Daily Archives: 10 Setembre 2012

Adéu Sefarad

borinotus | 1- Politics | dilluns, 3 de setembre de 2012 | 09:08h
Sefarad no ha escoltat mai els seus fills. Menys escoltarà, doncs, els fills de les veïnes Terres d’Edom. Així doncs, adéu Sefarad.

Llops solitaris?

borinotus | 2- Socials | dissabte, 25 d’agost de 2012 | 02:10h

Ja hem conegut la sentència contra Anders Breivik per l’atemptat d’Oslo i el tiroteig de l’illa d’Utøya de fa un any: Vint-i-un anys per matar setanta-set persones. Això sí, un cop finalitzada la condemna és pot anar prorrogant si es considera que pot continuar essent un perill en llibertat.

Però no volia parlar de la sentència en si ni tampoc de les motivacions de Breivik (sobre això darrer ja vaig parlar fa temps a l’apunt La barbàrie arriba a l’oasi ) sinó de l’errònia percepció que te molta gent i molts mitjans de comunicació de considerar, a Breivik i altres elements semblants, llops solitaris que actuen per compte propi.

Imagineu per un moment que voleu fer un atemptat. Què us cal? Doncs, com a mínim, armes i/o explosius.

Com ho aconseguiu? Europa no és com els Estats Units on les armes, fins a un cert punt, són mercaderia de venda legal. Aquí només es poden adquirir armes de caça i d’us professional.

Així doncs, cal anar al mercat negre. Com? No s’anuncien a les pàgines grogues, cal tenir-hi contactes directes o indirectes. I com que no es tracta de anar a un traficant de barris baixos que et vengui un revòlver de segona ma sinó que et cal material de més nivell, aconseguir aquests contactes no és feina fàcil. Difícil és arribar a aconseguir saber qui i on són i difícil és que confiïn en tu i que pensin que no els delataras al primer entrebanc. O coneixes algú de fa temps o algú te’n dóna suport.

I, és clar, aquesta mena d’articles no són barats i suposo que habitualment es deuen pagar per avençat. No crec que donin crèdit a un principiant que vol ser un heroi o un màrtir per una causa i que pot caure mort (sovint de fet és el que busca) o ser detingut. Encara més, el pagament ha de ser “invisible”: O en efectiu o a travès d’una transferència en algun paradís fiscal en alguna empresa pantalla. I això no és tan fàcil com sembla per a una persona normal i corrent, segons la normativa vigent qualsevol pagament a l’exterior superior a cinquanta mil euros (o el seu equivalent en divises) ha de ser declarat al banc central de cada estat informant de les dades d’emissor, receptor i concepte.

Això a banda de la logística (pisos, vehicles,…), l’entrenament (cal gastar moltes bales fina a acabar d’aprendre a fer diana, un cotxe-bomba no es prepara així com així,….), etc.

Creieu que una persona anònima per molt fanatitzada que estigui pot fer això tot sol?  Creieu que el tal Breivik o Mohammed Merah (el que matava nens jueus a Tolosa de Llenguadoc i que tenia un arsenal a casa seva) o aquell que va matar set persones a Holanda l’any passat o similars poden costejar-s’ho amb el seu sou (si en tenen)? No crec que haguessin anat a demanar un crèdit al banc! Potser amb atracaments? Aquest mètode s’apuntava com a possible en el cas de Mohammed Merah, que era un xoriço i vivia d’ajuts públics, però li hauria calgut fer molts atracaments per a finançar-se l’arsenal que tenia a casa seva.

I llavors? Doncs llavors vol dir que hi ha algú darrera que els dóna aquesta cobertura material, logística i financera. En el cas de Merah ell mateix es va definir, davant l’estrany escepticisme d’alguns mitjans, com a membre d’AlQaeda. Les darreres investigacions no semblen desmentir-ho sinó tot el contrari.

En canvi en el cas de Breivik no sembla que a ningú no li hagi interessat saber d’on ha tret les armes i els diners per a adquirir-les. Si més no, a mi no em consta que durant la investigació i el judici s’hagi tractat aquesta qüestió (Si algú te informació sobre aquest particular li agrairé que ho comenti).

Qui pot proveir d’armes aquests assassins que van per lliure però no tant? Doncs caldria suposar que els mateixos que proporcionen o proporcionaven armes a tota mena d’organització armada de tot signe: una altra organització armada (les que proliferaven fa uns anys deuen tenir un cert estoc en oferta), alguna màfia (és interessant llegir el capítol de Gomorra de Roberto Saviano sobre el tema) o, perquè no?, algun país interessat es crear merder i confussió: Recordem que fa un temps l’ambaixador iranià a França va mostrar les bones relacions que tenia amb l’extrema dreta.
Iran, per cert, que n’hi ha que diu que pot estar darrera de l’atemptat suïcida contra turistes israelians del mes passat a Bulgaria que va causar vuit morts i una trentena de ferits. Un atemptat en plena Unió Europea que ha estat ràpidament oblidat. De fet, alguns diaris de casa nostra ni s’han pres la molèstia de parlar-ne.

Sovint els europeus mirem amb condescendència els estatunidencs i ens exclamem com són de bàrbars quan veiem com fan tirotejos de tant en tant.  Aquesta mena de gent aquí ho resoldria a hòsties o a ganivetades, allà fan servir les armes legals. És lògic, doncs, que la qüestió de com o d’on van aconseguir les armes sovint no sigui objecte d’investigació en aquests casos que no es tracta de delinqüents habituals. Però les armes que es fan servir a les matances a Europa en molts casos no serien legals ni tan sols als EUA però estranyament no sembla que gaire gent estigui interessada a saber d’on surten.
Allà, a diferència d’aquí els pretextos per a fer matances acostumen a ser fruit de frustracions personals sense cap pretext ideològic. Aquí és al revès, i és llavors quan són els americans els que ens miren amb condescendència i diuen que tothom diu que el feixisme i les dictadures sempre planen per damunt els EUA però sempre acaben aterrant a Europa.

Font de la imatge: Theargus.ca

Comentaris: 6
  • Sempre
    Daguer | dilluns, 27 d’agost de 2012 | 12:07h
    fas pensar i dónes informació que tendim a oblidar. L’atempatat de Bulgària m’havia passat per alt. Coses de l’estiu. Felicitats!
    • Bulgària
      borinotus | dilluns, 27 d’agost de 2012 | 15:14h
      Si t’havies d’informar a travès de Vilaweb em sembla que ben poca cosa n’hauràs vist.
  • ..//..
    rginer | dissabte, 25 d’agost de 2012 | 12:04h
    Els llops solitaris són els que maten a una persona per raons personals ( posem per exemple els crims de violència de gènere). Aquestes morts a Europa com molt bé dius, sempre hi ha algú al darrera. No vagis tan lluny, a Barcelona, Hipercor, qui era al darrera ? Ho sabem tots. El que és més difícil és conèixer els grups feixistes i d’extrema dreta perque són dins de l’organigrama d’un partit polític fort i que governa i també perque hi han molta gent amb un status econòmic alt i que vol continuar guanyant diners sense més.
    Aquest jove noruec té qui el recolza, organizacions importants que com molt bé dius, ningú investiga, però ho saben, ho saben, els coneixen ( molt bé la teva referència a Gomorra de Roberto Saviano).
    Els americans són com són, però recorda que mai han patit atacs ni guerres, ni conquestes des de que van aconseguir ser una nació independent dels colonitzadors. Europa té moltes històries, guerres, conquestes, racisme, nacionalismes …. quants anys fa de tot ? 1,000 a.C. ? Abans ? I milions van marxar d’Europa per repoblar un nou món …….
    Com és habitual, una boníssima reflexió d’un fet, d’un judici, d’una sentència, diferent del que pots llegir a la premsa rutinària.
  • Diria més, Roser.
    labelendemadrid | dissabte, 1 de setembre de 2012 | 10:35h
    Els EEUU sí han patit un atac en la última dècada. L’atac a les torres bessones va representar un convulsió sense precedents, precisament perquè no hi estan acostumats (a part de per la barbàrie que suposa la pèrdua tan gran de vides humanes, i pel canvi de paradigma que va implantar).

    Roser, d’altra banda, no qualificaria la violència de genere pròpia només de “llops solitaris” i d’individus aïllats, ans al contrari. Suposo que estaràs amb mi, en que la violència de gènere és un dels mals socials i sociològics més estès, i correspon a patrons socials de patriarcat instaurats des d’antuvi, que poden tenir (o no) al darrera organitzacions concretes amb noms i ulls que amb els seus predicaments fiquen llenya a la foguera de la dominació patriarcal.

    No només les organitzacions religioses (i no parlo de les islamistes o integristes només, sinó també de les que seuen a la Plaça Sant Pere de Roma, que tenen molt a veure en la configuració d’aquest patriarcat des de temps immemorials) sinó també d’organitzacions ideològiques que atien el foc de la discriminació de gènere de manera vetllada i subtil, i que acepten de manera indirecta aquests “petits pecats” per tal de mantenir el seu model de discriminació social de gènere i model de família (després es fan la foto fent campanya contra la violència domèstica i tant panxos, mentre per darrera fomenten un model social que l’afavoreix)

    Sí, és cet que és una discriminació tant arrelada i assumida en molts d’aquests individus mal-tractadors, que fan pensar que no tenen cap influència social i que només són malalts socials aïllats, o simplement malvats o psicòpates, o simplement ignorants, sense influència social, però la tenen: la major part són productes d’aquesta societat (sense deixar de banda el factor psico-social). Per això la condemna social i el canvi de model de societat, és tant important per evitar aquests comportaments. (Ja dic, sense oblidar la dimensió de responsabilitat personal de cadascú, però la violència de gènere té molt a veure amb el model social)

    No crec que sigui tant diferent (pel que fa motivacions de dominació i sentiment de supremacia contra el que considera inferior) el “pájaro” d’Oslo, que un individu que mata a la seva parella per dominació de gènere i violència ancestral contra les dones.

    En fi, que podríem estar debatent hores i hores, perquè el tema és molt sucós. Com sempre entre el Sr. Borinotus i la Sra. Roser, em fan venir ganes d’aprofundir en aquestes i altres qüestions. Jo que estava de letàrgia estival… Sembla que torno a engegar!

    Salut companys!

Allò que l’agost madura, el setembre ho assegura.

borinotus | 1- Politics | divendres, 3 d’agost de 2012 | 16:01h

El Rei ensopega, la megabandera cau i Draghi (algú realment esperava el contrari?) diu a Rajoy que espavili.

Metàfores i realitats. Espanya s’enfosa. I nosaltres amb ells...

Una mica de repàs històric contradiria l’afirmació que diu que durant l’estiu, i especialment l’agost, no hi ha noticies importants. Enguany es tornarà a trencar la regla: Un no sap si arribarem al “ferragosto” amb xoc de trens o amb tres descarrilats, arruïnats, intervinguts o independents. No em vaig equivocar quan vaig predir (predicció fàcil, cal dir) que enguany seria realment “l’any de la incertesa” 🙂

Moltes coses sembla que passaran aquest agost. Possiblement només entre bambolines i ja ens trobarem el que ha de venir amb l’inicia del nou curs (polític, escolar, laboral,…). Els polítics no faran gaire vacances aquest mes. El MHP Mas, preparant-se per al que ha de venir va convocar el Govern i altres als càrrecs a fi de mobilitzar-los “per a canviar la Història

Ja fa temps que ens afaitem (o ens depilem) i ja sabem que venint d’on ve la cosa deu tenir més de retòrica que de pla estratègic. Tot i així es nota un augment de graus de cabreig institucional. Veurem fins a on arriba.
Com que el nombre d’alts càrrecs eren 300 estava cantada l’equipació amb els espartans de la batalla de les Termòpiles. Tal com diu en Sebastià Alzamora, allò més probable no és que Leònides-Mas i els seus acabin lluitant fins a la mort sinó que surti més d’un Efialtes d’entre les seves pròpies files.

Mentrestant cada cop hi ha més gent que bull. La situació econòmica és cada cop més dolenta i, encara pitjor, les perspectives no semblen veure símptomes de millora ni a llarg termini. I encara més pitjor, els que tenen l’encàrrec d’encarar-s’hi no donen gaire confiança (i els que es presenten com a alternativa, tampoc). El primer de setembre ens portarà un augment de l’IVA, impost que grava el consum independentment de la renda del consumidor. Si encara baixa més el consum es vendrà menys, si es ven menys baixarà la producció, si la producció baixa hi haurà menys feina, si hi ha menys feina l’atur puja, si puja l’atur hi haurà més gent depenent d’ajuts, si cal pagar més ajuts pujarà el dèficit públic, tot el contrari del que es pretenia amb aquesta i altres mesures….

Mentrestant, s’ha presentat l’Espoliometre, apadrinat per Salvador Cardús. Una forma gràfica d’informar del dèficit fiscal que patim. L’invent no és nou. Recordo fa un temps que alguns webs tenien un marcador semblant creat pel CCN si no recordo malament,…

I, després de voltar per moltes poblacions catalanes l’onze de setembre està previst que la Marxa cap a la Independència arribi a Barcelona on s’espera deixar petita la famosa manifestació del 10J.
Una diferència important amb les altres manifestacions històriques que s’han fet és que aquesta és explícitament independentista. Fins ara tot eren eufemismes: A les convocades per la Plataforma pel Dret a Decidir (per cert, que se n’ha fet?) els lemes eren referits precisament al dret a decidir i a dir que érem una nació, tant la feta el 18/02/06 (“Som una nació i tenim dret a decidir”) com la feta el primer de desembre del 2007 arrel del caos de les infraestructures (“Som una nació i diem prou”).
La del 10/7/10 convocada per Òmnium Cultural es parlava (després de pressions polítiques per a evitar-ho) de “Som una nació. Nosaltres decidim”.

Cadascuna d’aquestes concentracions aplegava més gent que l’anterior i la presència d’estelades era més nombrosa. La del 10J va ser la consagració d’aquesta ensenya com a normal. Si al 2005 la paraula independència espantava la senyora Pepeta d’Igualada, avui no és estrany trobar que és independentista fins i tot la Senyora Maruja de l’Hospitalet de Llobregat.

Aquesta Marxa de setembre portarà a la pancartà la paraula “Independència” i ens manifestarem sense eufemismes d’una vegada.
I allò que es pretén no és tant mostrar el nostre enuig a Madrid sinó, com diu Salvador Cot, enviar el missatge als nostres propis polítics per a que hi actuïn. Fa uns dies que sento còrrer un lema “Artur Mas, o independència o te’n vas“. D’això es tractaria. De demanar que no es demori més el “xoc de trens” perquè cada dia que passa el més probable és que acabin fent descarrilar el nostre. Si no és aixó no servirà de res tanta mobilització: Les manifestacions de queixa i prou repetides un cop i un altre només serveixen per a fer una gran desmostració d’onanisme col·lectiu sense cap resultat pràctic.

Allò que l’agost madura, el setembre ho assegura. Ja veurem que en surt.  El pitjor que pot passar és….que no passi res, com bé observa en Xavier Roig:

I si no passés res?

XAVIER ROIG

| Actualitzada el 27/07/2012 00:00

El cap de setmana passat l’ARA va publicar unes enquestes que confirmen una de les inquietuds que planen sobre molts de nosaltres. Amb el lògic desgast del partit de govern, unes eleccions fetes ara mateix ens deixarien on ja som. ¿I si aquesta situació d’una Espanya afeblida i supervisada per Brussel·les durant molts anys es dediqués a anar racionant i traspassant a poc a poc, al llarg dels propers anys, les estretors a les autonomies, i els catalans ens hi adaptéssim i anéssim tirant? Va succeir l’endemà de l’11 de setembre del 1714. I ara tenim menys possibilitats de projectar les ires sobre la península Ibèrica, ja que se’ns ha ensinistrat per odiar “els malvats mercats” i no pas els que ens pispen els impostos.

Sempre m’ha causat angúnia aquesta tendència catalana a ser presa fàcil de missatges tendents a anestesiar el cervell. Sobretot m’enerva l’organisme la propaganda orientada a estovar socialment la població. Des de les maratons de TV3 (per a projectes sobre els quals, després, ningú passa comptes), passant per les candoroses recomanacions per no gastar aigua (que fan que Barcelona sigui la població que menys aigua gasta d’Europa), fins a les limitacions de velocitat (que fan que et trobis conductors viatjant a 70 quilòmetres per hora en llocs on es pot anar a 90 i que, quan els avances, et toquen el clàxon). Tot això, ho sento, em recorda Goebbels, Stalin i la Revolució Cultural de Mao. Haver suportat tants i tants anys d’espoli fiscal a fi de no alterar la cordialitat de les relacions amb la resta d’Espanya reforça el que dic. Crec que als catalans ens manquen unes bones dosis de radicalisme enraonat i civilitzat que ara es requeriran. Qui les estimularà?

Segons l’enquesta de l’ARA, res canviaria en unes hipotètiques eleccions. Se suposa que els resultats s’han simulat fent servir el sistema electoral vigent. I aquí entrem en la segona part de les meves pors. L’altre dia la presidenta del Parlament va donar per fet que no hi haurà una nova llei electoral aquesta legislatura. Bravo, senyora De Gispert! Per cert, quants anys porten beneficiant-se vostè i el seu partit d’aquest difús sistema? Un sistema que no trasllada als diputats l’aparent consens ciutadà sobre el pacte fiscal i permet que alguns d’ells (botiflers) prefereixin llepar la mà de l’amo de Madrid.

Per tant, la consolidació de les meves pors es pot resumir de la següent manera: ¿I si entréssim en un període llarg (posem trenta, cinquanta anys, dos segles… o per sempre) de fatalisme nacional resultat d’una societat catalana argentinitzada, que s’ha convençut que no hi ha res a fer perquè ha perdut el nervi i que, a sobre, pot comprovar que els polítics que haurien de coordinar i estimular el canvi són els que menys volen canviar? ¿I si anéssim tirant, com va succeir el 1714, i les ànsies catalanistes quedessin estabornides per dos segles? Les condicions hi són. Una societat secularment poruga amb una actitud social, ara majoritària, no identificada amb signes d’identitat romàntics (una ànsia que sí que es manifestava quan va tenir lloc la Renaixença), que s’ha acostumat a la irresponsable socialització de mèrits i de responsabilitats, i que en època de crisi, i a causa d’una deformació educativa, opta prioritàriament per distribuir la pobresa abans de pensar a crear riquesa (un fet oposat a l’actitud dominant la segona meitat del segle XIX: una Catalunya rica i amb iniciativa privada). Molts no compten amb aquest escenari i, com que la situació els sembla insostenible, fins i tot prediuen la independència per d’aquí poc (per cert, serà al matí o a la tarda?). Però, i si no succeís res? I si la situació esdevingués estable?

Diguin-me pesat, que tant me fa: si la classe política no es regenera, Catalunya té poc a fer. La població no pot optar a millorar perquè, simplement, no pot optar al canvi més bàsic. Ningú creuria en una organització o una empresa que, després d’haver-se descobert que ha fracassat durant trenta anys, va i diu -sense tocar res (ni estructures, ni procediments, ni càrrecs, etc.)- que les coses canviaran a partir d’ara. Vostès s’ho creurien? El mapa parlamentari estancat indica que som en un carreró sense sortida. I que als que haurien d’impulsar el canvi, començant per ells mateixos, no els dóna la gana de fer-ho. Una societat amb estat d’ànim fofo, uns polítics d’un immobilisme coriaci… Si Déu existeix, ¿per què hauria de preocupar-se excepcionalment dels catalans posant fi a una situació a la qual, per passiva, per pur immobilisme, tothom s’ha adaptat?

Comentaris: 1
  • ..//..
    rginer | dissabte, 4 d’agost de 2012 | 07:15h
    Setembre serà clau, però crec que el mes d’agost passaran coses … o no passarà res. Quan la gent vegi ja definitivament que les seves butxaques estan buides i les de la èlit, que n’hi ha molts i molts, continúen plenes o encara més, ja no podran més. I les ”corrupcions” que tan volen lluitar per evitar-les, contractes mínims, diners negre, feines sense IVA, no pagar els impostos, top manta i tot el que vulguis aniran creixent i creixent. I haurem perdut la por. I no pagarem res d’impostos, d’euros per medicaments, ni IVA. Però és clar la gent ha de viure !
    I la clau i l’enigma és qui anirà al davant de tot ? Qui serà el maquinista per aquest xoc de trens? Existeix ja un govern a l’ombra ? Hi ha unes bases per tirar endavant la independència? La volem, ja. Però sense tots aquests babaus i tòtiles de polítics que ens representen en l’actualitat. Ja és hora quer no juguin més amb la gent i els periodistes que es posin les piles ja.
    I compte que ara és molt fàcil manipular a la gent.

El Titànic, al rescat de Catalunya

borinotus | 1- Politics | dimarts, 24 de juliol de 2012 | 22:18h

Doncs sembla ser que Catalunya necessitarà ser rescatada. La manca de liquiditat és tal que no es pot fer front als pagament del proper trimestre (uns cinc mil milions d’Euros).

Qui vindria al rescat (o hi faria la intervenció o com se li vulgui dir) seria Espanya. Es donaria, doncs, la curiosa paradoxa que el creditor serà intervingut (o rescatat o el que sigui) pel seu principal deutor, el qual hi posarà les condicions, supervisions i exigències que li abelleixin.

És un bon exemple de la famosa frase de Keynes: “Si et dec una lliura, tinc un problema. Però si te’n dec un milió, el problema és teu“.

Personalment li tinc molt de respecte al Conseller Mas-Colell. Una persona que canvia el seu càrrec a Harvard on gaudia de respecte i prestigi i una vida tranquil·la per a anar a fer-se càrrec de l’economia del seu país en un moment de greu crisi, on la seva gestió serà vigilada amb lupa i criticada, qüestionada i poc compresa ha de ser una persona que estima el seu país.
Tanmateix un n’esperava més. Com a mínim que el gran projecte a llarg termini per a sortir de la crisi i revitalitzar el país fos una cosa més seriosa que un projecte com Eurovegas….

I a curt termini? Doncs en una situació d’aquesta mena allò urgent és assegurar que tenim liquiditat per als pagaments immediats. No la tenim i ja fem tard. Per no afrontar el problema seriosament hem perdut un temps preciós.

Primer l’estatut reformat (i després retallat, laminat i raspallat, ribotat més aviat) feia una proposta en aquest sentit (agència tributària pròpia, etc) que no va prosperar.

Després el govern anterior va negociar el nou sistema de finançament. Un acord que va ser anunciat amb bombo i plateret com la gran eina que sol·lucionaria els problemes econòmics i que al seu moment ja vaig dir que no aguantava ni un senzill anàlisi per a qualsevol que hi volgués fer quatre números. Han passat només tres anys i ja s’ha vist com era de bo l’acord.

El cavall de batalla del govern actual és el pacte fiscal (fins fa poc en dèiem concert econòmic). Una iniciativa que ja neix morta. Si amb l’estatut, que era més moderat, es va suar el que es va suar, es va haver de suportar insults, boicots i calumnies, com hem d’esperar que ara tingui èxit?

M’agradaria que això fos un intent, el darrer intent, del MHP Mas de mostrar a tothom que amb Espanya no hi ha res a fer i que l’única solució és la independència. M’agradaria que aquest fos el pla B, però com va dir Joan Fuster (“Una reflexió moral” Diari de València 12/1/82) parafrasejant algú: “Tornaran a cedir els que tenen la claudicació com a costum

I ja veiem com estem per la por a no dir les coses pel seu nom i per no ser prou valents: hem de demanar a l’estat que ens deixi un rescat (que serà al voltant dels 18.000 milions d’euros) amb la conseqüent pèrdua d’autogovern i control de les pròpies accions i decisions, quan el dèficit fiscal que va tenir Catalunya amb l’estat va ser de 17.407 milions d’euros només el 2009 (darrer any dels que se’n tenen xifres oficials).

Per la seva banda, Espanya és un Titànic. El ministre Montoro ja parla obertament de “feblesa extrema“. Això sí, fidels a la línia històrica que va des de Felip II (“La culpa és dels elements”) i passa per Fernando Alonso (“el meu cotxe no és competitiu”) i arriba fins a Rajoy (“les retallades ens obliguen a fer-les des de Berlin”) no accepten ni un gram de culpa pròpia.
Lluny d’això hom torna a parlar de conspiracions estrangeres que impedeixen que se surti de la crisi.
I com que no és culpa pròpia no cal corregir res. No cal qüestionar-se, per exemple,  la xarxa de tren d’alta velocitat, la joia de la corona que costa cent mil euros de manteniment cada any per kilòmetre (Això dit per l’anterior ministre de Foment). O el nombre de funcionaris que en alguns llocs arriba a ser el 23% de la població (passarà com amb els miners, qui dia passa any empeny i el dia que sigui totalment insostenible i calgui prendre mesures dràstiques el dolent serà el govern a qui li peti el problema a la cara). O el manteniment d’estructures inútils com el Senat. O les subvencions a partits polítics, sindicats i patronals. O el PER andalús. O el nomenament “a dit” de directius en empreses estratègiques i bancs (on és el lliure mercat?). O… (Evidentment a casa nostra també hem de fer molta neteja. De fet, els més reacis a la indepència són els més beneficiats per aquest estat de coses)

Són només exemples. Però serveixen per a veure que Espanya no donarà mai cap mena d’autonomia fiscal a Catalunya. No és (només) que no ho vulguin, és que encara que ho volguessin no s’ho podrien permetre. Els cal control·lar tot si volen tenir una mínima esperança de sortir-se’n. Per això esperen amb candeletes que les “comunitats” (i ajuntaments) vagin traspassant poder al govern central.
I tot així no se’n sortiran. I, com diu alguna premsa internacional, ens arrossegaran amb ells si no hi posem remei.

Recordeu fa uns anys dèiem que la independència a banda de servir per a donar a la llengua i cultura catalanes el rang que li correspon serviria per a que fossim un dels països més rics d’Europa?
Doncs per no fer les coses quan tocava ara preguem per a que si més no serveixi per a tenir una barca de salvament quan el Titànic s’acabi d’enfonsar.

Font de la imatge: A Cartoon A Day

Comentaris: 9
  • Xoc de trens
    Daguer | dilluns, 30 de juliol de 2012 | 11:59h
    El xoc de trens ja hi és: cada dia rebem trompades per la dreta i per l’esquerra, per davant i pel darrera sobre tot. Si no surten més espurnes és simplement perquè nosaltres anem retrocedint, cedint al seu embat. El nostre govern, vull dir. Govern?
    Vull el xoc d’una vegada, la sesseció, l’estrebada i adéu ja, Espanya.
    És évident que els de Convergència han fet de la cessió una professió. I també del xou de l’enganyifa que els permeti assegurar el sou quatre anys més. La frase de J.Fuster la clava.
    Molt bé, Jaume.
  • Independéncia?
    Jordi Carbonell | dijous, 26 de juliol de 2012 | 19:44h
    Cada cop la veig més llunyana. Els arguments mel’s ha donat el teu gran post, que afegiré a tots els meus.

    Els polítics catalans son especialistes en fer foc d’encenalls, que si un Estatut nou, que si el pacte fiscal, que si…I després quan tot se’n va a n’orris res de res, fins el proper govern, a veure quina se’n pesca.

    No cal dir la munió de patums que son incapaços de posar-se d’acord, només en una cosa: Hem de fer front com un sol home en els continu-us atacs que venen d’Espanya. Peró ni per això som bons. I els espanyols tant de dretes com d’esquerres no paren de riure, sabedors de que mentre no hi hagi sang la cosa no passarà de les proclames.

    Enhorabona pel teu oportú post, i té raó la Roser, a veure quan et fan un post destacat d’una punyetera vegada!

    • Tant de temps…
      borinotus | divendres, 27 de juliol de 2012 | 01:37h
      …dient “ui, el dia que m’enfadi de debó veureu” i al final ja no els fa cas ningú. És lògic. Com volen que els respectin així? Ja sigui nosaltres o els veïns….

      (Sembla ser que aquest l’han destacat en portada al final. Ho han fet un dia després de ser publicat cosa no gens habitual. Deu ser que han llegit el comentari de queixa de la Roser suposo…)

  • ..//..
    rginer | dimecres, 25 de juliol de 2012 | 10:51h
    Una brillant reflexió, com totes les teves. I el dibuix fantàstic ! Jo ja vaig escriure en el tema Eurovegas que és depriment que el senyor Mas-Collel s’ho jugui tot a aquesta carta. No ha dit mai, ni ho diran, que si el projecte va endavant, es perdran milers de llocs de treball. Més desocupats, sense feina i quants llocs de treball més ? Ni un.
    Cada vegada estic més i més emprenyada perque els meus diners, molts, que he anat pagant d’impostos, no han servit per millorar la societat del meu país. I ara hem de demanar diners al reino de españa ? Doncs sí. És el que passa quan no s’ha fet bé la feina. La colonització del nostre país està arribant a bon port. Els nostres deudors ens tornaran els diners, però amb interessos i molt alts, perdre la nostra sobirania, si la tenim, del tot.

    Jaume, aquest post teu hauria de ser un POST DESTACAT, avui a la portada d’aquest diari i sí, també estic emprenyada per això. Les teves reflexions i articles al llarg de molts anys, han estat sempre una referència per a mí i per a molts lectors. Pot ser, perque la teva feina com a blocaire polític és de ‘cum laude’?

    • Tu que em veus amb bons ulls
      borinotus | dijous, 26 de juliol de 2012 | 00:05h
      No crec que mereixi els elogis que em dediques però gràcies. 😉

      El pitjor de tot és la pèrdua d’autogovern que suposa això. Un ja no sap si la independència està més a prop que mai o, donat que tenim menys marge de maniobra, es va allunyant definitivament….

      Ep, no t’emprenyis per això. Si de cas me n’hauria d’emprenyar jo i m’és ben igual. Bé, sí que m’agradaria que em destaquessin, és clar, però si no és del gust de qui en fa la selecció que hi farem.

      • ..//..
        rginer | dijous, 26 de juliol de 2012 | 07:06h
        Després de la sessió del Parlament, penso que avui és més actual el teu post per ser llegit pels lectors. Ahir es van escoltar bons discursos, però jo no entenc res dels polítics, la veritat. Per escoltar dir que volem la independència, agència tributària, etc. cal començar negociacions d’un pacte fiscal utòpic amb la gent del reino de españa ? Anem per el camí directe, millor, la drecera, i es demana la independència. Ara estarem setmanes i mesos llegint i escoltant com ‘negocíen’ ? El què ? Si ja ho tenim tots molt clar. El que hem de fer és ser seriosos, no fer volar coloms, i no oblidar que en el nostre país viuen milers de persones que creuen en el reino de españa i se’ls ha de convèncer i explicar molt bé el tema de les balances fiscals i sobretot a tots aquests poders econòmics, catalans, que volen continuar dins el reino de españa, que els va molt bé.
        I no ens deixis tan orfes de les teves reflexions … no tots tenim facebook ni twitter !!!
        • Debat
          borinotus | dijous, 26 de juliol de 2012 | 07:48h
          No l’he seguit gaire, el debat .Pel poc que he vist tot va sobre el guió previst i previsible. Totes aquestes jeremiades, eufemismes i giragonses sense sentit al final no fan res més que provocar grans badalls.
  • ‘Nem a mutualitzar una mica
    Haddock| Adreça electrònica | dimecres, 25 de juliol de 2012 | 05:11h
    Molt bona aquesta entrada. Felicitats! De tota manera, Espanya no pot rescatar Catalunya; és un contrasentit com ho seria que rescatés Alemanya. Si hem de començar a fer les maletes, millor que ens tornin part del que ens deuen en la fórmula o denominació més delirant possible. ¿No volen que Europa mutualitzi el deute? Doncs vinga, fins ara hem mutualitzat el nostre esforç, ara que prediquin amb l’exemple i mutualitzin el deute de debò. A veure què passa. Perquè si se’ls acut posar-se heavys amb les condicions donaran massa idees a Europa i provocaran que es facin independentistes fins els que van sortir amb l’estanquera amb l’eurocopa de “la Roja”.
    • És totalment absurd
      borinotus | dimecres, 25 de juliol de 2012 | 23:59h
      Qui et deu diners en lloc de tornar-te’ls te’ls presta i et posa condicions. I et presta els teus diners perquè no en té d’altres. Encara es posaran xulos perquè diran que no ens sabem administrar i que els hem d’estar agraïts.
      O potser és que han trobat la fòrmula màgica per a evitar el xoc de trens: fer que el nostre tren descarrili abans.

Una imatge que no veurem entre els atletes catalans (o potser sí?)

borinotus | 1- Politics | divendres, 6 de juliol de 2012 | 07:55h

blackpower

Potser els més joves no coneixen aquesta imatge. La més famosa dels Jocs Olímpics de Mèxic’68.

Dos atletes negres i un de blanc pujats al podi. Els dos primers miren a terra, aixequen un puny enguantant i (no és veu a la fotografia) s’han tret les sabatilles. Evidentment es tracta d’una protesta. Per què? Contra què?

Situem-nos. Som a finals dels 60. Una època bulliciosa arreu i més aquell any 1968. A París va haver una revolta d’estudiants que volien canviar el món. A Txecoslovàquia els tancs soviètics van esclafar un moviment social que precisament volia acostar-se una mica a aquell món. A Mèxic mateix les protestes per a demanar la democratització real del país van acabar amb una matança …Als Estats Units hi havia moviments dedicats a lluitar pels drets d’algunes minories, entre elles la de les persones de raça negra que malgrat l’abolició de l’esclavitud encara no un segle abans (el 1865 amb la Tretzena Esmena a la Constitució) encara eren lluny de veure que se’ls reconeixia el que els Pares Fundadors van declarar en la Declaració d’Independència: “Sostenim com a evidents per si mateixes les següent veritats, que tots els homes són creats iguals, que són dotats pel seu Creador de certs Drets inalienables, entre els quals hi ha el dret a la Vida, a la Llibertat i a la recerca de la Felicitat

Era l’època de Malcolm X i Martin Luther King (assassinats el 1965 i 1968 respectivament), de Rosa Parks, Angela Davis i els Black Panthers, del I have a dream i de l’OAAU.

En aquest context dos atletes anomenats Tommie Smith i John Carlos vinculats al Projecte Olimpic pels Drets Humans (OPHR), organització dedicada a protestar contra el racisme en general i a l’esport en particular, van decidir aprofitar el ressó mundial dels Jocs Olimpics per a fer-hi una protesta que publicités la seva lluita.
Després de la cursa de la final de 200 metreso on Smith a quedar primer i Carlos tercer van fer l’acte de protesta. Van rebre la medalla descalços i amb mitjons negres volent simbolitzar així la pobresa dels negres americans, quan va començar a sonar l’himne americà van aixecar el puny amb el guant negre (la salutació del Black Power) i van dirigir la mirada a terra per a no saludar la bandera. Smith portava un mocador negre al coll com a símbol de l’orgull negre. Carlos portava el xandall descordat en solidaritat amb els treballadors,….

El tercer membre del trio, el que ocupa el segon calaix del podi era l’australià Peter Norman i no va ser precisament un convidat de pedra a l’esdeveniment. Va ser ell qui els va suggerir que, donat que els seus companys de podi havien oblidat un dels parells de guants, compartissin el que tenien, i és per això que Smith i Carlos aixequen braços diferents.
També va posar-se al xandall, com els altres dos, la insígnia del OPHR i més endavant va declarar que se solidaritzava completament amb la lluita dels seus companys tot fent un paral·lelisme amb la falta de drets que patien els aborígens australians (Qüestió sobre la que no es va començar a parlar obertament fins fa ben poc).

Per això a ell li va caure, tal com als altres dos, tot el pes de les represalies que van venir despres.

En aquell moment el Comité Olímpic Internacional el presidia l’estatunidenc Avrey Brundage, un antic simpatitzant dels nazis (i ja podem suposar quina era la seva opinió sobre negres….i jueus) qui de jove va oposar-se amb força a les organitzacions que promovien el boicot als Jocs Olímpics de Berlin al 1936. No s’havia de barrejar la política amb l’esport així que no era cosa dels atletes que el règim nazi perseguís jueus o que aprofités els Jocs per a fer exaltació racista i ideològica. Si més no, almenys la participació dels EUA a Berlin ens va deixar la imatge dels nazis obligats a felicitar i condecorar Jesse Owens.

L’any 68 no va dir res sobre la matança de Tlateloco a Mèxic esdevinguda tot just deu dies abans de la cerimonia d’apertura olímpica. I és que no s’ha de barrejar política i esport.

Més endavant a les Olímpiades de Munic ’72, les ultimes amb Brundage com a President del COI, va donar suport, sense èxit, a la participació de Rhodesia un estat no reconegut i creat per la minoria blanca en un règim racista (ja sabeu, no s’ha de barrejar la política i l’esport).

Durant aquests Jocs,  uns terroristes de la organització àrab Setembre Negre van protagonitzar una acció on van morir onze esportistes israelians. Malgrat que algunes veus com la del President del Comité Organitzador van demanar suspendre els Jocs, Brundage va optar per continuar (“Els Jocs han de continuar i hem de fer el posible per a mantenir-los nets, purs i honestos“) malgrat que la delegació israeliana va optar per marxar i la resta de jugadors jueus (com ara Mark Spitz) van haver de portar protecció durant la resta dels Jocs. Ja sabeu: no s’ha de barrejar la política i l’esport.
En el discurs que Brundage va fer després del servei en memòria dels atletes morts només va fer referència als fets de passada, va esmentar Rodhesia i va fer un clam a l’amateurisme…i ja està. (Recordeu, no s’ha de barrejar política i esport) Encara ara els familiars estan esperant que en alguna Olímpiada el COI faci ni que sigui un minut de silenci. De fet, donat que els Jocs d’enguany de Londres s’esdevenen en el 40è aniversari de la massacre de Munic hi ha en marxa una petició en aquest sentit. Si us hi voleu sumar podeu adherir-vos aquí:

http://www.change.org/petitions/international-olympic-committee-minute-of-silence-at-the-2012-london-olympics

Tornem al 68 a Mèxic. Com era d’esperar la salutació Black Power de Carlos i Smith no li va fer gens de gràcia a Brundage. No s’ha de barrejar política i esport….tot i que no li van semblar inadequades les salutacions nazis que feien alemanys i austriacs a Berlin’36.
La primera conseqüència va ser l’expulsió immediata dels dos atletes. Davant la protesta del Comité Olímpic dels EUA Brundage va amenaçar de fer fora tota la delegació (Recordem que Brunage era estatunidenc) així que Smith i Carlos van fer les maletes.

Van aconseguir publicitar la seva lluita, van esdevenir uns herois, però la vida per a ells no va ser fàcil després d’això. Tot i que van poder continuar dedicant-se a l’esport no van participar en cap altra olimpiada, ells i les seves families van rebre amenaces de mort i no van ser reconeguts (oficialment, s’entén) fins molt de temps després.
Pel que fa a Norman, va ser bandejat  pels mitjans de comunicació durant un cert temps. També, com no, pel Comité Olímpic Australia, el qual va rebutjar que participés als Jocs Olímpics del 72 i fins i tot en l’organització del Jocs de Sidney de l’any 2000 (Finalment vav tenir una petita participació gràcies al Comité dels EUA). Una gangrena va obligar a que se li amputés una cama l’any 1985 cosa que el va dur a la drepressió i l’alcoholisme.
Finalment va morir l’any 2006. Els seus amics John Carlos i Tommi Smith van portar el seu taüt.

Què tenien a guanyar aquests tres atletes amb aquest gest? Fama? Ser uns herois? En realitat tenien més a perdre que a guanyar. Si no haguessin fet res haurien passat discretament per la història olímpica (qui recorda ara els medallistes de 200 metres de la darrera olímpiada?), s’haguessin continuat dedicant a l’esport i tal dia farà un any.

Però no, van decidir tirar endavant una acció que sabien que els portaria problemes només per dignitat. No tenien cap poder polític, ni mediatic, ni econòmic que els donés suport. No pertanyien a cap partit ni organització important.

Contrasta això amb les excuses que sentim d’esportistes catalans (olímpics o no, i sobretot futbolistes) que de cara a la galeria es mostren amb la senyera (de vegades estelada i tot) i després participen amb entusiasme en seleccions espanyoles.
No hi hauria gaire a dir si la seva opinió fos que Catalunya és una regió d’Espanya i aquesta és el rang que li correspon, però sabem que en molts casos no és així.
Ja puc entendre que un llençador de javelina (per posar exemple d’esport minoritari) no tingui gaire oportunitats de participar en un esdeveniment important però en molts casos, els més famosos, no es tracta de diners (en tenen prou per a poder arriscar-se) sinó potser d’una altra cosa

Fixeu-vos en el missatge gens subliminal que llença aquest esquetx: els únics que saben que és un llibre són el catalanista Guardiola i l’independentista Oleguer.

Els Jocs Olímpics de de 1992 van ser a Barcelona, 20 anys justos de la matança de Munic (ja hi heu signat?) i malgrat ser un aniversari rodó no se n’hi va fer cap referència (Ja sabeu, no s’ha de barrejar política i esport), cosa gens estranya si tenim en compte que el President del COI de llavors era Joan Anto….perdó, Juan Antonio Samaranch, un franquista de tota la vida (es veu que s’estila això a Can COI). De tota manera la seva preocupació d’aleshores era no permetre cap mostra de catalanitat massa subversiva. En aquelles Olimpiades el moviment independentista català ja era prou important per a merèixer l’atenció mediàtica i era un risc a combatre cosa que el govern espanyol de llavors (en mans del PSOE) i el jutge Garzón van fer amb zel. Perquè no s’ha de barrejar política i esport.

Tot i això a nivell d’esportistes no van haver de patir gaire. I això que comparats amb la situació de Carlos, Norman i Smith tenien molt menys a perdre, tenien una opinió pública majoritariament a favor, uns estaments polítics (en part) i uns partits polítics i organitzacions socials que els donarien suport a més d’alguns mitjans de comunicació.

Han passat vint anys de llavors i la situació social encara seria més favorable (moltíssim més, de fet) a donar suport a un acte d’aquesta mena. És de suposar que si el percentatge de gent a favor a la independència és tan gran a tots els sectors socials en els esportistes no serà una excepció. Però em temo que no veurem cap gest que ens ho demostri en els propers Jocs Olímpics.
I això segurament és perquè els esportistes no deixen de ser un reflex del país. Això ho va explicar molt bé fa uns anys en Xavier Roig en un article:

Les enquestes sobre l’independentisme demostren que cada cop hi ha més gent partidària que Catalunya sigui independent. Ara bé, ignoro quin valor tenen. Si es fes una enquesta entre els homes, preguntant-los si els agradaria anar-se’n al llit amb Scarlett Johansson, suposo que el resultat oferiria un nivell de respostes afirmatives absolutament majoritari. Però d’aquí no es podria deduir que els enquestats estiguessin disposats a arriscar res per aconseguir-ho.

I és que una cosa és estar contents amb haver anar a la manifestació més gran de la història de Catalunya i una altra és fer alguna cosa que impliqui un risc.

És clar que de tant en tant n’hi ha que trenquen el tradicional messellisme com ara els de #Novullpagar, els objectors fiscals o, per acabar amb el tema esportiu, els policies i bombers que van als Jocs Mundials que organitzen aquests cossos (i reben insults i escridassades per parts dels espanyols) o una noia nordcatalana anomenada Maria Geoffrey, estudiant de secundària de La Bressola que havent aconseguit medalla en el campionat francès de rem va posar amb l’estelada .

Com va dir l’amic Toni Babia en sentir aquesta darrera noticia: “Quan et penses que Catalunya és més morta, floreix una flor”.

(article publicat també al Diari Gran del Sobiranisme)

Comentaris: 7
  • Molt bon treball!
    Quico el Negre | dissabte, 7 de juliol de 2012 | 12:40h
    Em prenc la llibertat de  felicitar-te per aquest magnífic i argumentat treball.
    És un document excel·lent de les concomitàncies entre esport i política. El recorregut històric de les olimpíades i les implicacions polítiques que en resultaren és francament brillant.
    Enhorabona!
  • La societat
    Daguer | divendres, 6 de juliol de 2012 | 10:28h
    els ha d’empènyer a fer aquest gest. Quan el clamor popular sigui més fort i la independència sigui a tocar, crec que veurem gestos com aquests. El teu article hi empeny. Magnific com sempre i amb el cúmul de dades amb què ens tens acostumats.
    • Potser sí
      borinotus | dilluns, 9 de juliol de 2012 | 14:23h
      Fa un temps que veiem coses que poc temps abans ens haguessin ressultat impensables (un 51% a favor explícitament de la independència, rebel·lió contra els peatges, insubmissió fiscal,..). Potser sí que ho veurem un dia d’aquests.