El Titànic, al rescat de Catalunya

borinotus | 1- Politics | dimarts, 24 de juliol de 2012 | 22:18h

Doncs sembla ser que Catalunya necessitarà ser rescatada. La manca de liquiditat és tal que no es pot fer front als pagament del proper trimestre (uns cinc mil milions d’Euros).

Qui vindria al rescat (o hi faria la intervenció o com se li vulgui dir) seria Espanya. Es donaria, doncs, la curiosa paradoxa que el creditor serà intervingut (o rescatat o el que sigui) pel seu principal deutor, el qual hi posarà les condicions, supervisions i exigències que li abelleixin.

És un bon exemple de la famosa frase de Keynes: “Si et dec una lliura, tinc un problema. Però si te’n dec un milió, el problema és teu“.

Personalment li tinc molt de respecte al Conseller Mas-Colell. Una persona que canvia el seu càrrec a Harvard on gaudia de respecte i prestigi i una vida tranquil·la per a anar a fer-se càrrec de l’economia del seu país en un moment de greu crisi, on la seva gestió serà vigilada amb lupa i criticada, qüestionada i poc compresa ha de ser una persona que estima el seu país.
Tanmateix un n’esperava més. Com a mínim que el gran projecte a llarg termini per a sortir de la crisi i revitalitzar el país fos una cosa més seriosa que un projecte com Eurovegas….

I a curt termini? Doncs en una situació d’aquesta mena allò urgent és assegurar que tenim liquiditat per als pagaments immediats. No la tenim i ja fem tard. Per no afrontar el problema seriosament hem perdut un temps preciós.

Primer l’estatut reformat (i després retallat, laminat i raspallat, ribotat més aviat) feia una proposta en aquest sentit (agència tributària pròpia, etc) que no va prosperar.

Després el govern anterior va negociar el nou sistema de finançament. Un acord que va ser anunciat amb bombo i plateret com la gran eina que sol·lucionaria els problemes econòmics i que al seu moment ja vaig dir que no aguantava ni un senzill anàlisi per a qualsevol que hi volgués fer quatre números. Han passat només tres anys i ja s’ha vist com era de bo l’acord.

El cavall de batalla del govern actual és el pacte fiscal (fins fa poc en dèiem concert econòmic). Una iniciativa que ja neix morta. Si amb l’estatut, que era més moderat, es va suar el que es va suar, es va haver de suportar insults, boicots i calumnies, com hem d’esperar que ara tingui èxit?

M’agradaria que això fos un intent, el darrer intent, del MHP Mas de mostrar a tothom que amb Espanya no hi ha res a fer i que l’única solució és la independència. M’agradaria que aquest fos el pla B, però com va dir Joan Fuster (“Una reflexió moral” Diari de València 12/1/82) parafrasejant algú: “Tornaran a cedir els que tenen la claudicació com a costum

I ja veiem com estem per la por a no dir les coses pel seu nom i per no ser prou valents: hem de demanar a l’estat que ens deixi un rescat (que serà al voltant dels 18.000 milions d’euros) amb la conseqüent pèrdua d’autogovern i control de les pròpies accions i decisions, quan el dèficit fiscal que va tenir Catalunya amb l’estat va ser de 17.407 milions d’euros només el 2009 (darrer any dels que se’n tenen xifres oficials).

Per la seva banda, Espanya és un Titànic. El ministre Montoro ja parla obertament de “feblesa extrema“. Això sí, fidels a la línia històrica que va des de Felip II (“La culpa és dels elements”) i passa per Fernando Alonso (“el meu cotxe no és competitiu”) i arriba fins a Rajoy (“les retallades ens obliguen a fer-les des de Berlin”) no accepten ni un gram de culpa pròpia.
Lluny d’això hom torna a parlar de conspiracions estrangeres que impedeixen que se surti de la crisi.
I com que no és culpa pròpia no cal corregir res. No cal qüestionar-se, per exemple,  la xarxa de tren d’alta velocitat, la joia de la corona que costa cent mil euros de manteniment cada any per kilòmetre (Això dit per l’anterior ministre de Foment). O el nombre de funcionaris que en alguns llocs arriba a ser el 23% de la població (passarà com amb els miners, qui dia passa any empeny i el dia que sigui totalment insostenible i calgui prendre mesures dràstiques el dolent serà el govern a qui li peti el problema a la cara). O el manteniment d’estructures inútils com el Senat. O les subvencions a partits polítics, sindicats i patronals. O el PER andalús. O el nomenament “a dit” de directius en empreses estratègiques i bancs (on és el lliure mercat?). O… (Evidentment a casa nostra també hem de fer molta neteja. De fet, els més reacis a la indepència són els més beneficiats per aquest estat de coses)

Són només exemples. Però serveixen per a veure que Espanya no donarà mai cap mena d’autonomia fiscal a Catalunya. No és (només) que no ho vulguin, és que encara que ho volguessin no s’ho podrien permetre. Els cal control·lar tot si volen tenir una mínima esperança de sortir-se’n. Per això esperen amb candeletes que les “comunitats” (i ajuntaments) vagin traspassant poder al govern central.
I tot així no se’n sortiran. I, com diu alguna premsa internacional, ens arrossegaran amb ells si no hi posem remei.

Recordeu fa uns anys dèiem que la independència a banda de servir per a donar a la llengua i cultura catalanes el rang que li correspon serviria per a que fossim un dels països més rics d’Europa?
Doncs per no fer les coses quan tocava ara preguem per a que si més no serveixi per a tenir una barca de salvament quan el Titànic s’acabi d’enfonsar.

Font de la imatge: A Cartoon A Day

Comentaris: 9
  • Xoc de trens
    Daguer | dilluns, 30 de juliol de 2012 | 11:59h
    El xoc de trens ja hi és: cada dia rebem trompades per la dreta i per l’esquerra, per davant i pel darrera sobre tot. Si no surten més espurnes és simplement perquè nosaltres anem retrocedint, cedint al seu embat. El nostre govern, vull dir. Govern?
    Vull el xoc d’una vegada, la sesseció, l’estrebada i adéu ja, Espanya.
    És évident que els de Convergència han fet de la cessió una professió. I també del xou de l’enganyifa que els permeti assegurar el sou quatre anys més. La frase de J.Fuster la clava.
    Molt bé, Jaume.
  • Independéncia?
    Jordi Carbonell | dijous, 26 de juliol de 2012 | 19:44h
    Cada cop la veig més llunyana. Els arguments mel’s ha donat el teu gran post, que afegiré a tots els meus.

    Els polítics catalans son especialistes en fer foc d’encenalls, que si un Estatut nou, que si el pacte fiscal, que si…I després quan tot se’n va a n’orris res de res, fins el proper govern, a veure quina se’n pesca.

    No cal dir la munió de patums que son incapaços de posar-se d’acord, només en una cosa: Hem de fer front com un sol home en els continu-us atacs que venen d’Espanya. Peró ni per això som bons. I els espanyols tant de dretes com d’esquerres no paren de riure, sabedors de que mentre no hi hagi sang la cosa no passarà de les proclames.

    Enhorabona pel teu oportú post, i té raó la Roser, a veure quan et fan un post destacat d’una punyetera vegada!

    • Tant de temps…
      borinotus | divendres, 27 de juliol de 2012 | 01:37h
      …dient “ui, el dia que m’enfadi de debó veureu” i al final ja no els fa cas ningú. És lògic. Com volen que els respectin així? Ja sigui nosaltres o els veïns….

      (Sembla ser que aquest l’han destacat en portada al final. Ho han fet un dia després de ser publicat cosa no gens habitual. Deu ser que han llegit el comentari de queixa de la Roser suposo…)

  • ..//..
    rginer | dimecres, 25 de juliol de 2012 | 10:51h
    Una brillant reflexió, com totes les teves. I el dibuix fantàstic ! Jo ja vaig escriure en el tema Eurovegas que és depriment que el senyor Mas-Collel s’ho jugui tot a aquesta carta. No ha dit mai, ni ho diran, que si el projecte va endavant, es perdran milers de llocs de treball. Més desocupats, sense feina i quants llocs de treball més ? Ni un.
    Cada vegada estic més i més emprenyada perque els meus diners, molts, que he anat pagant d’impostos, no han servit per millorar la societat del meu país. I ara hem de demanar diners al reino de españa ? Doncs sí. És el que passa quan no s’ha fet bé la feina. La colonització del nostre país està arribant a bon port. Els nostres deudors ens tornaran els diners, però amb interessos i molt alts, perdre la nostra sobirania, si la tenim, del tot.

    Jaume, aquest post teu hauria de ser un POST DESTACAT, avui a la portada d’aquest diari i sí, també estic emprenyada per això. Les teves reflexions i articles al llarg de molts anys, han estat sempre una referència per a mí i per a molts lectors. Pot ser, perque la teva feina com a blocaire polític és de ‘cum laude’?

    • Tu que em veus amb bons ulls
      borinotus | dijous, 26 de juliol de 2012 | 00:05h
      No crec que mereixi els elogis que em dediques però gràcies. 😉

      El pitjor de tot és la pèrdua d’autogovern que suposa això. Un ja no sap si la independència està més a prop que mai o, donat que tenim menys marge de maniobra, es va allunyant definitivament….

      Ep, no t’emprenyis per això. Si de cas me n’hauria d’emprenyar jo i m’és ben igual. Bé, sí que m’agradaria que em destaquessin, és clar, però si no és del gust de qui en fa la selecció que hi farem.

      • ..//..
        rginer | dijous, 26 de juliol de 2012 | 07:06h
        Després de la sessió del Parlament, penso que avui és més actual el teu post per ser llegit pels lectors. Ahir es van escoltar bons discursos, però jo no entenc res dels polítics, la veritat. Per escoltar dir que volem la independència, agència tributària, etc. cal començar negociacions d’un pacte fiscal utòpic amb la gent del reino de españa ? Anem per el camí directe, millor, la drecera, i es demana la independència. Ara estarem setmanes i mesos llegint i escoltant com ‘negocíen’ ? El què ? Si ja ho tenim tots molt clar. El que hem de fer és ser seriosos, no fer volar coloms, i no oblidar que en el nostre país viuen milers de persones que creuen en el reino de españa i se’ls ha de convèncer i explicar molt bé el tema de les balances fiscals i sobretot a tots aquests poders econòmics, catalans, que volen continuar dins el reino de españa, que els va molt bé.
        I no ens deixis tan orfes de les teves reflexions … no tots tenim facebook ni twitter !!!
        • Debat
          borinotus | dijous, 26 de juliol de 2012 | 07:48h
          No l’he seguit gaire, el debat .Pel poc que he vist tot va sobre el guió previst i previsible. Totes aquestes jeremiades, eufemismes i giragonses sense sentit al final no fan res més que provocar grans badalls.
  • ‘Nem a mutualitzar una mica
    Haddock| Adreça electrònica | dimecres, 25 de juliol de 2012 | 05:11h
    Molt bona aquesta entrada. Felicitats! De tota manera, Espanya no pot rescatar Catalunya; és un contrasentit com ho seria que rescatés Alemanya. Si hem de començar a fer les maletes, millor que ens tornin part del que ens deuen en la fórmula o denominació més delirant possible. ¿No volen que Europa mutualitzi el deute? Doncs vinga, fins ara hem mutualitzat el nostre esforç, ara que prediquin amb l’exemple i mutualitzin el deute de debò. A veure què passa. Perquè si se’ls acut posar-se heavys amb les condicions donaran massa idees a Europa i provocaran que es facin independentistes fins els que van sortir amb l’estanquera amb l’eurocopa de “la Roja”.
    • És totalment absurd
      borinotus | dimecres, 25 de juliol de 2012 | 23:59h
      Qui et deu diners en lloc de tornar-te’ls te’ls presta i et posa condicions. I et presta els teus diners perquè no en té d’altres. Encara es posaran xulos perquè diran que no ens sabem administrar i que els hem d’estar agraïts.
      O potser és que han trobat la fòrmula màgica per a evitar el xoc de trens: fer que el nostre tren descarrili abans.

One response to “El Titànic, al rescat de Catalunya

  1. Retroenllaç: Expectatives post-Diada | Temps d'incertesa (com tots)

Deixa-hi un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s