Daily Archives: 9 Setembre 2012

Cinc anys de blog

borinotus | 3- Personals | dilluns, 21 de febrer de 2011 | 09:17h

Avui fa cinc anys aquest blog neixia en un moment de gran efervescència política i social. Feia tres dies que la gent havia omplert els carrers en una manifestació massiva per a reclamar el “dret a decidir” que inaugurava una sèrie de mobilitzacions que van culminar el passat 10 de juliol. Era l’època preelectoral del referèndum de l’estatut i (però encara no ho sabíem) els darrers mesos del President Maragall i el primer tripartit. També feia uns dies que començava un programa televisiu anomenat “Polònia”.
Enmig de tot aquest ambient sentia que jo també volia dir-hi la meva.Durant tot aquest temps hi ha hagut èpoques més tenses i èpoques més calmades. I jo tampoc he escrit només de política. Però des de fa un temps les coses sembla que van més accelerades. No només per la crisi econòmica (que de fet, es veia venir) i la sentència de l’estatut, sinó que fa un parell de mesos que la temperatura va pujant un grau cada pocs dies. Des d’abans del nadal (i coincidint gairebé amb la presa de possessió del nou govern) quan es van fer  públiques les sentències del Tribunal Suprem contra la immersió lingüística fins al tancament de TV3 al País Valencià.

Sincerament pensava que les coses estarien més o menys calmades fins a les properes eleccions locals (i autonòmiques segons on) però ja veig que no.

Tots aquests esdeveniments fan bullir la xarxa i que la gent s’organitzi i s’hi informi, però la manera de fer-ho ha canviat. Fa cinc anys la novetat era el blog. Aquí a can Vilaweb i arreu va ser per aquella època en que més blogs  (de temàtica diversa) es van crear.
Ara en canvi hi ha molta gent que troba que invents nous com el Facebook i Twitter i similars els dóna una interactivitat més gran i són més útils per a fer còrrer la informació de forma més àgil. Evidentment això no val només per a blogs “polítics” sinó per als de qualsevol temàtica.

No desapareixeran els blogs, simplement es reinventaran.
Lògicament cadascú farà servir cada eina per al que vulgui però personalment m’agrada escriure al blog les coses que m’agradaria rellegir després d’un temps. Per a impressions immediates o informacions de darrera hora que cal que arribin a altra gent de forma més ràpida és millor el facebook (de twitter no en faig servir que no tinc prou temps per a dedicar-‘hi) la contrapartida és que  els que hi escrius genera més debat però al cap de poc queda enterrat i sovint oblidat entremig del mur.
Naturalment cap eina és excloent de les altres. Els diàlegs a les xarxes socials  i fòrums d’internet (darrerament visito molt el Racó Català) donen idees i dades per a posts.

Si fem cas al comptador de visites, les dades d’aquest blog en el moment que escric això són les següents:

Posts: 527 (amb aquest 528)

Comentaris: 2240 (inclosos els meus i els d’spam que encara no he esborrat)

Visites: 278487

El top ten s’apunts són els següents:

Gràcies a tothom que passa per aquí! Us deixo amb una cançó ben optimista que el futur és nostre o no serà:

Font de la foto de Piqué celebrant els cinc anys del blog: Lajornada.cat

Comentaris: 17
  • … i per molts anys, Borinot!
    norge | dijous, 3 de març de 2011 | 04:31h

    Com em va dir “algú” una vegada, “estàs ben enganxat, això ja no ho deixes”. Com tenir una criatura. Ara no pots fer altra cosa que seguir-lo criant, alimentant, educant i veure’l créixer i madurar, com fas tu, amb tu. Enhorabona, company! A per la segona maneta!

    Una abraçada!

  • Felicitats!
    Jordi Carbonell | dilluns, 21 de febrer de 2011 | 16:03h

    Enhorabona!. Arribar a la maneta no es gens fàcil, algú em va dir que tothom té deu articles al cap, a partir d’aquí tot es fa més costerut. Tú ho has aconseguit. Això cal remullar-ho, que dic remullar-ho, cal menjar-ho. Podem fer qualsevol cosa que acabi en -ada (calçotada, costellada, cargolada, etc…)

    Endavant les atxes!. Moltes Felicitats!.

  • “M’agrada escriure al bloc..
    labelendemadrid | dilluns, 21 de febrer de 2011 | 13:55h
    “…les coses que voldria llegir després d’un temps…”Totalment d’acord. A voltes el bloc és com la nostra memòria més propera,  i també la més antiga, on tot allò que fem, o vivim, o sentim, o experimentem, o compartim, o rebem, o donem… queda reflectit en doble direcció i interacció: cap a nosaltres mateixos que ens re-inventem amb cada lletra i cada post; i cap els altres que ens llegeixen i ens re-inventen i es re-inventen amb cada feedback.

    Molt encertada la teva reflexió sobre els diferents usos de les diverses xarxes socials arran de la immediatesa i la perdurabilitat.

    Per molts anys, company.

    Salut!

    • Eines
      borinotus | dimecres, 23 de febrer de 2011 | 14:20h

      Al començament també feia servir el blog per a penjar una cançó del youtube o alguna cosa així sense cap més sentit. Ara ja no tant. Trobo que per a això em serveix més el fb. Però no descarto que ho torni a fer algun dia. Aquestes eines no tenen regles i en podem fer el que en vingui de gust com ens vingui de gust.

      Salut!

  • Temps d’ncerteses (com sempre)
    josepselva | dilluns, 21 de febrer de 2011 | 11:25h
    Ningú és imprescindible, però és tan necessari que hi hagi gent com tu, com tots nosaltres que hem trobat en els blocs un fòrum de debat i d’amistat…
    Una abraçada, Jaume. Per molts anys més.
    • Forums
      borinotus | dimecres, 23 de febrer de 2011 | 14:15h
      Sí, sembla mentida la xarxa que s’ha anat teixint perquè un dia vam decidir escriure, oi?
  • Per molts anys més!
    Reyes | dilluns, 21 de febrer de 2011 | 10:24h
    Sempre és un plaer llegir-te…
    I encara més quan em portes la contrària 😀
    Doncs aixó, per molts anys més!
    Una abraçada.
    Reyes
  • Enhorabona!
    Victoria | dilluns, 21 de febrer de 2011 | 09:45h

    Enhorabona, company

    Ho celebrem amb la teva música per a deixondir i un referèndum i un Barça imparables. Abraçada amb empenta

La xusma ens vol fer callar.

borinotus | 1- Politics | dijous, 17 de febrer de 2011 | 23:03h

Potser seria hora de ser contundents i no deixar cap agressió sense reposta. Si volem decidir el nostre suport ens l’hem de guanyar.

Sense senyal

Comentaris: 1

L’agraïment de l’humil

borinotus | 1- Politics | dimecres, 16 de febrer de 2011 | 14:38h

El mateix dia que Raül Agné feia un gest de dignitat a Osca, a Madrid una pel·licula catalana rodada en català (Pa Negre) triomfava en la gala dels premis Goya.

En el moment dels agraïments típics la productora del film guanyador, Isona Passola, agraïa el vot a un film en català ja que era un “vot a la diversitat” i afegia que el sector del cinema “sempre va al davant” en contraposició a la caverna mediàtica.

No he vist la pel·licula (sí que he llegit un dels dos llibres en que es basa) però tothom que conec que ho ha fet n’ha sortit encantat. També n’he llegit crítiques favorables en mitjans diversos. O sigui que caldria arribar a la conclusió que aqueta obra mereix per mèrits propis els guardons que se li han concedit sense cap més afegitó.
Si fos cert que hi havia una mena de discriminació preferent en el vot pel fet que estigués en català algú podria dir que la cerimònia estava adulterada. Si jo fos representant d’un dels altres films participants i tingués aquesta certesa, en tindria prou per a denunciar-ho.

Però tothom tranquil que això no és així. Veient la trajectòria de la intel·lectualitat  i el mòn artistic espanyol i la seva (com a mínim) indiferència cap a Catalunya i el català es pot deduir que la concessió dels premis ha estat merescuda. Només els frikis de la caverna més casposa estan disposats a creure’s aquesta mena de coses.

Treiem-nos de sobre aquest complex d’humilitat mal entesa: Si treballes bé i et donen un premi és que el mereixes. I el discurset  ha de ser el típic i tòpic, que no és motiu per agrair res que qui t’ha menyspreat sempre un dia no ho faci.

Blocus track:

Comentaris: 2
De quan en quan
Llaudal | dijous, 17 de febrer de 2011 | 11:01h
els agafa un atac de gnerositat. Però que ningú no s’enganyi. Avui mateix Blanco està suggerint que prioritzarà l’eix ferroviari que passa pel centre del Pirineu via Aragó. I l’Ave a Valladolid i León, que invalidarà les inversions en els aeroports a aquestes ciutats. Etc. Tota una quixotada que ens perjudica doblement, perquè endarrereix les infraestructures que ens mereixem i necessiten, i perquè les pèrdues que generen les acabem de pagar nosaltres via impostos (el famosos 20.000 milions anuals!).
No és generositat
borinotus | dijous, 17 de febrer de 2011 | 14:48h
que la pel·li s’ho mereixia. Però ja hi ha gent que amb això es posa molt contenta i pensa que ja ens estimen i podem “refundar” Espanya i fer un estat plural i blablabla.

La dignitat de dir prou.

borinotus | 1- Politics | dimarts, 15 de febrer de 2011 | 14:54h

L’any 1955 a la ciutat de Montgomery (Alabama) la Sra. Rosa Parks, una cosidora que col·laborava amb els moviments a favor dels drets dels ciutadans de raça negra, va desobeir l’ordre que li va donar el conductor de deixar lliure el seient que ocupava per tal que pogués seure un ciutadà de raça blanca.
Aquest fet va provocar un gran escàndol i va ser considerat una de les fites en la lluita per la igualtat racial als Estats Units. El dia en que els humiliats van dir “no”.

Segurament la Sra. Parks no devia ser la primera a rebel·lar-se però el fet que aquest acte es fes quan els moviments pels drets civils estaven en plena ebullició va elevar-lo a la categoria de símbol.
ElDr. Martin Luther King en va escriure el següent: L’arrest de la senyora Parks va ser el factor desencadenant més que la raó de la protesta. La raó es troba profundament implícita en el recompte d’injustícies similars. De fet, ningú pot entendre l’acció de la senyora Parks si no és adonant-se que hi ha un moment en el que s’ha de dir prou, en el qual la personalitat humana crida “Ja no puc més”

I és que malgrat el que molta gent pensa l’acte de desobediència de Rosa Parks no va ser premeditat. Segons va dir ella mateixa no va pujar a l’autobús amb ganes de cercar polèmica, simplement va asseure’s molt cansada a la sortida de la feina, només quan el conductor la va increpar va ser quan va considerar que ja n’hi havia prou.

Dissabte passat l’entrenador del Girona F.C., Raül Agné, també va dir prou. Després del partit jugat a Osca es disposava a fer la roda de premsa habitual. Una més. Però uns periodistes de  molt prejudici i poc món van encendre la guspira.

Seria desitjable que el seu gest no quedés com un heroïcitat o una anècdota.

Perquè, quan dels que van aplaudir el gest d’Agné són conseqüents a l’hora de fer servir i defensar la llengua, els drets o la dignitat de Catalunya?

Blocus track: Article de Quim Monzó a La Vanguardia sobre la qüestió.

Comentaris: 12
  • pedagogia
    Reyes | dimecres, 16 de febrer de 2011 | 07:43h

    Com la Roser, penso que no necessitem heroïcitats sinó pedagogia amb naturalitat i gestos contundents com aquest d’Agné quan calgui.
    No estic d’acord amb el Monzó quan parla de xenofòbia. La meva experiència personal fora de Catalunya i en les zones monolingües és que, senzillament, el català no es considerat una llengua de primer ordre, d’igual a igual amb el castellà (en aquest cas, millor “espanyol”), l’anglès, l’holandès o l’italià… Pedagogia i molta, molta paciència.
    Una abraçada.
    Reyes

    • Fermesa
      josepselva | dimecres, 16 de febrer de 2011 | 20:59h
      Ni Agné ni jo óm pedagogs, i si ho fòssim no perdríem el temps intentant educar a qui no vol ser educat. No deu tenir raó Monzó si parla de xenofòbia, no som estrangers en el nostre propi país, encara que de vegades ho puguem semblar. Las teva estratègia de paciència i pedagogia no ha funcionat mai.
      • Generalitzacions
        Reyes | divendres, 18 de febrer de 2011 | 08:20h

        No tot espanyol és espanyolista i et donaré un parell d’exemples: minoritàries:

        “Los malagueños piden aprender catalán en la escuela de idiomas” (20 minutos, 25-05-07)

        Crónica Villalar 2010: “El 23 de Abril comenzó con una protesta por parte de diferentes colectivos, desde ecologistas a independentistas, por la presencia del Presidente de la Junta de Castilla y León (…) La culminación de los días de fiesta y lucha llegó con un concierto en el que hubo un pequeño saludo por parte de un representante catalán de las delegaciones internacionales presentes en Villalar: Andalucía, Aragón y Catalunya.”

        “… permitirme deciros que hay nacionalismos y nazionalismos. Los primeros defienden un mundo solidario, donde las naciones se respeten, con sus lenguas, su cultura y su historia, en una palabra: internacionalismo; mientras que los otros no defienden la igualdad entre naciones, sino que les importa aumentar sus territorios, imponiendo así su cultura y su lengua a otros pueblos.(…) Ahora eres TÚ el que tienes que decidir si prefieres defender un nacionalismo que defiende unos territorios que considera irrenunciables, o un nacionalismo que busca la igualdad entre las culturas y que no trata de imponerse, es decir, un nacionalismo basado en el respeto y la solidaridad entre naciones, un nacionalismo internacionalista.” (Kaos en la Red, 15-10-07)

        Evidentment, tots aquests posicionaments polítics són respectuosos amb totes les llengües minoritàries perquè formen part de la cultura dels pobles.
        I jo em pregunto (i et pregunto, Josep)… Per què no es donen a conèixer aquests sentiments de les diferents Espanyes? Madrid no ho fa, però Catalunya tampoc.

        • Particularitzacions
          josepselva | divendres, 18 de febrer de 2011 | 13:38h
          “Madrid” sí que ho fa, però en sentit contrari. Personalment no he tingut problemes de relació amb la gent de “las españas” quan he viatjat alllà, de vegades un rebuig inicial (pel meu accent) reflex d’una prevenció inculcada,   per els mitjans españols cap el que representa Catalunya, però normalment s’ha dissolta durant la conversa.
          La “comprensió” dels españols cap a Catalunya i el que som i representem, és molt minoritària; jo ho explico si el meu interlocutor és dels que volen escoltar, però sinò, m’ho estalvio perque no he de demanar perdó de ser català. Quan la Generalitat ha volgut donar a conèixer “el fet diferencial” (expressió vergonyant) no ha servit de res.
          Com diu en Jaume, els españols estan be com estan i no volen canviar. El divorci s’imposa.
  • Una flor no fa estiu
    borinotus | divendres, 18 de febrer de 2011 | 09:23h

    Ni dues primavera.

    L’experiència de segles demostra que a Espanya la majoria de la gent serà molt maca (com a tot arreu del mòn) però que no estan per la tasca de “refundar” o “reinventar” Espanya.
    Tot intent en aquest sentit ha sortit des d’aquí i no ha tingut cap eco allà De fet, més d’un cop d’intentar posar en marxa l’invent hem acabat pitjor de com estàvem (A l’intent protofederal del segle XVIII va succeir la desaparició de la personalitat jurídica i política que van encetar els borbons, a l’intent de regeneració després del desastre de Cuba va venir la dictadura de Primo de Rivera, la República  de Macià va durar tres dies , el seu estatut va passar calvaris i boicots i  i anys després  li va succeir el franquisme,…) i fins i tot els més progressistes no s’han acabat de refiar (Recordem que Azaña va dir allò que per a una Espanya en pau calia bombardejar Barcelona cada cinquanta anys, parafrasejava Espartero que era un militar de l’ala progresista…)

    El darrer intent ha estat la teoria federal del PSC que no s’ho han cregut ni al PSOE i sobretot la gestació del darrer estatut que no va comptar amb la complicitat de ningú ni a dreta ni esquerra.

    Conclusió: Els espanyols estan molt a gust com estan tal com tenen estructurat el seu país. I els molesta que vinguin de fora (perquè nosaltres sempre hem estat “a fora”) a dir-los com s’han d’organitzar. La disjuntiva és: Ho acceptem o marxem.

    I millor que un mal matrimoni val més un divorci i ser bons veïns (o potser mals veïns però si més no cadascú serà a casa seva).

  • I contundència
    borinotus | dimecres, 16 de febrer de 2011 | 14:46h

    De pedagogia se n’ha fet  molta sempre i de paciència n’hem tingut prou.

    A mi la veritat m’és igual si a Osca o Zamora els cairem bé o malament però mentre compartim estat és una cosa que emprenya i molesta.
    El dia que siguem independents em serà encara més indiferent. Serem bons o mals veïns però cadascú a sa casa que val més això que no un mal matrimoni.

    (Ben tornada :-))

  • ..//..
    Jordi Carbonell | dimarts, 15 de febrer de 2011 | 22:51h
    I tot continuara igual. Molts criden Visc..a Catalunya, en comptes de fer quelcom per Catalunya.
    • //..//
      borinotus | dimecres, 16 de febrer de 2011 | 14:48h

      De moment l’Osca ha demanat perdó….als periodistes!!!

      I el Girona no n’ha dir res.

      Un parell d’actituds que expliquen moltes coses.

  • Thank you
    Free Web Directory| Adreça electrònica | dimecres, 16 de febrer de 2011 | 03:53h
    I am so grateful to read this such a wonderful post. Thank you for discussing this great topic. I really admire the writer for allotting their time for this impressive article.  Thank you.
    • Cagon lo puto spam
      borinotus | dimecres, 16 de febrer de 2011 | 14:49h
      A veure si els tècnics de can Vilaweb ajusten bé la porta que es colen cada dos per tres.
  • ..//..
    rginer | dimarts, 15 de febrer de 2011 | 19:51h
    Espererem i desitgem que apareguin TOTS els conseqüents i diguem ja d’una vegada per totes PROU, sense fer soroll, amb naturalitat. Dignitat, drets, llibertat i viure en català amb normalitat.
    Estic d’acord amb el símil de’n Raül Agné i la senyora Parks. Ni un ni l’altra van fer cap heroïcitat, senzillament un ja estava fart, i l’altra estava cansada després d’un dia dur de treball.
    Bon vespre !
    • Símil
      borinotus | dimecres, 16 de febrer de 2011 | 14:51h
      La idea del símil no és meva sinó que ho va esmentar un noi en un fòrum de Racó Català. Em va semblar molt encertat.
      I ho seria més si provoqués la mateixa reacció.

Tibant la corda

borinotus | 2- Socials | dimecres, 9 de febrer de 2011 | 15:14h

Dia interessant el d’ahir políticament parlant. Van esdevenir-se tres fets que denoten que la relació Catalunya-Espanya està entrant en un camí difícil. O si voleu, s’està acabant el bròquil.

Aquests tres fets són l’autorització (sic) de Zapatero per a que Catalunya emeti deute, la declaració independentista d’un antic prohom del PP català com Manuel Milian Mestre i l’admissió a tràmit per part de la Mesa del Parlament d’una Proposta de Llei per a la Declaració d’Independència de Catalunya.

La primera. Zapatero va autoritzar a Catalunya per a que s’endeuti. Encara més, en un gest de magnanimitat va dir que pagaria 759 milions d’euros per a infraestructures  que estaven pendents de pagar-se… des del 2008!!!

O sigui no només s’emporten cada any el 10% del PIB català sinó que a més a més incompleixen els compromisos adquirits i ens han de permetre endeutar-nos més  (només  per a dos mil milions) per a poder tenir diners per  a  costejar serveis bàsics.

I encara més hem de sentir com borden pels privilegis concedits als catalans.

La segona. Ahir a la tertúlia d’El Matí de Catalunya Ràdio va tenir moments memorables com ara la repassada que es va fer al corresponsal de Financial Times a Madrid, Victor Mallet, per la dèria que te d’informar del que no sap contribuint a la mala imatge de Catalunya al món.

Però a més a més  Manuel Milian Mestre antic membre destacat del PP  va dir que “No he estat mai independentista, però seguint la lògica d’aquesta conversa, la solució és l’independentisme”.


La tertúlia sencera la podeu sentir tot seguit:

http://www.catradio.cat/audio/508871

No és per res però sembla que al PP tothom qui te una mica d’intel·ligència i de capacitat de gestió se n’ha acabat distanciant o fins i tot n’ha renegat: Enric Lacalle,  Josep Piqué, Josep Curto,…i Milian Mestre va pel camí.

I mireu qui hi remena ara les cireres: Fernandez Diaz, Sanchez Camacho, Garcia Albiol,….No és allò que dius una brillantor intel·lectual precisament.

Parlant de cireres, la millor definició d’aquest partit la va fer en Daniel Sirera quan va dir que era una merda.

La Tercera. Solidaritat Catalana per la Independència havia presentat una Proposició de Llei de Declaració d’Independència, no és una llei que proclami la independència el dia de la seva aprovació sinó que és “una Llei que té per objecte regular les passes que el Parlament i el Govern de Catalunya haurien de seguir per iniciar el procés d’independència i el seu reconeixement internacional, i per declarar-la

Ahir era el dia en que la Mesa del Parlament havia de decidir si s’admetia o no a tràmit. Els vots de CiU van permetre que s’aprobés mentre que PSC i PP van votar en contra ( la resta de partits no hi són representats). Ara en un termini de dos mesos (ben a prop de la consulta sobiranista de Barcelona i de les eleccions municipals!) s’haurà de tractar i els partits que hi estiguin en contra podran presentar esmenes a la totalitat per a evitar que tiri endavant. Tanmateix hi ha qui ja ha titllat aquesta llei d’il·legal cosa que diu molt del nivell de segons quins parlamentaris (Una proposta de llei no és ni legal ni il·legal i el rang de llei el dóna o no el Parlament que és la seva feina).

Tot seguit us deixo la conferència de premsa de l’Alfons Lòpez Tena que va fer ahir sobre aquesta qüestió i d’altres que es van tractar ahir. He descarregat el video de la web del Parlament però no es pot penjar al blog ja que no permet penjar fitxers en mp4 així que haureu de clicar l’enllaç d’aquí baix.

Si abans he esmentat el baix nivell d’alguns parlamentaris tampoc es queden enrere alguns periodistes (atenció al minut 12)

http://www.parlament.cat/web/actualitat/canal-parlament/videos?p_cp1=903774&p_cp2=&p_cp3=&p_cp22=

Comentaris: 2
  • latrappola | dijous, 10 de febrer de 2011 | 21:35h

    De fa unes setmanes que no em perdo cap de les rodes de premsa de l’Alfons López Tena al Canal Parlament. Des dels temps dels monòlegs d’en Quim Monzó que no he vist res de tan bo. Friso pel dia que podrem veure el cara a cara entre en López Tena i l’Artur Mas.

    M’hi jugo un peix que abans de què acabi la legislatura, aconseguirà treure tan de polleguera l’Albert Rivera, que aquest acabarà cridant el que pensa realment i té cura de no dir mai en públic, i això serà el final de la seva carrera política.

    • ALT
      borinotus | dissabte, 12 de febrer de 2011 | 19:14h

      Em penso que la web del Parlament no deu haver tingut mai tantes visites com aquesta legislatura. Els videos de les compareixences de l’ALT són compartits i enviats per fòrums i xarxes socials.

      I si compares amb els videos de la resta de grups veus la diferència de nivell. Curiosament, o no tant, com més espanyolista és el partit més baix és el to dels seus diputats.