Segle XXI “Cambalache”

Font: vgentetristev.blogspot.com.

Font: vgentetristev.blogspot.com.

Deia Discepolo que “el món és i ha estat sempre una porqueria”. D’acord que sempre han tingut bec les oques però aquest desencantat tango (“Cambalache” que en català vol dir un mercat de mala mort, un soc) va ser escrit en plena “Dècada Infame” argentina. Una època dura no només per al país sudamericà sinó per a bona part del món. La dècada dels anys 30 del segle XX arrossegaven les conseqüències de la gran crisi del 29. Crisi econòmica que va derivar en crisi social i política.
Als estats europeus amb règims parlamentaris el prestigi de la classe política estava en entredit. A banda del sentiment de falta de representativitat dels votats i de la manca d’aportacions de solucions a la greu situació, sorgien aquí i allà trames de corrupteles que esquitxaven tots els estaments públics i privats.
En un estat com França va haver-hi prou que un lladregot espavilat, Alexandre Stavisky (un dels personatges esmentats al tango de Discepolo), s’aprofités al màxim de la situació per a que tot el sistema caigués com un castell de cartes. El seu “suïcidi” no va evitar que tothom s’asabentés de com d’emmerdat estava tot, i el fet que fos jueu va contribuir a alimentar l’antisemitisme ancestral de bona part de la població. Els partits feixistitzants es feien cada cop més presents, seguint l’estela de la Itàlia de Mussolini o de la nova Alemanya de Hitler. Com a contrapunt l’altra ideologia que creixia amb força era el comunisme, enemic també del “parlamentarisme liberal i burgés”. Estaven de moda les opcions que proponien fer foc nou tot reclamant un estat i govern forts. La por, el desencant i la desesperació van fer d’aquests partits autèntics fenòmens de masses. Contra la demagogia dels que manen, la demagogia dels que prometen una alternativa.
Si això passava a França ja podem imaginar el que podia passar a d’altres països amb menys tradició democràtica. Un a un els estats europeus passaven a règims totalitaris. Al 1939 l’únic país de l’Europa Oriental amb règim parlamentari (i per poc temps) era Txecoslovàquia i a l’Occidental Itàlia, Alemanya, Portugal i Espanya ja havien caigut. I ja sabem com va continuar la cosa.

A l’estat espanyol l’experiment democràtic va durar poc. La República es va proclamar al 1931 i al 1936 va esclatar la guerra.

A Catalunya enmig de tota aquesta convulsió social va intentar, debades, recuperar les llibertats perdudes.

La història no es repeteix mai però en alguns casos els paral·lelismes són sorprenentment semblants. El que si que es repeteixen són els errors si no s’aprenen les lliçons del passat.

I què és el que no hem aprés ( si més no per aquestes latituds)? Doncs bàsicament que les coses no passen perquè sí o perquè hi ha una casta que mana i ens fot a la resta. Per molt que la democràcia actual no sigui prou representativa (llei electoral inadequada, finançament dels partits opac, llistes electorals confeccionades pels aparells dels partits sense que els electors puguin dir-hi la seva,…) no s’hagués pogut aguantar tant de temps sense el beneplàcit de tothom. I què voleu si no hi ha premsa que no estigui subvencionada i/o sigui descaradament partidista o si els sindicats majoritaris (i fins i tot la patronal!) deu bona part del presupost al diner públic? Els que han de control·lar el poder deuen bona part del seu presupost al diner public i no acostuma a haver ningú que mossegui la ma que l’alimenta.

I pel que fa a la gent, al “poble”…. Fins no fa poc un President de la Generalitat Valenciana que havia dit que estava a la política per a fer-se ric guanyava les eleccions amb majoria absolura rere majoria absoluta (i sense cap increment substancial de l’abstenció que pugués fer pensar que hi havia un descontentament que no trobava aixopluc en una altra opció política). És un exemple extrem però no l’únic. Els casos de corrupció s’han succeït en trenta anys i ben poques vegades s’ha arribat al fons de la qüestió (els corruptes poques vegades han anat a la presó i els corruptors, els que paguen, no han estat gairebé mai objecte d’atenció) però ningú no s’ha esquinçat les vestidures. Tothom sabia que hi havia una bombolla que acabaria petant però malgrat els advertiments no eren pocs els que entonaven els “carpe diem” d’aprofitem-nos avui i demà ja ho veurem ( o com diuen els veïns de ponent “que nos quiten lo bailao“),…Tot això ho resumeix molt bé la meva amiga Dvora ( californiana resident a l’Empordà ) quan diu que El que em sembla interessant de tot això és la tolerància del públic cap a la corrupció. Quan els temps eren bons, la gent simplement no li importava. Després de tot, la majoria de la gent aquí pagar per moltes coses sota de la taula per tal d’evitar l’impost sobre les vendes de manera que són també una mica corrupte (encara que no ocupin càrrecs públics)

Podem teoritzar sobre regeneració democràtica. Jo mateix en vaig escriure uns posts sobre la qüestió:

El temps que ens espera: Regeneració política – I

El temps que ens espera: Regeneració política- II

Propostes per a la llei electoral

Podem analitzar el que passa en altres països on, comparat amb el que passa aquí, tot funciona com una seda.

Però tot això no servirà de res si no prenem consciència que els ciutadans som també responsables del que passi. Cap sistema és perfecte i ningú pot evitar que se’t coli un poca-vergonya però els sistemes de control en una societat que es vol democràtica han de ser cosa de tots. Volem democràcia a la suïssa i politics com els de Finlàndia però nosaltres no som (ni sembla que volguem fer gaire res per a ser) com els suïssos o finesos. Cal també una regeneració social perquè en el fons cada societat te el que es mereix i els dirigents que te són els que ella mateixa ha produit. No va ser cap casualitat que el fenomen Berlusconi va sorgir a Itàlia i no a Suècia, posem per cas.

“Siglo XX cambalache” deia Discepolo. Doncs mira que el XXI!!!  És per a reflexionar el fet que et pugui semblar plenament vigent la lletra d’una cançó escrita fa gairebé un segle.

7 responses to “Segle XXI “Cambalache”

  1. I love your post, I love the tango, and I love that you’ve included me in all this. Thanks!

    M'agrada

  2. Corrupció social per un tub! Començar per aquí? NO. Començar per tot arreu, per baix i per dalt. Quan els pares de col.legis privats (i potser públics) pressionen professors (directament o per mitjà del director) perquè aprovis un alumne que no s’ho mereix, això és corrupció. I de la pitjor! Corrupció total, mesures correctives integrals!

    M'agrada

  3. Bon dia Jaume.

    El problema crec jo, és d’educació, de base i fins que no arreglem això els nostres governants i carregs públics accediran als seus llocs amb les mateixes temptacions que tenim la gent rasa. L’única diferència? que mentre nosaltres tenim accés a petites irregularitats, pagar sense IVA, escaquejar petites quantitats a la declaració de l’IRPF i coses per l’estil ells tenen accés a grans quantitats de diners i a personatges dispossats a corrompre’ls en benefici propi.

    I en aquesta hi entrem tots, catalans, espanyols, Italians, etc.

    Salut i € i bon diumenge!

    M'agrada

  4. Retroenllaç: Encetem un curs definitiu | Temps d'incertesa (com tots)

Deixa-hi un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s