Una imatge que no veurem entre els atletes catalans (o potser sí?)

borinotus | 1- Politics | divendres, 6 de juliol de 2012 | 07:55h

blackpower

Potser els més joves no coneixen aquesta imatge. La més famosa dels Jocs Olímpics de Mèxic’68.

Dos atletes negres i un de blanc pujats al podi. Els dos primers miren a terra, aixequen un puny enguantant i (no és veu a la fotografia) s’han tret les sabatilles. Evidentment es tracta d’una protesta. Per què? Contra què?

Situem-nos. Som a finals dels 60. Una època bulliciosa arreu i més aquell any 1968. A París va haver una revolta d’estudiants que volien canviar el món. A Txecoslovàquia els tancs soviètics van esclafar un moviment social que precisament volia acostar-se una mica a aquell món. A Mèxic mateix les protestes per a demanar la democratització real del país van acabar amb una matança …Als Estats Units hi havia moviments dedicats a lluitar pels drets d’algunes minories, entre elles la de les persones de raça negra que malgrat l’abolició de l’esclavitud encara no un segle abans (el 1865 amb la Tretzena Esmena a la Constitució) encara eren lluny de veure que se’ls reconeixia el que els Pares Fundadors van declarar en la Declaració d’Independència: “Sostenim com a evidents per si mateixes les següent veritats, que tots els homes són creats iguals, que són dotats pel seu Creador de certs Drets inalienables, entre els quals hi ha el dret a la Vida, a la Llibertat i a la recerca de la Felicitat

Era l’època de Malcolm X i Martin Luther King (assassinats el 1965 i 1968 respectivament), de Rosa Parks, Angela Davis i els Black Panthers, del I have a dream i de l’OAAU.

En aquest context dos atletes anomenats Tommie Smith i John Carlos vinculats al Projecte Olimpic pels Drets Humans (OPHR), organització dedicada a protestar contra el racisme en general i a l’esport en particular, van decidir aprofitar el ressó mundial dels Jocs Olimpics per a fer-hi una protesta que publicités la seva lluita.
Després de la cursa de la final de 200 metreso on Smith a quedar primer i Carlos tercer van fer l’acte de protesta. Van rebre la medalla descalços i amb mitjons negres volent simbolitzar així la pobresa dels negres americans, quan va començar a sonar l’himne americà van aixecar el puny amb el guant negre (la salutació del Black Power) i van dirigir la mirada a terra per a no saludar la bandera. Smith portava un mocador negre al coll com a símbol de l’orgull negre. Carlos portava el xandall descordat en solidaritat amb els treballadors,….

El tercer membre del trio, el que ocupa el segon calaix del podi era l’australià Peter Norman i no va ser precisament un convidat de pedra a l’esdeveniment. Va ser ell qui els va suggerir que, donat que els seus companys de podi havien oblidat un dels parells de guants, compartissin el que tenien, i és per això que Smith i Carlos aixequen braços diferents.
També va posar-se al xandall, com els altres dos, la insígnia del OPHR i més endavant va declarar que se solidaritzava completament amb la lluita dels seus companys tot fent un paral·lelisme amb la falta de drets que patien els aborígens australians (Qüestió sobre la que no es va començar a parlar obertament fins fa ben poc).

Per això a ell li va caure, tal com als altres dos, tot el pes de les represalies que van venir despres.

En aquell moment el Comité Olímpic Internacional el presidia l’estatunidenc Avrey Brundage, un antic simpatitzant dels nazis (i ja podem suposar quina era la seva opinió sobre negres….i jueus) qui de jove va oposar-se amb força a les organitzacions que promovien el boicot als Jocs Olímpics de Berlin al 1936. No s’havia de barrejar la política amb l’esport així que no era cosa dels atletes que el règim nazi perseguís jueus o que aprofités els Jocs per a fer exaltació racista i ideològica. Si més no, almenys la participació dels EUA a Berlin ens va deixar la imatge dels nazis obligats a felicitar i condecorar Jesse Owens.

L’any 68 no va dir res sobre la matança de Tlateloco a Mèxic esdevinguda tot just deu dies abans de la cerimonia d’apertura olímpica. I és que no s’ha de barrejar política i esport.

Més endavant a les Olímpiades de Munic ’72, les ultimes amb Brundage com a President del COI, va donar suport, sense èxit, a la participació de Rhodesia un estat no reconegut i creat per la minoria blanca en un règim racista (ja sabeu, no s’ha de barrejar la política i l’esport).

Durant aquests Jocs,  uns terroristes de la organització àrab Setembre Negre van protagonitzar una acció on van morir onze esportistes israelians. Malgrat que algunes veus com la del President del Comité Organitzador van demanar suspendre els Jocs, Brundage va optar per continuar (“Els Jocs han de continuar i hem de fer el posible per a mantenir-los nets, purs i honestos“) malgrat que la delegació israeliana va optar per marxar i la resta de jugadors jueus (com ara Mark Spitz) van haver de portar protecció durant la resta dels Jocs. Ja sabeu: no s’ha de barrejar la política i l’esport.
En el discurs que Brundage va fer després del servei en memòria dels atletes morts només va fer referència als fets de passada, va esmentar Rodhesia i va fer un clam a l’amateurisme…i ja està. (Recordeu, no s’ha de barrejar política i esport) Encara ara els familiars estan esperant que en alguna Olímpiada el COI faci ni que sigui un minut de silenci. De fet, donat que els Jocs d’enguany de Londres s’esdevenen en el 40è aniversari de la massacre de Munic hi ha en marxa una petició en aquest sentit. Si us hi voleu sumar podeu adherir-vos aquí:

http://www.change.org/petitions/international-olympic-committee-minute-of-silence-at-the-2012-london-olympics

Tornem al 68 a Mèxic. Com era d’esperar la salutació Black Power de Carlos i Smith no li va fer gens de gràcia a Brundage. No s’ha de barrejar política i esport….tot i que no li van semblar inadequades les salutacions nazis que feien alemanys i austriacs a Berlin’36.
La primera conseqüència va ser l’expulsió immediata dels dos atletes. Davant la protesta del Comité Olímpic dels EUA Brundage va amenaçar de fer fora tota la delegació (Recordem que Brunage era estatunidenc) així que Smith i Carlos van fer les maletes.

Van aconseguir publicitar la seva lluita, van esdevenir uns herois, però la vida per a ells no va ser fàcil després d’això. Tot i que van poder continuar dedicant-se a l’esport no van participar en cap altra olimpiada, ells i les seves families van rebre amenaces de mort i no van ser reconeguts (oficialment, s’entén) fins molt de temps després.
Pel que fa a Norman, va ser bandejat  pels mitjans de comunicació durant un cert temps. També, com no, pel Comité Olímpic Australia, el qual va rebutjar que participés als Jocs Olímpics del 72 i fins i tot en l’organització del Jocs de Sidney de l’any 2000 (Finalment vav tenir una petita participació gràcies al Comité dels EUA). Una gangrena va obligar a que se li amputés una cama l’any 1985 cosa que el va dur a la drepressió i l’alcoholisme.
Finalment va morir l’any 2006. Els seus amics John Carlos i Tommi Smith van portar el seu taüt.

Què tenien a guanyar aquests tres atletes amb aquest gest? Fama? Ser uns herois? En realitat tenien més a perdre que a guanyar. Si no haguessin fet res haurien passat discretament per la història olímpica (qui recorda ara els medallistes de 200 metres de la darrera olímpiada?), s’haguessin continuat dedicant a l’esport i tal dia farà un any.

Però no, van decidir tirar endavant una acció que sabien que els portaria problemes només per dignitat. No tenien cap poder polític, ni mediatic, ni econòmic que els donés suport. No pertanyien a cap partit ni organització important.

Contrasta això amb les excuses que sentim d’esportistes catalans (olímpics o no, i sobretot futbolistes) que de cara a la galeria es mostren amb la senyera (de vegades estelada i tot) i després participen amb entusiasme en seleccions espanyoles.
No hi hauria gaire a dir si la seva opinió fos que Catalunya és una regió d’Espanya i aquesta és el rang que li correspon, però sabem que en molts casos no és així.
Ja puc entendre que un llençador de javelina (per posar exemple d’esport minoritari) no tingui gaire oportunitats de participar en un esdeveniment important però en molts casos, els més famosos, no es tracta de diners (en tenen prou per a poder arriscar-se) sinó potser d’una altra cosa

Fixeu-vos en el missatge gens subliminal que llença aquest esquetx: els únics que saben que és un llibre són el catalanista Guardiola i l’independentista Oleguer.

Els Jocs Olímpics de de 1992 van ser a Barcelona, 20 anys justos de la matança de Munic (ja hi heu signat?) i malgrat ser un aniversari rodó no se n’hi va fer cap referència (Ja sabeu, no s’ha de barrejar política i esport), cosa gens estranya si tenim en compte que el President del COI de llavors era Joan Anto….perdó, Juan Antonio Samaranch, un franquista de tota la vida (es veu que s’estila això a Can COI). De tota manera la seva preocupació d’aleshores era no permetre cap mostra de catalanitat massa subversiva. En aquelles Olimpiades el moviment independentista català ja era prou important per a merèixer l’atenció mediàtica i era un risc a combatre cosa que el govern espanyol de llavors (en mans del PSOE) i el jutge Garzón van fer amb zel. Perquè no s’ha de barrejar política i esport.

Tot i això a nivell d’esportistes no van haver de patir gaire. I això que comparats amb la situació de Carlos, Norman i Smith tenien molt menys a perdre, tenien una opinió pública majoritariament a favor, uns estaments polítics (en part) i uns partits polítics i organitzacions socials que els donarien suport a més d’alguns mitjans de comunicació.

Han passat vint anys de llavors i la situació social encara seria més favorable (moltíssim més, de fet) a donar suport a un acte d’aquesta mena. És de suposar que si el percentatge de gent a favor a la independència és tan gran a tots els sectors socials en els esportistes no serà una excepció. Però em temo que no veurem cap gest que ens ho demostri en els propers Jocs Olímpics.
I això segurament és perquè els esportistes no deixen de ser un reflex del país. Això ho va explicar molt bé fa uns anys en Xavier Roig en un article:

Les enquestes sobre l’independentisme demostren que cada cop hi ha més gent partidària que Catalunya sigui independent. Ara bé, ignoro quin valor tenen. Si es fes una enquesta entre els homes, preguntant-los si els agradaria anar-se’n al llit amb Scarlett Johansson, suposo que el resultat oferiria un nivell de respostes afirmatives absolutament majoritari. Però d’aquí no es podria deduir que els enquestats estiguessin disposats a arriscar res per aconseguir-ho.

I és que una cosa és estar contents amb haver anar a la manifestació més gran de la història de Catalunya i una altra és fer alguna cosa que impliqui un risc.

És clar que de tant en tant n’hi ha que trenquen el tradicional messellisme com ara els de #Novullpagar, els objectors fiscals o, per acabar amb el tema esportiu, els policies i bombers que van als Jocs Mundials que organitzen aquests cossos (i reben insults i escridassades per parts dels espanyols) o una noia nordcatalana anomenada Maria Geoffrey, estudiant de secundària de La Bressola que havent aconseguit medalla en el campionat francès de rem va posar amb l’estelada .

Com va dir l’amic Toni Babia en sentir aquesta darrera noticia: “Quan et penses que Catalunya és més morta, floreix una flor”.

(article publicat també al Diari Gran del Sobiranisme)

Comentaris: 7
  • Molt bon treball!
    Quico el Negre | dissabte, 7 de juliol de 2012 | 12:40h
    Em prenc la llibertat de  felicitar-te per aquest magnífic i argumentat treball.
    És un document excel·lent de les concomitàncies entre esport i política. El recorregut històric de les olimpíades i les implicacions polítiques que en resultaren és francament brillant.
    Enhorabona!
  • La societat
    Daguer | divendres, 6 de juliol de 2012 | 10:28h
    els ha d’empènyer a fer aquest gest. Quan el clamor popular sigui més fort i la independència sigui a tocar, crec que veurem gestos com aquests. El teu article hi empeny. Magnific com sempre i amb el cúmul de dades amb què ens tens acostumats.
    • Potser sí
      borinotus | dilluns, 9 de juliol de 2012 | 14:23h
      Fa un temps que veiem coses que poc temps abans ens haguessin ressultat impensables (un 51% a favor explícitament de la independència, rebel·lió contra els peatges, insubmissió fiscal,..). Potser sí que ho veurem un dia d’aquests.

Deixa-hi un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s