Al “Caire” de l’abisme

borinotus | 2- Socials | dijous, 3 de febrer de 2011 | 23:55h

Fa dies que el món àrab va revoltat. Bufen temps de canvi tot i que encara no sabem cap a on ni si tothom anirà cap a la mateixa direcció.
Les motivacions són diferents com diversa és la situació a cada estat però sembla que el comú denominador és els cansament de governs corruptes, la pobresa crònica unida a una carestia dels productes bàsics i la joventut de bona part de la població que aspira a tenir un futur alternatiu a immigrar al primer món si vol progressar.

De protestes i malestars més o menys visibles i més o menys acallats n’hi ha hagut de fa temps a Algèria, Marroc (i el Sàhara Occidental),….però no ha estat fins l’esclat tunisià que ha semblat que la cosa va de debó.

I ha estat sorprenent que hagi començat allà per a molts que de Tunísia en sabíem quatre coses bàsiques: Antiga colònia francesa amb bones relacions amb la exmetròpoli, país estable que el feia ser una destinació turística apreciada i que havien tingut un clar exemple de timocràcia amb un president etern que es deia Burguiba….i para de comptar.
Personalment ni tan sols coneixia el nom del President (fins fa poc) actual, Ben Ali, contra qui s’han adreçat totes les protestes fins que ha renunciat al càrrec i ha fugit del país (se sospita que ben carregadet de souvenirs, per cert).
Un triomf de l’anomenada “Revolució de Gessamí” (per qui? per què? sembla que ni ells ho saben) que hauria d’anar més enllà si no volen que els canviïn el nom del capitost i tota la resta quedi igual. Ja hi ha hagut queixes que en el nou govern hi ha massa cares velles.

Però la situació tunisiana ha quedat eclipsada per l’egípcia. El país més poblat del mòn àrab ha sortit al carrer amb la intenció d’enderrocar Hosni Mubarak. Aquest va optar per enrocar-se i aïllar el país tot tallant les connexions d’internet i telèfon i fent servir la policia per a reprimir les manifestacions de forma brutal. Com que les protestes no paraven de crèixer va nomenar un vicepresident per a que donés la cara i va decidir no presentar-se a les properes eleccions que, en principi, se celebraran al setembre. Tot plegat no ha servit per a calmar els ànims. Al contrari, diàriament els partidaris de Mubàrak (o no ben bé ) i la policia i els detractors del règim mantenen violents enfrontaments que tenen com a epicentre la plaça Tahrir. De moment els morts són oficialment cinc, però hi ha molts ferits i detinguts. Els periodistes estrangers pateixen agressions i coaccions en un intent inútil per part del règim de fer que no se’n parli del que hi passa.

Mentrestant l’exèrcit està expectant. Treu els tancs al carrer però amb prou feines intervé per a separar contendents. Hom pensa que vol esperar a veure cap a on s’acaben decantant els esdeveniments abans de decidir que fer. No vol malmetre la bona imatge que te entre el comú de la població.

Bona imatge sorprenent, si més no vista des d’aquí. L’exèrcit ha estat garant del poder. I part d’ell. Cal tenir molt bona fe per a pensar que si el sistema és corrupte una part important d’aquest sistema es mantingui pur i immune.
Potser el prestigi de les forces armades ve del paper que va fer en temps de Nàsser en la crisi de Suez, llavors en mans de la Gran Bretanya, en l’època en que el nazi fugat Otto Skorzeny els va entrenar (un dels seus alumnes fou el després líder palestí Iassir Arafat)  per a poder fer front a la potència colonial.
Després d’aquest conflicte, de la seva continuació una dècada després (La Guerra dels Sis Dies) i finalment de la signatura dels acords de pau de Camp David (que li costarien la vida al predecessor de Mubarak, Anwar Al Sadat) Egipte va preferir contemporitzar amb els Estats Units a canvi de rebre ajuda econòmica, de la qual l’exèrcit ha anat rebent un bona picossada en metàlic o en material. Sobta que la població egípcia acusi a la policia de ser peons dels americans i en canvi no pensi el mateix de l’exèrcit.
Cap a on va Egipte? Aquí ens agradaria pensar que, per fi, pugui haver democràcia en un país àrab. Però no oblidem que la segona força política (Després del governamental Partit Nacional Democràtic de Mubarak que, per cert, ha estat ara expulsat de la Internacional Socialista.….És de suposar que si no hi hagués passat cap revolta encara hi seria. Sembla que ara s’han adonat els socialistes que Mubàrak no era gaire democràtic, però tampoc ho eren Sadat, ni Nàsser,…) són els Germans Musulmans, la organització més antiga de les que advoquen per un estat islàmic on s’apliqui la xària. L’alternativa és Mohammed El Baradei, persona respectada internacionalment des que com a director de l’Agència Internacional de l’Energia Atòmica va dir i repetir que a l’Irak no hi havia armes de destrucció massiva; tanmateix a Egipte n’hi ha que el considera massa proamericà i desvinculat de la realitat del país donat que ha viscut a l’estranger durant molts anys.

Tinguem en compte com ens afecta qui mani allà: Un govern hostil a Occident pot tallar el trànsit del Canal de Suez amb el que suposa per al trànsit de mercaderies cap a Europa i especialment als ports mediterranis sobretot el de Barcelona com a porta d’entrada de productes asiàtics.

En una societat on la majoria de la població sigui de nivell econòmic i cultural baix és més fàcil que hi arreli el populisme, la demagògia i el fanatisme religiós que no la democràcia. És un risc que Egipte pot còrrer. Però tenir una classe mitjana culta i activa tampoc és garantia de res. Només cal recordar que els seus cosins perses van fer fora al Xa i han acabat sota el règim dels aiatol·làs. De fet, el govern iranià ja ha mostrat la seva satisfacció pel “naixement d’un nou estat islàmic“. Potser somniem en fer la pinça a Israel ara que han posat un de Hezbollàh al capdavant del Líban.

Però els veig massa optimistes. Sobretot quan veus que a Gaza Hamàs reprimeix  les manifestacions de simpatia amb Egipte. Cosa que no deixa de ser un bon senyal.

Ja veurem que passa. Haurem d’estar atents a tot aquest moviment. I al d’Algeria, i al Iemen, i a Jordània,…..

Font de la imatge: Der Spiegel

Comentaris: 7
  • la roda
    Victoria | dilluns, 7 de febrer de 2011 | 13:27h
    En primer lloc que la roda es mogui és ben necessari. La resta com tu assenyales molt bé, és ple d’incertesa i d’interrogants.
    Va ser bo el berenar, no és vera? gràcies per venir-hi
  • Per ara
    Llaudal | dissabte, 5 de febrer de 2011 | 11:15h

    estan més preocupats per llençar a fora els que hi són que per demanar democràcia o eleccions. EUA insisteix en aquest punt. Tampoc apareixen signes clars d’integrisme com en el cas de Humeini. És clar que hi ha els Germans Musulmans, però semblen més febles que no semblaven.
    En tot cas, em de fer una reflexió sobre el nostre comportament. Hem mantingut tots aquests sàtrapes per a la conveniència d’occident. En això hem de reflexionar i esmenar moltes coses.
    Com sempre, un apunt molt complet.

    • Mea culpa
      Llaudal | dissabte, 5 de febrer de 2011 | 11:17h
      per l’error ortogràfic. “… hem de fer una reflexió…”
      • Compas d’espera
        borinotus | diumenge, 6 de febrer de 2011 | 01:34h
        Em penso que els Germans Musulmans i demés estan a l’expectativa a veure com evoluciona tot. Ja sap allò de que en rius revolts hi ha millor pesca. No oblidem que fa poc anaven cremant esglesies coptes aquests

        Bé, Occident ha utilitzat els sàtrapes per als interessos però a mi em costa creure que sense Occident allò seria un democràcia.
        El problema dels països àrabs és que encara no han arribat al punt històric en que decideixen separar societat i religió i això ho complica tot.

  • ..//..
    rginer | divendres, 4 de febrer de 2011 | 07:07h
    Boníssima reflexió. Penso que els governs autoritaris, amb el suport de països dits democràtics, sempre arriben a tibar massa la corda i la gent es revolta perque han dit prou. Sí, somiem en que per fí la polìtica i la gent són al capdemunt de la revolta i no els interessos econòmics ni els bancs ni els lladres ni les ciències econòmiques, ni la borsa, ni els interessos, tot aquest entrellat que la gent del carrer ni entèn ni hi participa.
    Però la realitat és una altra i les teves reflexions són veres i refrescar la memòria sempre ajuda i molt.
    • Tinguem en compte
      borinotus | diumenge, 6 de febrer de 2011 | 01:27h
      que al capdavant de la societat no pot haver ningú gaire millor del que hi ha en aquesta societat. D’aquí ve el que deia al post que en una situació on la gent te poc nivell cultural i economic el que creix millor és la demagògia i el fanatisme. Ens emociona veure el poble en moviment cridant llibertat però la realitat sovint desmenteix el romanticisme.
      A veure per on acaba sortint tot això però no dóna gaire bona sensació veure la plaça plena de manifestants pregant.

Deixa-hi un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s