El #25N #tothomavotar. Assolirem els #100escons ?

(Genial la portada del Punt/Avui!)

CiU, ERC, SI, CUP i fins i tot ICV.

Alguns d’aquests partits no crec que els voti mai. Però diumenge dia 25 són tots “dels meus”. Només per un dia. Perquè són partits catalans i hem d’aconseguir que la majoria del Parlament estigui de forma clara (més clara encara que ara) a favor de la independència (o del dret a decidir) i de que es faci una consulta sobre la qüestió durant la propera legislatura (Moment en que es tornarà a repetir aquest  mínim comú denominador). A partir d’aquí ens discutirem entre nosaltres sobre la mena de país que volem i com ho gestionem.

Si aquests partits sumen dos terços de la cambra (90 escons) seria un òptim resultat. Cent escons seria espectacular. I més enllà d’aquesta xifra seria per a proclamar la independència l’endemà mateix. Però encara més important que els escons són els vots. Caldrà analitzar el nombre de vots que obtindrà cada partit, veure l’evolució respecte als anteriors comicis i comparar els blocs partits espanyolistes/partits independentistes.

Un petit repas a les opcions més importants que s’hi presenten demà:

– CiU

Compta a favor amb el carisma d’Artur Mas, el qual ha portat més lluny que cap altre President la reivindicació nacional. Molts votants demà votaran Mas més que no pas CiU. I si les eleccions de demà fossin presidencials i no legislatives el resultat que aplegaria seria espectacular. Hi conribueix el fet que deixi caure que s’immolarà per la causa i que no es tornarà a presentar  (i també aporta un cert messianisme que ha fet les delicies dels humoristes aquests dies)

La campanya bruta que han encetat des de la caverna per a desprestigiar-lo pot ser un búmerang que no faci sinó augmentar el seu suport popular. Una reedició del “Cas Banca Catalana” que perseguia ficar el llavors President Pujol a la presó (amb la complicitat descarada del govern espanyol de llavors, del PSOE, i els seus correligionaris d’aquí) i va acabar amb una majoria absoluta.

Precisament la reclamació d’aquesta majoria (que no anomena absoluta sinó suficient, àmplia o altres eufemismes) és una cosa que li pot anar en contra. A molta gent no li agraden, les majories absolutes. Tot i així, és cert que qualsevol ressultat que no sigui augmentar representació serà venut com un fracàs de la independència malgrat que creixi la diferència amb el segon partit i el total de diputats independentistes sigui més gran que ara.
Però el pitjor mal que pot patir li ve de dintre. De Duran (que al final han aconseguit que s’estigui calladet) i del sector que ha estat sempre en contra de la independència perquè tenia interessos o negocis amb l’estat espanyol. O més ben dit, incapaços de competir en un mercat lliure s’aixoplugaven en els resorts del poder de l’estat espanyol, les concesions a dit, els contactes tèrbols i influents i tot allò que tan be representava la famosa “Escopeta Nacional”. Si el poble dóna la seva confiança a CiU caldria que entenguesin que cal que enterrem definitivament l’esperit Jaume Canivell .

N’ hi ha qui no se’n refia de Mas. Que tot és una estratègia per acabar pactant amb el govern espanyol. A mi, personalment, m’estranyaria que després d’haver arribat tan lluny al final tot quedés en no res.  Més que res perquè a partir del dia 26 res no tornarà a ser igual encara que volguessim, tant “aquí” com “allà”.
El que és segur és que Mas passarà a la Història de Catalunya, bé com el President que va liderar la independència o bé com el que la va enfonsar en la més gran de les seves depressions (perquè si al final tot és un bluf o s’acovardeix el desencís serà històric)

– PSC

Des del punt de vista del PSC aquestes eleccions es podrien anomenar “Crònica d’una castanya anunciada”. Les eleccions els van agafar a contrapeu, preparant les eleccions primàries internes que van haver d’avortar. Van haver de tancar files de mala manera entorn de Pere Navarro, un home que quan el veus sembla que estigui desitjant que arribi diumenge al vespre, certificar el fracàs, dimitir i dedicar-se a una altra cosa.
I és que si ja era complicat fer una campanya defensant la gestió socialista dels governs anterios, tant el català com l’espanyol, encara ho complica més el fet que el seu objectiu,  advocar per una reforma constitucional que possibiliti el federalisme, no sigui compartit pel PSOE.  Si l’estatut va acabar com va acabar, com haurien d’acceptar quelcom de més ambiciós? És per a dir-los que quan convencin els seus correligionaris espanyols de la bondat del seu programa vinguin després a explicar-lo als electors.

A Espanya no n’hi ha de federalistes. I al PSC sembla que tampoc, donat que per a que dos estats es federin cal que hi hagi….dos estats. I per a que hi hagi dos estats en igualtat cal que tots dos siguin independents i que després cedeixin sobirania per a un projecte comí. Perquè, doncs, estan en contra de la independència o l’estat propi?  Un autèntic federalisme no seria ni tan sols el camí del mig entre el centralisme i la independència tal com proclamen.

Costa de creure però fa dos anys aquest partit era el partit amb més poder que ha tingut mai cap altre partit polític a Catalunya: Govern de la Generalitat, els Ajuntaments més importants i molts d’altres, Diputacions Provincials i el Govern espanyol.  En comparació CiU només tenia la majoria d’escons al Parlament (sense poder governar) i Sant Cugat del Vallès com a ajuntament més important. Eren els temps en que es deia que es vantaven que podien posar un sofà com a cap de llista i la gent el votaria. Ara en canvi els socialistes podrien arribar a caure fins a….quants? Quinze escons? En tot cas, em sembla clar que el dia 26 aquest partit peta.

Serà el partit amb més fugida de vots, però cap a on aniran?

A les eleccions de fa dos anys els votant espanyolistes podien anar al PP, els quals, davant del desastre del govern de Zapatero es presentaven com els propers guanyadors a Espanya (Com així va ser, i amb majoria absoluta). Amb un govern Rajoy força cremat és dificil que hi hagi un altre trasvassament semblant. Si encara hi ha votants del PSC espanyolistes acèrrims segurament voldran apostar per altres partits com ara C’s.
Els votants que no tinguin l'”eix nacional” com a preferent aniran a ICV, el destí natural que s’ha repetit en el passat, però ara també poden optar per ERC o fins i tot les CUP. Això per als més esquerranosos, per als mes centrats l’opció de CiU pot estar bé (no oblidem que CiU i PSC eren els dos partits que es disputaven el “vot central” aquell que no és militant ni ideologitzat). També caldria estudiar l’abstenció que provingui d’aquest partit. En unes eleccions en que sembla que la participació serà més alta que habitualment aquest fet pot ser indicatiu.

-PP

És poc probable que el PP pugi. O si més no que pugi molt. I tot així si ERC no te una pujada espectacular i el PSC s’enfonsa es poden trobar que, només mantenint-se,  esdevenen la segona força del Parlament amb les prerrogatives i deferències que es donen al cap de l’oposició.

Amb un govern a Espanya que en menys d’un any ja està cremat i desprestigiat no és gaire bona idea reivindicar-ne la gestió, així que cal posar l’accent en presentar-se com el garant de l’espanyolisme  i no com a partit conservador i de dretes. Així és com ha anat fent forat entre els sectors de la immigració espanyola no integrada i han aconseguit alcaldies com les de Castelldefels i Badalona.

La campanya del PP ha estat centrada en estendre la por a la independència, vaticinant catastrofes com la imposibilitat de pagar les pensions o dient que els cognoms castellans seran traduits al català.
Els arguments econòmics són fàcils de rebatre per a qualsevol que sàpiga de què parla. El problema és que el posible votant mitjà és dificil que arribi a llegir aquestes refutacions. Tot i així, anuncis com el dels cognoms s’apropa més a voler tractar els seus votants de curts de gambals, cosa que els pots ser contraproduent. Potser no són gaire lletrats però idiotes no ho són del tot.

En tota aquesta campanya han tingut l’ajut directe o indirecte dels poders de l’estat, el govern i la premsa afí convertint la campanya en la més bruta que s’ha vist en molt de temps. Tota calumnia és bona per a intentar convèncer els catalans que Espanya els estima i que millor que no marxin….

-ICV

Haig de dir que em va sorprendre que aquest partit s’afegís a la proposta del Parlament de fer una consulta d’autodeterminació aquesta propera legislatura. Esperava que invoqués la imposibilitat de votar alguna cosa en comú amb “la dreta que representa CiU”. En canvi, la idea de lligar la seva visió de política social amb el dret a decidir denota una intel·ligència política que no es veia en temps del binomi Saura-Mallol. Aquesta decisió és la que jo suposava que prendria el PSC, un partit acostumat a tenir poder i, teoricament, amb instint de conservar-lo.

Això sí, han expressat que el seu objectiu és que a la consulta hi hagi tres opcions: independència, federació, confederació. Si ja és complicat trobar algú que entengui realment que vol dir federalisme, el confederalisme ja és “dimensió desconeguda”. En tot cas, les tres opcions impliquen que Catalunya sigui un estat (això aquests ho tenen més clar que els socialistes) així que els podem incloure en el bloc de partits pro-independència.

ICV aspira a capitalitzar el vot contrari a les retallades, el dels més afectats per la crisi i el moviment “indignat”. Segur que tindrà cert èxit però ja veurem fins a quin punt. Aquests col·lectius (si se’ls pot anomenar així) són ben heterogenis. En tot cas, és un partit que se sent més còmode a l’oposició que al poder.

-ERC

Després del naufragi de fa dos anys la nova direcció tenia el repte de fer neteja interna i passar pàgina dels experiments tripartits.

És meritòria la tasca que ha fet l’equip d’Oriol Junqueres. En un partit amb continues tensions internes ja des de la seva fundació ( feta de pressa i corrents amb un poti-poti ben divers ) la pau interna ha estat gairebé sempre absent. En poc més d’un any van fer un relleu tranquil (si més no de portes enfora) en el que Joan Puigcercós va continuar sent el portaveu de grup parlamentari fins al final.

Tot de cara per a enfilar la nova etapa. La nova direcció emana una seriositat reconeguda per tothom, el líder actual és conegut i popular i ha causat admiració no només per la seva coneguda retòrica èpica sinó per la seva solvència en parlar d’altres temes més espinosos en territori hostil.  Semblava que el camí s’anava aplanant per a que el partit esdevingués això que ha de ser el seu fat: el partit hegemònic de l’esquerra catalana.
Però just en aquest moment decideixen fer-se seva la que hauria de ser en una Catalunya independent la reivindicació estrella de la gent que actualment vota C’s o PP i posa com una de les propostes programàtiques l’objectiu de fer el castellà idioma oficial a Catalunya. Malgrat les crítiques han reiterat aquesta voluntat diverses vegades.

Possiblement això no alteri gaire les perspectives de vot de molts dels seus votants malgrat la perplexitat que els pugui provocar (Per a mi, de fet, és una línia vermella). Encara queda molt, deuen pensar, per a redactar la constitució de la República Catalana i que ara el que toca és assolir la independència.

La seva aspiració és ser la segona força, cosa que donaria la imatge d’un Parlament potentment independentista on President i cap de l’oposició (a més d’altres partits) estarien units en un objectiu comú de país.

– SI

El problema que te SI és que molts dels seus votants són antics rebotats d’ERC a causa del tripartit i de CiU farts de la seva històrica ambigüitat. A més hi ha la competència de les CUP que per primer cop s’hi presenten. Podrà mantenir prou suport per a repetir representació parlamentària?

És posible. Els bloc de votants independentistes ha crescut espectacularment i SI potser hi pot tenir el seu espai. Ideològicament és un partit que admet gairebé tothom que estigui a favor de la independència de forma democràtica i això és un risc però també una oportunitat.

S’han llençat a fons a mostrar l’obra feta: Per exemple, les intervencions d’Alfons Lopez Tena i Uriel Bertran al Parlament parlant de temes incòmodes (com les vinculacions de La Caixa amb el poder, la primera proposta que es va fer de dació de pisos en pagament, etc…) així com la mobilització que van fer en protesta pels peatges en autopistes (mobilització que no van fer en exclusiva però sí que van fer-s’hi molt visibles).

Un punt que te en contra aquest partit és que el seu abraonament el porta a actituds que són celebrades per la pròpia militància però poc compreses, quan no rebutjades, per gent de fora. Per la forma, més que pel fons. I és que a la poítica, com a la vida, les formes són importants si vols connectar amb molta gent.

– C’s

El partit que va nèixer per ser portaveu de “les coses que realment interessen a la gent” i no centrar-se en temes identitaris fa temps que només parla de nacionalisme i llengua. El seu cosmopolitisme ha mutat en un espanyolisme sense complexes. Cap sorpresa, ni molt menys.

Tenen recorregut per a crèixer. Poden esdevenir l’alternativa “d’esquerres” a l’espanyolisme de dretes del PP. El fet que una icona progressista espanyola com Joaquin Sabina hagi accedit a col·laborar en la seva campanya electoral pot reforçar aquesta imatge.

– CUP

Després d’uns quants anys de feina als municipis han decidir presentar-se a les eleccions al Parlament. Algunes enquestes els donen representació. Com passa amb SI el percentatge de vots que els atorguen entra dintre del rang de l’interval d’error de les enquestes, o sigui que fa de mal dir ja que tant podrien quedar fora com doblar expectatives.
És un partit jove i entusiasta i malgrat la seva retòrica naïf i d’altres temps molts hi veuen un revulsiu a la política establerta i els temps que corren. Si aspiren a ser una ICV sense complexes nacionals tindran el seu espai però arribaran aviat al seu sostre.

Altres partits:

– Reagrupament

El partit de Joan Carretero va estar a punt d’aconseguir un escó per la provincia de Girona fa dos anys. En aquesta ocasió no es presenta i demana el vot per a CiU.

– Democràcia Catalana

El partit de Joan Laporta va aconseguir un escó en presentar-se coaligat amb SI (De fet Laporta n’era el cap de llista) i després van partir peres. No es presenta i recomana el vot per a CiU o ERC.

– PxC

Va anar de poc que el partit xenòfob aconseguís representació fa dos anys. De fet els primers escrutinis de la nit li atorgaven escons.Els ajudava la presó mental del políticament correcte que impedia parlar dels problemes derivats de la immigració. Les solucions que proposaven no s’aguantaven per enlloc i a poc que hi grataves sortia la cara feixista. De fet, enguany han rebut suport explícit de Marine Le Pen i van acudir a la manifestació espanyolista del 12 d’Octubre (juntament amb PP i C’s) en resposta a la manifestació independentista de la Diada.

– UPyD

Fa dos anys van tenir menys vots que la CORI (que enguany no s’hi presenta) que presentava com a presidenciable Carmen de Mairena.  Si esmento aquest partit és perquè la seva líder a Espanya, Rosa Díez, és dels polítics més valorats a nivell estatal i el seu partit va creixent elecció rere elecció. Una mostra de com de diferents van les coses a Catalunya i Espanya.
Aquí podria crèixer atraient el votant del PP decebut amb Rajoy i el votant de C’s que prefereixi apostar per un projecte comú a tota Espanya.

____________________________________________

Per acabar voldria esmentar el cas dels catalans que són a l’estranger i que no poden votar per problemes (desídia, negligència,….boicot?) de les institucions de l’estat espanyol. Només en podrà votar poc més d’un 10%, això vol dir que uns 140.000 catalans no podran exercir el seu dret. Algun escó hi podria dependre.
Per a copsar el que això vol dir penseu que un partit com C’s en el Parlament sortint tenia 3 escons i havia aconseguir uns 104.ooo vots (En realitat els tres escons eren només per la provincia de Barcelona o sigui que els va aconseguir amb menys d’aquests cent quatre mil vots).


Ja és un tòpic dir-ho però, catalans i catalanes, tenim el futur del país a les nostres mans. Estem en un dia històric.

Imatge: Portada del diari ElPunt/Avui

2 responses to “El #25N #tothomavotar. Assolirem els #100escons ?

  1. Molt bones reflexions. Estic d’acord amb que els partits que esmentes al principi són tots “dels meus” el dia 25. El que jo voldria per damunt de tot és que els PP, PSC i C’s (i altres molesties com ara el PxC) quedessin eliminats, del tot, fora. En segon lloc que els partits “dels meus” tinguessin tots representació al parlament. Després ja ve quins partits “dels meus” voldria més ben representats, però ara mateix el que té més importància per a mi és el que acabo de comentar.

    M'agrada

  2. Estic d’acord. Ara ja sabem quin suport te cada partit amb un índex de participació molt alt. I veiem que els sobiranistes guanyen encara més.

    M'agrada

Deixa-hi un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s