Monthly Archives: Novembre 2012

#25N El resultats, el procés i les incognites de la gestió diaria.

 

 

 

 

 

Els resultats de les eleccions d’ahir són els següents:

2012

Bloc pel dret a decidir:            CiU 50 + ERC 21 + + ICV 13 + CUP 3 =  87

Bloc unionista:                         PSC 20+ PP 19 + C’s 9  = 48

 

Si ho comparem amb la distribució d’escons de comicis anteriors veiem que els partits a favor del dret a decidir continuen la seva tendència a l’alça:

2010

Bloc pel dret a decidir:            CiU 62 + ERC 10 + ICV 10 + SI 4 =  86

Bloc unionista:                         PSC 28+ PP 18 + C’s 3  = 49

 

2006:

Bloc pel dret a decidir:             CiU 48 + ERC 21 + ICV 12 = 81

Bloc unionista:                           PSC 37 + PP 14 + C’s 3 = 54

 

Malgrat aquesta victòria caldria preguntar-se si per a guanyar només un escó calia la pena fer eleccions. Més encara quan el partit que havia de liderar el procés (CiU) és el partit que més baixa. Això des de Madrid (malgrat que s’hagi complert el seu malson que ERC hagi assolit ser la segona força), i alguns mitjans europeus (d’altres no) es veu com un fracàs. Aquí teniu un resum d’enllaços a mitjans internacionals tractant el tema.

Artur Mas ha declarat que el projecte continua i pica l’ullet a ERC. Però des de dins de la coalició algú deu d’estar valorant que els ha anat sempre millor quan han estat jugant a la puta i la ramoneta que no quan s’han definit nacionalment. El sector Duran pot sortir-ne reforçat. Des d’Espanya ja demanen que dimiteixi. Enlloc més del món deu passar això que es demana la dimissió d’un que ha guanyat les eleccions treien més del doble d’escons i de vots al segòn partit.

Vist com han anat les coses ha estat un error de càlcul monumental (de CiU i de tothom) lligar unes eleccions legislatives a un plebiscit independentista. Hagués estat millor que liderés el procés per a fer la consulta i després fer eleccions. El SÍ hagués guanyat de carrer. Només cal mirar quins han estat els ressultats de cada partit per vots i no per escons (de fet, la caiguda de CiU és més espectacular en escons que en vots) i veurem que el vot a partit pel dret a decidir no només guanya sinó que augmenta la seva diferència amb el vot a partits unionistes:

2012 2010
CiU 1112341 1202830
ERC 496292 219173
PSC 523333 575233
PP 471197 387066
ICV 358857 230824
C’s 274925 106154
CUP 126219
PxC 60142 75134
SI 46608 102921
UPyD 14552 5418

Font dels resultats: Parlament.cat
(A banda deixo altres partits que no s’han definit nacionalment o que són poc rellevants, el total de vots d’aquests altres partits ha estat de 87853)

2012 2010 Increment
A favor 2140317 1755748 384569
En contra 1344149 1149005 195144
Diferència 796168 606743
 Però estar a favor de fer la consulta o del dret a decidir implica estar a favor de la independència? No, evidentment. El dret a decidir és quelcom en que qualsevol demòcrata hauria d’estar a favor ( Però aquí ja sabem com van les coses). Tot i així, quins dels partits que estan pel dret a decidir votarien en contra de la independència? Potser una part d’ICV (ni molt menys tota) i una part de CiU (que suposem ja minvada perquè a hores d’ara qui ha votat aquest partit ja sap el projecte que hi ha darrera).També hi ha qui tem que les CUP arribat el moment diguin que estan en contra perquè no inclou tots el PPCC o alguna cosa així (Personalment no crec que filessin tan prim tot i que el fet que les primeres paraules del líder de les CUP fossin per a saludar Palestina diu molt de la qualitat del canvi que hem fet canviant Lopez-Tena i companyia per aquests)
Sumarien aquests posibles “Nos” més que aquesta diferència de 796168 vots? No ho crec gens.
A banda d’aquesta victòria rotunda del dret a decidir ( o sobiranisme. o independentisme) cal destacar el reforçament i radicalització de l’espanyolisme.Una cosa que ja s’esperava però no tant. El PP puja en un escó i en vots i C’s puja espectacularment. Una pujada que no s’explica només per la baixada del PSC (que malgrat la patacada i d’haver tret el pitjor resultat de la seva història ha quedat millor del que molts esperaven), sinó per la mobilització de la gent que habitualment vota a les eleccions espanyoles però no a les catalanes (una part d’aquest 11% d’augment de vot). La “Catalunya de Tele5” que dic jo, que la formen persones el marc referencial de les quals és Espanya, viuen en àmbits monolingües castellanoparlants i s’informen en mitjans espanyols ignorant els catalans. I que votava aquesta gent a les eleccions espanyoles? Doncs fins fa poc el PSOE. Era la famosa bossa de vot espanyol que el PSC tant invocava i que no ha aconseguit seduir mai per a que els votés en unes eleccions catalanes (I la que ERC i Omnium volien atreure tot proposant fer el castellà oficial en una Catalunya independent. És d’esperar que hagin aprés la lliçó). Gent que vota la bandera espanyola i que no te ni idea del que significa “infraestructura” ni què implica el corredor mediterrani. Un estudi del nivell d’instrucció mitjà dels votants de cada partit ens acabaria d’arrodonir el perfil.
I malgrat tot, amb tota la maquinària espanyolista en contra, escampant calumnies que no s’aguantaven per enlloc i amb tripijocs descarats (Algú investigarà l’actuació dels interventors del PP que van fer coses estranyes amb les paperetes de votació? Algú explicarà aquell estrany desembarcament d’interventors vinguts d’arreu d’Espanya? Algú respondrà per la imposibilitat de 140.000 votants residents a l’estranger que no han pogut votar per traves adminstratives?) els vots sobiranistes han guanyat de molt.
Així doncs no caldria patir pel procés si no fos…..
Si no fos que la nova situació fa que la política de gestió diaria s’ompli d’incògnites. La crisi la tenim igual i el partit del govern està més afeblit. Si ja tenia dificultats per a pactar els presupostos abans, què farà ara? Amb qui pactarà els d’enguany que s’han d’aprovar ja? Mots sobiranistes somien amb un pacte CiU-ERC però els republicans dificilment pactaran uns presupostos austers (no en poden haver d’altres i qui ho negui s’enganya o enganya), si això implica que es cremaran de seguida (i amb ICV i CUP esperant retallar-li espai). ERC podria posar com a condició accelerar el procés d’independència però, i mentrestant? Com es gestiona el dia a dia? Una inestabilitat massa gran ens abocaria a noves eleccions en pocs messos.
Una altra opció és pactar amb el PP, partit que n’estarà encantadíssim. Els riscos són evidents: CiU trencaria la seva imatge sobiranista i a Espanya mostrarien el pacte com una humiliació, com el fill pròdig que torna capcot a casa després de fer una malifeta.
L’altra opció que suma prou escons és un pacte amb el PSC. La famosa sociovergència que tothom donava per feta fa dues legislatures. Desgastaria CiU però no tant (però igual que un pacte amb el PP implicaria oblidar-se de consultes per una bona temporada) i donaria una estabilitat que no tindrà amb ERC. Per al PSC seria un regal inesperat que acceptarien de bon grat. Pitjor no els pot anar.
I mentrestant Espanya (amb nosaltres dins) continua enfonsant-se.
Font de la imatge: Nació Digital

 

El #25N #tothomavotar. Assolirem els #100escons ?

(Genial la portada del Punt/Avui!)

CiU, ERC, SI, CUP i fins i tot ICV.

Alguns d’aquests partits no crec que els voti mai. Però diumenge dia 25 són tots “dels meus”. Només per un dia. Perquè són partits catalans i hem d’aconseguir que la majoria del Parlament estigui de forma clara (més clara encara que ara) a favor de la independència (o del dret a decidir) i de que es faci una consulta sobre la qüestió durant la propera legislatura (Moment en que es tornarà a repetir aquest  mínim comú denominador). A partir d’aquí ens discutirem entre nosaltres sobre la mena de país que volem i com ho gestionem.

Si aquests partits sumen dos terços de la cambra (90 escons) seria un òptim resultat. Cent escons seria espectacular. I més enllà d’aquesta xifra seria per a proclamar la independència l’endemà mateix. Però encara més important que els escons són els vots. Caldrà analitzar el nombre de vots que obtindrà cada partit, veure l’evolució respecte als anteriors comicis i comparar els blocs partits espanyolistes/partits independentistes.

Un petit repas a les opcions més importants que s’hi presenten demà:

– CiU

Compta a favor amb el carisma d’Artur Mas, el qual ha portat més lluny que cap altre President la reivindicació nacional. Molts votants demà votaran Mas més que no pas CiU. I si les eleccions de demà fossin presidencials i no legislatives el resultat que aplegaria seria espectacular. Hi conribueix el fet que deixi caure que s’immolarà per la causa i que no es tornarà a presentar  (i també aporta un cert messianisme que ha fet les delicies dels humoristes aquests dies)

La campanya bruta que han encetat des de la caverna per a desprestigiar-lo pot ser un búmerang que no faci sinó augmentar el seu suport popular. Una reedició del “Cas Banca Catalana” que perseguia ficar el llavors President Pujol a la presó (amb la complicitat descarada del govern espanyol de llavors, del PSOE, i els seus correligionaris d’aquí) i va acabar amb una majoria absoluta.

Precisament la reclamació d’aquesta majoria (que no anomena absoluta sinó suficient, àmplia o altres eufemismes) és una cosa que li pot anar en contra. A molta gent no li agraden, les majories absolutes. Tot i així, és cert que qualsevol ressultat que no sigui augmentar representació serà venut com un fracàs de la independència malgrat que creixi la diferència amb el segon partit i el total de diputats independentistes sigui més gran que ara.
Però el pitjor mal que pot patir li ve de dintre. De Duran (que al final han aconseguit que s’estigui calladet) i del sector que ha estat sempre en contra de la independència perquè tenia interessos o negocis amb l’estat espanyol. O més ben dit, incapaços de competir en un mercat lliure s’aixoplugaven en els resorts del poder de l’estat espanyol, les concesions a dit, els contactes tèrbols i influents i tot allò que tan be representava la famosa “Escopeta Nacional”. Si el poble dóna la seva confiança a CiU caldria que entenguesin que cal que enterrem definitivament l’esperit Jaume Canivell .

N’ hi ha qui no se’n refia de Mas. Que tot és una estratègia per acabar pactant amb el govern espanyol. A mi, personalment, m’estranyaria que després d’haver arribat tan lluny al final tot quedés en no res.  Més que res perquè a partir del dia 26 res no tornarà a ser igual encara que volguessim, tant “aquí” com “allà”.
El que és segur és que Mas passarà a la Història de Catalunya, bé com el President que va liderar la independència o bé com el que la va enfonsar en la més gran de les seves depressions (perquè si al final tot és un bluf o s’acovardeix el desencís serà històric)

– PSC

Des del punt de vista del PSC aquestes eleccions es podrien anomenar “Crònica d’una castanya anunciada”. Les eleccions els van agafar a contrapeu, preparant les eleccions primàries internes que van haver d’avortar. Van haver de tancar files de mala manera entorn de Pere Navarro, un home que quan el veus sembla que estigui desitjant que arribi diumenge al vespre, certificar el fracàs, dimitir i dedicar-se a una altra cosa.
I és que si ja era complicat fer una campanya defensant la gestió socialista dels governs anterios, tant el català com l’espanyol, encara ho complica més el fet que el seu objectiu,  advocar per una reforma constitucional que possibiliti el federalisme, no sigui compartit pel PSOE.  Si l’estatut va acabar com va acabar, com haurien d’acceptar quelcom de més ambiciós? És per a dir-los que quan convencin els seus correligionaris espanyols de la bondat del seu programa vinguin després a explicar-lo als electors.

A Espanya no n’hi ha de federalistes. I al PSC sembla que tampoc, donat que per a que dos estats es federin cal que hi hagi….dos estats. I per a que hi hagi dos estats en igualtat cal que tots dos siguin independents i que després cedeixin sobirania per a un projecte comí. Perquè, doncs, estan en contra de la independència o l’estat propi?  Un autèntic federalisme no seria ni tan sols el camí del mig entre el centralisme i la independència tal com proclamen.

Costa de creure però fa dos anys aquest partit era el partit amb més poder que ha tingut mai cap altre partit polític a Catalunya: Govern de la Generalitat, els Ajuntaments més importants i molts d’altres, Diputacions Provincials i el Govern espanyol.  En comparació CiU només tenia la majoria d’escons al Parlament (sense poder governar) i Sant Cugat del Vallès com a ajuntament més important. Eren els temps en que es deia que es vantaven que podien posar un sofà com a cap de llista i la gent el votaria. Ara en canvi els socialistes podrien arribar a caure fins a….quants? Quinze escons? En tot cas, em sembla clar que el dia 26 aquest partit peta.

Serà el partit amb més fugida de vots, però cap a on aniran?

A les eleccions de fa dos anys els votant espanyolistes podien anar al PP, els quals, davant del desastre del govern de Zapatero es presentaven com els propers guanyadors a Espanya (Com així va ser, i amb majoria absoluta). Amb un govern Rajoy força cremat és dificil que hi hagi un altre trasvassament semblant. Si encara hi ha votants del PSC espanyolistes acèrrims segurament voldran apostar per altres partits com ara C’s.
Els votants que no tinguin l'”eix nacional” com a preferent aniran a ICV, el destí natural que s’ha repetit en el passat, però ara també poden optar per ERC o fins i tot les CUP. Això per als més esquerranosos, per als mes centrats l’opció de CiU pot estar bé (no oblidem que CiU i PSC eren els dos partits que es disputaven el “vot central” aquell que no és militant ni ideologitzat). També caldria estudiar l’abstenció que provingui d’aquest partit. En unes eleccions en que sembla que la participació serà més alta que habitualment aquest fet pot ser indicatiu.

-PP

És poc probable que el PP pugi. O si més no que pugi molt. I tot així si ERC no te una pujada espectacular i el PSC s’enfonsa es poden trobar que, només mantenint-se,  esdevenen la segona força del Parlament amb les prerrogatives i deferències que es donen al cap de l’oposició.

Amb un govern a Espanya que en menys d’un any ja està cremat i desprestigiat no és gaire bona idea reivindicar-ne la gestió, així que cal posar l’accent en presentar-se com el garant de l’espanyolisme  i no com a partit conservador i de dretes. Així és com ha anat fent forat entre els sectors de la immigració espanyola no integrada i han aconseguit alcaldies com les de Castelldefels i Badalona.

La campanya del PP ha estat centrada en estendre la por a la independència, vaticinant catastrofes com la imposibilitat de pagar les pensions o dient que els cognoms castellans seran traduits al català.
Els arguments econòmics són fàcils de rebatre per a qualsevol que sàpiga de què parla. El problema és que el posible votant mitjà és dificil que arribi a llegir aquestes refutacions. Tot i així, anuncis com el dels cognoms s’apropa més a voler tractar els seus votants de curts de gambals, cosa que els pots ser contraproduent. Potser no són gaire lletrats però idiotes no ho són del tot.

En tota aquesta campanya han tingut l’ajut directe o indirecte dels poders de l’estat, el govern i la premsa afí convertint la campanya en la més bruta que s’ha vist en molt de temps. Tota calumnia és bona per a intentar convèncer els catalans que Espanya els estima i que millor que no marxin….

-ICV

Haig de dir que em va sorprendre que aquest partit s’afegís a la proposta del Parlament de fer una consulta d’autodeterminació aquesta propera legislatura. Esperava que invoqués la imposibilitat de votar alguna cosa en comú amb “la dreta que representa CiU”. En canvi, la idea de lligar la seva visió de política social amb el dret a decidir denota una intel·ligència política que no es veia en temps del binomi Saura-Mallol. Aquesta decisió és la que jo suposava que prendria el PSC, un partit acostumat a tenir poder i, teoricament, amb instint de conservar-lo.

Això sí, han expressat que el seu objectiu és que a la consulta hi hagi tres opcions: independència, federació, confederació. Si ja és complicat trobar algú que entengui realment que vol dir federalisme, el confederalisme ja és “dimensió desconeguda”. En tot cas, les tres opcions impliquen que Catalunya sigui un estat (això aquests ho tenen més clar que els socialistes) així que els podem incloure en el bloc de partits pro-independència.

ICV aspira a capitalitzar el vot contrari a les retallades, el dels més afectats per la crisi i el moviment “indignat”. Segur que tindrà cert èxit però ja veurem fins a quin punt. Aquests col·lectius (si se’ls pot anomenar així) són ben heterogenis. En tot cas, és un partit que se sent més còmode a l’oposició que al poder.

-ERC

Després del naufragi de fa dos anys la nova direcció tenia el repte de fer neteja interna i passar pàgina dels experiments tripartits.

És meritòria la tasca que ha fet l’equip d’Oriol Junqueres. En un partit amb continues tensions internes ja des de la seva fundació ( feta de pressa i corrents amb un poti-poti ben divers ) la pau interna ha estat gairebé sempre absent. En poc més d’un any van fer un relleu tranquil (si més no de portes enfora) en el que Joan Puigcercós va continuar sent el portaveu de grup parlamentari fins al final.

Tot de cara per a enfilar la nova etapa. La nova direcció emana una seriositat reconeguda per tothom, el líder actual és conegut i popular i ha causat admiració no només per la seva coneguda retòrica èpica sinó per la seva solvència en parlar d’altres temes més espinosos en territori hostil.  Semblava que el camí s’anava aplanant per a que el partit esdevingués això que ha de ser el seu fat: el partit hegemònic de l’esquerra catalana.
Però just en aquest moment decideixen fer-se seva la que hauria de ser en una Catalunya independent la reivindicació estrella de la gent que actualment vota C’s o PP i posa com una de les propostes programàtiques l’objectiu de fer el castellà idioma oficial a Catalunya. Malgrat les crítiques han reiterat aquesta voluntat diverses vegades.

Possiblement això no alteri gaire les perspectives de vot de molts dels seus votants malgrat la perplexitat que els pugui provocar (Per a mi, de fet, és una línia vermella). Encara queda molt, deuen pensar, per a redactar la constitució de la República Catalana i que ara el que toca és assolir la independència.

La seva aspiració és ser la segona força, cosa que donaria la imatge d’un Parlament potentment independentista on President i cap de l’oposició (a més d’altres partits) estarien units en un objectiu comú de país.

– SI

El problema que te SI és que molts dels seus votants són antics rebotats d’ERC a causa del tripartit i de CiU farts de la seva històrica ambigüitat. A més hi ha la competència de les CUP que per primer cop s’hi presenten. Podrà mantenir prou suport per a repetir representació parlamentària?

És posible. Els bloc de votants independentistes ha crescut espectacularment i SI potser hi pot tenir el seu espai. Ideològicament és un partit que admet gairebé tothom que estigui a favor de la independència de forma democràtica i això és un risc però també una oportunitat.

S’han llençat a fons a mostrar l’obra feta: Per exemple, les intervencions d’Alfons Lopez Tena i Uriel Bertran al Parlament parlant de temes incòmodes (com les vinculacions de La Caixa amb el poder, la primera proposta que es va fer de dació de pisos en pagament, etc…) així com la mobilització que van fer en protesta pels peatges en autopistes (mobilització que no van fer en exclusiva però sí que van fer-s’hi molt visibles).

Un punt que te en contra aquest partit és que el seu abraonament el porta a actituds que són celebrades per la pròpia militància però poc compreses, quan no rebutjades, per gent de fora. Per la forma, més que pel fons. I és que a la poítica, com a la vida, les formes són importants si vols connectar amb molta gent.

– C’s

El partit que va nèixer per ser portaveu de “les coses que realment interessen a la gent” i no centrar-se en temes identitaris fa temps que només parla de nacionalisme i llengua. El seu cosmopolitisme ha mutat en un espanyolisme sense complexes. Cap sorpresa, ni molt menys.

Tenen recorregut per a crèixer. Poden esdevenir l’alternativa “d’esquerres” a l’espanyolisme de dretes del PP. El fet que una icona progressista espanyola com Joaquin Sabina hagi accedit a col·laborar en la seva campanya electoral pot reforçar aquesta imatge.

– CUP

Després d’uns quants anys de feina als municipis han decidir presentar-se a les eleccions al Parlament. Algunes enquestes els donen representació. Com passa amb SI el percentatge de vots que els atorguen entra dintre del rang de l’interval d’error de les enquestes, o sigui que fa de mal dir ja que tant podrien quedar fora com doblar expectatives.
És un partit jove i entusiasta i malgrat la seva retòrica naïf i d’altres temps molts hi veuen un revulsiu a la política establerta i els temps que corren. Si aspiren a ser una ICV sense complexes nacionals tindran el seu espai però arribaran aviat al seu sostre.

Altres partits:

– Reagrupament

El partit de Joan Carretero va estar a punt d’aconseguir un escó per la provincia de Girona fa dos anys. En aquesta ocasió no es presenta i demana el vot per a CiU.

– Democràcia Catalana

El partit de Joan Laporta va aconseguir un escó en presentar-se coaligat amb SI (De fet Laporta n’era el cap de llista) i després van partir peres. No es presenta i recomana el vot per a CiU o ERC.

– PxC

Va anar de poc que el partit xenòfob aconseguís representació fa dos anys. De fet els primers escrutinis de la nit li atorgaven escons.Els ajudava la presó mental del políticament correcte que impedia parlar dels problemes derivats de la immigració. Les solucions que proposaven no s’aguantaven per enlloc i a poc que hi grataves sortia la cara feixista. De fet, enguany han rebut suport explícit de Marine Le Pen i van acudir a la manifestació espanyolista del 12 d’Octubre (juntament amb PP i C’s) en resposta a la manifestació independentista de la Diada.

– UPyD

Fa dos anys van tenir menys vots que la CORI (que enguany no s’hi presenta) que presentava com a presidenciable Carmen de Mairena.  Si esmento aquest partit és perquè la seva líder a Espanya, Rosa Díez, és dels polítics més valorats a nivell estatal i el seu partit va creixent elecció rere elecció. Una mostra de com de diferents van les coses a Catalunya i Espanya.
Aquí podria crèixer atraient el votant del PP decebut amb Rajoy i el votant de C’s que prefereixi apostar per un projecte comú a tota Espanya.

____________________________________________

Per acabar voldria esmentar el cas dels catalans que són a l’estranger i que no poden votar per problemes (desídia, negligència,….boicot?) de les institucions de l’estat espanyol. Només en podrà votar poc més d’un 10%, això vol dir que uns 140.000 catalans no podran exercir el seu dret. Algun escó hi podria dependre.
Per a copsar el que això vol dir penseu que un partit com C’s en el Parlament sortint tenia 3 escons i havia aconseguir uns 104.ooo vots (En realitat els tres escons eren només per la provincia de Barcelona o sigui que els va aconseguir amb menys d’aquests cent quatre mil vots).


Ja és un tòpic dir-ho però, catalans i catalanes, tenim el futur del país a les nostres mans. Estem en un dia històric.

Imatge: Portada del diari ElPunt/Avui

#25N : Campanya en marxa

Des del passat divendres estem en campanya. Han tornat els cartells, els videos, els mítings i les entranyables protestes dels periodistes del mitjans públics en desacord dels criteris d’informació dels blocs electorals (Ara sembla que no reciten la cantarella tot i que segueixen sense signar les noticies).

Es nota que estem en plena crisi. El presupost dels partits ha baixat considerablement i la precampanya ha estat de baixa intensitat. Fa només uns anys dos messos abans de l’inici oficial ja teniem els carrers i tanques  plens d’eslogans.

Sigui com sigui, la campanya ja està en marxa. La campanya d’unes eleccions que tothom, li agradi o no, te assumit que seran històriques perquè marcaran un abans i un després en la història de Catalunya i de la seva relació amb Espanya. Ja sigui perquè obriran el camí de la independència o perquè al final no passi res (Fins i tot si al final no passés res les coses no tornarien a ser iguals).

En aquests primers dies ja hem començat a veure les estrategies dels partits: Bàsicament, mostrar les virtuts pròpies i els defectes aliens tot exagerant totes dues coses. Res que se’n surti del guió però sí que hi ha coses que sorprenen.

O més que sorprendre alguns cops sembla que a alguns directors de campanya se’ls en va massa l’olla. Com aquest vídeo del PP

Que si volia ser graciós o mostrar alguna mena de metàfora no hi ha per on agafar-lo.

O aquest del PSC:

Que tenint en compte que es va estrenar el dia de l’aniversari de la Nit dels vidres trencats hom no sap si atribuir-hi manca de tacte, voluntat de banalitzar l’Holocaust o directament estupidesa.

El dia anterior a l’inici de la campanya es van fer públiques les enquestes dels organismes oficials: el català CEO i l’espanyol CIS.

Hi ha el costum d’acusar les enquestes de partidisme segons sigui qui les llegeix i la seva afinitat amb l’encarregat de fer-la. En alguns casos val a dir que la potineria salta a la vista. Ja vaig dir en un apunt durant la campanya de les eleccions de fa dos anys que les enquestes poden servir tant com per a mostrar un estat d’opinió com per a contribuir a crear-lo.

En tot cas les enquestes del CEO i CIS haurien de ser en principi les més fiables. Poden estar més bé o més malament fetes però, en ser d’organisme públics (això és pagats per tots), hauria d’estar lliure de manipulacions o en cas de sospita certa hauria de ser objecte de denúncia, depuració de responsabilitats i compareixença dels responsables en seu parlamentària. En principi, és clar.

I llavors com és que totes dues enquestes mostren ressultats diferents?

L’enquesta del Centre d’Estudis d’Opinió diu:

CiU: 69-71 (majoria absoluta) ara en te 62

PP: 18-19 ara en te 18

PSC: 15 ara en te 28

ERC:  14 ara en te 10

ICV : 10 igual que els que te ara

C’s: 6 ara en te 3

SI: no hi treuria representació, quan fa dos anys en va treure 4 escons

CUP: hi podria entrar (0-3)

La dels Centre d’Investigacions Sociològiques diu:

CiU: 63-64

PSC: 19

ERC: 17

PP: 16-17

ICV: 11

C’s: 7

SI: 1

Cal tenir en compte que el marge d’error de l’enquesta del CEO és del ±2’47 mentre que la del CIS és del ±1’8 para el total i per provincies és Barcelona ±2,9%, Girona ±4,1%, Lleida ±4,1% i Tarragona ±4,1%. Alguns escons poden ballar amb això, i també el ressultat de les formacions més petites.

Tradicionalment les enquestes del CIS són força fiables tot i que quan es tracta de Catalunya no afinen tant a diferència de les del CEO. Potser és que l’elecció de la mostra i la posterior “cuina” dels ressultats es fan millor des de prop que no des de Madrid. Una altra dada interessant és que el treball del CIS te una trentena de pàgines mentre que el del CEO gairebé arriba a les quatre-centes.
A més a més, una enquesta ve a ser com el balanç d’una empresa, mostra la situació en un moment donat, situació que pot canviar i evolucionar i que cal anar seguint (i més en aquests dies agitats) però que pot mostrar algunes tendencies clares que es poden donar com a gairebé segures. En aquest cas, mirant aquestes enquestes i d’altres que s’han anat fent podriem dir que:

– CiU puja
– PSC es fot una castanya
– PP es queda igual, escó amunt o avall
– ERC puja
– ICV es manté o pot pujar una mica
– C’s puja

En canvi d’altres estan encara per decidir:

-Si CiU aconseguirà majoria absoluta
-Quina serà la segona força al Parlament
-Si SI tornarà a entrar al Parlament
-Si les CUP aconseguiran algun escó

Val a dir que entre la gent que te decidir votar hi ha un 36,7 (segons CIS) i un 29,5 (segons CEO) que encara no tenen decidit el vot. Un percentatge important en tot cas, i que és el que cobegen seduir (o si més no, impedint que votin als altres) les estratègies electorals ara ja a ple funcionament.

Una altra dada interessant és que els partidaris de votar “Sí” a la independència guanyarien per un 57% contra un 20,5% de No, 14,3% s’hi abstindria, 6,2% NS/NC i 1,5% No responen. Un ressultat que és per a preguntar-se per què no fem el referendum demà mateix.

(A banda dels comportaments electorals les dues enquestes oficials pregunten també sobre la situació social, la valoració dels polítics, etc….Els ressultats no denota gaire optimisme)

En tot cas la participació en aquestes eleccions serà un tema important. Sempre ho és però enguany més. El vot espanyolista es mobilitzarà com mai per a frenar “el procés”, i l’independentista es mourà per a accelerar-lo però també per a omplir el Parlament d’escons ocupats per diputats sobiranistes per a donar un missatge clar al món.

Potser per això es va prohibir que la Generalitat fes una campanya animant la participació   perquè això només ho pot fer el govern central. Hi ha coses que només poden passar a Espanya. El vídeo prohibit és aquest:

Divendres, a banda de commemorar-se la “Nit dels vidres trencats” també és l’aniversari de la caiguda del mur de Berlín. A diferència dels que he esmentat més amunt hi ha gent que sap  d’Història i va aprofitar per a fer aquest video coincidint amb l’inici de la campanya. Està ideat per Miquel Calçada (que hi posa la veu), Salvador Cardús i Vicent Parlat. Hi penjo la versió que du subtítols en anglès. Seria interessant fer-la còrrer per tot arreu. Espero que algú li hagi fet arribar a l’Angela Merkel. Ossi com és, això del Mur ho va viure de ple i pot comprendre millor el misssatge del vídeo. Recordeu que cal cercar aliats internacionals.

Em sap greu per als lectors d’aquest blog als que no els agrada la política però em temo que durant els propers dies els posts seran (continuaran sent) monotemàtics. Durant la campanya i si tinc temps tinc la intenció de fer posts dedicats als partits polítics. Una ullada al mostrari (o monstrari)

Imatge: Foto de Cèlia Atser per a l’ANC

Potser que em passi al castellà.

En anteriors apunts he parlat del meus orígens (per exemple aquí i aquí). Ras i curt, em vaig criar (i encara hi  visc) al cinturó de Barcelona, en un ambient plenament castellanoparlant on el català en aquella època era quelcom alié. En arribar a l’adolescència vaig prendre consciència de la situació que vivia el país i vaig optar per aportar el meu modest gra de sorra a la lluita per la independència que implicava la recuperació social de la llengua a tots els nivells. Com a conseqüència vaig convertir el català en la meva llengua habitual i familiar.

El meu cas no és gens excepcional en absolut. Són molts els que han fet el mateix procés…..i suposo que molts d’ells estan aquests dies, en que sembla que per fi ens apropem a la indepencència, perplexos en veure que la lluita per la llengua, que era el signe més evident de la catalanitat i el catalanisme, ha caigut del primer lloc de les prioritats dels principals partits que lideren el procés actual en voler fer que el castellà continui sent llengua oficial com a suposada mostra de respecte als castellanoparlants. Tindrem un estat propi en que es perpetuarà la situació actual: L’única llengua que coneixen tots els habitants de Catalunya serà el castellà i el català haurà de ser objecte de protecció com si fos una reserva natural impossible de desenvolupar-se plenament si no és amb eterns ajuts oficials i voluntarisme privat.. L’etern argument de “la llengua feble” que cal defensar, quan caldria començar a defensar-la “perquè és la llengua de Catalunya” tal com tot país defensa i promou la seva.

Sobta que aquest debat hagi sortit ara com si estiguessim redactant la Constitució del nou estat quan no tenim encara l’estat. Bé és cert que és possible (però poc probable ja que si la famosa consulta s’ha de fer en la propera legislatura hi poden passar tres o quatre anys) que el Parlament que surti de les properes eleccions sigui constituent i per tant tindrà el mandat de fer-ho però tot i així sorprén. N’hi ha qui diu que és per electoralisme, per atreure vot de gent castellanoparlant. O si més no de voler tranquilitzar els castellanoparlants i que no tinguin por de la independència.
La veritat és que jo mai dels mais he vist un sol castellanoparlant (ni dels que viuen a Catalunya ni dels que viuen a fora, i en conec un munt) que es pensés que en una Catalunya independent el castellà seria oficial i això no els feia ser-ne més o menys partidaris. Els que veien amb bons ulls la independència comptaven amb la oficialitat única del català que ja parlarien els seus fills si ells no l’aprenien. Els que estaven en contra de la independència ho continuarien estant encara que se’ls prometés que els castellà seria oficial.
Sembla que es repeteix la por al fantasma del castellà disposat a formar una quinta columna espanyolista a la mínima ocasió. Aquesta por, sense fonament, és la que va provocar la hipersubvenció a esperpents  que ara ningú no s’atreveix a desmantellar. No hem aprés encara que, malgrats els esforços que alguns hi han dedicat, no som dues comunitats enfrontades i que el català era el ciment que estava fent que ens anessim fusionant? La raó de la immersió lingüística a l’escola era que no s’havia de separar els nens per qüestió de llengua. Els separarem quan siguin grans?

Encara més sorprenent, la Presidenta d’Òmnium Cultural, Muriel Casals, diu que defensarà la presència del castellà (Com si al castellà li calgués que el defensessin!) com a patrimoni cultural de Catalunya perquè “ho devem” als castellanoparlants que viuen aquí.

La veritat, no crec que a mi ningú em degui res i encara menys se’ls degui als que no han volgut aprendre català. Comprenc que hi hagi gent que va venir als anys 60, com ara ma mare, que no va poder aprendre el català per les circumstàncies de l’època però aquesta gent ja és gran i no hauria de condicionar el projecte de futur. Però la gent que ja ha nascut aquí?

I és que parlen de “castellanoparlants” i no m’hi sento identificat. Perquè, és clar, quan diuen “castellanoparlants” a qui es refereixen? Als que NOMÉS parlen castellà?. Està molt rebé que tothom s’apunti ara al carro independentista però alguns ens sentim frustrats en veure que ara els independentistes volen fer oficial el castellà tractant amb deferència els que fins ara han passat de tot. No ens enganyem, avui en dia després de tants anys d’immersió lingüística (Per què encara no en diem “escola en català” i punt? Tots els països fan “immersió” a les seves escoles i sembla que és una cosa que hem inventat aquí) qui encara és monolingüe en castellà (en català no n’hi ha) és perquè no vol. O acaba d’immigrar (i uns quants d’aquests ni tan sols parlen castellà). O no te estudis bàsics. O perquè sap el català però no el fa servir perquè viu en una comunitat tancada i per a ell és com el logaritme neperià, una cosa que ensenyen a l’escola però només faràs servir si et cal. Amb propostes com aquesta es dóna carta de naturalesa a aquests guettos i es perpetuarà aquesta situació.

Per acabar d’embolicar la troca n’hi ha dirigents independentistes que parlen d’oficialitat asimètica i proposen fer també oficial l’anglès (!!!) amb l’argument de la seva utilitat internacional.  Com si no poguessis promoure el coneixement d’una llengua pels interessos com el que apunta sense haver de fer-la oficial. Noruega o Holanda, per exemple, no tenen l’anglès com a llengua oficial i tothom que necessita saber aquesta llengua la sap amb un bon nivell. Com sovint passa, encara no hem sabut fer un país normal però tenim tot de gent que vol ensenyar al món com es fan les coses.

Fa uns mesos vaig fer un post sobre la manca de necessitat de fer el castellà oficial (Estat català amb castellà oficial?). Encara no he trobat en cap article dels que es publiquen sobre el tema cap argument que em faci canviar d’opinió.

Els de Plataforma per la Llengua (de la web dels quals he extret la imatge que il·lustra aquest post) sembla que són els únics que mantenen la sensatesa. Però, amb tot el respecte per la feina que fan, el fet que una llengua necessiti una ONG que l’ajudi (ells mateixos s’anomenen “L’ONG del català“) és humiliant. La llengua d’un país més que Organitzacions No Governamentals el que necessiten és que els governs facin el paper que els correspon. Però el partit que governa ara i els altres que tenen possibilitats de fer-ho no estan per a aquestes coses. I si no s’atreveixen a agafar el bou per les banyes amb aquest tema dubto molt que ho facin amb d’altres més peluts. Com ara iniciar una regeneració democràtica que inclogués una nova llei electoral i de finançament de partits per exemple.

Finalment ressultarà que l’argument principal per la indepencència és qüestió de calés. Ves per on acabarem per complir el vell tòpic que el que més ens interessa als catalans és “la pela”.

Doncs jo no em vaig fer independentista per a tenir més diners, però ara em sento frustrat i humiliat, com si durant tres dècades hagués estat fent l’imbècil. De què haurà servit tota la feina que he fet (que hem fet, que en som molts) dia rera dia els que hem canviat de llengua familiar i els que la parlem sempre a tot arreu en barris de majoria castellanoparlant per tal de fer-la viva i normal en un entorn hostil? Per a això hem estat donant explicacions a tort i a dret, hem aguantat males cares i incomprensions, hem fet un acte de militància de cada gest diari com parlar amb la fornera en català per a comprar el pa? Per a que al final els que no els ha donat la gana de parlar català puguin dir en una Catalunya independent que continuen sense parlar-ho perquè el castellà també és oficial?
M’hauria pogut estalviar moltes bronques i moltes hores de proselitisme si no hagués fer res més que anar amb el corrent del meu entorn social i hagués continuar emprant el castellà com a llengua social i familiar. Ara veig que he estat perdent el temps. Temps i diners! Per a que continuar essent soci d’Òmnium i similars? Per a que comprar llibres en versió en català encara que sigui més car? O prioritzar la compra de productes etiquetats en català? Per a que subscriure’m a mitjans catalans? Per a que parlar sempre en català i no canviar mai de llengua encara que se t’adrecin en castellà si al final aquesta darrera llengua també serà una llengua catalana? Se suposa que tot això són coses que feiem des de la societat per a suplir la mancança d’un estat que protegís la llengua. I aquesta tasca ha tingut el seus èxits: moltes parelles que parlaven amb els pares en castellà ara parlen als fills en català, ningú no qüestiona l’escola plenament en català, ja no es fa estrany sentir parlar català en barris on no el parlava ningú ni sorpren ni es considera de “mala educació” que qui parli català no canviï de llengua quan li responen en castellà…. Hi queda moltíssim per a fer però la roda ja fa temps que girava.
Ara que tindrem un estat i no protegirà el català com a llengua única és per a plantejar-se continuar fent una lluita de cada acte quotidià. Si el castellà acaba sent una llengua catalana es podrà viure en aquesta llengua plenament sense fer servir cap altra. Com ara vaja. Bé, pitjor, perquè ja no serà cap anomalia fruit dels avatars històrics i no caldrà “normalitzar” res. Encara més, n’hi ha qui diu que en una Catalunya independent el castellà hauria de tenir més presència a l’ensenyament. Això vol dir acabar amb la immersió lingüística potser? Si algú llegeix aquestes coses a Espanya deu al·lucinar bastant. Tanta història per a acabar fent quan siguem independents el que ens deien que fessim, i ens negàvem en rodó, quan els pertanyíem.
Un esperava que la reivindicació de la cooficialitat del castellà la promoguessin la gent que ara és del PP i C’s després de la independència però no.

Ja he començat a veure que els qui defensem l’oficialitat única del català (i l’aranés) en una Catalunya independent som titllats d’intolerants, sectaris i ens comparen amb la “caverna” centralista. Com si algú estigués demanant que es prohibís parlar castellà… Ho trobo tan absurd com que algú qüestionés la laïcitat de l’estat per respecte als costums religiosos d’alguns immigrants o els seus descendents. Intentant que els que no s’han adaptat al país (perquè no han volgut o no han pogut) s’hi sentin “com a casa” faran que la resta no ens en sentim.

Fa uns mesos, abans de l’estiu, vaig rebre una nota de la secció local d’Òmnium Cultural on m’animaven a participar en les seves iniciatives. Vaig anar-hi i em vaig interessar per la que organitzava trobades amb gent que no te el català com a llengua habitual per tal de fer xerrades en aquest idioma. Com allò de les “parelles lingüístiques” però en grup. Finalment no m’hi vaig poder comprometre a fer-ho per dificultat en casar els horaris però ara ja no ho faria. Quin argument tinc per animar a un immigrant a parlar català si no li caldrà per a res i si a més amb el castellà (una llengua que percebrà com a més útil) ja en tindrà prou? Encara estem amb la cantarella que hem de “seduir” la gent per a que parli català com si la gent aprengués idiomes perquè els caus més simpàtic i no per utilitat o necessitat? Si en lloc d’immigrar aquí haguessin anat a parar a un altre país menys melindrós s’haurien buscat la vida i haurien acabat parlant la llengua corresponent.

Veient, com deia abans, la presidenta de l’associació advoca per mantenir el castellà (i amb l’argument amb que ho fa) i el president de la secció local lloa la proposta de castellà oficial a un li venen ganes de qüestionar-se el perquè n’és encara soci.

I mentrestant el català desapareixent de les Illes i el País Valencià. És el triomf definitiu d’allò que “se note el efecto sin que se note el cuidado” però a mi ja m’és igual. Si els catalans de socarrel i els independentistes oficials passen de tot i per a ells ara sóc un intolerant, més en passaré jo que tot això m’ho vaig trobar.
Ara cal fer pinya de cara a les eleccions per tal de portar al Parlament el nombre més gran possible de diputats que estiguin d’acord amb la independència (o dret a decidir o com li vulguem dir) per a que sigui posible fer la famosa consulta durant la propera legislatura. Fins al 25N faré campanya dintre de les meves posibilitats per a que la gent hi participi. Però l’endemà la meva actitud militant (no militant de partit que no pertanyo a cap, però sí de militància privada) haurà acabat: despenjaré l’estelada del balcó, em donaré de baixa de diverses organitzacions o mitjans a les que contribuia per patriotisme i dedicaré bona part del meu temps lliure a altres coses. Malgrat el que diu el títol del post, no em passaré al castellà però sí que per a mi s’han acabat les actitus més esforçades. Quan arribi la famosa consulta o referendum hi participaré i votaré que sí, guanyarem i ho celebraré. Però no penso perdre més el temps.