Estat Català amb castellà oficial?

borinotus | 2- Socials | divendres, 2 de març de 2012 | 15:04h

Ahir els amics del Diari Gran del Sobiranismeem van publicar un article sobre la proposta que alguns articulistes estan fent de fer el castelà idioma co-oficial en un futur estat català.L’article al DGS el podeu llegir en aquest enllaç.

O el podeu veure tot seguit:

Sembla que els catalans tenim tendència a posar-nos pals a les rodes nosaltres mateixos. De vegades semblem un personatge de cinema mut d’aquells que ensopegaven amb ell mateix fins que les seves caigudes i desgràcies més que despertar solidaritat o compasió feien riure. Ara el torn li ha tocat a la llengua. Ara que sembla que, ara sí, tenim la independència a tocar n’hi ha que es plantegen que seria just que en un futur Estat Català el castellà hauria de ser llengua oficial.Des del seu començament l’ànima del catalanisme en totes les seves vessants era la preservació de la llengua i la cultura catalana. Avui en dia hi entra també la qüestió econòmica. Totes dues raons són importants però una no ha de fer menystenir l’altra. Voler sumar independentistes “per la pela” pot ser interessant, però les fidelitats que obtens d’ algú que vol millorar la seva situació econòmica i prou les perdràs…quan millori la situació de la seva butxaca.Però em centraré en la qüestió de la llengua. Crec que la qüestió es planteja de forma confusa, barrejant qüestions com oficialitat, llengua d’us, immigració no assimilada i minoria nacional.

Intentaré explicar-ho amb exemples i amb uns quants punts:

-Si el castellà “és” llengua de Catalunya perquè hi ha una gran quantitat de gent que la te com a llengua materna, a partir de quin percentatge de població ens haurem de plantejar donar cooficialitat a d’altres llengües com l’àrab o el xinès o d’altres? I perquè això no s’ho plantegen altres llocs?: Turc a Alemanya, àrab a França o Anglaterra,…. De fet, molts turco-alemanys tenen més temps de residència a Alemanya que molts espanyols a Catalunya.

– Sembla que es parteix de la base que hi ha una part de la població que parla castellà i que se sentirà exclosa si aquesta llengua no és oficial en una Catalunya independent. Sembla difícil de compatibilitzar aquesta percepció amb l’augment de l’independentisme també en aquesta franja de la població.

Si l’independentisme fins ara no li ha calgut emprar el castellà i ha arribat a ser una opció amb molts més partidaris que detractors, per a què cal que ho faci ara? (Si us plau, no em vingueu amb la qüestió infantil de “els resultats electorals no reflecteixen que l’independentisme és majoritari”. Que la gent estigui a favor de la independència no vol dir que en sigui militant. El dia que s’hi faci un referèndum hi votaran a favor i s’adaptaran al que vingui però a Catalunya com a tot arreu la gent “militant” és un percentatge relativament petit de la població total. El problema dels partits explícitament independentistes és que són percebuts per a molta gent com a olles de grills i massa “radicals” però això és un altra qüestió. Habitualment són els que jo voto, però comprenc que la senyora Pepeta voti un altre partit tot i que estigui a favor de la independència. Però tot això és una altra qüestió).

És més, els espanyolistes de cor (segons les enquestes una part de la població que es veu superat pels indiferents i els abstencionistes i superadíssim pels partidaris de la independència) ho seran amb un independentisme bilingüe o no.

– Sembla que als castellanoparlants se’ls tracta com una massa homogènia que te problemes per a aprendre altres llengües i que cal tractar amb certa deferència. Aquest pensament és el que va portar a crear monstres hipersubvencionats com la Feria d’Abril.
Pensament fals, a més. Després de dècades d’educació en català qui no sap català és un immigrant acabat d’arribar o no te estudis mínims o és que no li dóna la gana. Cal canviar la identitat del país per aquesta gent? (Obvio la gent vinguda als any 60/70 que no va poder aprendre la llengua per les circumstàncies de l’època, i els obvio perquè ja tenen més passat que futur).

– Els que com jo i la meva muller tenim com a llengua materna el castellà però als fills els parlem en català hem de ser considerats del grup “castellanoparlant” o “catalanoparlant”? Som catalans i punt. I no som pas un cas estrany ni molt menys. I si els nostres pares haguessin emigrat a Alemanya als anys 60 ara seríem… alemanys i punt.

Sobre el tema de la oficialitat crec que estaria bé fer un cop d’ull al que passa en altres parts del món:
Suïssa: A Suïssa hi ha diverses llengües oficials. Però si tu ets d’un cantó de parla alemanya i vas a viure a un de parla francesa et caldrà saber l’idioma per molta nacionalitat suïssa que tinguis. I ja no diguem un immigrant estranger. Allà seria inconcebible pensar en canviar la llengua oficial perquè una massa d’immigrants i els seus fills no l’han sabut/pogut/volgut aprendre o perquè la volen fer oficial per “reflectir la realitat del carrer”. Si Espanya hagués volgut ser una confederació a la suïssa pot ser tindria alguna possibilitat de salvació, però evidentment aquest plantejament és pura ficció.

Finlàndia: A Finlàndia hi ha una petita part que parlen suec. No són immigrants sinó una minoria nacional que te aquesta llengua en un territori on sempre s’ha parlat. Per aquesta raó el suec és oficial a tot el territori finlandès (fins i tot el distintiu de país que abans es posaven als cotxes era SF que és la inicial del país en les dues llengües Suomi-Finland). Un cas similar el tenim aquí? Sí, però no amb el castellà sinó amb l’occità de la Vall d’Aran el qual és legalment oficial a tota Catalunya. Ara bé, una cosa és oficialitat i una altra ús. L’oficialitat implica com a mínim que qualsevol ciutadà pugui adreçar-se a l’admistració pública en aquesta llengua. Que se li contesti en la mateixa, que la llengua sigui de coneixement i us obligatori per a tothom etc. és una altra cosa que depèn de la legislació de cada país.
Per cert, un cas similar a aquests seria el País Valencià on hi ha comarques on sempre s’ha parlat castellà (que hi va substituir l’aragonès si no vaig errat). En un futur País Valencià independent potser caldria tenir això en compte.

També podríem parlar de països on la llengua oficial no correspon a la “realitat del carrer”. Un parell d’exemples:
Itàlia: Si demanen quina és la llengua d’Itàlia tothom diria “italià” sense dubtar-ho. Una llengua que parlen 54 milions de persones i que tanmateix en el moment de la unificació italiana (fa només cent-cinquanta anys!) només parlava un 2% de la població. La gent parlava diversos dels anomenats dialectes. Dialectes no de l’italià sinó del llatí (no considerats llengües per no tenir tradició literària, que això sigui just o injust és una altra qüestió). Un d’aquests “dialectes”, el toscà, (el de més tradició literària) va servir de base per a l’italià normatiu. (Font: http://www.catradio.cat/audio/519711/Do-de-llenguesitalia#). És a dir, l’italià és una llengua gairebé artificial que avui ningú no discuteix.

Israel: L’hebreu era una llengua morta que es feia servir només per a usos rituals i festius ja en temps de Jesús de Natzaret. De fet, la llengua habitual dels jueus d’aquella època era l’arameu. Quan es va recuperar l’estat d’Israel el 1948 allò era un cafarnaüm de llengües: jueus vinguts d’arreu d’Europa, els que ja hi eren des de temps immemorials, els expulsats dels països àrabs i els propis àrabs que hi havia. Ja el sionisme havia proposat recuperar l’hebreu com a llengua del nou estat i així es va fer. Avui en dia és llengua oficial (juntament amb l’àrab) i tothom la sap. Han recuperat i modernitzat per a tots els usos una llengua morta fa dos mil anys. Un exemple a explicar per a partidaris del català light i per a qui ens digui que el català normatiu és artificiós i no serveix per a alguna cosa.

Per a acabar podríem parlar del castellà a Catalunya. Els partidaris del bilingüisme diuen que aquest te segles d’existència i es remunten al segle XVI.

Això caldria dir amb tota contundència que és fals. És cert que a partir del segle XVI i sobretot a partir del XVIII el castellà es va estendre entre les classes altes i després va esdevenir la llengua d’instrucció i educació. Qualsevol que tingués estudis els havia de fer en castellà.

Però quina era la llengua del carrer? el català. I fins i tot ben poques famílies benestants van passar-se al castellà en l’àmbit familiar ( A diferència del que va passar amb el basc, o el gaèlic a Irlanda i Escòcia per exemple, on tots els estrats de la població van abandonar la llengua pròpia del país fa moltes generacions. Per això aquells nacionalismes no posen tan èmfasi en la qüestió de la llengua com el català tot i que considerin que cal recuperar-la d’una manera o altra ). És a dir, “sabien” castellà com ara molta gent pot saber anglès. D’aquí a dir que eren bilingües hi ha un bon tros.
Per posar un altre exemple, a Rússia durant segles la llengua de cultura era el francès. Tothom que tenia estudis feia servir aquesta llengua. El rus era idioma de pagesots i gent baixa. I allà que hi havia força gent benestant que no parlava rus als fills. Diríem que hi va haver un bilingüisme rus-francès? Seria absurd plantejar-s’ho i ni tan sols els francesos ho fan (i això que tenen fama de xovinistes).

Quan va començar el bilingüisme a Catalunya? Sempre ha tingut immigració o sigui que un grau de convivència a d’altres llengües sempre hi ha hagut en alguna o altra zona. Però la immigració poc o molt s’ha anat integrant. Coneixeu descendents dels “murcians” que vingueren als anys 20 que encara tinguin el castellà com a llengua materna? M’hi jugo el que vulgueu que no.

Si preneu qualsevol persona que tingui el castellà o altra llengua no catalana com a llengua materna (independentment de la llengua que parli als seus fills) veureu que o una de dues: o és un català que ha renunciat a la llengua dels seus avantpassats (cas no gaire nombrós en general però si amb certa freqüència entre zones riques i amb passat de connivència amb el franquisme, per exemple els Samaranch) o és algú que te presència a Catalunya com a molt aviat des dels anys 60.

I és que allò habitual és que la immigració s’integri al país d’acollida . Quan, per les raons que siguin, no es pot fer aquesta integració és quan sorgeixen problemes. Però amb bona voluntat tot es pot fer i sense la bona voluntat de tothom no tindríem escola en català per exemple.
Quan la immigració no es vol integrar sinó que esgrimeix un suposat dret a no fer-ho és quan es pot parlar de colonialisme o invasió. Per sort a Catalunya els partidaris d’això són pocs. Sorollosos però pocs.

I evidentment que el català sigui única llengua oficial a Catalunya no implica que es prohibeixi que es faci servir cap altra ni a casa ni al carrer. I si un artista vol fer una pel·licula, escriure un llibre o enregistrar un disc en un altre idioma será molt lliure de fer-ho…tal com acostuma a passar arreu del món.

El bilingüisme implica el coneixement de dues llengües amb la mateixa profunditat i fluïdesa. De societats bilingües no n’hi ha. D’individus sí. I sobretot hi ha poliglotisme, el saber moltes llengües en diferents graus. Si aneu a Holanda o Dinamarca veureu que molta gent sap anglès amb més o menys fluïdesa però no implica una societat bilingüe. A un holandès la llengua que se li suposa que ha de saber per defecte és el neerlandès.Qualsevol altra que aprengui ho pot fer per enriquiment personal, perquè li agrada, per raons professionals o pel que sigui però no se li pot exigir que sàpiga cap altra de concreta.

Doncs això, quan siguem independents la llengua que per defecte haurem de saber serà el català, tota altra que aprenguem serà enriquiment personal (personalment em puc entendre en diferents graus en altres quatre) però no se’ns ha d’exigir cap “enriquiment concret” que això ja ho triarà cadascú.

Comentaris: 1
  • ..
    Martí | divendres, 9 de març de 2012 | 14:08h
    No em sembla malament que anem fent aquesta mena de debats. Si hem d’escriure una constitució, haurem de decidir com tractem aquests temes i quins articles hi deixem escrits. Estic d’acord que no cal que ara fem independentisme en castellà per afegir nous votants, però si que estaria bé aclarir quin serà el marc legal que hi hauria després de la independència, i que hi hagi un cert consens. La independència no ha de fer por a ningú, i encara que puguin ser 4 gats els que vulguin activar el conflicte lingüístic, molt millor si els podem treure raons i desactivar la seva cridòria.Dit això.Sería estúpid per la nostra banda deixar el castellà com a llengua co-oficial al mateix nivell que el català. Si això fos així estaríem retrocedint respecte la situació actual.

    Tampoc crec que sigui positiu que a la constitució no es faci cap referència al castellà. Penso que la situació ideal seria que a la constitució estigués com a llengua oficial només el català, amb l’afegit que qualsevol ciutadà té el dret a ser atès en castellà en les comunicacions amb l’administració.

    Si per una forta pressió no fos possible (ja tindríem el sector PSC + PP fent la cantarella habitual), i s’hagués de fer el castellà llengua co-oficial, mantindria la situació actual indicant que el català és la llengua pròpia, i amb l’afegint que la llengua pròpia de l’administració i l’ensenyament és el català. És la situació actual, i sabem que té els seus riscos (ja veiem que està passant amb les denúncies del català a l’escola al TS), però tindríem l’avantatge de tenir un sistema judicial propi que no hauria de ser combatiu contra el català com ho és el sistema judicial espanyol. L’avantatge és que aquesta opció tindria molt consens (Només el sector PP, C’s hi estaria en contra). Intueixo que el que acabarà passant és que s’acabarà imposant aquesta opció. No dic que m’agradi, és que penso que acabarà així.

    Sobre les pors que posteriorment a la independència tinguem denúncies internacionals per part dels sectors espanyolistes demanant tracte de minoria, tenim una resposta ben senzilla, els castellanoparlants som aproximadament el 100% de la població. No representem cap minoria, per tant actuem de forma plenament conscient, responsable, i democràtica. Així que no ha de venir ningú a explicar-nos que hem de muntar un sistema educatiu específic per castellanoparlants, ni res per l’estil.

2 responses to “Estat Català amb castellà oficial?

  1. Retroenllaç: Arronsaments | Temps d'incertesa (com tots)

  2. Retroenllaç: Potser que em passi al castellà. | Temps d'incertesa (com tots)

Deixa-hi un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s