El dia que l’estelada esdevingué normal (Crònica en prosa d’una mani esplendorosa)

borinotus | 1- Politics | dimecres, 14 de juliol de 2010 | 01:48h

Que la manifestació seria un èxit estava cantat. Es notava a l’ambient. Qui més qui menys coneixia algú que no havia anat mai a cap però ara s’hi apuntava, o bé descobria filiacions pro-indepes en persones que fins ara no ho eren….També es notava en el fet que era difícil comprar estelades, en molts llocs s’havien exhaurit (A la manifestació es notava que moltes eren noves). Hi havia ganes d’anar a cridar (exigir!) independència i així que algú es mostrava escèptic sortien tres o quatre a intentar fer-los canviar d’opinió.
Malgrat les barroeres pressions socialistes es volia intentar (i s’aconseguí) que la manifestació mantingués el seu esperit inicial: No en defensa de l’estatut i sí a la reivindicació del dret a decidir (eufemisme per independèacia que hauríem de començar a deixar de banda, trobo). És a dir, fugir del “que dolents que són i que malament que ens tracten” al “Ja n’hi ha prou, aneu a fer la ma, i fer un cop de porta
Vet ací com vaig viure eixe dia.
Havia quedat i no quedat amb unes quantes persones. Com que se suposava que la cosa seria massiva vam dir allò de “seré per aquí o per allà” i ja veurem si ens hi trobem. De fet, vaig sortir de casa a les cinc en el mateix moment que rebia una trucada del blocaire Jordi Carbonell. “On ets?“”Jo? Ara surto de casa“”Ara surts de casa? Doncs ja tindrem sort si ens hi veien que això està petat!”.
Agafo la tusa i la majoria de la gent va abillada per a la manifestació: senyeres, gorres, samarretes. Una noia portava una bandera occitana. “D’on l’has tret?” “És que sóc aranesa” “Ah!” Una aranesa al meu barri! Em va sonar d’allò més exòtic. Un munt de gent va baixar a l’estació de Renfe i un altre munt (entre ells jo) a l’estació de metro de Pep Ventura (fins l’endemà no inegurarien la nova de Pompeu Fabra). També havia quedat i no quedat amb gent de Badalona i vam fer bé de no comprometre’ns. No ens hi hauríem trobat.
Entro al vagó, em trobo amb un grupet que porten uns pins enganxats, les quatre barres i un lema: Volem Tot l’Estatut (Ein?) a l’altra banda de la pitreta una enganxina verda amb el logo i les sigles d’ICV (Ah!, Bah!).

A banda dels somiatruites hi havia molta gent, la majoria amb estelades. La quantitat de gent augmenta a mesura que avença el trajecte. Hi ha parades amb tanta gent que la majoria prefereix esperar un altre tren a estar enxovats. Fa molta calor i només faltava això.
A l’estació de Passeig de Gràcia baixem. Un segurata molt nerviós (hi ha dos o tres més que semblen més tranquils) insta a la gent que és a l’andana a no apropar-se gaire al tren, tanta és la gentada. Faig el passadís fins al carrer València, vénen altres trens per les línies groga i verda. Hi ha aglomeracions per a sortir. Arribo a les sis, hora de l’inici teòric de la marxa.
Un cop a fora veig una multitud cridant “independència!”, les estelades predominen…i molt.

Intento trucar a veure si puc contactar amb algú. Debades. Ja m’havien dit que hi hauria “zones fosques” per seguretat. Sort que en Jordi Carbonell i la Roser Giner em veuen. De la resta, res. Durant la resta de la manifestació intento trucar més vegades. Intents inútils. Quan no sóc en zona fosca deuen ser el altres que ho són (més tard, n’hi ha qui em confirma que m’ha trucat diverses vegades. Més tard a prop de mitjanit rebo sms enviats sis hores abans….

La manifestació va lenta. Més que lenta és que no ens movem. Al cap d’una bona estona de ser allà plantats avisen de megafonia que hem de deixar lloc per a que passi la capçalera d’autoritats. No ens ho diu a nosaltres però com que no especifiquen….
Més tard ens assabentem que hi ha tanta gent davant de la capçalera que tant li va costar muntar al MHP Montilla que no poden avençar.


Teoricament això és la capçalera dels Presidents (Imatge: Directe.cat)

Al final desisteixen i donen per dissolta la manifestació (la seva) no sense que abans uns exaltats increpessin el President. La cosa no passa d’aquí però a Espanya i mitjans que hi combreguen això és l’únic que es mostra. D’això altre no han dit res ni tan sols a TV3. Ètica periodística? Connais pas.

Decidim avençar pels laterals de Passeig de Gràcia. Estan plens però és l’únic que es mou.


Una parella occitana (de Montpeller) que també volia donar-nos suport.


Foto: Nació Digital


Foto: Nació Digital

Veiem la capçalera d’Omnium. Teòricament anava darrera de la senyera portada pels Presidents però entre uns i altres hi havia  un cordó de seguretat i moooooooooolta gent.

Al cap de no se quant de temps, arribem a la confluència Gran Via/Passeig de Gràcia.


La Fina Brunet anava informant al 3/24

Enfilats en un pirulí uns fotògrafs feien fotos. Els hi preguntem “Com es veu la cosa des d’aquí dalt?” Respon: “D’aquí cap allà (Passeig de Gràcia amunt) no es veu el final, d’aqui cap allà (Gran Via mirant sentit Llobregat) tampoc i cap allà (Gran Via mirant Besòs) està fins a Tetuan (on acabava la marxa) fins a rebentar!”

Més tard, veient les noticies ens assabentem que a la Rambla Catalunya s’havia improvisat una “manifestació paral·lela”. La gent que no podia baixar per Pg. de Gràcia avençava així. Tots els creuaments que travessavem eren també plens de gent.

La Roser se’ns acomiada. Va cap a casa però abans fa pedagogia entre turistes sorpresos.

Continuem caminant. Arribem a la confluència amb Roger de Llúria  si fa no fa a les nou (ja portavem tres hores i darrera venia encara una gentada enoooorme). La Núria Bacardit es preparava per a sortir al Telenoticies Nit.

En arribar a Tetuan la multitud es va dissolent. Per megafonia ens van demanant de tant en tant que així ho fem per a facilitar la fluïdesa. El parlament de la Txe Arana i el Lluís Soler fa hores que han estat pronunciats.
Els carrers de més enllà del Passeig de St. Joan s’omplen de gent somrient. En això m’hi vaig fixar, la gent somreia molt. De satisfacció no seria, potser d’esperança? Hem sentit tantes vegades que “avui comença una nova etapa per al sobiranisme català” o que “hi haurà un abans i després d’aquesta manifestació” i també aquella de “els polítics no podran ignorar la veu del carrer” que ja no ens creiem res. Tanmateix sembla que aquest cop la cosa pot ser diferent. Justament quan més escepticisme hi ha contra els nostres polítics. Ningú ha pogut capitalitzar aquesta marxa i tres dies després els partits encara van despistats. Tothom és conscient que amb aquesta colla no anem enlloc. Encara més, no és tracta només d’independència sinó d’un desig de fer neteja i a fons. Per una vegada s’ha fet realitat aquell tòpic que diu que la gent (el poble, si ho voleu) ha estat el protagonista.

L’endemà, guerra de xifres. Al voltant d’un milió. El Pais (el seu) es despenja dient que 56000. O sigui que tots els que hi erem cabríem al Camp Nou i encara hi quedaria buida una quarta part. L’endemà ens digueren que veient un partit de futbol a la pantalla instal·lada a l’Avinguda Mª Cristina hi havia setanta cinc mil. És a dir, que tots els que no cabíem en l’espai comprés entre Tetuan i els Jardinets de Gràcia (i encara més enllà) i carrers adjacents, (espai que es va omplir diverses vegades) cabríem de sobres a l’explanada de davant de la Plaça d’Espanya.
Una mostra de la credibilitat de l’estudi és el fet que la majoria de mitjans informatius estrangers donen per bona la xifra d’un milió (com a mínim) fins i tot a La Reppublica que cita informació d’El País).
Però com em digué en Jordi, tot això és molt fàcil. Només cal fotografies aeries on es vegi la magnitud de la gentada i dir “Poseu-hi la xifra que vulgueu” i jo hi afegiria “I si teniu els collons de dir que això no és el que interessa a la gent, intenteu omplir els mateixos carrers amb la mateixa quantitat de gent”. Ja no dic ni que ho superin. Curiosament de fotos aeries globals de tot tot no se n’ha vist, I no serà per manca d’helicòpters.
La gent marxava. Contenta. Onejant banderes. Cap incident de menció. No hi haurien sirenes de la policia creuant la nit. Ni corredisses. Ni antiavalots. Per què hi hauria d’haver? Era gent normal la que aquell dia prengué el carrer.Nadons, nens, adolescents, adults, ancians, homes, dones, catalans de soca-i-arrel, nouvinguts i no tan nous de colors i llengües diverses, urbanites i rurals, obrers i estudiants, aturats i empresaris…. El tren del sobiranisme no et demana d’on vens sinó cap a on vols anar. Qui pot gosar dir que això no és la Catalunya real i no ser titllat de mentider o boig?.

Això dels aldarulls que es produeixen són cosa d’extremismes que no entenen altre missatge que la violència i l’odi. L’endemà en tinguèrem un bon exemple. Moltes metafòres, aquest cap de setmana.

Imatges: La del començament extreta de la web d’Òmnium Cultural. de la resta, les que no duen el nom de la procedència són fetes per mi.

Comentaris: 6
  • Esperava aquesta crònica
    Llaudal | dijous, 15 de juliol de 2010 | 09:35h
    i ha estat a l’altura a què ens tens acostumats. Jo vaig fer la paral.lela de Rambla Catalunya. Després l’odissea d’entrar a Passeig de Gràcia per un lateral, després l’aventura de trobar-me amb la família vinguda de Girona, després suar independència, després patir-la, amb ganes!, hores i hores drets sense moure’ns, després cap a les nou córrer a buscar inútilment un bar per seure, els carrers adjacents plens també de gent amb estelades… Dels polítics de sempre, els romanços de sempre. He enviat 8 mails per protestar als de la mesa del parlament i als líders dels partits pel refús de la IP i la ILP sobre referèndum. A nosaltres ens tocarà seguir empenyent-los o esperar que sorgeixin nous líders, que ens sorgiran. Des d’Omnium, des de plataformes…
    • Volen menystenir-ne
      borinotus | dilluns, 19 de juliol de 2010 | 14:25h
      el significat i el suport rebut. Tant se val. Això no és un orgasme esportiu per a ments simples sinó una feina de llarg abast. Cal empènyer des de la societat civil com dius i marcar de prop els partits. A veure si ens en sortim.
  • ..//..
    rginer | dimecres, 14 de juliol de 2010 | 08:56h
    Sabem on volem anar …. i com els trens, que no AVE, ja arribarem ja. Una crònica real, senzilla, i amb els links oportuns per conèixer les situacions abans i el que va dir en Jordi carbonell : Poseu les xifres, després de veure una foto des de l’aire ! Però sembla ja que els pàrtits no ho han entés així … o potser que aquest estiu serà un temps de reflexió ???
    • Parada estival
      borinotus | dilluns, 19 de juliol de 2010 | 14:21h
      Els partits estan reflexionant a veure com es posicionen. La manifestació portarà conseqüències. Encara que hi hagi una aturada estival a nivell polític hi haurà moviment.

2 responses to “El dia que l’estelada esdevingué normal (Crònica en prosa d’una mani esplendorosa)

  1. Retroenllaç: Concert per la Llibertat. Camp Nou 29J | Temps d'incertesa (com tots)

  2. Retroenllaç: Bona Diada Nacional i bona #Via Catalana ! | Temps d'incertesa (com tots)

Deixa-hi un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s