Allò que l’agost madura, el setembre ho assegura.

borinotus | 1- Politics | divendres, 3 d’agost de 2012 | 16:01h

El Rei ensopega, la megabandera cau i Draghi (algú realment esperava el contrari?) diu a Rajoy que espavili.

Metàfores i realitats. Espanya s’enfosa. I nosaltres amb ells...

Una mica de repàs històric contradiria l’afirmació que diu que durant l’estiu, i especialment l’agost, no hi ha noticies importants. Enguany es tornarà a trencar la regla: Un no sap si arribarem al “ferragosto” amb xoc de trens o amb tres descarrilats, arruïnats, intervinguts o independents. No em vaig equivocar quan vaig predir (predicció fàcil, cal dir) que enguany seria realment “l’any de la incertesa” 🙂

Moltes coses sembla que passaran aquest agost. Possiblement només entre bambolines i ja ens trobarem el que ha de venir amb l’inicia del nou curs (polític, escolar, laboral,…). Els polítics no faran gaire vacances aquest mes. El MHP Mas, preparant-se per al que ha de venir va convocar el Govern i altres als càrrecs a fi de mobilitzar-los “per a canviar la Història

Ja fa temps que ens afaitem (o ens depilem) i ja sabem que venint d’on ve la cosa deu tenir més de retòrica que de pla estratègic. Tot i així es nota un augment de graus de cabreig institucional. Veurem fins a on arriba.
Com que el nombre d’alts càrrecs eren 300 estava cantada l’equipació amb els espartans de la batalla de les Termòpiles. Tal com diu en Sebastià Alzamora, allò més probable no és que Leònides-Mas i els seus acabin lluitant fins a la mort sinó que surti més d’un Efialtes d’entre les seves pròpies files.

Mentrestant cada cop hi ha més gent que bull. La situació econòmica és cada cop més dolenta i, encara pitjor, les perspectives no semblen veure símptomes de millora ni a llarg termini. I encara més pitjor, els que tenen l’encàrrec d’encarar-s’hi no donen gaire confiança (i els que es presenten com a alternativa, tampoc). El primer de setembre ens portarà un augment de l’IVA, impost que grava el consum independentment de la renda del consumidor. Si encara baixa més el consum es vendrà menys, si es ven menys baixarà la producció, si la producció baixa hi haurà menys feina, si hi ha menys feina l’atur puja, si puja l’atur hi haurà més gent depenent d’ajuts, si cal pagar més ajuts pujarà el dèficit públic, tot el contrari del que es pretenia amb aquesta i altres mesures….

Mentrestant, s’ha presentat l’Espoliometre, apadrinat per Salvador Cardús. Una forma gràfica d’informar del dèficit fiscal que patim. L’invent no és nou. Recordo fa un temps que alguns webs tenien un marcador semblant creat pel CCN si no recordo malament,…

I, després de voltar per moltes poblacions catalanes l’onze de setembre està previst que la Marxa cap a la Independència arribi a Barcelona on s’espera deixar petita la famosa manifestació del 10J.
Una diferència important amb les altres manifestacions històriques que s’han fet és que aquesta és explícitament independentista. Fins ara tot eren eufemismes: A les convocades per la Plataforma pel Dret a Decidir (per cert, que se n’ha fet?) els lemes eren referits precisament al dret a decidir i a dir que érem una nació, tant la feta el 18/02/06 (“Som una nació i tenim dret a decidir”) com la feta el primer de desembre del 2007 arrel del caos de les infraestructures (“Som una nació i diem prou”).
La del 10/7/10 convocada per Òmnium Cultural es parlava (després de pressions polítiques per a evitar-ho) de “Som una nació. Nosaltres decidim”.

Cadascuna d’aquestes concentracions aplegava més gent que l’anterior i la presència d’estelades era més nombrosa. La del 10J va ser la consagració d’aquesta ensenya com a normal. Si al 2005 la paraula independència espantava la senyora Pepeta d’Igualada, avui no és estrany trobar que és independentista fins i tot la Senyora Maruja de l’Hospitalet de Llobregat.

Aquesta Marxa de setembre portarà a la pancartà la paraula “Independència” i ens manifestarem sense eufemismes d’una vegada.
I allò que es pretén no és tant mostrar el nostre enuig a Madrid sinó, com diu Salvador Cot, enviar el missatge als nostres propis polítics per a que hi actuïn. Fa uns dies que sento còrrer un lema “Artur Mas, o independència o te’n vas“. D’això es tractaria. De demanar que no es demori més el “xoc de trens” perquè cada dia que passa el més probable és que acabin fent descarrilar el nostre. Si no és aixó no servirà de res tanta mobilització: Les manifestacions de queixa i prou repetides un cop i un altre només serveixen per a fer una gran desmostració d’onanisme col·lectiu sense cap resultat pràctic.

Allò que l’agost madura, el setembre ho assegura. Ja veurem que en surt.  El pitjor que pot passar és….que no passi res, com bé observa en Xavier Roig:

I si no passés res?

XAVIER ROIG

| Actualitzada el 27/07/2012 00:00

El cap de setmana passat l’ARA va publicar unes enquestes que confirmen una de les inquietuds que planen sobre molts de nosaltres. Amb el lògic desgast del partit de govern, unes eleccions fetes ara mateix ens deixarien on ja som. ¿I si aquesta situació d’una Espanya afeblida i supervisada per Brussel·les durant molts anys es dediqués a anar racionant i traspassant a poc a poc, al llarg dels propers anys, les estretors a les autonomies, i els catalans ens hi adaptéssim i anéssim tirant? Va succeir l’endemà de l’11 de setembre del 1714. I ara tenim menys possibilitats de projectar les ires sobre la península Ibèrica, ja que se’ns ha ensinistrat per odiar “els malvats mercats” i no pas els que ens pispen els impostos.

Sempre m’ha causat angúnia aquesta tendència catalana a ser presa fàcil de missatges tendents a anestesiar el cervell. Sobretot m’enerva l’organisme la propaganda orientada a estovar socialment la població. Des de les maratons de TV3 (per a projectes sobre els quals, després, ningú passa comptes), passant per les candoroses recomanacions per no gastar aigua (que fan que Barcelona sigui la població que menys aigua gasta d’Europa), fins a les limitacions de velocitat (que fan que et trobis conductors viatjant a 70 quilòmetres per hora en llocs on es pot anar a 90 i que, quan els avances, et toquen el clàxon). Tot això, ho sento, em recorda Goebbels, Stalin i la Revolució Cultural de Mao. Haver suportat tants i tants anys d’espoli fiscal a fi de no alterar la cordialitat de les relacions amb la resta d’Espanya reforça el que dic. Crec que als catalans ens manquen unes bones dosis de radicalisme enraonat i civilitzat que ara es requeriran. Qui les estimularà?

Segons l’enquesta de l’ARA, res canviaria en unes hipotètiques eleccions. Se suposa que els resultats s’han simulat fent servir el sistema electoral vigent. I aquí entrem en la segona part de les meves pors. L’altre dia la presidenta del Parlament va donar per fet que no hi haurà una nova llei electoral aquesta legislatura. Bravo, senyora De Gispert! Per cert, quants anys porten beneficiant-se vostè i el seu partit d’aquest difús sistema? Un sistema que no trasllada als diputats l’aparent consens ciutadà sobre el pacte fiscal i permet que alguns d’ells (botiflers) prefereixin llepar la mà de l’amo de Madrid.

Per tant, la consolidació de les meves pors es pot resumir de la següent manera: ¿I si entréssim en un període llarg (posem trenta, cinquanta anys, dos segles… o per sempre) de fatalisme nacional resultat d’una societat catalana argentinitzada, que s’ha convençut que no hi ha res a fer perquè ha perdut el nervi i que, a sobre, pot comprovar que els polítics que haurien de coordinar i estimular el canvi són els que menys volen canviar? ¿I si anéssim tirant, com va succeir el 1714, i les ànsies catalanistes quedessin estabornides per dos segles? Les condicions hi són. Una societat secularment poruga amb una actitud social, ara majoritària, no identificada amb signes d’identitat romàntics (una ànsia que sí que es manifestava quan va tenir lloc la Renaixença), que s’ha acostumat a la irresponsable socialització de mèrits i de responsabilitats, i que en època de crisi, i a causa d’una deformació educativa, opta prioritàriament per distribuir la pobresa abans de pensar a crear riquesa (un fet oposat a l’actitud dominant la segona meitat del segle XIX: una Catalunya rica i amb iniciativa privada). Molts no compten amb aquest escenari i, com que la situació els sembla insostenible, fins i tot prediuen la independència per d’aquí poc (per cert, serà al matí o a la tarda?). Però, i si no succeís res? I si la situació esdevingués estable?

Diguin-me pesat, que tant me fa: si la classe política no es regenera, Catalunya té poc a fer. La població no pot optar a millorar perquè, simplement, no pot optar al canvi més bàsic. Ningú creuria en una organització o una empresa que, després d’haver-se descobert que ha fracassat durant trenta anys, va i diu -sense tocar res (ni estructures, ni procediments, ni càrrecs, etc.)- que les coses canviaran a partir d’ara. Vostès s’ho creurien? El mapa parlamentari estancat indica que som en un carreró sense sortida. I que als que haurien d’impulsar el canvi, començant per ells mateixos, no els dóna la gana de fer-ho. Una societat amb estat d’ànim fofo, uns polítics d’un immobilisme coriaci… Si Déu existeix, ¿per què hauria de preocupar-se excepcionalment dels catalans posant fi a una situació a la qual, per passiva, per pur immobilisme, tothom s’ha adaptat?

Comentaris: 1
  • ..//..
    rginer | dissabte, 4 d’agost de 2012 | 07:15h
    Setembre serà clau, però crec que el mes d’agost passaran coses … o no passarà res. Quan la gent vegi ja definitivament que les seves butxaques estan buides i les de la èlit, que n’hi ha molts i molts, continúen plenes o encara més, ja no podran més. I les ”corrupcions” que tan volen lluitar per evitar-les, contractes mínims, diners negre, feines sense IVA, no pagar els impostos, top manta i tot el que vulguis aniran creixent i creixent. I haurem perdut la por. I no pagarem res d’impostos, d’euros per medicaments, ni IVA. Però és clar la gent ha de viure !
    I la clau i l’enigma és qui anirà al davant de tot ? Qui serà el maquinista per aquest xoc de trens? Existeix ja un govern a l’ombra ? Hi ha unes bases per tirar endavant la independència? La volem, ja. Però sense tots aquests babaus i tòtiles de polítics que ens representen en l’actualitat. Ja és hora quer no juguin més amb la gent i els periodistes que es posin les piles ja.
    I compte que ara és molt fàcil manipular a la gent.

Deixa-hi un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s