Daily Archives: 4 Novembre 2012

Potser que em passi al castellà.

En anteriors apunts he parlat del meus orígens (per exemple aquí i aquí). Ras i curt, em vaig criar (i encara hi  visc) al cinturó de Barcelona, en un ambient plenament castellanoparlant on el català en aquella època era quelcom alié. En arribar a l’adolescència vaig prendre consciència de la situació que vivia el país i vaig optar per aportar el meu modest gra de sorra a la lluita per la independència que implicava la recuperació social de la llengua a tots els nivells. Com a conseqüència vaig convertir el català en la meva llengua habitual i familiar.

El meu cas no és gens excepcional en absolut. Són molts els que han fet el mateix procés…..i suposo que molts d’ells estan aquests dies, en que sembla que per fi ens apropem a la indepencència, perplexos en veure que la lluita per la llengua, que era el signe més evident de la catalanitat i el catalanisme, ha caigut del primer lloc de les prioritats dels principals partits que lideren el procés actual en voler fer que el castellà continui sent llengua oficial com a suposada mostra de respecte als castellanoparlants. Tindrem un estat propi en que es perpetuarà la situació actual: L’única llengua que coneixen tots els habitants de Catalunya serà el castellà i el català haurà de ser objecte de protecció com si fos una reserva natural impossible de desenvolupar-se plenament si no és amb eterns ajuts oficials i voluntarisme privat.. L’etern argument de “la llengua feble” que cal defensar, quan caldria començar a defensar-la “perquè és la llengua de Catalunya” tal com tot país defensa i promou la seva.

Sobta que aquest debat hagi sortit ara com si estiguessim redactant la Constitució del nou estat quan no tenim encara l’estat. Bé és cert que és possible (però poc probable ja que si la famosa consulta s’ha de fer en la propera legislatura hi poden passar tres o quatre anys) que el Parlament que surti de les properes eleccions sigui constituent i per tant tindrà el mandat de fer-ho però tot i així sorprén. N’hi ha qui diu que és per electoralisme, per atreure vot de gent castellanoparlant. O si més no de voler tranquilitzar els castellanoparlants i que no tinguin por de la independència.
La veritat és que jo mai dels mais he vist un sol castellanoparlant (ni dels que viuen a Catalunya ni dels que viuen a fora, i en conec un munt) que es pensés que en una Catalunya independent el castellà seria oficial i això no els feia ser-ne més o menys partidaris. Els que veien amb bons ulls la independència comptaven amb la oficialitat única del català que ja parlarien els seus fills si ells no l’aprenien. Els que estaven en contra de la independència ho continuarien estant encara que se’ls prometés que els castellà seria oficial.
Sembla que es repeteix la por al fantasma del castellà disposat a formar una quinta columna espanyolista a la mínima ocasió. Aquesta por, sense fonament, és la que va provocar la hipersubvenció a esperpents  que ara ningú no s’atreveix a desmantellar. No hem aprés encara que, malgrats els esforços que alguns hi han dedicat, no som dues comunitats enfrontades i que el català era el ciment que estava fent que ens anessim fusionant? La raó de la immersió lingüística a l’escola era que no s’havia de separar els nens per qüestió de llengua. Els separarem quan siguin grans?

Encara més sorprenent, la Presidenta d’Òmnium Cultural, Muriel Casals, diu que defensarà la presència del castellà (Com si al castellà li calgués que el defensessin!) com a patrimoni cultural de Catalunya perquè “ho devem” als castellanoparlants que viuen aquí.

La veritat, no crec que a mi ningú em degui res i encara menys se’ls degui als que no han volgut aprendre català. Comprenc que hi hagi gent que va venir als anys 60, com ara ma mare, que no va poder aprendre el català per les circumstàncies de l’època però aquesta gent ja és gran i no hauria de condicionar el projecte de futur. Però la gent que ja ha nascut aquí?

I és que parlen de “castellanoparlants” i no m’hi sento identificat. Perquè, és clar, quan diuen “castellanoparlants” a qui es refereixen? Als que NOMÉS parlen castellà?. Està molt rebé que tothom s’apunti ara al carro independentista però alguns ens sentim frustrats en veure que ara els independentistes volen fer oficial el castellà tractant amb deferència els que fins ara han passat de tot. No ens enganyem, avui en dia després de tants anys d’immersió lingüística (Per què encara no en diem “escola en català” i punt? Tots els països fan “immersió” a les seves escoles i sembla que és una cosa que hem inventat aquí) qui encara és monolingüe en castellà (en català no n’hi ha) és perquè no vol. O acaba d’immigrar (i uns quants d’aquests ni tan sols parlen castellà). O no te estudis bàsics. O perquè sap el català però no el fa servir perquè viu en una comunitat tancada i per a ell és com el logaritme neperià, una cosa que ensenyen a l’escola però només faràs servir si et cal. Amb propostes com aquesta es dóna carta de naturalesa a aquests guettos i es perpetuarà aquesta situació.

Per acabar d’embolicar la troca n’hi ha dirigents independentistes que parlen d’oficialitat asimètica i proposen fer també oficial l’anglès (!!!) amb l’argument de la seva utilitat internacional.  Com si no poguessis promoure el coneixement d’una llengua pels interessos com el que apunta sense haver de fer-la oficial. Noruega o Holanda, per exemple, no tenen l’anglès com a llengua oficial i tothom que necessita saber aquesta llengua la sap amb un bon nivell. Com sovint passa, encara no hem sabut fer un país normal però tenim tot de gent que vol ensenyar al món com es fan les coses.

Fa uns mesos vaig fer un post sobre la manca de necessitat de fer el castellà oficial (Estat català amb castellà oficial?). Encara no he trobat en cap article dels que es publiquen sobre el tema cap argument que em faci canviar d’opinió.

Els de Plataforma per la Llengua (de la web dels quals he extret la imatge que il·lustra aquest post) sembla que són els únics que mantenen la sensatesa. Però, amb tot el respecte per la feina que fan, el fet que una llengua necessiti una ONG que l’ajudi (ells mateixos s’anomenen “L’ONG del català“) és humiliant. La llengua d’un país més que Organitzacions No Governamentals el que necessiten és que els governs facin el paper que els correspon. Però el partit que governa ara i els altres que tenen possibilitats de fer-ho no estan per a aquestes coses. I si no s’atreveixen a agafar el bou per les banyes amb aquest tema dubto molt que ho facin amb d’altres més peluts. Com ara iniciar una regeneració democràtica que inclogués una nova llei electoral i de finançament de partits per exemple.

Finalment ressultarà que l’argument principal per la indepencència és qüestió de calés. Ves per on acabarem per complir el vell tòpic que el que més ens interessa als catalans és “la pela”.

Doncs jo no em vaig fer independentista per a tenir més diners, però ara em sento frustrat i humiliat, com si durant tres dècades hagués estat fent l’imbècil. De què haurà servit tota la feina que he fet (que hem fet, que en som molts) dia rera dia els que hem canviat de llengua familiar i els que la parlem sempre a tot arreu en barris de majoria castellanoparlant per tal de fer-la viva i normal en un entorn hostil? Per a això hem estat donant explicacions a tort i a dret, hem aguantat males cares i incomprensions, hem fet un acte de militància de cada gest diari com parlar amb la fornera en català per a comprar el pa? Per a que al final els que no els ha donat la gana de parlar català puguin dir en una Catalunya independent que continuen sense parlar-ho perquè el castellà també és oficial?
M’hauria pogut estalviar moltes bronques i moltes hores de proselitisme si no hagués fer res més que anar amb el corrent del meu entorn social i hagués continuar emprant el castellà com a llengua social i familiar. Ara veig que he estat perdent el temps. Temps i diners! Per a que continuar essent soci d’Òmnium i similars? Per a que comprar llibres en versió en català encara que sigui més car? O prioritzar la compra de productes etiquetats en català? Per a que subscriure’m a mitjans catalans? Per a que parlar sempre en català i no canviar mai de llengua encara que se t’adrecin en castellà si al final aquesta darrera llengua també serà una llengua catalana? Se suposa que tot això són coses que feiem des de la societat per a suplir la mancança d’un estat que protegís la llengua. I aquesta tasca ha tingut el seus èxits: moltes parelles que parlaven amb els pares en castellà ara parlen als fills en català, ningú no qüestiona l’escola plenament en català, ja no es fa estrany sentir parlar català en barris on no el parlava ningú ni sorpren ni es considera de “mala educació” que qui parli català no canviï de llengua quan li responen en castellà…. Hi queda moltíssim per a fer però la roda ja fa temps que girava.
Ara que tindrem un estat i no protegirà el català com a llengua única és per a plantejar-se continuar fent una lluita de cada acte quotidià. Si el castellà acaba sent una llengua catalana es podrà viure en aquesta llengua plenament sense fer servir cap altra. Com ara vaja. Bé, pitjor, perquè ja no serà cap anomalia fruit dels avatars històrics i no caldrà “normalitzar” res. Encara més, n’hi ha qui diu que en una Catalunya independent el castellà hauria de tenir més presència a l’ensenyament. Això vol dir acabar amb la immersió lingüística potser? Si algú llegeix aquestes coses a Espanya deu al·lucinar bastant. Tanta història per a acabar fent quan siguem independents el que ens deien que fessim, i ens negàvem en rodó, quan els pertanyíem.
Un esperava que la reivindicació de la cooficialitat del castellà la promoguessin la gent que ara és del PP i C’s després de la independència però no.

Ja he començat a veure que els qui defensem l’oficialitat única del català (i l’aranés) en una Catalunya independent som titllats d’intolerants, sectaris i ens comparen amb la “caverna” centralista. Com si algú estigués demanant que es prohibís parlar castellà… Ho trobo tan absurd com que algú qüestionés la laïcitat de l’estat per respecte als costums religiosos d’alguns immigrants o els seus descendents. Intentant que els que no s’han adaptat al país (perquè no han volgut o no han pogut) s’hi sentin “com a casa” faran que la resta no ens en sentim.

Fa uns mesos, abans de l’estiu, vaig rebre una nota de la secció local d’Òmnium Cultural on m’animaven a participar en les seves iniciatives. Vaig anar-hi i em vaig interessar per la que organitzava trobades amb gent que no te el català com a llengua habitual per tal de fer xerrades en aquest idioma. Com allò de les “parelles lingüístiques” però en grup. Finalment no m’hi vaig poder comprometre a fer-ho per dificultat en casar els horaris però ara ja no ho faria. Quin argument tinc per animar a un immigrant a parlar català si no li caldrà per a res i si a més amb el castellà (una llengua que percebrà com a més útil) ja en tindrà prou? Encara estem amb la cantarella que hem de “seduir” la gent per a que parli català com si la gent aprengués idiomes perquè els caus més simpàtic i no per utilitat o necessitat? Si en lloc d’immigrar aquí haguessin anat a parar a un altre país menys melindrós s’haurien buscat la vida i haurien acabat parlant la llengua corresponent.

Veient, com deia abans, la presidenta de l’associació advoca per mantenir el castellà (i amb l’argument amb que ho fa) i el president de la secció local lloa la proposta de castellà oficial a un li venen ganes de qüestionar-se el perquè n’és encara soci.

I mentrestant el català desapareixent de les Illes i el País Valencià. És el triomf definitiu d’allò que “se note el efecto sin que se note el cuidado” però a mi ja m’és igual. Si els catalans de socarrel i els independentistes oficials passen de tot i per a ells ara sóc un intolerant, més en passaré jo que tot això m’ho vaig trobar.
Ara cal fer pinya de cara a les eleccions per tal de portar al Parlament el nombre més gran possible de diputats que estiguin d’acord amb la independència (o dret a decidir o com li vulguem dir) per a que sigui posible fer la famosa consulta durant la propera legislatura. Fins al 25N faré campanya dintre de les meves posibilitats per a que la gent hi participi. Però l’endemà la meva actitud militant (no militant de partit que no pertanyo a cap, però sí de militància privada) haurà acabat: despenjaré l’estelada del balcó, em donaré de baixa de diverses organitzacions o mitjans a les que contribuia per patriotisme i dedicaré bona part del meu temps lliure a altres coses. Malgrat el que diu el títol del post, no em passaré al castellà però sí que per a mi s’han acabat les actitus més esforçades. Quan arribi la famosa consulta o referendum hi participaré i votaré que sí, guanyarem i ho celebraré. Però no penso perdre més el temps.