L’important és participar

borinotus | 2- Socials | dimarts, 5 de juliol de 2011 | 17:09h

Corre per la xarxa cert vídeo d’un equip de futbol format per nens i nenes que es caracteritza per la seva poca traça a l’hora de fer passades, trenar jugades i, sobretot, marcar gols. El balanç de la temporada és ben explícit: 1 gol a favor i 271 en contra.

El vídeo ha aconseguit un èxit esclatant. Sobretot per la simpatia dels nens i les seves ganes de tirar endavant malgrat tot. Allò tan sentit que el més important és participar-hi.

A mi el video em cau simpàtic. Tanmateix molts comentaris que n’he sentit   van en el sentit que si t’ho passes bé tant se val tot, com si tant donés guanyar que perdre….allò tan sentit que el més important és participar.

Potser és cert que, com diu una amiga meva, els nens només volen passar-s’ho bé i que no cal barrejar-hi altres qüestions. Potser sí, així que deixem els nens i el seu vídeo tranquils. Però podríem parar-nos a pensar amb que volem dir i que entenem quan diem que “allò important és participar“.

Aquesta frase, com és sabut, s’atribueix al Baró de Coubertin. El restaurador dels antics Jocs Olímpics. Com passa sovint en casos semblants aquesta frase no va ser pronunciada mai. El més semblant que el baró va dir va ser:
L’important dans la vie ce n’est point le triomphe, mais le combat, l’essentiel ce n’est pas d’avoir vaincu mais de s’être bien battu

és a dir

L’important a la vida no és pas el triomf sinó el combat. Allò essencial no és haver vençut sinó haver lluitat bé”.
Evidentment no és un menysteniment del resultat ni un consòl per a perdedors. Ni parla només d’esport.
És un lema que convida a jugar (i viure) honorablement i amb uns principis. A partir d’aquí pots guanyar o pots perdre però és millor perdre després de donar-ho tot (la cultura de l’esforç, que en diuen alguns) que no guanyar a qualsevol preu, sense una mínima ètica. Potser no assoleixes la medalla o l’objectiu que cobejaves però guanyes com a persona. En Pep Guardiola fa tres anys que fa pedagogia d’aquesta. Encara no ha estat entés?

Sembla que no gaire (Si de cas ho veurem el dia que fracassi). Vivim en una societat en que la competitivitat és quelcom pervers: Perdre crea frustració així que millor no competir. Ni contra els altres ni contra un mateix. D’aquí a veure l’èxit com a quelcom dolent hi ha un pas. I la conseqüència  és posar sota sospita tot aquell que destaqui.  No era norma fins fa poc que a les escoles no hi havia qualificacions sinó uns críptics “Necessita millorar” o “Progressa adequadament“?

Cal jugar (en els esports i a la vida), i fer-ho amb totes les conseqüències. Ja sigui guanyar o perdre. És dificil saber guanyar, que l’èxit no et pugi al cap i t’adormis en els braços de la glòria.
Però quan no se saben entomar els fracassos no se n’apren res. En concret no s’apren a assumir la pròpia responsabilitat  en el que ha passat. I així es passa a la  queixa continua i a culpar algú altre de tot fracàs pròpi. La via fàcil. Pensar que algú (que no ets mai tu) ha de tenir la culpa que estiguis malament fa que et sentis deslliurat de tota culpa i et sentis moralment capacitat per a demanar que siguis compensat o descarregar la teva frustració.

Diu una periodista que “de tant en tant necessitem tocar el cel, ni que només sigui per caure des de més amunt“. Jo ja hi estic d’acord però diria que, avui en dia i aquí, molta gent no. L’èxit fa vertígen i és més comfortable el cau segur de la mediocritat. És més còmoda i segura la vida a la trinxera de la resistència que no sortir al combat a camp obert.

No és d’estranyar en un país on una de les màximes preferides encara ara (dècades després d’haver estat escrita en un context social molt diferent) sigui una que diu que cal donar gràcies a l’atzar per haver nascut pobre, marginat i envaït perquè així te’n pots rebel·lar.

Imatge: Victòria alada de Samotràcia.

Comentaris: 2
Completament d’acord
Daguer | dimecres, 6 de juliol de 2011 | 13:05h
Ja saps que penso exactament el mateix. Hi he insistit en els meus blocs. Hi ha molt de bonisme incrustat en la ment de pares i mestre, jo en dic pedagogia llacrimosa o del pobret, que pensen: “Els nenes no poden prendre mal, se’ls ha d’evitar qualsevol situació perillosa.” “Tots som iguals, eliminem els premis que els altres no peteixin, pobrets.”
Passa que per contrast en un món adult tan depredador, més que competitiu, aquests nens, d’entrada, fan gràcia. Però no és cap disculpa per a segons qui, com un locutor dels matins, que té una responsabilitat col.lectiva. No es pot caure sota les primeres impressions, cal posar-hi reflexió.
Pedagogia compasiva
borinotus | dimecres, 20 de juliol de 2011 | 21:52h
Com que quan perden fan llàstima eliminem la derrota.
Em ve al cap quan a l’escola algú suspenia i es queixava i el professor li deia que ell el podia aprovar però que ja el suspendria la vida. Sembla que hem arribat a un punt en que, il·lusament, s’ha volgut suprimir fins i tot això.

Deixa-hi un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s