Monthly Archives: Octubre 2012

Cercant aliats internacionals

El MPHG Artur Mas ha declarat més d’un cop que calia “internacionalitzar” el que està passant a Catalunya.  Raó no li’n falta. Donat que la lesgilació sota la que ens trobem ara impedeix fins i tot el plantejament a la població de l’autodeterminació caldrà trobar empara en una altra legislació més procliu a respectar l’opinió de la ciutadania (més democràtica com si diguessim) i, mirant més enllà de la consulta, també podria servir per a que un organisme internacional (Unió Europea, ONU,….) fes d’arbitre i jutge en la negociació dels termes del “divorci”.

I és que els estats són com les persones, existeixen per si mateixos però es defineixen en la seva relació amb els demés.  Pots ser independent però si els altres no t’ho reconeixen dificilment te’n sortiràs.
Segurament deu fer setmanes que entre bambolines es deuen moure tots els fils diplomàtics posibles ja sigui per a posar la carpeta “Catalunya” a l’agenda internacional o ja sigui per a impedir-ho. En tot cas sembla que les tàctiques són diametralment oposades: Així com Catalunya més que adhesions incondicionals  sembla buscar prioritàriament, com deia abans, un àrbitre en la situació (com si esperés que les simpaties per la causa sorgiran o augmentaran un cop es conegui la voluntat popular), Espanya es centra en el desprestigi de l’opció independentista. El màxim representant de la diplomàcia espanyola, el ministre Garcia- Margallo no te cap inconvenient en comparar el catalanisme amb dictadures com el comunisme i el nazisme, culpa Catalunya de la situació econòmica espanyola o arriba a censurar la vicepresidenta de la Comissió Europea, Viviane Reding, quan aquesta va contemplar la posibilitat que una Catalunya independent formés part de la Unió Europea. De tota manera, va ser força significatiu que el ministre d’afers exteriors espanyol fos l’única veu del govern que parlés sobre el tema, adreçant-se tant a nosaltres com a la comunitat internacional, durant unes quantes setmanes després de la megamanifestació de la Diada. S’estaven fent a la idea o els va fallar el subsconscient?

En tot cas l’ofensiva diplomàtica és una de les tàctiques per a fer-se visible internacionalment i de fer que la imatge que arribi a fora no hagi estat deformada per intermediaris amb prejudicis (i per això el Govern està posant en marxa un pla amb aquest objectiu amb el nom d’Eugeni Xammar). Potser la més important i decisiva, però no pas l’única. I aquí caldria reconèixer la tasca de  formigueta que ha fet durant molt de temps gent com la del Col·lectiu Emma (per cert, encara no se’ls ha concedit la Creu de St. Jordi?) de clarificar malentesos o informacions esbiaixades que surten publicades en mitjans d’arreu del món fent arribar els seus comentaris al mitjà corresponent. Una feina de Hasbarà realment. Ara, des de fa un parell de mesos que es dediquen a recollir les noticies que sobre el procés que viu Catalunya es publiquen per tot arreu.

Els fruits de tota aquesta feina estan començant a donar fruits. No només perquè la premsa internacional en parla sinó perquè també es comença a parlar en diversos àmbits (Per a qui sap que te raó, que se’n parli ja és una victòria. Per això hi ha qui ho vol evitar). Per exemple, una diputada sueca (ecologista) ha formulat una pregunta al seu ministre d’exteriors en relació al parer del seu país sobre la situació a Catalunya. El ministre com era d’esperar no s’ha mullat gaire i posiblement el fet ha tingut més ressó aquí que a Suècia però la qüestió és anar fent forat.

Al Parlament Europeu un diputat (conservador)  va criticar la posició espanyola de no voler deixar votar els catalans i va esbroncar Vidal-Quadras per les seves declaracions on deia que la guàrdia civil havia d’intervenir contra el govern català. I és que sembla mentida que encara hi hagi tanta gent que s’emocioni tant amb la idea d’enviar els tancs contra el secessionistes per molt que la constitució espanyola ho empari.  La imatge d’un tanc entrant per la Diagonal o la d’un President català emmanillat per voler saber l’opinió del seu poble seria la millor publicitat que podria tenir l’independentismes.

Aquestes reiterades amenaces han provocat que eurodiputats catalans de diversos partits hagin demanat per escrit a la Unió Europea prengui mesures. Reaccions immediates: El PSOE ha fet que la diputada Maria Badia dimiteixi com a secretaria general (el seu company del PSC i eurodiputat Raimon Obiols de moment no n’ha dit res) i Raül Romeva d’ICV va patir una entrevista humiliant a Onda Cero. Ells n’hauran quedat molt satisfets però quina deu ser la visió que en deuen tenir fora?

I en aquest ambient el President Mas anirà properament a Brusel·les a explicar les ambicions sobiranistes de Catalunya.
Per cert, que els partits catalans acostumen a enviar al Parlament Europeu polítics de primer nivell (Junqueres d’ERC, Tremosa de CiU, Romeva d’ICV) mentre que els partits espanyols utilitzen l’Eurocambra com a cementiri d’elefants de velles glòries que no tenen on col·locar. Queda ben clar qui es pren més seriosament això de l’europeisme.

Tornant a la qüestió de la cerca d’aliats internacionals allò important no és tan el nombre com el nivell qualitatiu. Vull dir que aconseguint el suport d’alguns països clau la resta ja està gairebé feta. Si aconsegueixes que el teu estat sigui reconegut per Alemanya (que arrossegaria altres països europeus i posiblement la UE), Estat Units (la potència mundial), la Xina (que continui pensant en Catalunya com la porta d’entrada al Sud d’Europa de les seves exportacions), França (almenys que tinguem un veí a favor i posiblement ho facin encara que sigui per a fotre Espanya i a més no crec que considerin cap amenaça ara per ara el catalanisme a la Catalunya Nord), i alguns més com el Regne Unit, ja tens la feina feta. A més que alguns d’aquests estats són membres permanents del Consell  de Seguretat de l’ONU.

Però per a que algú et reconegui no n’hi ha prou caure’ls simpàtic o fer-los comprendre que tens raó. Els has d’oferir alguna cosa que els interessi (Quantes vegades hi ha relacions impensables només perquè tots dos es necessiten?) . Les relacions internacionals no deixen de ser com les relacions humanes en que es barregen els sentiments personals, les afinitats, els interessos i les oportunitats.  Potser, per exemple, el Regne Unit veuria amb bons ulls la nostra independència però segurament el moment per a demanar-los suport no és gaire adient en aquests moments quan tenen els escocessos en una situació semblant. En canvi Alemanya que en altres circumstàncies no s’hi mostraria gaire entusiasmada potser podria donar-nos suport si els aconseguim convèncer dels avantatges d’un nou estat que sigui contribuent net a Europa.

En tot cas cal tenir en compte que la resta de països també voldran continuar tenint relacions amb Espanya. Una cosa no ha de ser incompatible amb l’altra. Per això no cal esperar adhesions entusiastes (no gaire habituals en el món diplomàtic) sinó que cal saber interpretar els senyals. I, evidentment, no  podem esperar que ningú no es mulli per nosaltres si nosaltres mateixos no ho fem.

Així, la Unió Europea ha dit que no es pronunciarà sobre posibles nous estats membres que siguin fruit de la secessió d’un estat ja membre fins que aquest escenari es concreti. Això es podria interpretar a una resposta a una petició espanyola de voler que la institució digués que una independència de Catalunya deixaria aquesta fora de la UE. No és un aval a la independència però no és el “no” rotund que esperava Espanya.

Altres exemples de senyals interpretables són algunes declaracions com ara la famosa frase de l’ex-President estatunidenc Bill Clinton dient allò de “El món serà talibà o català“. O la seva dona i actual Secretària d’Estat, Hillary Clinton, declarant que no interferiria en un posible procés d’independència a Europa

Potser és que l’inflitrat que tenim a la Casa Blanca continua fent feina 🙂

A les relacions internacionals només hi ha declaracions afirmatives i contundents quan les posicions són clares i indubtables. Darrerament n’hem vist una i no ha estat favorable a nosaltres: L’ambaixador palestí a Madrid, Sr. Musa Amer, es va declarar favorable a la unitat espanyola i va afegir que això també seria favorable a la causa palestina.

Alguns palestins a Catalunya s’hi han mostrat en desacord però un ambaixador és la veu autoritzada d’un govern i un estat, quan aquesta veu contradiu la posició oficial és desautoritzat o rectificat pel govern del país que representa i això no ha passat en aquest cas.

En contrast amb això podriem destacar la posició de l’ambaixador israelià, Sr. Alon Bar, s’ha mostrat sempre interessat en el que passa a Catalunya, ha visitat el Parlament de forma discreta (i sembla que no només per a parlar de la propera obertura del consolat a Barcelona) i s’ha reunit en privat amb els líders independentistes.

Senyals interpretables, però n’hi ha qui ja ho te clar:


I potser sí que seria interessant que Israel ens reconegués. Pels milenaris vincles històrics entre catalans i jueus i per les moltes afinitats. Perquè ells tenen molta més experiència en mantenir un estat en un entorn hostil que no es pot ni comparar amb el que tindrem nosaltres. Perquè podriem aprendre com fer una economia de primer nivell en un país petit sense recursos naturals. I perquè com va dir un polític socialista, Pinhas Lavon, mesos abans de la independència d’Israel:

En cert sentit, aquest Estat serà un aparador i, al més petit badall, al més petit gest, serem l’objectiu dels fotògrags de tot el món. El menor dels nostres actes, el menor dels nostres fracassos sortirà a la primera plana de tots els diaris del món

 

Qüestió de nivell

Fa molt de temps que defenso que, a Catalunya i amb les excepcions que volgueu, el posicionament davant de la qüestió nacional implica una diferència de nivell en diferents àmbits.

No parlo només dels votants de cada opció sinó també dels líders. Independentment de l’opció política, qui pot negar l’abisme que hi ha entre Artur Mas, Oriol Junqueras, Alfons Lopez-Tena i fins i tot Joan Herrera (o Alfred Bosch, o Ramon Tremosa o Toni Strubell o Raül Romeva,…) pel que fa  a qualitats oratòries i profunditat d’arguments en defensa dels seus plantejaments si ho comparem amb Alicia Sanchez Camacho, Pere Navarro o Albert Rivera (o Jordi Cañas, o Rocio Martinez-Sempere,…) ?

Però a banda de polítics també hi ha aquests personatges a qui habitualment hom anomena “intel·lectuals” que donen suport a una o altra opció i que es mobilitzen quan s’apropen uns comicis ja sigui manifestant el seu suport extern o formant part de les llistes electorals.  Per exemple: ERC ha fitxat Gemma Calvet i Eva Piquer, SI té a Isabel Clara Simó i Núria Cadenes, etc…

Trobo que aquests personatges també són indicatius de com són cada partit i els seus votants. No debades una de les seves funcions principals és fer de “ganxo” i atreure votants per a cada opció. I cada opció sap molt bé en quins sectors de la població pot trobar el seu públic potencial. Ciutadans per exemple compta amb el suport de “El Yoyas”

Els eterns ofesos.

Que en nom de la seva religió es  dispari al cap (o es ruixi amb àcid) a una noia que vol estudiar  provoca entre la població musulmana (ja sigui dels països assalvatjats, els “democratitzats” per la Primavera Àrab o els que tenim a casa nostra) una mil·lèssima part de la indignació que provoca una pel·licula o una caricatura irreverent.

I, si us plau, que a Occident les reaccions siguin tèbies i la informació deixi de ser portada en un parell de dies (No com amb les caricatures, que cada dia i sobretot els divendres després de l’oració teniem titulars de com evolucionava la tensió. Avui divendres qui parlarà de la Malala Yousafzai tot just una setmana després? Quants dies fa que ja ens n’hem oblidat?), no sigui que ens titllin de racistes i xenòfobs.

Ells, els eterns ofesos.

(I qui parla de la negació de la llibertat de les nenes a voler llegir parla també de la manca de llibertat d’expressió, llibertat de premsa, dret a l’associació, llibertat d’opció sexual, drets de la dona, llibertat d’opinió, llibertat de creences, de penes com les lapidacions, les fuetades, ….)

Arronsaments

Encara no ens hi hem posat de debó i ja comencem amb les rebaixes, les ambigüitats i els invents rars.

Primer va ser la reiterada negativa del MHPG Mas a parlar d’ “independència” perquè “avui dia d’estats independents no n’hi ha“.

Ja sabem que de països autàrquics no n’hi ha i que allò que més s’hi assembla és Corea del Nord (i encara, que a la que els manca menjar o petroli fan una mica de rebombori amb míssils) o l’antiga Albània d’Enver Hoxa. Encara més, si l’objectiu és continuar formant part de la Unió Europea cal cedir part de la pròpia sobirania. Quan parlem avui en dia d’independència vol dir que volem ser tan independents com els suecs, els alemanys o els holandesos per posar tres exemples. Algú creu que els habitants d’aquests estats, o de qualsevol altre, no considera que el seu país és independent encara que formi part d’alguna estructura supraestatal?.

Potser el que vol dir és que podem ser un estat federat o confederat a Espanya, però seria absurd defensar això i no buscar pactes amb el PSC que és l’únic partit que ho defensa (bé, Duran també). I tot i així seria una pèrdua de temps: a Espanya no és federalista ni el PSOE i dubto que sàpiguen que cosa vol dir i significa. Sorprèn, a més, que hagi assumit la possibilitat d’una Catalunya que sigui “interdependent” amb l’Estat espanyol en àmbits com la seguretat i la defensa. Si hi ha una cosa, a banda de la gestió de l’economia, que Espanya no voldria mai compartir amb Catalunya és precisament la seguretat i la defensa.

Tampoc no crec que vulgui alguna altra mena de relació intermitja amb l’estat espanyol. El President, i tots nosaltres, som prou intel·ligents per a comprendre que si van tombar un estatut de forma cruel i no accepten a parlar de cap pacte fiscal menys encara accediran a fer un invent estrany.

Després va n’Oriol Junqueras i advoca per un estat català amb el castellà com a llengua cooficial. Una reclamació que no està al carrer precisament. Jo imaginava que un cop independents els actuals PP, C’s i similars tindrian aquest objectiu com a cavall de batalla, el que no imaginava és que serien els propis independentistesd’ERC els que els facilitarien la feina. És por? A què?

Sobre la qüestió de l’oficialitat del castellà en una Catalunya independent ja en vaig parlar amb detall en un altre apunt (Estat català amb castellà oficial?) però voldria comentar un article de Bernat Joan “Oficialitat asimètrica” on parla de la conveniència de fer oficials castellà i anglès per la seva utilitat en les relacions internacionals. Anem a veure, pots promoure el coneixement de certes llengües perquè pot anar bé per a relacionar-se o el que sigui però d’això a fer-les oficials hi ha un tros. Arreu del món es promou el coneixement de l’anglès donat que és, de fet, la llengua franca mundial però oi que no el faran oficial i d’obligat coneixement per llei a França, Alemanya, Espanya, etc?.

Un tercer debat, obert pel President Mas, és el de la conveniència de tenir exèrcit o no en una Catalunya independent.  Entenc que la despesa en defensa és impopular i més en temps de crisi però si mirem la llista de països sense exèrcit veurem que en bona part són paradisos fiscals (és a dir, amaguen tantes coses que no interessa a ningú atacar-los…i si algú els ataca ja hi haurà qui li interessarà sortir en la seva defensa) o bé te acords amb altres països o organitzacions (com per exemple Islàndia,  que és membre de l’OTAN).

Des de fa molt de temps hi ha un rebuig a Catalunya a tot el que sigui militar (cosa que es contradiu amb la nostra història) i aquest rebuig segurament és degut a l’actitud de l’exèrcit espanyol (segurament l’exèrcit europeu que ha matat més gent “dintre” que “fora” de les fronteres que diu defensar), però tot país ha de tenir unes forces de seguretat i defensa. Estaria d’acord en debatre el model que en volem, ja que avui en dia deu ser força absurd gastar-se una milionada en tancs i avions quan seria més útil invertir en repel·lir atacs informàtics  o de terrorisme global i en una xarxa de serveis d’intel·ligència, però no la seva existència.

Hi ha molta retòrica pacifista benintencionada però somiatruites: Encara no hem sabut fer un país normal i n’hi ha que ja volen donar lliçons al món de com s’han de fer les coses.

Diu el President que potser caldrà internacionalitzar el conflicte. Segurament, però ja a hores d’ara hem esdevingut un aparador i ens estan mirant amb lupa (A nosaltres i a Espanya). Si volem que ens prenguin seriosament hem de fer les coses seriosament i sabent el que volem. És hora que els que han de prendre les decisions siguin valents i no s’arronsin.