per a indignar-nos i exclamar-nos de què malament ens tracten tan macos que som i després cap a casa i fins la propera.

Com va dir algú: Ja no ens alimenten molles, volem el pa sencer.

“España es asi, ¿lo toma o lo deja?” “Lo dejo, Señoria, lo dejo.”

borinotus | 1- Politics | dimarts, 29 de juny de 2010 | 08:50h

Fa ja uns quatre anys, en ple debat sobre l’estatut (i aquest blog va nèixer entre altres coses fruit de l’efervescència d’aquells dies) hom deia que el nou estatut seria l’últim que tindria Catalunya ja que marcaria els límits de la relació amb Espanya.

Si aquests límits eren assumibles i acceptats s’havia acabat l'”encaix” de Catalunya a Espanya. Tots feliços i final de la història.

Si aquests límits suposaven en encotillament, un ofegament on Catalunya no pogués ser lliure (i ser lliure vol dir tenir la capacitat per a desenvolupar les pròpies potencialitats i poder sentir-se realitzat en tots els àmbits) llavors caldria arribar a la conclusió que aquesta relació no surt a compte, no val la pena. Caldria doncs, trencar aquesta relació i optar per la independència.

Durant aquests quatre anys ens han estat marejant amb possibles sentències amunt i avall, però avui pren tot el sentit aquest apunt que vaig escriure fa dos anys:  Ens marquen la línia, la creuem?

Pel que he pogut entendre de la sentència (i els entesos en lleis i jurisprudències ja ens explicaran amb detall les seves implicacions) hi ha un seguit d’articles (uns catorze) declarats inconstitucionals i uns quants més “interpretats”.
Entre els més cridaners  hi ha la pèrdua del caràcter preferent de la llengua catalana en els àmbits de l’Administració Pública. Algú ja m’ha mostrat la seva preocupació pel fet que això pugui voler dir que es tombi la immersió lingüística a l’escola, autèntic instrument de cohesió social al nostre país. Jo ho veig difícil, sobretot perquè la immersió lingüística va ser avalada al seu moment pel mateix Tribunal Constitucional arran d’un recurs presentat en contra.

(Eren dies més tolerants, sobretot pel fet que el partit que governava aquí (CiU) era decisiu a Madrid i tenia agafat pels collons els governs espanyols. Pactava amb qui governés (UCD, PSOE o PP) i n’arrencava el que podia. (Peix al cove, se’n deia, i no era gran cosa però si més no els diputats del partit d’aquí i d’allà anaven coordinats.) Vist està que l’única manera d’aconseguir alguna cosa dels veïns és aquesta. El diàleg no serveix de res amb qui no vol escoltar.)

Bé, llavors que vol dir que s’hi declaren inconstitucional aspectes de llengua, justícia  i finançament ? Doncs no tant que això sigui ilegal sinó que es nega la legitimitat de Catalunya per a decidir sobre això. És a dir, ens diuen: No és tan dolent el que has fet sinó que ho hagis fet sense el nostre permís.

No podem decidir tenir competència sobre certes qüestions per nosaltres mateixos sinó que s’han de negociar via l’article 150.2 famós. És a dir, negociant i regatejant una per una cada competència que vulguis assumir i ja veurem….Això, a banda dels aspectes que el TC sí hagi decidit específicament  que no poden ser transferits, és clar.

Xoc de legitimitats doncs. I aquí anem a la mare dels ous. L’autogovern català és una concessió espanyola o és un dret català? Aquest és el punt fonamental perquè, evidentment, el TC considera la primera opció. L’autonomia és un dret atorgat graciosament per la Constitució i el govern català és equiparable al de La Rioja, Madrid o Melilla…

Però si fem una mica de memòria recordarem que la Constitució Espanyola fou aprovada el 1978 quan a Catalunya ja hi havia el President Tarradellas que havia retornat amb tots els títols i honors un any abans, legitimant així la continuïtat històrica de la Generalitat Republicana i la de l’exili. I encara la Generalitat Republicana va ser la concessió possibilista del President Macià quan el veritable objectiu era la República Catalana.

O sigui l’autogovern català és un dret històric, no una concessió espanyola, i per tant Catalunya hauria de tenir capacitat per a refer el pacte quan convingués. La reforma de l’estatut estava encaminada en aquest sentit però entre els socialistes (les burles d’Alfonso Guerra, els recursos d’inconstitucionalitat presentats pels governs autonòmics socialistes d’Extremadura, Aragó i també pel Defensor del Pueblo) i populars (Recollida de signatures en contra, promocions de boicot als productes catalans, recursos d’inconstitucionalitat) i també dels socialistes catalans (que després de l’acord assolit al Parlament es van sumar a la retallada proposta pel PSOE) i de CIU (que va pactar un estatut a la baixa)…tot va quedar en no res. La sentència d’ara és només l’estocada final, els límits que ens marquen.

España es asi, ¿lo toma o lo deja?” “Lo dejo, Señoria, lo dejo.”

Ahir els del PP estaven molt contents…no deixa de ser curiós que de tot l’arc parlamentari català els únics partits que s’han mostrat satisfets amb la sentència (i per tant, plenament constitucionals) siguin el PP i Ciutadans. Un minoritari i l’altre residual, i a les eleccions de la tardor no s’espera que creixin precisament.

Diu el MHP Montilla en la seva declaració institucional: “Però vosaltres teniu la paraula. A les properes eleccions al Parlament de Catalunya serà el moment que vosaltres, ciutadanes i ciutadans de Catalunya, podreu decidir en quina direcció cal continuar.
Doncs això, el proper President de la Generalitat caldrà que tingui en compte que el corrent de fons no va en la direcció de voler reclamar la integritat de cap estatut ni en negociar cap altre. Hi ha convocada una manifestació per al deu de juliol,…ja veurem.
Per molt que el proper President hi pensi el contrari o que es mostri ambigu, no podrà anar en contra del corrent…Un corrent que es pot anar convertint en tsunami de mica en mica.

Quina raó hi ha per a continuar a Espanya? A hores d’ara sembla que l’únic argument a favor és perquè una part de la població (tampoc sembla que gaire nombrosa, per cert) porti samarretes de la “roha” i pengi l’estanquera al balcó…i ja està. No sembla un argument gaire convincent, i de pas caldria que algú els expliqués a aquests entusiastes rojigualdos que per molt espanyols que se sentin els prenen el pèl, els calés i la dignitat com uns catalans més…Però no hi ha més sord que qui no vol sentir ni més ximple que qui no vol aprendre.

Bé, ja s’ho faran. Catalunya és un tren que no et demana d’on vens sinó cap a on vols anar. Depén de cadascú pujar-hi o no.

Que quedi clar, l’autonomia que ens cal és la de Portugal.

I ja que parlem de lusitans…si ahir el TC ens va tocar els ous, aquesta nit nosaltres tocarem la vuvuzela.

Comentaris: 11
  • Amb una frase ho has dit tot:
    valldalbaidi | diumenge, 4 de juliol de 2010 | 19:40h
    “Que quedi clar, l’autonomia que ens cal és la de Portugal.

    I ja que parlem de lusitans…si ahir el TC ens va tocar els ous, aquesta nit nosaltres tocarem la vuvuzela.” Bo, amb dues!

  • D’acord
    Octavi| Adreça electrònica | dimarts, 29 de juny de 2010 | 20:29h
    En tot el que dius, company. No crec, però, que les manis facin res més que donar-nos ànims i refredar-nos la sang. La única resposta que podem donar és votar un partit independentista (de debò, no aquests de nyigui-nyogui). Insisteixo, que cadascú s’apunti al grup, candidatura o partit que més li sembli sempre i quan tingui com a únic objectiu la declaració unilateral d’independència.

    Salut!

  • latrappola | dimarts, 29 de juny de 2010 | 18:28h
    D’acord amb tot el que dius excepte el tema de l’immersió lingüística., no crec que els calgui carregar-se el sistema, només ofegar-lo.

    Respecte l’ensenyament hi ha 2 articles re-interpretats -i ja veurem que en surt-. En negreta el text a re-interpretar:

    Article 35: Drets lingüístics en l’àmbit de l’ensenyament.

    Totes les persones tenen dret a rebre l’ensenyament en català, d’acord amb el que
    estableix aquest Estatut. El català s’ha d’utilitzar normalment com a llengua vehicular i
    d’aprenentatge en l’ensenyament universitari i en el no universitari.

    Els alumnes tenen dret a rebre l’ensenyament en català en l’ensenyament no
    universitari.
    També tenen el dret i el deure de conèixer amb suficiència oral i escrita el
    català i el castellà en finalitzar l’ensenyament obligatori, sigui quina sigui llur llengua
    habitual en incorporar-se a l’ensenyament. L’ensenyament del català i el castellà ha de
    tenir una presència adequada en els plans d’estudis.
    Fa tota la pinta que estan preparant un marc jurídic perquè el que vulgui estudiar “en” català, no ho pugui fer completament. M’imagino que la interpretació anirà de l’estil que els enunciats no poden anar en contra de la llibertat individual de l’ensenyant -no de l’ensenyat-. Més o menys ens trobaríem en una situació semblant a la de l’anterior estatut. Existeix un sistema d’immersió lingüística, però aquest només és parcial perquè recau en la voluntat del professor -recordo estadístiques de fa uns anys que indicaven que entre un 30% i un 40% de les classes eren en castellà, depenent del nivell educatiu-. Perquè no existeix ni pot existir un règim jurídic que permeti sancionar l’ensenyant si no segueix el sistema establert.

    Al marge de tot això cal entendre que quan guanyi el PP les properes eleccions, no tindran cap mena d’escrúpol en legislar per crear una doble xarxa escolar. Com vam comprovar amb el tema de la tercera hora de castellà, no hi ha cap mena d’inconvenient en la invasió competencial en temes d’ensenyament. Fa temps que estan preparant l’opinió pública en aquest sentit, i si la nostra resposta és l’acceptació del marc constitucional, cap aquí anirem.

    • Romanones
      borinotus | dijous, 1 de juliol de 2010 | 14:35h
      Vols dir allò que deia en Romanones: Feu les lleis que volgueu que després jo faré els reglaments? Ja pot ser.

      De fet, tot el serial aquest de la reforma de l’estatut i la sentència del TC en el fons és un debat de com interpretar la Constitució, oi?. Doncs són debats avorrits que cal anar superant.

  • ..//..
    rginer | dimarts, 29 de juny de 2010 | 10:46h
    … tinc ja preparada la vuvuzela per aquesta nit (ha ha ha ) i ja he escollit el tren on vull anar.
    Adéu Espanya !
    Salut !
  • Ells 14 cim-mils
    josepselva | dimecres, 30 de juny de 2010 | 08:56h
    Algú vol fer el cim?. El dia 10?. Perquè no?.
    Caminar és el límit inferiror d’arribar.

Burca

borinotus | 2- Socials | diumenge, 27 de juny de 2010 | 01:51h

Comencem pel fet que segons alguns, és un tema del que no cal parlar perquè afecta poca gent. Bé doncs, a partir de quina quantitat de persones amb burca s’ha de començar a parlar? Per la mateixa raó podriem despreocupar-nos de l’ablació del clítoris, els assassins en sèrie, o els sacrificis humans en rituals satànics …

Després hi ha qui diu que no cal crear controvèrsia amb els immigrants musulmans. Bé, la majoria de musulmanes de casa nostra no en porta de burca, o sigui que no cal que se sentin molestos per res….També és una pràctica cultural d’alguns països l’ablació del clítoris i bé que es persegueix encara que alguns immigrats es puguin sentir ofesos en les seves tradicions.

He fet servir l’expressió “pràctica cultural” per a referir-me a l’ablació del clítoris i no feia servir la ironia. Segons els DIEC cultura és, en la seva accepció 2.1, Conjunt dels símbols, valors, normes, models d’organització, coneixements, objectes, etc., que constitueixen la tradició, el patrimoni, la forma de vida, d’una societat o d’un poble.
De la mateixa manera el burca és el reflex d’unes normes i model d’organització d’una societat determinada. Concretament la d’una interpretació molt restrictiva de la religió musulmana.

Ja sabem que aquests costums tenen més de tradicions ancestrals que altra cosa i que potser són anteriors a l’arribada de l’Islam  encara que després s’hi vulgui encabir en la interpretació de  llibres sagrats. (De la mateixa manera enlloc dels Evangelis diu que una estampeta beneïda fa miracles, existeixin persones que per ser bons cristians esdevinguin semidéus o que el sis de gener cal menjar tortell).

Sigui som sigui l’ús del burca o dels nicab és una coarció a la llibertat de la dona. Això és tan cert com el fet que suprimir-lo per decret no farà que aquestes dones siguin més lliures. Aquesta indumentària és només la mostra visible d’una forma de submissió femenina molt més profunda i complexa. I a més, quantes dones estan sotmeses a uns marits tirans i vesteixen a la manera occidental?
Tinguem en compte també que no hi ha esclau més conformat que aquell que només ha conegut la seva esclavitud. Si preguntem a les dones que duen burca o nicab si el duen per pròpia voluntat o per obligació imposada pels homes de la seva família segurament ens contestarien que el duen perquè volen, segurament afegiran  que és la manera correcta de vestir segons l’Islam i que Occident és una societat corrupta, immoral i decadent….
I és més que segur que s’ho creguin de debó que ho fan per pròpia voluntat. Encara més, els intents externs (aquesta gent viu aquí però en la seva bombolla, així que tots nosaltres som “externs” al seu cercle) d’intentar educar, integrar o intentar que prenguin consciència dels seus drets seran vistos com a ingerències agressives que poden fer que s’enroquin en allò que coneixen…

Temps al temps, les coses necessiten el seu temps. Si mireu fotografies de la immigració espanyola dels anys 60 us pot sorprendre la indumentària que portaven les dones de segons quines zones d’origen. No hi havia burques, però si molts caps tapats i vestits totalment negres. I dones de 30 anys que ja eren velles.
Les nétes d’aquestes senyores ja podien portar minifaldilla, piercings i el cabell pintat de blau però hagués estat tasca imposible intentar que les àvies fessin aquesta fila.

Estic justificant el burca? No. Estic dient que hi ha costums portats per immigrants que són difícil d’eradicar…i primer calia veure què cal eradicar i què pot conviure amb la nostra societat.
No fa tants anys el debat era sobre el mocador al cap. Ara això no escandalitza gaire gent.

El problema del burca i del nicab és un altre. És pot permetre que algú vagi cobert completament pel carrer?
No. Per qüestions de seguretat. De sempre tapar-se la cara ha estat de gent que te alguna cosa que amagar…
Cal fer una llei contra el burca? Que es faci des del punt de vista de la seguretat si hi ha por de ferir els sentiments dels maltractadors conjugals islàmics.
O potser no cal ni fer cap llei. Recordo que fa un temps es parlava de fer una llei per a penalitzar l’ablació del clítoris, vaig sentir un jurista dient que no calia, que el codi penal en vigor ja tipificava com a delicte l’amputació d’una part del cos d’un altre (que no fos per raons mèdiques evidentment), que només calia fer-ne el reglament (com impedir que s’emportessin les nenes a un altre país per a fer-hi la intervenció per exemple). No se si el jurista aquest tenia juridicament raó o no, però suposo que en el cas del burca es podria fer el mateix. Si en alguns establiments (bancs, joieries,…) prohibeixen que algú hi entri amb el casc de moto posat deu ser perquè la llei els empara. I el sentit comú també i tothom n’entén les raons, encara que això emprenyi als nois motoristes missatgers que han d’anar amunt i avall amb la moto.

Hi ha qui posa com a exemple contraposat els penitents de processons cristianes. Bé,  una cosa és que es portin disfresses en una celebració d’uns dies determinats i una altra és portar una indumentària anonimanitzadora sempre i arreu.
Un dels encerts de la nostra societat és que la religió i la societat estan separades. La religió i la espiritualitat és cosa privada de cadascú i no s’imposa a la societat en conjunt malgrat que (com el cas de l’Esglèsia Catòlica a l’estat espanyol) n’hi ha que li costa renunciar a la influència i privilegis que tenien. Certament que els islamistes radicals no pretenen que els no musulmans portin burca, però formen part d’una confessió que fa indisoluble religió i societat, treuen les lleis i normes civils interpretant escrits religiosos….Això en una societat com la nostra pot portar problemes. Els talibans volen la dona tapada i ignorant, s’han vist exemples d’atcs a nenes amb àcids o gas tòxic tan sols per no volen portar burca o voler anar a l’escola. Aquí són quatre de moment però la mateixa Junta Islàmica Catalana alerta d’un augment dels imams més radicals. On acaba la tolerància amb allò diferent si aquesta diferència implica un retrocès en drets que han costat tant d’aconseguir?.

Són preguntes incomodes que cal fer. Dir que d’això no toca parlar-ne perquè fa el joc a formacions xenòfobes és un argument suïcida. Cal parlar-ne i a fons sinó ho faran ells….El burca? El burca és només una excusa. La part més cridanera d’aquesta història, l’ham que han llençat per a que l’esquerreta tonta surti a defensar-lo. Saben que n’hi ha que el seu nivell de raonament arriba al vol de la gallina i que per a jutjar si una cosa és bona o dolenta fan servir el reductio ad Hitlerum (Si a Hitler li agradaven els macarrons, menjar macarrons és fatxa): Si la dreta ataca el burca, el burca deu ser l’hòstia de progre.

Trista època aquesta de rebel·lió subvencionada, d’anarquistes funcionaris i de burques feministes.

Imatge: ISHR

Comentaris: 10
  • Sentit comú
    JRRiudoms| Adreça electrònica | dilluns, 28 de juny de 2010 | 01:49h
    Sense voler malmetre la llibertat que hom tindria de tenir a l’hora de vestir-se, es lògic que si a un lloc es prohibeix per raons de seguretat l’entrada i/o estada amb un passamontanyes posat, amb una mitja a la cara o amb un casc integral de moto… doncs és lògic que en aquests llocs es prohibeixi també la burka.

    És de sentit comú, però clar, és el sentit menys comú.

    Endinsar-nos en filosofades tipus “perquè es vesteix d’una forma o altra”, “quin pensament té aquest o aquell altre”, és endinsar-nos en entelequies que no porten enlloc, o potser sí.

    Atentament

    (Aquest comentari el vaig posar al bloc d’en Raül Romeva, farà un parell o tres de dies)

    • borinotus | dilluns, 28 de juny de 2010 | 14:13h
      Volia fer esment també del dret a que tothom vesteixi com li roti però em sortia un post massa llarg i em desviava del tema principal. Hauria d’esmentar les normatives contradictories com ara que a Barcelona és legal anar despullat però si vens de la platja has d’anar amb samarreta….
      Cal enfocar la qüestió des del punt de vista de la seguretat efectivament. Una llei per a regularitzar això no cal ni que esmenti especificament el burka. Tanta por a que se’n parli perquè això dóna ales als xenòfobs, doncs mira, es regula i ja no se’n dirà res més i als fatxes els treus un argument trampós.
  • Quants burques
    Llaudal | diumenge, 27 de juny de 2010 | 19:12h
    veiem a EUA? Quina n’és la raó? Tots la sabem o ens la imaginem. Una altra pregunta: per què un partit polític com IC abans, en la seva fase comunista, tan contrari a tot el que feia olor de sotana, ara, per raons totalment oposades, és tan comprensiu amb la sotana-burca  de les “pobres” musulmanes? A que vénen tants de miraments i escrúpuls? Per mi el portar burca és més un problema de la gent d’aquí que dels nouvinguts. En els paisos sense tantes ànimes càndides (sempre amb por de molestar al pobret), els musulmans s’adapten i cap problema. Mitifiquen al a priori  pobre i dèbil atorgant-li uns drets diferents de la resta, fins i tot al preu de canviar la seva ideologia envers al fet religiós. A primera vista, incomprensible!
    • borinotus | diumenge, 27 de juny de 2010 | 22:21h
      Sempre m’ha semblat que l’esquerranisme de grups com IC és com un cristianisme laic. Aquest voler estar sempre al costat no de la raó sinó  “del pobre i de la víctima”  l’he sentit sempre en boca de cristians per a “evangelitzar”….
      Volent fer tot el contrari, acaben assemblant-se a allò que combatien.
      Ànimes càndides, sí.
  • No a la burka!
    carme.laura | diumenge, 27 de juny de 2010 | 15:10h
    La burka és el senyal més cridaner de la supeditació de la dona, l’equivalent al carrer del seu apartheid. Una societat demòcrata no ho pot admetre, per dignitat . (Com sempre, un bon article).
    • Així és
      borinotus | diumenge, 27 de juny de 2010 | 22:23h
      L’eliminació de la burka no implica com dic, l’alliberament de la dona però això no és, evidentment, cap argument a favor del burca.
  • Burka
    Elena | diumenge, 27 de juny de 2010 | 08:57h
    Com bé dius, el burka és un tema cultural que si es prohibeix, no farà immediatament les dones més autònomes, possiblement tant sols les allunyarà dels llocs on és prohibit i prou.
    L’altra dia algú deia: doncs si prohibim el burka per què no prohibim també els vestits de monjos i monges?
    L’autonomia de la dona és tota una altra cosa i perquè hi hagi autonomia la decisió l’haurien de prendre elles, no altra gent, em sembla que sabem prou què vol dir decidir i que decideixin per tu, doncs extrapolem-ho a altres persones.
    D’altra banda, tampoc és un tema d’immigració, ja que fas referència a l’immigració dels 60. O és que en aquest país la indumentària femenina no ha passat també per les seves fases?

    • borinotus | diumenge, 27 de juny de 2010 | 22:30h
      És un tema complex. Per a que les dones puguin decidir si volen portar burca o no cal que siguin conscients dels seus drets. Com fer-ho?

      Els vestits de monjos i monges ens poden semblar molt ridículs però no tapen la cara de la persona. És un tema diferent.
      I sí, la indumentària femenina evoluciona a la societat. De fet, no hi havia pensat, però veient l’evolució de la indumentària femenina d’una societat es pot intuir l’evolució dels drets assolits. Les dones musulmanes (o moltes d’elles) estan a anys llum del que s’ha aconseguit aquí. Ara cal no perdre terreny en aquesta qüestió (ni en altres, és clar)

  • un tema molt complex…
    Reyes | diumenge, 27 de juny de 2010 | 08:23h
    “Temps al temps, les coses necessiten el seu temps”. “… i primer calia veure què cal eradicar i què pot conviure amb la nostra societat”. Completament d’acord. També amb l’argument de la seguretat; al menys és neutre, ideològicament parlant. La qüestió de fons és, com gairebé sempre, una bona educació (en els valors occidentals?) que ja rep la segona generació d’aquests immigrants. Temps al temps… En qualsevol cas, penso que s’està fent un gra massa de tot plegat.
    • ..
      borinotus | diumenge, 27 de juny de 2010 | 22:35h
      Sí, jo en diria “valors occidentals”. N’hi ha que tenen com vergonya de dir-ho però jo no. Formem part de la societat més avençada en drets de tota la història…És una societat molt imperfecta però és la millor. Això no vol dir que mirem amb suficiència i menyspreu altres societats i segur que podem aprendre’n molt.
      I ha costat molt arribar fins aquí, i precisament un punt fonamental per assolir aquest punt va ser quan es va separar esglèsia i estat. La dreta, o part d’ella, parla de “valors cristians” però això és fer trampa. L’esglèsia cristiana ha estat tradicionalment un entrebanc per al progrés. Ara que ens n’anem desempallegant cal no anar enrere.

Algú hi ha pensat en el conductor?

borinotus | 2- Socials | divendres, 25 de juny de 2010 | 13:25h

Travessar les vies del tren per un lloc no habilitat és com creuar un carrer amb el semàfor en vermell, l’únic responsable de les conseqüències que se’n derivin és qui ha pres la decisió de fer-ho.
No cal doncs, pegar-hi més voltes (per molt que li dolgui al cònsol equatorià).
Tots hem estat joves i qui més qui menys ha fet rucades tan o més grosses. El que no és lògic és després cercar-hi un culpable en un altre lloc com està fent alguna gent. No precisament els familiars i amics de les víctimes, que prou pena tenen amb la tragèdia com per a cercar ara tres peus al gat.

Des d’aquest mateix blog he criticat moltes actuacions de Renfe i del Govern, però no trobo  que, en aquest cas, se’ls hagi de culpar de res. I barrejar  que tal o qual instal·lació calgui millorar-la amb la consecució de la tragèdia és, com a mínim, de mal gust.
I contraproduent. Aquests clams només faran que l’estat es faci més proteccionista i ens tracti encara més com una colla d’inútils infantilitzats incapaços de responsabilitzar-se de res.

Però algú ha pensat en l’altre protagonista? Hi ha un conductor de tren que sense tenir culpa de res ha vist impotent des de la finestra de la seva locomotora com anava atropellant, mutilant i matant un grup de joves.

Sempre ens parlen en aquests casos que els familiars estan rebent ajut psicològic. Normal, però i el conductor? De tots els implicats en aquesta desgràcia, aquesta persona deu ser qui ha patit el xoc més gran.

Només n’he sentit una petita referència a les notícies on deien que, evidentment, estava en estat de xoc, que les primeres investigacions assenyalaven que havia fet servir senyals acústics i que no superava la velocitat màxima permesa. A més, se li havia practicat una prova d’alcoholèmia que havia resultat negativa. (I amb tots els respectes, en una nit com aquella no seria arriscat pensar que de tota la gent que hi havia a l’estació de Castelldefels-Platja qui estava més serè era precisament el conductor).

Segurament, doncs, no se li retreurà res ni patirà cap sanció. Una altra cosa són les seqüeles psíquiques que li puguin quedar. Podrà tornar a conduir un tren?

Potser millor que el conductor estigui envoltat d’un tel de discrecció i anonimat. El que menys necessita ara és un munt de gent que li faci preguntes.  S’evitarà així que corri el risc de ser pressa de programes televisius de suposat “interès humà”  que busquen excitar la morbositat de l’espectador. Segur que alguns familiars i amics de les víctimes o testimonis presencials, ja deuen estar patint aquest assatjament.

Comentaris: 10
  • Què no passarà pel cap del conductor!
    Llaudal | diumenge, 27 de juny de 2010 | 15:03h
    Que si podia haver frenat una mica més, que si havia d’haver avisat abans, que si havia confiat massa que la gent sortiria de la via en veure el tren, que per què la gent ha de ser tan imprudent… Massa preguntes que el faran sentir-se culpable una bona temporada, però sobre tot l’esglai que sentir en moment fatídic que ressonarà en el seu interior potser per tota la vida. I probablement la immensa ràbia que per culpa de la inconsciència dels altres hagi de carregar amb aquella maleïda experiència. Esperem que els psicòlegs encertin a ajudar-lo.
  • Al cap
    martainsa | divendres, 25 de juny de 2010 | 21:47h
    Si he de ser sincera, va ser la segona cosa en què vaig pensar quan vaig sentir la notícia. He sentit a parlar en diverses ocasions dels veritables traumes que pateixen els conductors de trens -o metros- quan els passa algun cas -fins i tot, o especialment, quan la gent es tira voluntàriament a les vies. Fer un intent d’empatia amb el conductor de l’Euromed en aquest cas em resulta especialment angoixant…
    • Avui precisament…
      borinotus | diumenge, 27 de juny de 2010 | 01:42h
      ..n’ha parlat un maquinista per TV3. Diu que és una situació que es troben de tant en tant i que sempre hi queden seqüeles. No és el mateix un suicidi que un atropellament…i casos com del que parlem encara menys….Realment si penses en el que devia veure el pobre home veus que és, com dius, angoixant.
  • Sí Jaume:
    josepblesa | divendres, 25 de juny de 2010 | 19:32h
    Això, ells no donen el morbo necessari pels mass mèdia.
    Bona pensada. Hi ha una carta al director similar al ’20 minutos’ d’un maquinista que se’n queixa del mateix. T’has sabut traslladar anímicament a les altres ‘víctimes’.
    • No he vist…
      borinotus | diumenge, 27 de juny de 2010 | 01:45h
      …la carta al 20 Minutos però és normal que algun maquinista ho fes. Ja veurem el que triguen a sortir al Diario de Patricia algun familiar o amic de les víctimes….La gent enfonsada animicament és un caramel per a aquests voltors.
  • Com no …
    Lafiscaleldistricte | divendres, 25 de juny de 2010 | 16:08h
    … en ell i en l’equip de “rescat” i forenses, professionals sempre oblidats.
    • Sí, però…
      borinotus | diumenge, 27 de juny de 2010 | 01:30h
      …els professionals fan la seva feina. No crec que pateixin un xoc com el conductor. Segurament tens raó en dir que són professionals oblidats, la tasca que fan és vital i molt important.
  • ..//..
    rginer | divendres, 25 de juny de 2010 | 14:03h
    Molt poca atenció per el maquinista. Jo sí ho he pensat, tot el dia; el o la maquinista, veient un munt de gent creuant la via i no poder fer-hi res; frenar, però sabent que no hi hauría solució. Estic segura que no es podrà recuperar mai i la seva vida serà un infern. Sí, millor que estigui envoltat d’un tel de discreció i anonimat.
    Va ser una imprudència, un mal pensament, no tenir la paciència d’esperar 3, 4, 5 o 6 minuts fins que tothom passés per el pas soterrat. A l’igual que cal esperar en un estadi de futbol, o en un concertde música multitudinari.
    Quina mala decisió van prendre i dol molt, tantes vides, joves !
    Espero i desitjo que no s’emboliqui tot de mala manera, perque escoltes i llegeixes cada comentari que fa fredor …
    Bon dia d’estiu, Jaume.
    • Mala peça al teler
      norge | divendres, 25 de juny de 2010 | 14:19h
      Doncs és una victima innocent. Només fent la seva feina i, pressumptament, sense haver fet res mal fet, aquest senyor es troba en un bon embolic que definitivament li complicarà la vida, ni que sigui havent d’anar al psicòleg uns quants anys. Com et treus aquestes imatges del cap? Com deixes de pensar en que podries haver fet alguna cosa per evitar-ho? Si la gent obvia les normes de seguretat no ho ha de pagar qui no en té la culpa. Molta gent ha mort. Ja tenim uns responsables. Ara cal veure si hi ha negligència per alguna altra banda. Comença el joc polític de buscar un cap de turc.

      Bé, tot plegat un gran despropòsit. Ah! I a propòsit, bon estiu als dos.

      • borinotus | diumenge, 27 de juny de 2010 | 01:49h
        Cap de turc no ho se però jo veig que algunes coses s’estan treient de mare. Alguns comentaris tirant a racistes (pocs n’he vist, i en forums d’internet que permeten comentar anonimament) i actes que sembla que mostrin les víctimes com a herois o victimes d’alguna injusticia….Val més que aviat es deixi de mostrar el tema en primera plana, sobretot per les families de les vicitmes.

Revetlla de St. Joan

borinotus | 3- Personals | dimecres, 23 de juny de 2010 | 14:36h
La nit de St. Joan em porta els records de quan era jovenet, quan aquesta nit era una nit especial. Sobretot perquè era una de les dues úniques nits de l’any en que no tenia hora d’arribada (l’altra era la de Cap d’Any) i conseqüentment la meva hora de retirada coincidia com a mínim amb l’eixida del Sol.

Tot i així, cal dir que en la qüestió de l’hora de tornada a casa acostumava a tenir un bon marge de tolerància.

Amb el temps, quan vaig assolir la independència econòmica la llibertat va augmentar considerablement ( i amb la independència total encara més com és lògic). Per aquella època com que ja estava habituat a que allò acostumat era tornar a casa força tard (i no només necessariament els caps de setmana o diades festives) la gràcia de sortir de revetlla va anar perdent el seu encant. És més, vaig perdre les ganes de sortir a fer la festa grossa aquells dies i m’ho prenia més tranquil·lament. Trobava absurd anar a fer el de sempre (això és, trobar-se amb els amics, anar en percaça de femelles, fer algun que altre excés,…) previ pagament d’una entrada considerablement cara en un local superpoblat o anar a una platja ben concorreguda de bruticia i gent passada de voltes. Així que va ser llavors quan vaig re-descobrir les festes entre amics o família i el gust per mantenir les tradicions. Sobretot un cop perduda la llibert.., vull dir casat i amb descedència.

De moment a la meva filla més que St. Joan el que li agrada és el Joan Petit, aquella famosa cançó d’origen occità que tots coneixem. La canta molt. I li fa molta gràcia aquesta divertida versió en francès.

Bona revetlla a tothom!

Comentaris: 3
  • .
    Manoli | dimarts, 29 de juny de 2010 | 08:54h
    Tenui raò la visiò canvia molt amb la maduresa de la persona .
    Jaume m’has donat una idea molt bona !!!!
    Un dia que em demanin el Joan petit els nens posaré aquesta versió, les seves cares seran molt divertides!!!!!
    Feliç revetlla a tots i totes!!!!!!!!!
  • Jean petit
    Enrique Cortes Garcia| Adreça electrònica | diumenge, 27 de juny de 2010 | 11:03h
    Está guapo el video con los muñecajos, je,je. Tienes razon como cambia la forma de ver algunas cosas con el paso del tiempo.
  • La pell de gallina
    Llaudal | dijous, 24 de juny de 2010 | 21:58h
    quan he llegit en el teu enllaç a wikipedia l’origen de la cançó. Són sempre bons els teus enllaços. L’antídot és un Visca la llibertat i la terra!