Potser que em passi al castellà.

En anteriors apunts he parlat del meus orígens (per exemple aquí i aquí). Ras i curt, em vaig criar (i encara hi  visc) al cinturó de Barcelona, en un ambient plenament castellanoparlant on el català en aquella època era quelcom alié. En arribar a l’adolescència vaig prendre consciència de la situació que vivia el país i vaig optar per aportar el meu modest gra de sorra a la lluita per la independència que implicava la recuperació social de la llengua a tots els nivells. Com a conseqüència vaig convertir el català en la meva llengua habitual i familiar.

El meu cas no és gens excepcional en absolut. Són molts els que han fet el mateix procés…..i suposo que molts d’ells estan aquests dies, en que sembla que per fi ens apropem a la indepencència, perplexos en veure que la lluita per la llengua, que era el signe més evident de la catalanitat i el catalanisme, ha caigut del primer lloc de les prioritats dels principals partits que lideren el procés actual en voler fer que el castellà continui sent llengua oficial com a suposada mostra de respecte als castellanoparlants. Tindrem un estat propi en que es perpetuarà la situació actual: L’única llengua que coneixen tots els habitants de Catalunya serà el castellà i el català haurà de ser objecte de protecció com si fos una reserva natural impossible de desenvolupar-se plenament si no és amb eterns ajuts oficials i voluntarisme privat.. L’etern argument de “la llengua feble” que cal defensar, quan caldria començar a defensar-la “perquè és la llengua de Catalunya” tal com tot país defensa i promou la seva.

Sobta que aquest debat hagi sortit ara com si estiguessim redactant la Constitució del nou estat quan no tenim encara l’estat. Bé és cert que és possible (però poc probable ja que si la famosa consulta s’ha de fer en la propera legislatura hi poden passar tres o quatre anys) que el Parlament que surti de les properes eleccions sigui constituent i per tant tindrà el mandat de fer-ho però tot i així sorprén. N’hi ha qui diu que és per electoralisme, per atreure vot de gent castellanoparlant. O si més no de voler tranquilitzar els castellanoparlants i que no tinguin por de la independència.
La veritat és que jo mai dels mais he vist un sol castellanoparlant (ni dels que viuen a Catalunya ni dels que viuen a fora, i en conec un munt) que es pensés que en una Catalunya independent el castellà seria oficial i això no els feia ser-ne més o menys partidaris. Els que veien amb bons ulls la independència comptaven amb la oficialitat única del català que ja parlarien els seus fills si ells no l’aprenien. Els que estaven en contra de la independència ho continuarien estant encara que se’ls prometés que els castellà seria oficial.
Sembla que es repeteix la por al fantasma del castellà disposat a formar una quinta columna espanyolista a la mínima ocasió. Aquesta por, sense fonament, és la que va provocar la hipersubvenció a esperpents  que ara ningú no s’atreveix a desmantellar. No hem aprés encara que, malgrats els esforços que alguns hi han dedicat, no som dues comunitats enfrontades i que el català era el ciment que estava fent que ens anessim fusionant? La raó de la immersió lingüística a l’escola era que no s’havia de separar els nens per qüestió de llengua. Els separarem quan siguin grans?

Encara més sorprenent, la Presidenta d’Òmnium Cultural, Muriel Casals, diu que defensarà la presència del castellà (Com si al castellà li calgués que el defensessin!) com a patrimoni cultural de Catalunya perquè “ho devem” als castellanoparlants que viuen aquí.

La veritat, no crec que a mi ningú em degui res i encara menys se’ls degui als que no han volgut aprendre català. Comprenc que hi hagi gent que va venir als anys 60, com ara ma mare, que no va poder aprendre el català per les circumstàncies de l’època però aquesta gent ja és gran i no hauria de condicionar el projecte de futur. Però la gent que ja ha nascut aquí?

I és que parlen de “castellanoparlants” i no m’hi sento identificat. Perquè, és clar, quan diuen “castellanoparlants” a qui es refereixen? Als que NOMÉS parlen castellà?. Està molt rebé que tothom s’apunti ara al carro independentista però alguns ens sentim frustrats en veure que ara els independentistes volen fer oficial el castellà tractant amb deferència els que fins ara han passat de tot. No ens enganyem, avui en dia després de tants anys d’immersió lingüística (Per què encara no en diem “escola en català” i punt? Tots els països fan “immersió” a les seves escoles i sembla que és una cosa que hem inventat aquí) qui encara és monolingüe en castellà (en català no n’hi ha) és perquè no vol. O acaba d’immigrar (i uns quants d’aquests ni tan sols parlen castellà). O no te estudis bàsics. O perquè sap el català però no el fa servir perquè viu en una comunitat tancada i per a ell és com el logaritme neperià, una cosa que ensenyen a l’escola però només faràs servir si et cal. Amb propostes com aquesta es dóna carta de naturalesa a aquests guettos i es perpetuarà aquesta situació.

Per acabar d’embolicar la troca n’hi ha dirigents independentistes que parlen d’oficialitat asimètica i proposen fer també oficial l’anglès (!!!) amb l’argument de la seva utilitat internacional.  Com si no poguessis promoure el coneixement d’una llengua pels interessos com el que apunta sense haver de fer-la oficial. Noruega o Holanda, per exemple, no tenen l’anglès com a llengua oficial i tothom que necessita saber aquesta llengua la sap amb un bon nivell. Com sovint passa, encara no hem sabut fer un país normal però tenim tot de gent que vol ensenyar al món com es fan les coses.

Fa uns mesos vaig fer un post sobre la manca de necessitat de fer el castellà oficial (Estat català amb castellà oficial?). Encara no he trobat en cap article dels que es publiquen sobre el tema cap argument que em faci canviar d’opinió.

Els de Plataforma per la Llengua (de la web dels quals he extret la imatge que il·lustra aquest post) sembla que són els únics que mantenen la sensatesa. Però, amb tot el respecte per la feina que fan, el fet que una llengua necessiti una ONG que l’ajudi (ells mateixos s’anomenen “L’ONG del català“) és humiliant. La llengua d’un país més que Organitzacions No Governamentals el que necessiten és que els governs facin el paper que els correspon. Però el partit que governa ara i els altres que tenen possibilitats de fer-ho no estan per a aquestes coses. I si no s’atreveixen a agafar el bou per les banyes amb aquest tema dubto molt que ho facin amb d’altres més peluts. Com ara iniciar una regeneració democràtica que inclogués una nova llei electoral i de finançament de partits per exemple.

Finalment ressultarà que l’argument principal per la indepencència és qüestió de calés. Ves per on acabarem per complir el vell tòpic que el que més ens interessa als catalans és “la pela”.

Doncs jo no em vaig fer independentista per a tenir més diners, però ara em sento frustrat i humiliat, com si durant tres dècades hagués estat fent l’imbècil. De què haurà servit tota la feina que he fet (que hem fet, que en som molts) dia rera dia els que hem canviat de llengua familiar i els que la parlem sempre a tot arreu en barris de majoria castellanoparlant per tal de fer-la viva i normal en un entorn hostil? Per a això hem estat donant explicacions a tort i a dret, hem aguantat males cares i incomprensions, hem fet un acte de militància de cada gest diari com parlar amb la fornera en català per a comprar el pa? Per a que al final els que no els ha donat la gana de parlar català puguin dir en una Catalunya independent que continuen sense parlar-ho perquè el castellà també és oficial?
M’hauria pogut estalviar moltes bronques i moltes hores de proselitisme si no hagués fer res més que anar amb el corrent del meu entorn social i hagués continuar emprant el castellà com a llengua social i familiar. Ara veig que he estat perdent el temps. Temps i diners! Per a que continuar essent soci d’Òmnium i similars? Per a que comprar llibres en versió en català encara que sigui més car? O prioritzar la compra de productes etiquetats en català? Per a que subscriure’m a mitjans catalans? Per a que parlar sempre en català i no canviar mai de llengua encara que se t’adrecin en castellà si al final aquesta darrera llengua també serà una llengua catalana? Se suposa que tot això són coses que feiem des de la societat per a suplir la mancança d’un estat que protegís la llengua. I aquesta tasca ha tingut el seus èxits: moltes parelles que parlaven amb els pares en castellà ara parlen als fills en català, ningú no qüestiona l’escola plenament en català, ja no es fa estrany sentir parlar català en barris on no el parlava ningú ni sorpren ni es considera de “mala educació” que qui parli català no canviï de llengua quan li responen en castellà…. Hi queda moltíssim per a fer però la roda ja fa temps que girava.
Ara que tindrem un estat i no protegirà el català com a llengua única és per a plantejar-se continuar fent una lluita de cada acte quotidià. Si el castellà acaba sent una llengua catalana es podrà viure en aquesta llengua plenament sense fer servir cap altra. Com ara vaja. Bé, pitjor, perquè ja no serà cap anomalia fruit dels avatars històrics i no caldrà “normalitzar” res. Encara més, n’hi ha qui diu que en una Catalunya independent el castellà hauria de tenir més presència a l’ensenyament. Això vol dir acabar amb la immersió lingüística potser? Si algú llegeix aquestes coses a Espanya deu al·lucinar bastant. Tanta història per a acabar fent quan siguem independents el que ens deien que fessim, i ens negàvem en rodó, quan els pertanyíem.
Un esperava que la reivindicació de la cooficialitat del castellà la promoguessin la gent que ara és del PP i C’s després de la independència però no.

Ja he començat a veure que els qui defensem l’oficialitat única del català (i l’aranés) en una Catalunya independent som titllats d’intolerants, sectaris i ens comparen amb la “caverna” centralista. Com si algú estigués demanant que es prohibís parlar castellà… Ho trobo tan absurd com que algú qüestionés la laïcitat de l’estat per respecte als costums religiosos d’alguns immigrants o els seus descendents. Intentant que els que no s’han adaptat al país (perquè no han volgut o no han pogut) s’hi sentin “com a casa” faran que la resta no ens en sentim.

Fa uns mesos, abans de l’estiu, vaig rebre una nota de la secció local d’Òmnium Cultural on m’animaven a participar en les seves iniciatives. Vaig anar-hi i em vaig interessar per la que organitzava trobades amb gent que no te el català com a llengua habitual per tal de fer xerrades en aquest idioma. Com allò de les “parelles lingüístiques” però en grup. Finalment no m’hi vaig poder comprometre a fer-ho per dificultat en casar els horaris però ara ja no ho faria. Quin argument tinc per animar a un immigrant a parlar català si no li caldrà per a res i si a més amb el castellà (una llengua que percebrà com a més útil) ja en tindrà prou? Encara estem amb la cantarella que hem de “seduir” la gent per a que parli català com si la gent aprengués idiomes perquè els caus més simpàtic i no per utilitat o necessitat? Si en lloc d’immigrar aquí haguessin anat a parar a un altre país menys melindrós s’haurien buscat la vida i haurien acabat parlant la llengua corresponent.

Veient, com deia abans, la presidenta de l’associació advoca per mantenir el castellà (i amb l’argument amb que ho fa) i el president de la secció local lloa la proposta de castellà oficial a un li venen ganes de qüestionar-se el perquè n’és encara soci.

I mentrestant el català desapareixent de les Illes i el País Valencià. És el triomf definitiu d’allò que “se note el efecto sin que se note el cuidado” però a mi ja m’és igual. Si els catalans de socarrel i els independentistes oficials passen de tot i per a ells ara sóc un intolerant, més en passaré jo que tot això m’ho vaig trobar.
Ara cal fer pinya de cara a les eleccions per tal de portar al Parlament el nombre més gran possible de diputats que estiguin d’acord amb la independència (o dret a decidir o com li vulguem dir) per a que sigui posible fer la famosa consulta durant la propera legislatura. Fins al 25N faré campanya dintre de les meves posibilitats per a que la gent hi participi. Però l’endemà la meva actitud militant (no militant de partit que no pertanyo a cap, però sí de militància privada) haurà acabat: despenjaré l’estelada del balcó, em donaré de baixa de diverses organitzacions o mitjans a les que contribuia per patriotisme i dedicaré bona part del meu temps lliure a altres coses. Malgrat el que diu el títol del post, no em passaré al castellà però sí que per a mi s’han acabat les actitus més esforçades. Quan arribi la famosa consulta o referendum hi participaré i votaré que sí, guanyarem i ho celebraré. Però no penso perdre més el temps.

25 responses to “Potser que em passi al castellà.

  1. Primer de tot: moltes gràcies per escriure un text tan sincer. Ara bé, crec que el maniqueisme amb què es planteja aquest debat és poc útil. Fixa’t en una cosa: tothom s’ha posicionat radicalment a favor o en contra de l’oficialitat, però la resta dels aspectes de la política lingüística, que segurament són més importants que la declaració d’intencions que faci la constitució, han passat a un segon pla. I encara hi ha una cosa més curiosa: hi ha defensors de l’oficialitat única del català que posen com a exemple alguna república bàltica on hi ha dues línies lingüístiques a les escoles. Per nosaltres, imitar aquest model seria tirar endavant sobre el paper i tirar enrere en la realitat.

    Crec que centrar tot el debat al voltant de l’oficialitat (sí o no) és fer una simple lluita de putxinel·lis, perquè a l’hora de la veritat oficialitat és una paraula buida, que cada país omple a la seva manera. El que cal pensar és quins usos volem que tingui el català en el nou estat. En la discussió dels casos concrets estic segur que els punts de contacte entre els independentistes són amplíssims: mantenir el català com a llengua vehicular a l’escola, fer-lo llengua per defecte a totes les administracions públiques, promoure’n l’ús social. L’avantatge de la nova situació serà que això es pot fer sense interferències externes. Aquest nou marc serà molt més favorable per al català que l’actual, fins i tot en el cas que el castellà tingui rang d’oficialitat (que seria una manera de reconèixer el dret dels ciutadans a adreçar-se en castellà a les administracions). No fa gaire, el sociolingüista F. Xavier Vila va escriure un article a l’Ara que anava en aquesta direcció. Naturalment, l’única llengua reconeguda com a pròpia i comuna seria el català. L’atracció de nous parlants no seria més feble que avui dia, sinó més forta, en part perquè hi hauria més usos públics de la llengua.

    Trobo que tens tota la raó quan dius que s’hauria de començar a deixar enrere la idea que «cal defensar la llengua feble». Però tampoc no podem obviar que l’endemà de la independència, i deu anys després, el monolingüisme castellà continuarà tenint una presència enorme a la nostra societat. Per tant caldrà continuar treballant en polítiques de promoció i de suport al multilingüisme, amb el català com a peça central i cohesionadora. És dur acceptar-ho perquè vol dir que la feina de la normalització no s’acabarà d’aquí dos dies, però em sembla el més realista.

    Una abraçada.

    M'agrada

  2. Interesant comentari. Gràcies.
    Entenc el que vols dir, una cosa és la nominalitat de l’oficialitat i una altra cosa el desenvolupament d’aquesta. Però tot i així no em convenç. La raó que es dóna per a oficialitzar el castellà (un debat que no s’enten com ha sortit ja que no obeeix a cap demanda social) és que hi ha gent monolingüe en castellà. No em sembla cap argument prou vàlid. I en tot cas encara que a la pràctica l’oficialitat es redueixi al mínim (això és que qualsevol ciutadà es pugui adreçar en castellà a l’Administració Pública) el fet que hi hagi aquest reconeixement deixa la porta oberta a que hi hagi pressions (des d’Espanya i des de sectors espanyolistes que estiguin aquí) a que la presència del castellà vagi en augment en tots els àmbits.
    Ja sé que la situació lingüística a Catalunya no canviarà de cop i volta un cop independents però un estat propi pot posar eines per anar canviant la situació, a banda que la població tendeix a identificar-se amb allò que els defineix com habitants del seu país i la llengua és un dels signes més importants. En aquest sentit em permeto recordar el que deia en el meu apunt “Estat català amb castellà oficial?” (http://ortimartinez.cat/2012/09/10/estat-catala-amb-castella-oficial/), i del que he fet referència en el post d’avui, sobre un parell de situacions de dos idiomes que en el moment de la seva oficialització no reflectien la “situcació del carrer”: En el moment de la unificació italiana (fa només un segle i mig) l’italià només el parlava un 2% de la població. Avui ningú no discuteix que la llengua d’Itàlia sigui l’italià (malgrat el reconeixement d’altres com el sard o el català a l’Alguer). L’altre cas era l’hebreu que de ser una llengua morta de fa més de dos mil anys ha passat a ser el ciment social de l’estat d’Israel on conviuen gent de moltíssimes procedències i llengües maternes. Ara es fa servir a tots els àmbits, des de l’argot juvenil fins a l’alta literatura. Això no és inconvenient per a saber més llengües (de fet, els israelians deuen estar entre els habitants més políglotes del món).
    Amb voluntat i ganes de fer les coses tot és posible, però molt em temo que aquí hi ha més arronsament i por al vertígen a l’hora d’encarar els moments històrics que no cap altra cosa.

    M'agrada

  3. Crec que és un debat precipitat. Quan siguem independents caldrà fer un parlament, assemblea o eleccions constituents. Llavors és quan plantejar el tema dd l’oficialitat del català. Al marge que ara es plantegi com un asqué pels castellanoparlants per part de partits que volen ampliar la base, algún dret o reconeixement al castellà hi haurà. Personalment crec que només ha de ser oficial el català o acabarà desapareixent. I hi ha un partit independentista que així ho proposa.

    M'agrada

    • Josep, crec que a banda de precipitat està fora de lloc. Ni és una demanda social, ni ningú ho ha demanat, ni en aquestes eleccions es decideix això. Inexplicable les ganes que tenen alguns de buscar problemes quan tot anava com una seda.

      M'agrada

  4. jo tambe vaig quedar bocabadada en sentir el Junqueres. la Sra. Casals i el programa de CiU amb la mateixa proposta. Aixo confirma que els politics catalans son uns mercenaris al servei dels lobys espanyols. No tots, jo soc de solidaritat que es l’unic partit que esta plantant cara a aquesta situacio. Mirat les nostres propostes al web http://www.solidaritatcatalana.cat t’agradarq. salut

    M'agrada

  5. Penso, i crec, que el català serà la llengua oficial del país, i per qüestions de veïnatge, és convenient aprendre el castellà (com els danesos aprenen l’alemany a les escoles com a segona llengua) i perque hi viuen molts castellanoparlants al nostre país. La llengua sempre, sempre, s’ha polititzat i molt, i es diuen bajanades per omplir ben bé centenars de sacs, inclosos els nostres políìtics i presidents d’associacions. Perdre el temps ? Doncs no, es fa campanya contra aquestes campanyes ‘ambigües’ de si el castellà ha de ser oficial o no, directament a les persones que ho estan proposant, i crec sense convenciment. A partir de dijous, en plena campanya, escoltarem tantes, tantíssimes bestieses, que val més tapar-nos les oïdes, continuar eixemplant el nostre cercle i vivint ordinariament en català, que és la nostra llengua, sense polititzar-la. Estic d’acord amb el comentari, el primer, que una vegada assolida la independència, aquest debat s’haurà acabat del tot. Hi haurà una transició, llarga, feixuga, difícil, i ens cal continuar amb la ‘nostra’ políitica individual amb normalitat.
    Per cert, entenc perfectament en Sánchez Piñol, no em surt, a mí tampoc, de llegir Victus Barcelona 1714 en català. Aquesta novela està escrita en castellà, molt, molt popular, perque un autor molt, molt català i amb les idees clares, ha utilitzat aquesta llengua, que no és la seva, per escriure una novela d’aventures absolutament fascinant.
    Resumint: El català ha de ser la llengua oficial, això ho diu, ho pensa i ho viu, el poble, la base. I així serà. Jo no en tinc cap dubte i ho defensaré tranquil.lament, com tothom, o la majoria, vaja.

    M'agrada

    • Per “raons de veïnatge” també hauriem d’aprendre francès….i els veïns haurien d’aprendre català. Que sigui llengua estrangera d’aprenentage voluntari i no ens compliquem més la vida.
      Personalment no crec que la polèmica acabi quan siguem independents. Si no fem oficial el castellà hi haurà gent (atiada des d’Espanya) que ho reclamarà per ser la llengua d’origen de molts catalans (Amb el temps i amb cohesió social això s’esllanguiria), i si fem el castellà oficial n’hi haurà que voldrà una presència com a mínim del 50% en tots els àmbits (com fa ara el PP i C’s).

      M'agrada

      • Després de’escoltar i llegir comentaris crec sincerament que el català serà oficial i llengua vehicular com no pot ser d’altra manera, i un status ‘preferencial’ del castellà. Sí, ens han espanyolitzat, cert, però el català continúa essent la nostra llengua oficial i vehicular. El nostre país ha canviat, cert, però continúa endavant. Si arriba el moment, que arribaràm de ser independents, amb estructures d’Estat, s’hi poden posar fulles els que parlen altres llengües, perque així ho decidirem. Ara no podem, però els espanyols tampoc han aconseguit fer desaparèixer el català. Sí, jo sí cfrec fermament, que el castellà no serà oficial en el nostre país.

        M'agrada

  6. Al diari digital Som Noticia han publicat aquest post com a article (la foto per a il·lustrar-lo és una mica pecular)

    http://somnoticia.cat/2012/11/03/potser-que-em-passi-al-castella/

    M'agrada

  7. Lúcid l’article, felicitats. Complementa perfectament el que et van publicar al Bloc Gran del Sobiranisme. Si el català no és l’única llengua oficial acabará desapareixent, només cal voltar pel pati de les escoles a l’hora d’esbarjo per entendre-ho. És trist que alguns partits suposadament independentistes proposin la cooficialitat del castellà, només per esgarrapar alguns vots. I sense cap demanda social en aquest sentit. L’única opció coherent és Solidaritat, ja ho han dit d’altres comentaristes. Compartim alguna semblança ja que també vaig triar el català després d’uns inicis vitals de castellanoparlant, per això entenc perfectament el que dius. Però permete’m demanar-te que no et rendeixis, ara i a la nova Catalunya independent necessitem gent amb les idees clares.
    Salut.
    Xavi.

    M'agrada

    • Se que no estic sol. Crec que si tots els que pensem així ens movem podrem aturar aquesta absurditat, que per altra banda tampoc no tinc gaire clar que pugui donar vots a qui la proposa.
      No es que em rendeixi, és que estic fart. Al final del post ja dic que malgrat el títol del post no em “passaré” al castellà, però sí que s’ha acabat el donar peixet a altres coses.

      M'agrada

  8. Amic Jaume, llegint aquest últim post teu m’ha tocat, estic trista, molt trista, per tu, per mi.
    Això és precisament el que volen, que ens rendim i deixem via lliure als escurçons. No, no és el moment de rendir-se i no ens rendirem! No t’ho permetré, noi! Un temps de descans, sí, però abandonar de cap de les maneres!
    Jo ho tinc clar. Només em sotmetré a la voluntat del poble a través de referèndums vinculants, sigui la cooficialitat de la llengua o el que sigui… Perquè si no és a la primera, serà a la segona i si no, a la tercera! Però tot arribarà.
    Tu ets més jove que jo. La situació que ens toca viure ara em recorda massa la “transició” democràtica, i llavors només tenia quinze anys… imagina!
    I ja saps… Cal que neixin flors a cada instant.
    Força i endavant!
    Petons.

    M'agrada

    • Benvlguda Reyes, no és que em rendeixi i deixi via lliure a mala gent. És que si els propis independentistes estan amb aquests debats (encetats per ells que ningú no ho havia demanat) vol dir que ja hem begut oli. Al final ressulta que la gent com nosaltres acabarà sent considerada com un friki? Com pot ser que el nivell sigui tan baix i tan mediocre?
      Jo no és que em rendeixi però passo de perdre més el temps i els nervis (i els diners). Però és que a més el “poble” ja ha tirat massa del carro, després de les eleccions serà l’hora dels polítics: Ja tindran el suport que demanaven i ja s’haurà acabat el sortir al carrer. Ja n’hi ha prou de gestos i més de fets. (Estic parlant de la independència només). De moment faig campanya (via twitter, facebook i també faré al blog) per la participació (no tinc clar a qui votar però sí que cal votar), però després de les eleccions s’ha acabat la tonteria.

      M'agrada

      • El nivell és tant baix i tant mediocre perquè, sí, molts títols universitaris, molta especialitat professional, molt potencial empresarial, tot el que tu vulguis, però hem esdevingut un poble olímpicament ignorant. Ignorant, homogeneitzat i acrític, inundat d’informació però completament desinformat.
        I no és casualitat, no. Una feina molt ben planificada, desenvolupada i culminada des del 20-N de 1975, o millor dit, molt abans d’aquesta data. Tot lligat i ben lligat. Les oligarquies de llavors van contractar una pòlissa d’assegurança del seu futur per la què hem pagat i paguem encara, un preu molt alt. I no ho oblidéssim pas, les oligarquies, localitzades geogràficament a Catalunya o qualsevol altre indret dins i fora de l’Estat espanyol, són apàtrides per definició, no defensen ni defensaran mai la seva terra perquè el que realment volen és menjar-se el món.
        La collita del 60 (com algú va batejar -i no puc recordar qui ni on ho vaig llegir-, la generació “sandwich” entre el maig del 68 i els yuppies que hem esdevingut d’adults) ja hem vist aquesta pel·lícula.
        Mentre hi va haver un enemic comú i únic a batre, hi va haver unitat. Els kumbas amb quinze anys, com jo mateixa, vam mamar la llet del front comú contra la dictadura, vam mamar de les fonts de l’independentisme, és clar, però també del socialisme i comunisme (en totes les seves variants), dels ideals republicans i dels anarquistes, de la generació beat, de la teologia de l’alliberació, dels feminismes (en plural), de l’objecció de consciència contra la “mili”, de la Nova Cançó però també de Georges Brassens, Joan Baez, Georges Moustaki, Miguel Ríos (íntegre fins el final de la seva carrera), Víctor Jara, Bob Dylan, Violeta Parra, Ana Belén (la d’abans de fer-se cirurgia estètica i política) etc. etc. etc. Parlo dels anys 1974-1978 quan en tornar d’excursió ens barallàvem al tren, guitarres i harmòniques en mà, amb els grups de l’OJE que també tornaven a casa el diumenge però cantant “se van los montañeros, se van, se van / … / en la tierra niña, no no no no, no dormiràs / que dormiràs en un lecho de flores / con cuatro montañeros que te hablarán de amores”. O aquella altra: “Remírame morena remírame remírame / Yo te remiro porque eres muy bella / si quieres venirte conmigo a la guerra “.
        I la llengua en què ens expressàvem mai no va ser un escull per a la lluita quotidiana contra les assignatures que ens feien estudiar a l’escola: “Formación del Espíritu Nacional” (nois i noies) i “Labores del Hogar” (noies). Jo sempre parlava en castellà però cantava en quatre idiomes sabent el que deia… Pel meu caràcter hiperperfeccionista no parlava català per pudor: em feia molta vergonya parlar malament (confesso, sentiment que encara no he superat).
        Com a filla d’emigrants dels anys seixanta, respecto i m’estimo la llengua catalana perquè ningú, absolutament ningú, me l’ha imposat mai de la vida. T’ho ben asseguro: si me l’haguessin imposat, la meva vida hauria estat molt diferent i no parlaria aquí i ara amb tu, tot i les nostres divergències ideològiques.
        Jo hi era aquella primera Diada ja històrica en Democràcia (democràcia?) Potser encara portava trenes i mitjons llargs, no ho recordo bé. Què va passar després? Tots el que han tingut un paper dalt l’escenari en aquesta funció i accés als mitjans de comunicació de masses, sense excepció, m’han decebut, ens han decebut. Per prostitució intel•lectual o per autocensura. Han trencat tots els nostres somnis.
        Generació sandwich dels 60. Decebuda. Desconcertada. Confusa. Perduda.
        Tu faràs campanya i jo tornaré a exercir el meu dret a l’abstenció.
        Suposo que aquesta afirmació no caurà bé… Assumeixo les conseqüències. Com cantava Paco Ibáñez, “La mauvaise reputation” de Brassens en castellà: “Yo no pienso pues hacer ningún daño / Queriendo vivir fuera del rebaño / No, a la gente no gusta que / Uno tenga su propia fe / Todos todos me miran mal / Salvo los ciegos es natural”
        Aquest posicionament no entra en col·lisió amb la meva reiterada defensa en privat i en públic del referèndum per a l’autodeterminació amb una senzilla pregunta: “Vol per a Catalunya un estat propi?”. Una pregunta neta, sense trampes, no l’insult a la intel·ligència col·lectiva que ha proposat n’Artur Mas, molt “honorable” ell. Una pregunta concisa. “Lo bueno, si breve, dos veces bueno” (Baltarsar Gracián, 1647) Disculpeu, però desconec si hi ha alguna expressió catalana amb el mateix significat. Com he dit abans, sóc filla d’emigrants castellà (de Soria, sense accent) i riojana (mai de la vida vaig sentir dir a la meva mare que ella era castellana quan algú li preguntava d’on venia), així doncs, la meva llengua materna és el castellà, vaig ser educada en l’escola franquista i ser autodidacta té els seus límits. I si algú gosa dir que jo parlo espanyol… Per principis sóc pacífica i pacifista, però t’ho ben asseguro, faré una excepció sense cap remordiment.
        Fins ara ha estat fàcil: l’enemic comú era España i el dimoni, els espanyols. Jo sempre he defensat que no hi ha una Espanya, hi ha moltes espanyes… Què més voldrien! (allà i aquí) Quan he dit públicament coses com aquesta, a casa nostra (i concretament, al teu bloc) se m’ha acusat públicament de parlar com els Ciutada-NO’s.
        Desesperant aquesta manca de memòria històrica.
        Però, per fi, ha arribat l’hora de la veritat. El dia D.
        Aquests personatges (i “personajillos”, altre vegada, com ho dic en català?) que durant molt anys us heu autopresentat com a catalans i als Hernández ens canvieu l’accent per catalanitzar-nos, si us plau, comenceu a deixar caure les vostres màscares.
        De uno en uno, por favor.

        M'agrada

      • Fe d’errades (el meu comentari data 11-11-12)
        On he dit “Vol per a Catalunya un estat propi?” volia dir exactament: “Vol per a Catalunya un estat independent?”.
        Amb tant de tecnicisme, vaig perduda… i segur que molta més gent, també.
        I tal com estan les coses, s’ha de filar prim!… per menys et tallen el cap!

        M'agrada

  9. Retroenllaç: El #25N #tothomavotar. Assolirem els #100escons ? | Temps d'incertesa (com tots)

  10. Tot un repàs d’història, Reyes 🙂

    M'agrada

  11. Retroenllaç: Ni sentit del ridícul tenen. | Temps d'incertesa (com tots)

  12. Retroenllaç: Així som! | Temps d'incertesa (com tots)

  13. LinVs Fontrodona Padró

    Impressionant aquest post! (I també els comentaris!) No l’havia llegit malgrat els dos anys –gairebé justos– que té, segons que veig. Ja hi afegiré un comentari més llarg un dia que em resti prou temps i no sigui tan de matinada. Només vull dir ara que em retorna un bri d’esperança en un afer que em creia ben desesperat, i fins perdut: l’esdevenidor de la meva llengua. Puc estar content.

    M'agrada

    • Al final no vaig complir la meva amenaça de deixar-ho còrrer, com bé saps, però de vegades torno a estar fins als nassos. Per exemple, em vaig apuntar per a ser voluntari per a fer la megaenquesta de l’ANC, però en veure la pregunta 5 ho vaig deixar còrrer. O quan veig el tracte de favor que es fa a una organització de gent que te com a únic merit no parlar català però estar d’acord per la independència. Un dia escriure sobre tot això.

      M'agrada

  14. LinVs Fontrodona Padró

    Sí, sí, i tant! Ja és gros que jo vaig reaccionar exactament igual davant aquesta lamentable pregunta (i no menys lamentables opcions de resposta; tant les inicials com les modificades)! Tampoc jo hi vaig voler col·laborar, en tal enquesta, i vull afegir que a la meva territorial de l’ANC, n’hi va haver uns quants que ho van fer bastant a contracor pel mateix motiu.
    El que dius sobre l’afer “Súmate” també ho subscric del tot, però, és clar, jo no en dic mai res perquè els meus pares, avis, besavis i rebesavis foren gent de la terra (puc acreditar, dels besavis, tots 16 cognoms catalans), i la meva veu podria ser mal interpretada, o considerada com etnocèntrica (si no molt pitjor). I, en el fons, també els estic agraït, a Súmate, pel suport al sobiranisme. Tota pedra fa paret.
    Però, en fi…, fins als nassos tant com tu; fins a fer-me donar de baixa com a soci de l’Omnium, ja fa un temps, i dur-me a votar opcions polítiques distintes (SI i desprès CDC) de les que m’eren més naturals i habituals (ICV i ERC; malgrat a aquests darrers ja els vaig retirar el vot just abans del segon tripartit; i als primers, just desprès).
    I ara ja callo, que m’he allargat massa. Ho sento.
    Només dir-te que pots estar ben segur que llegiré amb molt de goig tot el que arribis a escriure sobre el tema de la llengua.

    M'agrada

  15. Retroenllaç: Quan s’hagi de votar ja avisareu! | Temps d'incertesa (com tots)

  16. Retroenllaç: Votar (o no) el 20D | Temps d'incertesa (com tots)

Deixa-hi un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s